XXV. EN PAU CAMANEIA

Una cançoneta nova,

lum la,

oireu cantar; treta d’en Pau Camaneia

llim la,

de l’Empordà.

A la ciutat de València

ell hi va anar;

no pas per menjar ni beure,

ni per comprar.

Tan sols per veure an ella;

bé ho va pagar.

Dóna tres trucs a la porta:

—Hola! qui hi ha?

Qui és que em truca la porta

ara tan tard?

—Jo sóc en Pau Camaneia

de l’Empordà.

Per veure’t a tu, minyona,

he arribat;

més de cent llegües, a peu,

he caminat.

Obriu-me, obriu-me la porta

que estic cansat,

i desitjaria seure

i reposar.

—No us conec ni sé qui sou,

no us conec pas,

truqueu a un altra porta

per reposar.

—No sigueu mala donzella,

no em despreciau,

bé em dèieu a Barcelona

que m’estimau.

—No us conec ni sé qui sou,

no us conec pas;

si no aviso la justícia

que us en prendrà.—

Ja n’arriba la justícia,

ja l’han lligat,

en una presó molt fosca

ja l’han tancat.

Al cap de quinze setmanes

ja l’han jutjat;

els jutges el condemnaven

sense pietat.

Per un burlador de nines

l’han agafat,

i per lladre de camins

l’han condemnat.

Vint-i-cinc anys de galera

té de passar

per estimar una donzella;

amor ben car.

A la ciutat de València,

no hi aneu pas,

que les nines són molt falses,

sense pietat.