18. CONCLUSIÓ

Al malalt, els metges li recomanen sàviament un canvi d’aires i d’escenari. Gràcies al cel, aquí no s’acaba el món. Aquí a Nova Anglaterra no hi creix el castanyer d’índia i rarament se sent el mim. L’oca salvatge és més cosmopolita que nosaltres; esmorza al Canadà, dina a Ohio i es ploma per passar la nit a alguna badia del sud. Fins i tot el bisó, fins a cert punt, avança al ritme de les estacions i menja a les pastures de Colorado només fins que l’herba més dolça i més verda de Yellowstone l’està esperant. Així i tot, pensem que si abaixéssim les barreres del tren i aixequéssim murs de pedra a les nostres granges, posaríem un límit a les nostres vides i establiríem el nostre destí. Si us escollissin alcaldes dels vostres pobles, aquest estiu evidentment no podríeu anar a Terra del Foc però, no obstant això, podríeu anar a la terra del foc infernal. L’univers és més ample del que ens allarga la vista.

Hauríem de mirar amb més freqüència per damunt de la barana de la nostra embarcació, com passatgers curiosos, i no fer el viatge com estúpids mariners filant estopa. L’altra cara del globus no és res més que la casa del nostre corresponsal. El nostre viatge és circular, i els metges no en fan receptes més que per a malalties de la pell. Uns corren cap al sud d’Àfrica per caçar girafes, encara que segurament no sigui aquesta la presa que persegueixen. Digueu-me, quant de temps es passaria un home caçant girafes, si pogués? El becadell i la becada també proporcionen un entreteniment rar, encara que confio que sigui un joc més noble caçar-se a un mateix.

Què significa Àfrica? I Occident? No està en blanc el nostre interior en el mapa? Podria resultar ser negre, com la costa, quan el descobríssim. Seria la font del Nil, del Níger, del Mississipí o d’un Pas del Nord-oest per aquest continent el que trobaríem? Són aquests, els problemes que més preocupen la humanitat? És Franklin l’únic home que s’ha perdut per tal que la seva esposa es proposi trobar-lo? Sap on es troba, el propi senyor Grinnell? Siguem Mungo Park, els Lewis, Clark i Frobisher, dels nostres corrents i oceans; explorem les nostres latituds més altes amb vaixells carregats d’aliments per mantenir-nos, si és necessari, i una pila de llaunes buides que arribi al cel com a senyal. S’han inventat les conserves només per conservar el menjar? No, siguem un Colom per a continents i mons sencers nous dins nostre, no pas per al comerç sinó per al pensament. Tots els homes són senyors d’un regne comparat amb el qual l’imperi terrenal del tsar és un estat diminut, un monticle sobre el gel. Ara bé, hi haurà gent que serà patriota sense tenir respecte per si mateixa i que sacrificarà el més gran per al més petit. Aquesta gent estima el sòl que es converteix en la seva tomba però no sent cap simpatia per l’ànima que potser encara anima l’argila. El patriotisme és un cuc que tenen al cap. Quin era el sentit d’aquella expedició per explorar els Mars del Sud, amb totes les seves desfilades i despeses, a banda d’un reconeixement indirecte del fet que hi ha continents i mars al món moral, respecte als quals cada home és un istme o un afluent encara per explorar, i que és més senzill navegar mil milles a través del fred, la tempesta i els caníbals, en un vaixell del govern amb cinc-cents homes i nois per ajudar-nos, que explorar en solitari el mar privat, l’Atlàntic i el Pacífic del nostre ésser?

No val la pena donar la volta al món per comptar els gats que hi ha a Zanzíbar.^[101] Així i tot, feu-ne mentre no tingueu res millor a fer, i potser trobareu algun «forat de Symmes»^[102] pel qual arribar finalment a l’interior. Anglaterra i França, Espanya i Portugal, Costa de l’Or i Costa dels Esclaus, tots se situen davant d’aquest mar privat, però cap vaixell no s’ha aventurat mai a perdre la terra de vista, encara que sens dubte sigui el camí directe cap a les índies. Si voleu aprendre a parlar totes les llengües i conformar-vos als costums de totes les nacions, si voleu viatjar més lluny que cap altre viatger, naturalitzeu-vos en tots els climes i obligueu l’Esfinx a donar-se un cop de cap contra una pedra, fins i tot obeïu el precepte del vell filòsof i exploreu-vos a vosaltres mateixos. Per fer-ho cal ull i nervi. Només els venuts i els desertors van a les guerres, covards que fugen i s’allisten. Aneu ara cap aquell llunyà occident que no es deté al Mississipí ni al Pacífic, ni porta fins a una vella Xina o Japó sinó que traça una tangent directa cap a aquesta esfera, a l’estiu i l’hivern, de dia i de nit, quan es pon el sol i quan es pon la lluna i, finalment, a la posta de la terra també.

