XXXII. JULIÀ I QUINTANA

Dos fills en tenia el rei,

dos fills que molt estimava:

el fill se’n diu Julià,

la filla se’n diu Quintana.

Un dia, per ses desgràcies,

Julià es posa malalt;

tots els cavallers i dames

l’anaven a visitar.

També hi va son pare,

el rei a veure el fill com està.

—Què en teniu, fill estimat?

Què en teniu, fill Julià?

—Tinc un gran dolor de cap

que res no em deixa menjar.

—No et vindria pas de gust

una polla ben guisada?

—Bé la menjaria jo

si la cuina ma germana.—

Quan la polla n’està al punt

sa germana ja l’hi entrava.

De seda porta el vestit

i de plata les sabates;

amb corona d’or al cap

com la reina i sobirana.

—Què en tens, germà Julià?

quina és la teva desgràcia?

—La desgràcia que jo tinc,

a tes mans està curar-la.

—Pren-ne, pren-ne aquesta polla

i que mal profit te’n faça.

Bella Quintana se’n va,

molt trista i desconsolada.

Ja la veu son pare,

el rei, tota trista que plorava.

—Què tens, la filla Quintana,

què en tens, la filla estimada?

—El traïdor del meu germà,

que l’amor m’ha demanada,

m’ha demanada la flor,

la millor flor de ma cara.

Si aquesta flor li hagués dat,

la meva honra era acabada.

—No ploris, la filla meva,

no ploris, filla estimada.—

Ja en baixa un àngel del cel

amb una palma i un ram,

amb un paperet que deia

que s’havien de casar.