17. PRIMAVERA

L’obertura de grans forats dels talladors de gel habitualment fa que el llac es desgeli abans, ja que l’aigua, agitada pel vent, encara que faci fred, consumeix el gel del voltant. Però aquell any no fou això el que succeí al Walden, ja que ben aviat s’havia tornat a formar una capa de gel nova al lloc de la vella. Aquest llac mai no es desglaça tan d’hora com els altres de la zona, la qual cosa és deguda a la seva superior profunditat i al fet que no té cap corrent que el creui i pugui fondre el glaç o arrossegar-lo. No sé de mai que s’hagi començat de desglaçar durant l’hivern, sense exceptuar l’hivern del 1852-1853, que va posar els llacs tan durament a prova. Se sol començar a obrir a principis d’abril, una setmana o deu dies més tard que el llac de Flint i Fair Haven, primer per la banda nord i les parts més superficials per allà on es va començar a glaçar. Indica, millor que cap altra aigua de la zona, l’absolut progrés de l’estació, ja que els canvis passatgers de temperatura l’afecten menys. Diversos dies de fred intens durant el març poden retardar molt l’obertura dels primers llacs, mentre que la temperatura del Walden va augmentant gairebé de forma ininterrompuda. Un termòmetre col·locat al centre del Walden el dia 6 de març de 1847 es va mantenir a 0 °C, o punt de congelació; a prop de la riba es van registrar 0,5 °C; al centre del llac de Flint aquell mateix dia, va marcar 0,3 °C; a una dotzena de vares de la riba, en una zona d’aigües superficials, a sota una capa de gel d’un peu de gruix, l’aigua estava a 2,2 °C. Aquesta diferència de dos graus entre la temperatura de l’aigua en una zona profunda i en una de superficial d’aquest últim llac, i el fet que una gran part del llac en comparació amb el Walden és poc profund, indiquen les causes que aquest es desglaci molt més abans que el Walden. El gel de la part més superficial era, al mateix temps, diverses polzades més prim que el del centre. A mig hivern al centre era on hi havia el gel més calent i més prim. Igualment, qualsevol que s’hagi passejat per la riba del llac a l’estiu s’haurà adonat que l’aigua és més calenta a prop de la riba, on només té tres o quatre polzades de profunditat, que una mica més endins, i en la superfície allà on és més profund que a prop del fons. A la primavera, el sol no només exerceix una influència mitjançant la temperatura més elevada de l’aire i de la terra, sinó que la seva escalfor travessa el gel que té un peu o més de gruix i es reflecteix al fons en aigües poc profundes, de manera que escalfa l’aigua i fon la cara inferior de la capa de gel i, com que al mateix temps que es fon directament per la cara superior el deixa irregular, i fa que les bombolles d’aire que conté s’eixamplin en totes direccions fins que queda foradat i finalment desapareix de sobte amb una lleu pluja de primavera. El gel té venes com la fusta, i quan una panna es comença a podrir o «foradar-se», és a dir, pren l’aspecte d’un niu d’abelles, tingui la posició que tingui, les cel·les d’aire formen angles rectes amb el que era la superfície de l’aigua. Quan hi ha una roca o un tronc a prop de la superfície, allà la capa de gel és molt més prima i moltes vegades gairebé queda dissolta només amb l’escalfor reflectida; em van explicar que, en un experiment de Cambridge per glaçar aigua en un estanc de fusta de poca fondària, tot i que per sota hi circulava aire fred i, per tant, hi accedia per tots costats, el reflex del sol al fons contrarestava amb escreix aquesta condició favorable per a la glaçada. Quan una pluja càlida a mig hivern fon la neu glaçada del Walden i hi deixa una capa dura, fosca o transparent, al centre, el reflex de l’escalfor crearà una banda de gel blanc fos, per espès que sigui, d’una vara o més d’amplada, a prop de les ribes. Com ja he dit, les bombolles treballen a l’interior del gel com a lents i fonen el gel per sota.