Es diu que Mirabeau assaltava les carreteres «per esbrinar quin grau de resolució era necessari per oposar-se formalment a les lleis més sagrades de la societat». Va declarar que «un soldat que lluita a les files no requereix tant de valor com un que assalta camins»… «Que l’honor i la religió mai no s’han interposat al camí d’una resolució ferma i ben considerada». D’acord amb el món, això era una afirmació valenta i alhora ociosa, si no desesperada. Un home més sa es trobaria amb prou freqüència «en oposició formal» al que es consideren «les lleis més sagrades de la societat» si obeís lleis encara més sagrades i, d’aquesta manera, posaria a prova la seva resolució sense allunyar-se del camí. No és propi d’un home adoptar aquesta actitud respecte la societat sinó mantenir-se en l’actitud en què es trobi a través de l’obediència a les lleis del seu ésser, que mai no s’oposaran a un govern just, si per atzar en trobés un.

Vaig marxar del bosc per una raó tan bona com per la que hi vaig anar. Potser em va semblar que tenia moltes altres vides per viure i que no podia dedicar més temps a aquella. És sorprenent la facilitat i insensibilitat amb què seguim una ruta concreta i la convertim en un camí fressat. Quan no duia ni una setmana vivint allà els meus peus ja havien traçat un camí que duia de la porta fins al llac; i tot i que han passat cinc o sis anys des que el feia servir, encara ara és visible. És cert que potser altra gent hi ha passat i ha ajudat a mantenir-lo obert. La superfície de la terra és suau i modulable sota els peus dels homes, igual que succeeix amb els corriols que recorre la ment. Doncs que gastades i empolsades han d’estar les carreteres del món, i que profunds han de ser els solcs de la tradició i el conformisme! No m’agradaria agafar el passatge de camarot, sinó anar davant del màstil i damunt de la coberta del món, ja que allà veuria millor la llum de la lluna entre les muntanyes. Ara no vull anar avall.

Amb el meu experiment, com a mínim vaig aprendre que si avancéssim amb confiança cap a la direcció dels nostres somnis i ens esforcéssim per viure la vida que ens havíem imaginat, ens trobaríem amb un èxit inesperat a les hores corrents. Deixaríem coses enrere, creuaríem un límit invisible; es començarien a crear lleis noves, universals i més liberals al nostre voltant i al nostre interior; o s’ampliarien les velles i s’interpretarien a favor nostre d’una forma més liberal i viuríem amb el permís d’una ordre més elevada d’éssers. A mesura que simplifiquéssim la nostra vida, les lleis de l’univers semblarien menys complexes i la solitud ja no seria solitud, ni la pobresa, pobresa, ni la debilitat, debilitat. Si heu construït castells a l’aire, la vostra obra no té per què perdre’s: està on ha d’estar. Ara s’hi han de posar les bases.

És una exigència ridícula la que fan Anglaterra i Amèrica, que parleu de manera que us puguin entendre. Ni els homes ni els bolets verinosos creixen així. Com si això fos important i no n’hi hagués prou amb entendre’ns sense. Com si la naturalesa només pogués admetre un ordre de l’enteniment i no mantingués tant ocells com quadrúpedes, els éssers que volen i els que s’arrosseguen, i so i arri, que el bou entén, fossin paraules millors. Com si només hi hagués seguretat en l’estupidesa. Sobretot temo que la meva expressió no sigui prou extravagant, que no vagi més enllà dels estrets límits de la meva experiència diària, de manera que sigui adequada a la veritat de la qual estic convençut. Extra-vagància! Depèn de com estiguem d’acorralats. El búfal errant, que busca noves pastures en una altra latitud, no és extravagant com la vaca que clava guitzes a la galleda, salta la tanca del pati i corre darrere la vedella a l’hora de munyir. Desitjo parlar en algun indret sense límits, com un home en un moment de vigília, a homes en moments de vigília, perquè estic convençut que no exageraria tant com per establir els fonaments d’una expressió sincera. Qui ha sentit una melodia tem que es pugui tornar a parlar mai més amb extravagància? Amb la perspectiva del futur o del possible, hauríem de viure amb prou laxitud i indefinició, amb un límit borrós i confús per aquest costat, com les nostres ombres quan revelen una transpiració imperceptible cap al sol. La veritat volàtil de les nostres paraules hauria d’enganyar contínuament la inadequació del discurs residual. La seva veritat es tradueix al moment i només roman el seu monument literal. Les paraules que expressa la nostra fe i pietat no estan definides. No obstant això, són significatives i oloroses com l’encens per a les naturaleses superiors.

