6. VISITANTS

Diria que m’agrada la companyia tant com a la majoria i que estic disposat a aferrar-me com una a qualsevol home de sang que em trobi pel camí. Per naturalesa no sóc cap ermità i em podria asseure amb l’assidu més rude del bar si la situació ho requerís.

A casa hi tinc tres cadires; una per a la solitud, l’altra per a l’amistat i la tercera per a la companyia. Quan rebo visites més nombroses i inesperades s’havien de repartir la tercera cadira entre tots, però generalment economitzaven l’espai i es quedaven dempeus. És sorprenent quants grans homes i dones pot arribar a contenir una casa petita. A sota la teulada de casa meva i he arribat a tenir fins a vint-i-cinc o trenta ànimes junts, amb els seus cossos corresponents, i en canvi sovint ens acomiadàvem sense saber que havíem estat molt a prop els uns dels altres. Moltes de les nostres cases, ja siguin públiques o privades, amb les seves habitacions gairebé innumerables, els vestíbuls enormes i els cellers per a emmagatzemar-hi vins i altres municions de pau, em semblen exageradament grans per als seus habitants. Són tan extenses i magnífiques que aquests semblen només cuques que les infesten. Quan l’herald fa la seva crida davant de les cases de Tremont o Astor o Middlesex, em sorprèn veure un ratolí ridícul arrossegant-se per sobre la plaça com a únic habitant, que ben aviat s’esmunyeix novament per algun forat del paviment.

Un inconvenient que vaig experimentar en algunes ocasions en una casa tan petita fou la dificultat d’apartar-me el suficient del meu invitat quan aquest es posava a pronunciar grans pensaments amb grans paraules. Es necessita espai per tal que els pensaments puguin navegar amb equilibri i donar una o dues voltes abans d’arribar a port. La bala del teu pensament ha d’haver superat el moviment lateral i el rebot i ha d’haver emprès aquell últim curs decidit abans d’arribar a l’oïda de l’oient. Si no, li tornarà a sortir pel lateral del seu cap. Així mateix, les nostres frases necessiten espai per desplegar-se i formar columnes. Els individus, com les nacions, han de tenir uns límits adequadament amples i naturals, i fins i tot un territori considerable neutral entre uns i altres. Vaig trobar un luxe molt singular el fet de parlar a través del llac amb un company situat a l’altre costat. A casa meva estàvem tan a prop que no ens sentíem, no podíem parlar prou fluix com perquè ens sentís l’altre; com quan llances dues pedres a l’aigua tranquil·la i les ondulacions d’una trenquen les de l’altra. Si som oradors simplement loquaços i vociferants ens podríem permetre estar molt junts, la galta d’un amb la mandíbula de l’altre, i sentir-nos l’alè mútuament; però si parlem amb reserva i reflexió, volem estar més separats, volem que l’escalfor i la humitat animal tinguin l’opció d’evaporar-se. Si poguéssim gaudir de la companyia més íntima amb allò que en cadascú està fora o per sobre del parlat, no només hauríem d’estar en silenci, sinó que hauríem d’estar tan apartats físicament que de cap manera no ens sentiríem la veu. Segons aquesta pauta, la conversa és convenient per aquells que són durs d’oïda, però hi ha moltes coses boniques que no es poden dir si les hem de dir cridant. Quan la conversa començava a prendre un to més ampli i elevat, enretiràvem les cadires fins a tocar a les parets oposades i, en general, no teníem prou espai.

La meva «millor» habitació, no obstant això, la meva habitació reservada, sempre estava oberta a la companyia, en la catifa de la qual gairebé mai no hi tocava el sol, era el bosc de pins de darrere casa meva. Els dies d’estiu, quan rebia les visites més distingides, les duia allà, i una minyona impagable escombrava el terra, treia la pols dels mobles i ho deixava tot ben ordenat.

