XLVIII. EL COMPTE DE L’ORANGE

On va el comte de l’Orange,

a on va tan de matí?

—Vinc a veure mi senyora

que set anys que no l’he vist,

que set anys que no l’he visi.

—La vostra senyora és morta,

que jo l’he vista morir;

tres-centes monges hi havia,

ajudant-la a ben morir.

El dia del seu enterro,

sant Ofici varen dir;

cremaven més de cent ciris,

que l’altar feien lluir.

En ser a l’hora de l’oferta,

set atxes vaig oferir;

set atxes, també set pans,

per son ànima enriquir.

Cantaven més de cent monjos,

de los més rics monestirs;

ploraven més de cent dames,

les més nobles de per aquí.

Cent cavallers hi havia,

vestits de seda i setí;

semblava un ofici d’àngels,

d’àngels i de ser afins.

Les campanes d’aquest poble,

tot ho feien retrunyir;

enterraren a mi senyora,

al peu del gran monestir.—

Ell hi corre i no reposa,

ja és al peu del monestir;

ja s’arrenca de l’espasa,

i la llosa ha fet obrir.

—Alça’t, alça’l, mi senyora,

que ton marit és aquí.

—Com m’alçaré, comte l’Orange

si dreta no em puc tenir?

Com m’alçaré, comte l’Orange,

si fa set anys que jec ací;

com m’alçaré, comte l’Orange,

si tinc el cos mig podrit?

Casa’t, el comte l’Orange,

i no quedis pas per mi;

i si Déu et dóna filles,

posa’ls-hi el nom de mi.

Que així quan les anomenis,

et recordaràs de mi,

fes-los-hi dir el Parenostre

al vespre i al de matí.