Per què hem de baixar sempre fins al nivell de la nostra percepció més grollera i alabar-la com si fos sentit comú? El sentit més comú és el sentit de l’home quan està adormit, que s’expressa amb roncs. De vegades mostrem una tendència a classificar aquells que estan dotats d’un enginy i mig amb aquells que només tenen mig enginy, perquè només apreciem una tercera part del seu enginy. Algunes persones trobarien mancances en el vermell del matí, si mai es llevessin prou d’hora. «Fan veure», he sentit a dir, «que els versos de Kabir tenen quatre sentits diferents: il·lusió, esperit, intel·ligència i la doctrina esotèrica dels Vedes», però en aquesta part del món es considera motiu de queixa que els escrits d’un home admetin més d’una interpretació. Si Anglaterra intenta guarir la malaltia de la patata, no hi ha ningú més que intenti guarir la malaltia del cervell, que encomana d’una forma molt més extensa i fatal?

No crec que hagi arribat a l’obscuritat, però estaria orgullós si no es trobessin faltes més fatals en les meves pàgines que la que es pot trobar al gel del Walden. Els consumidors del sud objectaven el seu color blau, que és el que demostra que és pur, com si fos fangós, i preferien el gel de Cambridge, que és blanc, però té gust de males herbes. La puresa que agrada a l’home és com la boira que embolcalla la terra i no pas com l’èter blau de més enllà.

Hi ha qui ens ensordeix dient-nos que els americans, i en general tota la gent moderna, som nans intel·lectuals en comparació amb els antics, fins i tot amb els isabelins. Però, què vol dir, això? Un gos viu és millor que un lleó mort.^[103] S’ha de penjar, un home, perquè pertany a la raça dels pigmeus, en comptes d’intentar ser el pigmeu més alt de tots? Que cadascú s’ocupi del que l’incumbeix i intenti ser allò que ha estat creat.

Per què ens hem d’afanyar amb tanta desesperació a tenir èxit i en periples tan desesperats? Si un home no va al ritme dels seus companys, potser sigui perquè sent un tambor diferent. Deixeu-lo que segueixi la música que sent, per lluny que sigui i tingui el ritme que tingui. No és important que maduri tan d’hora com la pomera o el roure. Ha de convertir la seva primavera en estiu? Si la condició de les coses per les quals hem estat creats encara no es dóna, amb quina realitat la podrem substituir? No naufraguem en una realitat vana. Hem d’alçar amb dolor un cel de vidre blau damunt nostre, encara que quan estigués fet haguéssim d’estar segurs que seguim veient el veritable cel eteri més enllà, com si no existís el primer?

A la ciutat de Kouroo hi havia un artista que estava disposat a assolir la perfecció. Un dia se li va acudir fer un bastó. Tenint en compte que el temps és un ingredient de les obres imperfectes, però que no es troba en les obres perfectes, es va dir a si mateix: «ha de ser perfecte en tots els aspectes, encara que no pugui fer res més en tota la vida». Immediatament es va dirigir al bosc a buscar fusta, convençut que no faria el bastó amb un material inadequat i, mentre buscava i rebutjava totes les branques que trobava, els seus amics el van anar abandonant, i és que anaven envellint en la seva obra i morien, encara que ell ja no va envellir. La singularitat del seu objectiu i resolució i la seva gran pietat, l’havien dotat, sense que ell ho sabés, de l’eterna joventut. Com que no s’havia compromès amb el temps, el temps es va apartar de la seva vida i sospirava a distància, perquè no podia fer-li res. Quan encara no havia trobat la branca adequada en tots els aspectes, la ciutat de Kouroo s’havia convertit en una ruïna venerable, i l’artista es va asseure sobre aquelles restes a treure-li l’escorça. Abans d’haver-li donat forma, es va extingir la dinastia dels Candahars i, amb la punta de la branca, l’artista va escriure el nom de l’últim membre d’aquella raça a la sorra i, tot seguit, va reprendre la seva tasca. Quan tenia la branca allisada i polida, Kalpa havia deixat de ser l’estrella polar i, abans que hagués forjat i guarnit el cap del bastó amb pedres precioses, Brahma s’havia despertat i adormit moltes vegades. Però per què ho dic, tot això? Quan va haver fet els últims retocs a l’obra, aquesta es va convertir, de sobte, davant de la mirada de l’atònit artista en la més bonica de les creacions de Brahma. En fer un bastó havia creat un nou sistema, un món ple de proporcions plenes i boniques en què, malgrat que les ciutats i dinasties de l’antiguitat havien desaparegut, d’altres de més belles i glorioses havien ocupat el seu lloc. Aleshores, amb tots els encenalls encara tendres que se li havien acumulat als peus, es va adonar que, per a ell i la seva obra, el temps que havia transcorregut havia estat una il·lusió, i que no havia transcorregut més temps que el que seria necessari perquè una sola espurna del cervell de Brahma caigués i encengués la fullaraca d’un cervell mortal. El material era pur, i el seu art també; quin podria haver estat el resultat sinó meravellós?