En algunes ocasions, compartia algun àpat frugal amb l’invitat, i no interrompia la conversa per haver de remenar al mateix temps l’olla o per veure si pujava o madurava el pa del foc. En canvi, si venien vint persones a casa, no es mencionava res de menjar, tot i que de pa n’hi hauria hagut prou per dos, i practicàvem l’abstinència amb naturalitat, com si el menjar fos un hàbit oblidat; això no es va prendre mai com una ofensa contra la hospitalitat sinó com a la pràctica més convenient i considerada. El pas i la descomposició de la vida física, que tantes vegades cal reparar, semblava ajornada per miracle, i el vigor vital es mantenia ferm. Així podia rebre igualment vint persones com mil, i si alguna va marxar de casa meva decebuda o amb gana després d’haver-m’hi trobat, poden estar segures que almenys vaig simpatitzar amb elles. És així de fàcil, encara que moltes mestresses de casa ho dubtin, establir nous i millors costums en lloc dels vells. No cal basar la nostra reputació en els àpats que oferim. Per part meva, cap Cèrber no m’ha dissuadit mai amb tanta eficàcia de freqüentar la casa d’un home com l’ostentació que algú pogués fer d’haver sopat amb mi, la qual cosa em prenia com una forma molt educada i indirecta de demanar-me que no el tornés a molestar d’aquella manera. Crec que no tornaré a visitar aquells indrets. Hauria d’estar orgullós de tenir com a lema de la meva cabana aquelles frases d’Spenser que un dels meus visitants va gravar en una fulla de noguera groga a mode de tarja:

Quan Winslow, més endavant governador de la colònia Plymouth, va travessar el bosc amb un company per fer una visita de cortesia a Massasoit^[29] i va arribar cansat i amb la panxa buida al seu destí, el rei els va fer una bona rebuda, però no va mencionar res de menjar, aquell dia. Quan va arribar la nit, per citar les seves paraules: «Ens va acomodar al llit amb ell i la seva dona, ells en un extrem i nosaltres a l’altre; un llit que no era més que unes planxes alçades un pam de terra amb un matalàs prim al damunt. Dos més dels seus homes, per falta d’espai se’ns van apropar; de manera que vam acabar més cansats per l’allotjament que pel viatge». L’endemà a la una, Massasoit «va dur dos peixos que havia pescat», unes tres vegades més grans que una brema. «Un cop bullits els vam haver de compartir amb un mínim d’una quarantena; la majoria en va menjar. Aquell àpat va ser l’únic que vam fer en un dia i dues nits, i si un de nosaltres no hagués comprat una perdiu, hauríem fet el viatge en dejuni». Per por de defallir de gana i son, a causa dels «cants bàrbars dels salvatges (que solen cantar adormits)» i amb la idea que havien de tornar a casa mentre encara tinguessin prou forces per viatjar, van marxar. Pel que fa a l’allotjament, és cert que no van ser gaire ben rebuts, tot i que el que ells van interpretar com un inconvenient no hi ha cap dubte que tenia la intenció de ser un honor; però pel que fa al menjar, no sé com ho haurien pogut fer millor els indis. No tenien res per menjar i van ser prou llestos per pensar que les disculpes no servirien per suplir menjar als hostes, de manera que es van collar el cinturó i no van fer cap comentari. Quan Winslow els va tornar a visitar en una altra ocasió, en una època d’abundància, no hi va haver cap mancança.

Pel que fa als homes, no en falten enlloc. Vaig rebre més visites mentre vivia al bosc que en cap altra època de la meva vida; vull dir que en vaig rebre unes quantes. Allà en vaig conèixer diversos en circumstàncies més favorables que en cap altre lloc. Però ben poca gent em va venir a veure per qüestions trivials. Respecte a això, la meva companyia quedava disminuïda per la distància amb la ciutat. M’havia retirat en el gran oceà de solitud, en el qual desemboquen els rius de la societat, que, en la majoria i pel que fa a les meves necessitats només es dipositava al meu voltant el sediment més fi. A més a més, per altra banda, m’arribaven testimonis de continents inexplorats i per cultivar.

Qui pot venir al meu habitatge aquest matí sinó un veritable home homèric o paflagònic, amb un nom tan adequat i poètic que lamento no poder escriure aquí? Un canadenc, un llenyataire i fabricant d’estaques, capaç de clavar cinquanta estaques al dia, l’últim sopar del qual va constar d’una marmota que havia caçat el seu gos. Ell també ha sentit a parlar d’Homer i, «si no fos pels llibres», «no sabria què fer els dies de pluja», tot i que potser no n’ha llegit cap de sencer en moltes estacions de pluja. Un sacerdot que sabia pronunciar el grec li va ensenyar a llegir-ne els versos en el Testament de la seva parròquia original i llunyana, i ara li he de traduir, mentre ell té el llibre a les mans, la reprovació d’Aquil·les a Pàtrocle davant la seva expressió trista:

Diu: «És bo». Porta un grapat d’escorça de roure blanc a sota el braç que ha recollit aquest diumenge al matí per a un home malalt. «Suposo que no fa cap mal anar al darrere d’això, avui dia», em diu. Per a ell, Homer era un gran escriptor, tot i que ell no sabés sobre què escrivia. Costaria trobar un home més senzill i natural. El vici i la malaltia, que pinten el món d’un to obscur i moral, semblaven no existir per a ell. Tenia uns vint-i-vuit anys i havia marxat del Canadà i de la casa del seu pare feia una dotzena d’anys per treballar als Estats Units i guanyar diners per comprar-se finalment una granja, potser al seu país natal. S’havia format en el motlle més vast; tenia el cos robust però lent encara que es movia amb gràcia, amb un coll gruixut i torrat pel sol, els cabells estufats i foscos i uns ulls endormiscats d’un blau apagat, que de tant en tant encenia amb expressió. Duia una gorra plana grisa, una jaqueta bruta de llana de colors i botes de pell. Era un gran consumidor de carn, generalment s’enduia el menjar a la feina, a un parell de milles més enllà de casa meva (perquè feia tot l’estiu de llenyataire) en un pot de llauna. Es menjava el dinar fred, sovint a base de marmotes fredes i cafè en una ampolla que duia penjada amb un cordill del cinturó; i de vegades m’oferia beguda. Venia ben d’hora, creuava el meu camp de mongetes, tot i que sense els nervis ni la pressa per arribar a la feina que mostren els ianquis. No es volia fer mal. No l’importava si només en treia per mantenir-se. Moltes vegades deixava el menjar entre els arbustos si el seu gos caçava alguna marmota pel camí, i reculava una milla i mitja per adobar-la i deixar-la al soterrani on s’allotjava, després de deliberar durant mitja hora si la podia deixar submergida al llac sense haver de patir fins que es fes de nit, i adorava barrinar sobre aquests temes. Quan passava el matí solia dir: «Que grassos que estan aquests coloms! Si no hagués de treballar cada dia, tindria tanta carn com voldria només caçant coloms, marmotes, conills, perdius… Redéu! Amb un sol dia em trauria el necessari per a tota una setmana».

Era un llenyataire expert i es realitzava amb algunes floritures i ornaments en el seu art. Tallava els arbres a nivell i arran de terra, per tal que els nous brots tinguessin més força i que fins i tot es pogués passar amb trineu per damunt les soques; i en comptes de deixar tot un arbre sencer com a suport de la fusta lligada, el polia fins a convertir-lo en una estaca esvelta que al final gairebé s’hauria pogut partir amb les mans.

El trobava interessant perquè era tranquil i solitari, i en canvi tan feliç; una font de bon humor i satisfacció li brollava dels ulls. La seva alegria era sempre impecable. De vegades el veia mentre treballava al bosc, tallant arbres i em saludava amb una rialla de satisfacció inexpressable i una salutació en francès canadenc, tot i que també parlava anglès. Quan me li acostava, ell aturava la feina i s’asseia amb una alegria mig continguda damunt del tronc d’un pi que havia tallat i, després de pelar-ne l’escorça interior, en feia una bola que mastegava mentre reia i parlava. L’exuberància d’esperits animals era tal que en algunes ocasions queia i rodolava per terra cargolant-se de riure per qualsevol cosa que el feia pensar i li feia gràcia. En mirar els arbres del seu voltant solia exclamar: «Per George! Gaudeixo moltíssim tallant arbres; no em cal cap altra afecció». De vegades, en el seu temps lliure, li agradava passar-se tot el dia pel bosc amb una pistola de butxaca que disparava a intervals regulars a mode de salutació mentre passejava. A l’hivern s’encenia un foc en el qual escalfava el cafè el migdia; i, en algunes ocasions, mentre seia damunt d’un tronc per dinar les mallerengues se li aplegaven al voltant i se li posaven al braç per picar de la patata que tenia a les mans, i deia que li «agradava sentir-se envoltat per aquells petits companys».