Els fenòmens de l’any tenen lloc cada dia a escala reduïda en un llac. Cada matí, de forma general, l’aigua de les zones superficials s’escalfa més ràpidament que la de zones profundes, encara que no s’escalfi gaire al capdavall, i cada capvespre es refreda més ràpidament fins al matí. El dia és un arquetip de l’any. La nit representa l’hivern, el matí i el vespre, la primavera i la tardor, i el migdia, l’estiu. Els espetecs i esclats del gel indiquen canvis de temperatura. Un matí agradable després d’una nit freda, 24 de febrer de 1850, en què vaig anar a passar el dia al llac de Flint, vaig observar per sorpresa que quan picava el gel amb el cap de la destral ressonava com un gong a moltes vares a la rodona, com si hagués picat la pell tibada d’un tambor. El llac va començar a esclatar aproximadament una hora després que sortís el sol, quan va percebre la influència dels raigs de sol que hi queien des de sobre les muntanyes; es va estirar i va badallar com un home quan es desperta amb un tumult en augment gradual i que es va allargar durant tres o quatre hores. Al migdia va fer una breu migdiada i cap al vespre es va tornar a estremir, així que el sol retirava la seva influència. Amb un temps estable, un llac dispara el seu fusell al capvespre amb gran regularitat. Però durant el dia, ple d’esquerdes i amb l’aire menys elàstic, havia perdut completament la ressonància i probablement els peixos i les almesqueres no s’espantarien amb un cop al gel. Els pescadors diuen que el «tro del llac» espanta els peixos i fa que no piquin. El llac no trona cada vespre, i tampoc no sabria dir amb seguretat quan ho fa; així i tot, encara que pugui no observar cap diferència en el temps, ho fa. Qui s’hauria imaginat que una cosa amb una pell tan gran, freda i gruixuda seria tan sensible? No obstant això, té una llei per la qual trona amb obediència quan toca, igual que la poncella s’obre amb la primavera. La terra està viva i coberta de papil·les. El llac més gran és tan sensible als canvis atmosfèrics com la bola de mercuri dins el termòmetre.

Un motiu per venir a viure al bosc era que tindria temps lliure i l’oportunitat de veure entrar la primavera. El gel del llac es comença a foradar i el meu taló s’hi enfonsa quan hi passejo. La boira, la pluja, el sol càlid fonen la neu de forma gradual; els dies s’allarguen notablement i veig que acabaré de passar l’hivern sense haver d’afegir llenya a la llenyera, ja que ja no em cal encendre foc. Estic atent als primers senyals de la primavera, per sentir la nota casual d’algun ocell acabat d’arribar, o el crit de l’esquirol llistat, les reserves del qual deuen estar gairebé esgotades, o per veure la marmota que s’aventura fora del niu de l’hivern. El dia 13 de març, després de sentir el siàlid, el pardal cantaire i la merla, el gruix de gel encara és gairebé d’un peu. Encara que cada dia el temps sigui més càlid, l’aigua no el fon del tot, ni es trenca i queda flotant com en els rius, sinó que, encara que estigui fos del tot fins a mitja vara de la riba, el centre ha quedat foradat i saturat d’aigua, de manera que hi cabria un peu quan encara fa sis polzades de gruix; en canvi, potser amb una pluja càlida l’endemà al vespre i una mica de boira acabaria desapareixent, fonent-se amb la boira, esfumant-se. Un any vaig travessar el llac només cinc dies abans que el gel desaparegués del tot. El 1845 el Walden es va acabar de desglaçar el dia 1 d’abril; el 1846, el 25 de març; el 1847, el 8 d’abril; el 1851, el 28 de març; el 1852, el 18 d’abril; el 1853, el 23 de març; el 1854, cap a 7 d’abril.