Cap aspecte que puguem donar a una matèria resultarà ser tan beneficiós com la veritat. És l’única cosa adequada. En la majoria de les ocasions no estem on estem, sinó en una posició falsa. A causa d’una manca de fermesa en la nostra naturalesa, suposem una situació i ens hi col·loquem i, per tant, estem en dues situacions al mateix temps i resulta doblement difícil sortir-ne. En els moments de seny només tenim en compte els fets, el cas en si. Digueu el que hagueu de dir, no pas allò que esteu obligats a dir. Qualsevol veritat és millor que una mentida. A en Tom Hyde, el calderer, quan ja es trobava al cadafal, li van preguntar si tenia alguna cosa a dir. «Digueu als sastres», digué, «que es recordin de fer un nus al fil abans de fer la primera puntada». La pregària del seu company està oblidada.

Per molt cruel que sigui la vostra vida, accepteu-la i viviu-la; no l’esquiveu ni la menyspreeu. No és tan dolenta com vosaltres. Es veu més pobre com més ric s’és. Qui troba pegues a tot trobarà pegues fins i tot al paradís. Estimeu la vostra vida, per pobra que sigui. Potser tingueu moments agradables, emocionants i gloriosos, fins i tot en una casa pobra. El sol ponent es reflecteix a les finestres de la casa de la caritat amb la mateixa resplendor que a la casa del ric; la neu es comença a fondre al mateix temps davant de la seves portes a la primavera. No veig altra cosa que el fet que una persona tranquil·la pot viure igual de contenta i tenir pensaments tan alegres, aquí com en un palau. Moltes vegades em sembla que el pobre de la ciutat és el que té la vida més independent de totes. És possible que sigui simplement prou gran per rebre gent sense recels. La majoria de gent creu que està per damunt d’haver d’estar mantinguda per la ciutat, però sovint passa que no ho està per mantenir-se per mitjans deshonrosos, la qual cosa hauria de ser més vergonyós. Cultiveu la pobresa com un jardí d’herbes aromàtiques, com la sàlvia. No us heu de preocupar per obtenir coses noves, ja sigui roba o amics. Gireu els vells; torneu a ells. Les coses no canvien; som nosaltres, qui canviem. Veneu-vos la roba i quedeu-vos amb els pensaments. Déu veurà que no voleu companyia. Si se’m tanqués en un racó d’un altell per la resta de la meva vida, com una aranya, el món seguiria essent igual de gran mentre conservés els meus pensaments. El filòsof digué: «A un exèrcit de tres divisions li podríem treure el general i deixar-lo desorganitzat, però ni a l’home més vulgar i abjecte el podem privar del seu pensament».^[104] No cerqueu el desenvolupament personal amb tanta ansietat ni us sotmeteu a massa influències que puguin exercir damunt vostre; tot és dissipació. La humilitat, igual que la foscor, deixa veure la llum del cel. Les ombres de la pobresa i crueltat s’arrepleguen al nostre voltant, «i, mireu, com la creació s’eixampla als nostres ulls».^[105] Sovint ens recorden que, si ens donessin la riquesa de Cresus, els nostres objectius haurien de continuar essent els mateixos, igual que els nostres mitjans, en essència. A més a més, encara que la pobresa us tingui restringits en una zona, encara que no pugueu comprar llibres i diaris, per exemple, estareu restringits a l’experiència més significativa i vital; us veureu obligats a tractar amb el material que conté més sucre i més midó. La vida més dolça és la més propera a l’os. Aleshores ja no podreu ser frívols. Ningú no perd en un nivell inferior per la magnanimitat en un de superior. La riquesa supèrflua només pot comprar coses supèrflues. No calen diners per comprar el que necessita l’ànima.