En ell s’havia desenvolupat l’home animal. En resistència física i alegria era cosí del pi i de la roca. Un dia li vaig demanar si de vegades de nit no estava cansat, després d’haver treballat tot el dia. Ell em va respondre, amb una mirada sincera i seriosa: «Gorrapiit, no he estat cansat en tota la vida». Però l’home intel·lectual i el que s’anomena espiritual en ell estaven endormiscats com en un infant. Només havia rebut aquella educació innocent i inefectiva que els sacerdots catòlics impartien als aborígens i amb la qual l’alumne mai no s’educa en un grau de consciència sinó només en un grau de confiança i reverència, i amb la qual l’infant no es fa home sinó que es queda en infant. Quan la naturalesa el fa ver, ella li va proporcionar un cos fort i alegria per al seu pas, i el va apuntalar per tots costats amb reverència i confiança per tal que pogués arribar als setanta anys essent encara una criatura. Era tan genuí i poc sofisticat que no hi ha presentació que el presenti, ja que és com si presentéssiu una marmota al vostre veí. Se l’havia de descobrir. No representaria cap paper. Els homes li pagaven salaris per fer feina, i així l’ajudaven a alimentar-se i vestir-se, però mai no va intercanviar opinions amb ells. Era tan senzill i naturalment humil (si és que podem anomenar humil aquell que no té aspiracions) que la humilitat no era una de les seves qualitats més distingides ni la podia concebre. Els homes més savis, per a ell eren semidéus. Si s’assabentava que en venia algun, feia com si cregués que res tan gran pogués esperar res d’ell, sinó que acceptaria tota la responsabilitat i li permetria seguir oblidat. No havia sentit mai el so de l’elogi. Reverenciava especialment l’escriptor i el predicador. Les seves accions eren miracles. Quan li vaig dir que jo escrivia de forma considerable, durant molt de temps va creure que em referia a l’escriptura a mà, que ell també sabia fer bastant bé. Alguna vegada vaig trobar el nom de la seva parròquia natal escrit sobre la neu de la carretera, amb l’accent francès corresponent i així sabia que ell hi havia passat. Li vaig demanar si no havia tingut mai ganes d’escriure els seus pensaments. Em va dir que havia llegit i escrit cartes per a aquelles persones que no en sabien, però que mai no havia intentat escriure pensaments; no, no podria, no sabria per on començar, el mataria, i a més hauria d’estar al cas de l’ortografia!

Vaig sentir un savi distingit i un reformador que li demanaven si no voldria que canviés el món; però, sense saber que la pregunta ja s’havia plantejat abans, ell va contestar amb una rialla de sorpresa amb aquell accent canadenc: «No, m’agrada prou tal com és». A un filòsof el tracte amb ell li hauria suggerit moltes coses. A un estrany li hauria pogut semblar que no sabia res; i en canvi jo, de vegades veia en ell un home que no havia vist mai i no sabia si era tan savi com Shakespeare o tan simplement ignorant com un infant, no sabia si considerar-lo d’una consciència poètica delicadíssima o d’una gran estupidesa. Un home de la ciutat em va dir que quan el veia passejant pel poble amb aquella gorra estreta i xiulant, li semblava un príncep disfressat.

Els únics llibres que tenia eren un almanac i un d’aritmètica, matèria en la qual era un expert considerable. El primer era com una enciclopèdia per a ell, que ell suposava que contenia un resum de coneixement humà, i que de fet així és fins a cert punt. M’encantava sondejar-lo amb les diverses reformes del dia i sempre sabia veure amb la mirada més senzilla i pràctica. No havia sentit mai a parlar d’aquelles coses fins aleshores. Podria viure sense les fàbriques?, li vaig demanar. Ell em va dir que sempre havia dut aquella gorra Vermont feta a casa i que li anava bé. Podria prescindir del te i el cafè? Es podia permetre cap beguda més que l’aigua, aquest país? Ell havia submergit fulles de cicuta en aigua i se l’havia begut, i creia que era millor que l’aigua sola quan feia calor. Quan li vaig demanar si podria viure sense diners, em va mostrar la conveniència dels diners d’una forma que suggeria i coincidia amb la majoria dels discursos filosòfics de l’origen d’aquesta institució, i la mateixa derivació de la paraula pecunia. Si tingués un bou en propietat i necessités comprar agulles i fil en una botiga, creia que no seria gens pràctic sinó ben impossible hipotecar una part de l’animal cada vegada per aquella quantitat. Sabia defensar moltes institucions millor que qualsevol filòsof perquè, en descriure-les com ell creia que eren, donava el motiu veritable de la seva conservació, i l’especulació no n’hi suggeria cap de millor. Un altre dia, en sentir la definició que feia Plató de l’home (un bípede desplomat) i veure que un home que exhibia un gall desplomat i l’anomenava l’home de Plató, ell va pensar que una diferència important era que els genolls es doblaven cap al costat oposat. De vegades exclamava: «M’encanta parlar! Per George, podria passar-me tot el dia parlant!». Una vegada, després de no haver-lo vist durant mesos, li vaig demanar si aquell estiu havia tingut alguna idea nova. «Mare meva», digué, «un home que està enfeinat, ja farà prou si no oblida les idees que ha tingut. Si treballes amb un home que pensi a arrencar a córrer, aleshores, valga’m Déu, has d’estar pendent d’això; tu pensa en la mala herba». Altres vegades ell em preguntava primer, en aquestes ocasions, si havia fet cap millora. Un dia d’hivern li vaig demanar si sempre estava satisfet amb ell mateix amb la intenció de suggerir-li un substitut interior del sacerdot i un motiu superior per viure. «Satisfet!» em va dir; «uns se senten satisfets amb una cosa i altres amb una altra. A un, potser, si té el suficient, el farà sentir satisfet seure tot el dia d’esquena al foc amb la panxa a la taula, per George!». No obstant això, mai, amb cap maniobra, no vaig aconseguir que adoptés una visió espiritual de les coses; el més elevat que semblava concebre era un interès senzill, aquell que es podria esperar que apreciés un animal, la qual cosa és pràcticament autèntica de la majoria d’homes. Si li suggeria alguna millora en el seu estil de vida, ell simplement contestava, sense expressar cap mena de ressentiment, que ja era massa tard. Ara bé, creia sincerament en la honestedat i en virtuts similars.