Qualsevol incident relacionat amb el trencament del gel en rius i llacs i l’assentament del temps resulta especialment interessant per a nosaltres, que vivim en un clima de grans extrems. Quan arriben els dies més calorosos, els que viuen prop del riu senten cruixir el gel de nit amb un crit estrident tan fort com el so de l’artilleria, com si les seves cadenes de gel es trenquessin d’una punta a l’altra i en qüestió de pocs dies el veuen desaparèixer ràpidament. Com el caiman surt del fang amb els tremolors de la terra. Un vell, atent observador de la naturalesa i que sembla tan savi en tot el que fa referència al seu funcionament, com si l’haguessin fet quan ell era petit i hagués ajudat a posar-li la quilla (algú que ha assolit tot el seu desenvolupament i que difícilment pogués adquirir més saviesa natural encara que visqués fins a l’edat de Matussalem) em va explicar, i em va sorprendre sentir-lo expressar la seva meravella davant del funcionament de la naturalesa, ja que em pensava que entre ells no hi havia secrets, que un dia de primavera va agafar l’arma i la barca i es va decidir a entretenir-se a caçar ànecs. Encara hi havia gel als prats, però al riu ja s’havia fos tot, i va baixar sense obstacles de Sudbury, on vivia, fins al llac Fair Haven, que va trobar, inesperadament, cobert en la seva major part d’una capa ferma de gel. Era un dia calorós i el va sorprendre veure que encara hi quedava un tros tan gros de gel. En no veure cap ànec, va amagar la barca a la banda nord o posterior d’un illot del llac i tot seguit es va amagar als arbustos del sud per esperar-los. El gel estava fos a tres o quatre vares de la riba i hi havia una capa fina i calenta d’aigua, amb el fons fangós, com és del gust dels ànecs, i va pensar que era probable que n’hi anés algun al cap de poc. Després d’esperar prop d’una hora va sentir un so baix i aparentment molt llunyà, però singularment estrident i impressionant, diferent de tot el que havia sentit fins aleshores, que anava augmentant i s’intensificava gradualment com si hagués de tenir un final universal i inoblidable, un rugit trist que de sobte li va semblar el so d’un extens estol d’ocells que anessin allà i, en preparar l’arma, es va alçar apressat i excitat, però es va sorprendre en trobar que tota la massa de gel s’havia desprès mentre ell era allà i que s’havia desplaçat fins a la riba, i que el so que havia sentit l’havia produït el gel en fregar amb la terra (al principi d’una forma suau però després escampant-ne les restes per tota l’illa a una alçada considerable abans de calmar-se).

Al final, els raigs de sol assoleixen l’angle recte i els vents càlids empenyen la boira i la pluja i fonen els bancs de neu, i el sol, que dissipa la boira, somriu davant del paisatge pintat de colors i blanc i perfumat d’encens, a través del qual el viatger segueix el seu camí d’illa en illa, acaronat per la música d’un miler de rierols que porten les venes plenes de la sang de l’hivern.

Pocs fenòmens m’han proporcionat més plaer que el d’observar les formes que adopten la sorra calenta i l’argila en patinar pels costats d’un sot profund del tren per on passava de camí a la ciutat, un fenomen no gaire corrent a aquesta gran escala, malgrat que la quantitats de talussos de bon material recentment exposats s’han d’haver multiplicat des que es va inventar el tren. El material era sorra en tots els graus de finesa, i de colors rics i variats, generalment barrejada amb una mica d’argila. Quan a la primavera desapareix el gebre i, fins i tot en un dia d’hivern en què desglaci, la sorra comença a lliscar pels vessants com si fos lava, en algunes ocasions brolla per la neu i la cobreix en llocs on mai abans no s’hi havia vist sorra. Petits corrents innombrables es cobreixen i s’entrellacen els uns amb els altres i mostren una espècie de producte híbrid que en part obeeix la llei dels corrents i en part la de la vegetació. Mentre flueix, adopta l’aspecte de fulles o parres plenes de saba que formen pilots de fulles carnoses d’un peu o més de gruix i que, en observar-les, recorden el tal·lus laciniat, lobulat i imbricat d’alguns líquens, o fa pensar en el corral, les urpes del lleopard o les potes dels ocells, o en el cervell, pulmons, intestins i excrements de tota classe. Es tracta d’una vegetació certament grotesca, les formes i el color de la qual veiem imitada en el bronze, una mena de fullatge arquitectònic més antic i típic que l’acant, la xicoira, l’heura, la parra o qualsevol fulla vegetal, destinat, potser, en algunes circumstàncies, a esdevenir un trencaclosques per als futurs geòlegs. Tot l’esvoranc em va impressionar com si fos una cova amb estalactites exposades al sol. Els diferents matisos de la sorra són singularment rics i agradables i comprenen els diferents colors del ferro, marró, gris, groc i vermell. Quan aquesta massa que llisca arriba a l’engolidor al peu del talús, s’escampa i s’aplana com en fils, i els corrents separats perden la seva forma semicilíndrica i gradualment s’aplanen i s’eixamplen i segueixen corrent mentre estan humides fins que formen una sorra gairebé plana, encara bonica i plena de matisos, en la qual es poden observar les formes originals de la vegetació; fins que, finalment, a l’aigua mateixa, es converteixen en bancs, com els que es formen a la desembocadura de rius, i les formes vegetals es perden en les marques sinuoses del fons.

