XX. CONSOL

El matí de Sant Joan,

com n’és matí molt alegre,

els companys m’estan dient:

—Joan, per què no t’alegres?

—Com me’n puc alegrar jo,

si m’han casat l’amor meva,

l’han casada lluny d’aquí,

perquè no la pugui veure.

L’han casada a Sant Martí,

que per mi n’és un desterro,

el dia que es va casar,

vaig passar per casa seva.

De tan lluny com em vegé,

que guaitava a la finestra,

ella ja me’n mira a mi,

jo també em mirava a ella.

Ella se’n posa a plorar,

jo plorava molt més que ella,

de tant que ella va plorar,

en naixia una riera.

No ploreu, Teresa, no,

que jo tinc tres prendes teves,

l’una n’és un anell d’or,

voltat de pedres vermelles.

L’altra n’és un mocador,

brodat de seda vermella,

que al mig hi ha un campanar,

i a cada punta una estrella.