En ell es veia una certa originalitat positiva, encara que fos lleu, i jo ocasionalment observava que pensava per ell mateix i expressava la seva opinió, un fenomen tan poc freqüent que hauria caminat deu milles per poder-lo observar, i que representaria un nou origen de moltes de les institucions de la societat. Tot i que dubtava i que potser no se sabia expressar amb distinció, sempre mantenia un pensament presentable. No obstant això, la seva manera de pensar era tan primitiva i immersa en la seva vida animal que, tot i ser més prometedora que la d’un home lletrat, rarament madurava a res que es pugui contar. Suggeria que podia haver-hi homes de geni en els nivells inferiors de la vida, encara que fossin permanentment humils i analfabets, que sempre adopten la seva pròpia visió o que no fan veure que veuen res; que no tenen fons, igual que es creia del llac Walden, tot i que poden ser foscos i enllotats.

Molts viatgers s’apartaven del seu camí per visitar-me i entrar a casa meva i, com a excusa, em demanaven un got d’aigua. Jo els deia que jo bevia del llac, els l’assenyalava i els oferia un cullerot. Tot i viure lluny com vivia, no estava exempt de la visita anual que es produeix, crec, a principis d’abril, quan tothom volta; i tenia una bona dosi de bona sort, tot i que entre els que em van visitar també hi va haver alguns espècimens ben curiosos. Em venien a veure els estúpids de la casa de beneficència i d’altres llocs, però jo m’esforçava per treure’ls tot l’enginy que tenien i que se’m confessessin; en aquests casos, l’enginy era el tema de conversa i ja compensava el fet. De fet, vaig trobar que molts d’ells eren més savis que els que s’anomenen capatassos dels pobres i regidors de la ciutat, i vaig pensar que ja era hora que es girés la truita. Pel que fa a l’enginy, vaig aprendre que no hi havia gaire diferència entre tenir-ne una mica i tenir-ne molt. Un dia concret, un pobre ingenu i inofensiu a qui, amb altres, moltes vegades havia vist fer de limitador de camp, dret o assegut en un barril als camps per impedir que s’extraviessin els ramats o ell mateix, em va venir a veure i em va expressar un desig de viure com ho feia jo. Em va explicar, amb una simplicitat i certesa extremes, molt superiors, o més ben dit inferiors, a res que es pugui anomenar humilitat, que era «deficient en intel·ligència». Aquestes foren les seves paraules. El Senyor l’havia creat així i, en canvi, creia que el Senyor tenia la mateixa cura d’ell que de qualsevol altre. «Sempre he estat així», deia ell, «des de petit; mai no he tingut gaire cap; no era com altres nens; jo sóc de ment dèbil. Va ser la voluntat del Senyor, suposo». I era allà per demostrar la certesa de les seves paraules. Per a mi representava un trencaclosques metafísic. Poques vegades m’he trobat amb un individu tan prometedor, perquè tot el que deia era senzill i sincer. I, el cert és que, si bé semblava que allò l’humiliava, en realitat l’exaltava.^[31] D’entrada no vaig veure que no era res més que el resultat d’una política sàvia. Semblava que sobre aquesta base de veritat i franquesa que havia establert aquell pobre ingenu, la nostra relació podria haver dut a alguna cosa millor que la de dos savis.