De vegades, tot el talús, que té una alçada d’entre vint i quaranta peus, queda cobert d’una massa d’aquest tipus de fullatge, o escletxa arenosa, a un quart de milla per un o tots dos costats, producte d’un dia de primavera. El que fa que aquest fullatge arenós sigui tan especial és la seva aparició sobtada. Quan veig per un costat el talús inert (perquè el sol actua primer en un costat) i per l’altre cobert d’aquest fullatge exuberant, creació d’una hora, em quedo desconcertat, com si, d’alguna manera, em trobés a l’estudi de l’artista que va crear el món i em va crear a mi o hagués arribat al lloc on encara està treballant, entretingut en aquest talús, executant els seus nous modals amb un excés d’energia. Em sento com si em trobés més a prop de les entranyes del planeta, perquè aquest flux arenós s’assembla a la massa foliàcia de les entranyes del cos animal. Així descobrim en la sorra una anticipació de la fulla vegetal. No és d’estranyar que la terra s’expressi enfora en forma de fulles si treballa per dins amb aquesta idea. Els àtoms ja han après aquesta llei i la porten dins. La fulla que penja veu el seu prototipus aquí. Internament, ja sigui en el planeta o en el cos animal, és un lòbul espès i humit, una paraula especialment aplicable al fetge i als pulmons i a les fulles de grassa (λειβω, labor, lapsus, fluir o lliscar avall, un lapse; λοβοζ, globus, lòbul, globus; també falda i moltes altres paraules); externament una fulla prima i seca, com si la f i la l haguessin assecat la b. Les consonants de lòbul són lbl, la suau massa de la b (senzilla, o B, doble), amb una l líquida darrere que l’empeny endavant. A globus, glb, la g gutural afegeix al significat la capacitat de la gola. Les plomes i les ales dels ocells són fulles encara més seques i primes. Igualment passem de la matussera larva de terra a l’airosa i agitada papallona. El mateix globus es transcendeix i trasllada a si mateix contínuament i es converteix en alat en la seva òrbita. Fins i tot el gel comença a formar-se amb delicades fulles de cristall, com si s’hagués vessat en motlles que les frondes de plantes aquàtiques han forjat en el mirall aquós. L’arbre sencer no és res més que una fulla i els rius són fulles encara més grans, la polpa dels quals és la terra que els separa, i pobles i ciutats són els ous d’insectes als seus rabeigs.

Quan el sol es retira, la sorra deixa de fluir, però al matí els corrents reapareixen i es ramifiquen en una miríada. Aquí potser hi veureu com es formen els vasos sanguinis. Si ho observeu atentament, veureu que primer un corrent de sorra fina s’obre camí des de la massa càlida amb la punta en forma de gota, com la punta del dit, que palpa el camí lentament i a cegues cap avall, fins que finalment amb més escalfor i humitat, a mesura que ascendeix el sol, la porció més fluïda, en el seu esforç per obeir la llei que segueix fins i tot el que és més inert, se separa i forma per ella mateixa un canal o artèria sinuosa en la qual es distingeix un petit corrent platejat que brilla com el llamp d’una part a l’altra de les fulles o branques polposes i que la sorra engoleix. És meravellosa la rapidesa i perfecció amb què la sorra s’organitza alhora que flueix i utilitza el millor material que li proporciona la massa per formar els cantells afilats del seu canal. Així és com són les fonts dels rius. Potser el sistema ossi es troba en la matèria silícia que l’aigua diposita i la fibra carnosa o el teixit cel·lular al sòl encara més refinat i en la matèria orgànica. Què és l’home, sinó una massa d’argila^[90] càlida? La punta del dit humà és com una gota congelada. Els dits de les mans i els peus flueixen i prenen la seva longitud de la massa càlida del cos. Qui sap fins on arribaria a expandir-se i fluir el cos humà a sota un cel més favorable? No és la mà una fulla de palmera oberta amb lòbuls i venes? Amb una mica de fantasia podríem veure l’orella com un liquen, umbilicaria, al costat del cap, amb un lòbul o gota. El llavi (labium, de labor [?]) descansa a cada costat de la boca cavernosa. El nas és una manifesta gota o estalactita congelada. La barbeta és una gota encara més grossa, el punt de confluència del degoteig de la cara. Les galtes són vessants que van de les celles a la vall de la cara, oposat i separats pels pòmuls. Cada lòbul arrodonit de la fulla vegetal, també és una gota gruixuda i mandrosa, més gran o més petita; els lòbuls són els dits de la fulla i com més lòbuls tingui, cap a més direccions tendirà a fluir i més escalfor o altres influències favorables faran que flueixi encara fins més enllà.