Visc en l’angle d’una paret de plom, en la composició de la qual es va vessar una petita aleació de metall de les campanes. Sovint, durant la migdiada, m’arriba a les orelles un tintinnabulum confús de l’exterior. És el soroll dels meus contemporanis. Els meus veïns m’estan explicant les seves aventures amb dames i cavallers famosos, els personatges nobles que han conegut a la taula; però aquestes coses no m’interessen pas més que el contingut del Daily Times. L’interès i la conversa rauen principalment sobre roba i modals, però una oca sempre és una oca, es vesteixi com es vesteixi. M’expliquen històries de Califòrnia i Texas, d’Anglaterra i les índies, de l’honorable senyor X de Geòrgia o bé de Massachusetts, tots ells fenòmens transitoris i passatgers, fins que estic llest per saltar del seu pati com el bei mameluc. M’omple d’alegria seguir el meu camí, no caminar en processó amb pompa i en desfilada, en un lloc ostentós, sinó caminar al costat del Constructor de l’univers, si puc; no pas viure en aquest inquiet, nerviós, bulliciós i trivial segle XIX, sinó restar dret o assegut pensarosament mentre passa. Què celebren, els homes? Tots formen part d’un comitè de preparatius i cada hora esperen el discurs d’algú. Déu només és el president del dia, i Webster^[106] és el seu orador. M’encanta valorar, decidir, gravitar cap allò que m’atrau amb més força i encert, no pas anar penjat del canastró de la balança per intentar pesar menys; no suposar alguna cosa sinó prendre-la tal com és; viatjar per l’únic camí que puc i al qual no hi ha cap poder que se’m pugui resistir. No m’aporta cap satisfacció traçar un arc abans d’haver fet una base sòlida. No ens deixeu patinar sobre una capa fina de gel. Tot té un fons sòlid. Llegim que el viatger va preguntar al noi si l’aiguamoll que tenia al davant tenia un fons sòlid. El noi va respondre que sí. Però el cavall del viatger es va enfonsar fins a la cingla i digué al noi: «Em semblava que havies dit que aquest aiguamoll tenia un fons sòlid». «I el té», digué l’altre, «però encara no has arribat a tocar-lo». El mateix succeeix amb els aiguamolls i sorramolls de la societat; ho saben els nois grans. Només és bo allò que es creu, es diu o es fa en una estranya coincidència. No m’agradaria ser un d’aquells que claven amb insistència un clau en un simple llistó i argamassa; una cosa així em trauria la son de nit. Doneu-me un martell i deixeu-me que trobi on cal foradar. No depengueu de la massilla. Claveu el clau i fixeu-la amb tanta confiança que us pugueu despertar a la nit i pensar en la feina feta amb satisfacció, una feina en la qual no us fes vergonya invocar la musa. Així, i només així, Déu us ajudarà. Cada clau clavat hauria de ser un rebló més en la màquina de l’univers si vosaltres feu la feina.

Més que no pas amor, diners i fama, doneu-me veritat. Em vaig asseure en una taula on hi havia bon menjar i vi en abundància i un servei obsequiós, però no hi havia sinceritat ni veritat, i vaig marxar amb gana del banquet inhòspit. L’hospitalitat era freda com el gel. Em va semblar que no els calia gel per congelar-lo. Em parlaven de l’edat del vi i de la fama de la collita, però jo pensava en un vi més vell, més recent, més pur, d’una collita més gloriosa que no havien collit i que no podien comprar. L’estil, la casa, el terreny i l’«entreteniment» no són per a mi. Vaig visitar un rei però ell em va fer esperar al vestíbul i es va comportar com un home incapacitat per a l’hospitalitat. Al meu barri hi havia un home que vivia en un arbre buit. Tenia uns modals certament majestuosos. Hauria fet millor de visitar-lo a ell.