Vaig tenir uns quants convidats d’aquells que no se solen incloure entre els pobres de la ciutat però que s’hi haurien d’incloure; d’aquells que en qualsevol cas es troben entre el grup dels pobres del món; convidats que no us demanen hostatge sinó hospitalitat; que desitgen rebre la vostra ajuda i que introdueixen la seva sol·licitud amb la informació que estan exempts de no ajudar-se mai a si mateixos. D’un visitant demano que no arribi mig mort de gana, encara que permeto que sigui el més golafre del món, pels motius que sigui. Els objectes de caritat no són convidats. Homes que no sabien quan s’havia acabat la seva visita tot i que jo tornava a la meva feina i cada vegada els contestava des de més i més lluny. Homes de pràcticament tots els nivells d’enginy em cridaven durant la temporada migratòria. N’hi havia amb tant d’enginy que no sabien ni què fer-ne; esclaus fugitius amb educació de plantació, que escoltaven a voltes, igual que la guilla de la faula, com si sentissin els gossos que lladraven en sentir-los la pista i em miraven suplicants com si volguessin dir:

«Oh cristià, em deixaràs tornar?».

Un esclau fugitiu de debò, entre d’altres, a qui vaig ajudar a avançar cap a l’estrella polar.^[32] Homes d’una sola idea, igual que la gallina amb el seu poll, que resultava que era un aneguet; homes de mil idees i amb el cap escabellat, com les gallines que s’han d’encarregar de mil pollets, tots ells en busca d’un cuc, i un grapat dels quals es perd amb cada gebrada, per la qual cosa van tots encrespats i sarnosos; homes amb idees en comptes de cames, una mena de centpeus intel·lectuals que ens obliguen a arrossegar-nos. Un home va proposar que fes un llibre en el qual els visitants escrivissin els seus noms, com fan a les Muntanyes Blanques, però, ai, tinc massa bona memòria per considerar-ho necessari.

No podia evitar observar algunes de les peculiaritats dels que em visitaven. Les nenes i els nens, i les noies, en general semblaven contents d’estar al bosc. Miraven el llac i les flors i aprofitaven el temps. Els homes de negocis, i fins i tot els pagesos, només pensaven en la solitud i l’ocupació, i en la gran distància que em trobava d’això o d’allò; i tot i que deien que els encantava passejar de tant en tant pel bosc, era evident que no era així. Incansables homes compromesos, que dedicaven tot el temps a guanyar-se la vida o a mantenir-la; ministres que parlaven de Déu com si en gaudissin d’un monopoli, que no admetien altres opinions; doctors, advocats, mestresses de casa inquietes que xafardejaven al meu armari i al meu llit quan jo no hi era (com va poder afirmar la senyora… que els meus llençols no eren tan nets com els seus?), nois que havien deixat de ser joves i havien arribat a la conclusió que el més segur era seguir la pista batuda de les professions. Tots aquests generalment deien que no era possible fer gaire res de bo en la meva posició. Ai! Vet aquí. El vell, el dèbil i el tímid, de qualsevol edat i sexe, pensaven majoritàriament en malalties, accidents sobtats i mort; per a ells la vida semblava estar plena de perills (quin perill hi ha si no penses en cap?) i consideraven que un home prudent seleccionaria cautelosament la posició més segura, on el doctor B pogués estar a disposició en cas de necessitat. Per a ells, el poble era literalment una comunitat; una lliga per a la defensa mútua, i es pot suposar que no sortirien a collir móres sense la medicina del pit. Això vol dir que, si un home està viu, sempre hi ha el perill que mori, tot i que el perill ha de poder ser inferior en proporció quan aquest home comença a estar viu i mort. Un home s’exposa a més riscos com més corre. Finalment, hi havia els suposats reformadors, els més avorrits de tots, que creien que em passava el dia cantant:

Però no saben que el tercer vers diu així:

No em feien por els falcons galliners perquè no tenia gallines; més aviat em feien por els falcons d’homes. També tenia visites més agraïdes que aquestes. Criatures que venien a collir móres, treballadors del ferrocarril que sortien a passejar el matí de diumenge amb la samarreta neta, pescadors i caçadors, poetes i filòsofs; en resum, estava disposat a donar la benvinguda a tots aquells peregrins honrats que sortien al bosc i deixaven la ciutat enrere per trobar la llibertat. Com els indis, tenia la temptació de saludar-los amb un «Benvinguts, anglesos! Benvinguts, anglesos!», perquè ja m’havia comunicat prèviament amb aquella raça.