Quant de temps seguirem asseguts als porxos practicant virtuts ocioses i ràncies que qualsevol feina faria impertinents? Com si algú pogués començar el dia amb resignació i contractar un home per cuidar-li les patates a la tarda, anar a practicar docilitat i caritat cristianes amb una bondat premeditada! Considerem l’orgull xinès i l’autocomplaença estancada de la humanitat. Aquesta generació s’inclina lleugerament a congratular-se de ser l’última d’una nissaga il·lustre; i a Boston, Londres, París i Roma, pensant en la seva llarga descendència, parla del seu progrés en arts i ciències amb satisfacció. Tenim el registre de les societats filosòfiques i elogis públics dels grans homes! És el bon Adam que contempla la seva virtut. «Sí, hem fet grans coses i hem cantat cançons divines que mai no moriran», és a dir, mentre nosaltres les recordem. On són les societats il·lustrades i els grans homes d’Asíria? Quins filòsofs i experimentalistes joves que som! No hi ha ni un sol dels meus lectors joves que hagi viscut una vida humana sencera. Aquests deuen ser els mesos primaverals de la vida de la raça. Encara que haguem patit la picor dels set anys encara ho hem vist la plaga de llagostes de disset anys a Concord. Estem familiaritzats amb una simple pel·lícula del globus en què vivim. La majoria no ha fet mai un forat de més sis peus per sota la superfície ni ha saltat la mateixa distància per damunt. A més a més, gairebé la meitat del temps estem profundament adormits. Tot i així, ens considerem savis i tenim un ordre establert a la superfície. Certament, som pensadors profunds, som ànimes ambicioses! Quan em trobo per sobre l’insecte que s’arrossega entre les fulles de pi pel sòl del bosc intentant-se amagar de mi i em demano per què acarona aquests humils pensaments i s’amaga de mi que, potser, podria ser el seu benefactor i transmetre a la seva raça una informació reconfortant, recordo el Gran Benefactor i la intel·ligència que està per damunt meu, l’insecte humà.

Existeix un influx incessant de novetat al món i, no obstant això, tolerem una estupidesa increïble. Només necessito suggerir la mena de sermons que encara s’escolten en la majoria de països il·lustrats. Hi ha paraules com ara alegria i pena, però només són la càrrega del salm, cantat amb veu de nas, mentre nosaltres creiem en el que és ordinari i mediocre. Ens pensem que només ens podem canviar la roba. Es diu que l’imperi britànic és molt gran i respectable, i que els Estats Units són una primera potència. No creiem que les marees pugen i baixen darrere de cada home, en la qual l’imperi britànic flotaria com una estella si els homes la rebessin en la imaginació. Qui sap quina plaga de llagostes de disset anys sortirà de terra? El govern del món en què visc no està format, com el britànic, de converses de sobretaula regades amb vi.

La vida està en nosaltres igual que l’aigua al riu. Pot ser que aquest any baixi més alt que mai i que inundi les assedegades terres altes; fins i tot podria ser un any crucial en què s’afogaran totes les nostres almesqueres. La terra on vivim no sempre ha estat seca. Terra endins veig els talussos que el corrent banyava en l’antiguitat, abans que la ciència comencés a registrar-ne les crescudes. Tothom ha sentit la història que circula per Nova Anglaterra sobre l’insecte fort i bell que va sortir de la fulla seca damunt la taula de fusta de pomera, que ha estat a la cuina del pagès durant anys, primer a Connecticut, i després a Massachusetts, d’un ou post molts anys abans a l’arbre viu, com es va veure en comptar-ne les capes anulars. El van sentir rosegar diverses setmanes, potser nascut per la calor de la tetera. Qui no nota enfortida la seva fe en la resurrecció i la immortalitat, en sentir això? Qui sap quina vida bonica i alada (l’ou de la qual ha estat enterrat durant anys a sota un munt de capes concèntriques de fusta en la vida seca i morta de la societat, post al principi a l’albeca de l’arbre verd i viu, que gradualment s’ha convertit en la semblança de la seva tomba acomodada, una vida a la qual potser la família atònita de l’home, asseguda a la taula festiva, hagi sentit rosegar durant anys) podrà sortir inesperadament del mobiliari més trivial i usat per gaudir, finalment, de la seva perfecta vida estiuenca!

No dic que John o Jonathan^[107] se n’adonin, però aquest és el caràcter del demà que el simple transcurs del temps pot arribar a fer néixer. La llum que ens enlluerna és foscor per a nosaltres. Només neix el dia per al qual ens despertem. I en queden més per néixer. El sol no és res més que l’estrella del matí.