Semblava que aquest vessant il·lustrava el principi de tot el funcionament de la naturalesa. El Creador d’aquesta terra no va fer res més que patentar una fulla. Quin Champollion ens desxifrarà aquest jeroglífic per tal que nosaltres puguem aportar una nova fulla? Per a mi, aquest fenomen resulta més estimulant que l’abundància i la fertilitat de les parres. És cert que té alguna cosa d’excrementici al seu caràcter i que no hi ha final per a les piles del fetge, pulmons i budells, com si el globus estigués girat del revés, però això suggereix com a mínim que la naturalesa té entranyes i reitera que és la mare de la humanitat. És el gebre que emana del terra; és la primavera. Precedeix la primavera verda i florida, igual que la mitologia precedeix la poesia regular. No conec res millor per purgar-se dels fums i indigestions de l’hivern. Estic convençut que la terra encara és als seus inicis i que treu ditets d’infant per cada costat. Deixa sortir rínxols de la pell nua. No hi ha res inorgànic. Aquestes piles foliàcies rauen al llarg del talús com el sutge al forn i deixen palès que la naturalesa hi és «a ple rendiment». La terra no és un simple fragment d’història morta, estrat sobre estrat com les pàgines d’un llibre per ser estudiada pels geòlegs i antiquaris, sinó poesia viva com les fulles d’un arbre, que precedeixen flors i fruit; no pas una terra fòssil sinó una terra viva, respecte a la gran vida central de la qual tota vida animal i vegetal és un simple paràsit. Les seves agonies faran que s’agitin les nostres despulles a les seves tombes. Podríeu fondre els metalls i posar-los en els motlles més bonics; mai no serien tan excitants com les formes que pren la terra fosa, i no només ella, sinó que les institucions que s’hi fonguin al damunt són plàstiques com l’argila a mans del terrissaire.

No passarà gaire temps fins que, no només en aquests talussos sinó en cada turó, esplanada i fondalada, la gebrada surti de terra com un quadrúpede endormiscat del cau i busqui el mar amb música o emigri a altres climes a través dels núvols. El desgel, amb la seva delicada persuasió, és més poderós que Thor amb el seu martell. L’un es fon i l’altre esmicola.

Quan la terra estava parcialment despullada de neu i uns quants dies càlids havien assecat la superfície, resultava agradable comparar els primers indicis tendres de la infantesa de l’any que treien el cap amb la bellesa majestuosa de la vegetació pansida que havia resistit l’hivern: semprevives, vares d’or, estepes i gracioses herbes silvestres, amb freqüència més evidents i interessants que a l’estiu, com si fins aleshores la seva bellesa no fos madura; fins i tot planta del cotó, boga, herba blenera, flor de blenera, herba foradada, espírea i altres plantes de tiges fortes, graners inesgotables que alimenten els primers ocells, un vel discret, almenys, per a la viuda naturalesa. Especialment m’atrau la tija arquejada i agarbada del jonc, que fa tornar l’estiu als nostres records d’hivern i es troba entre les formes que l’art prefereix copiar i que, en el regne vegetal, té la mateixa relació que l’astronomia amb els tipus que ja es troben a la imaginació de l’home. És un estil antic, més vell que el grec o l’egipci. Molts dels fenòmens de l’hivern suggereixen una tendresa inexpressable i una delicadesa fràgil. Estem acostumats a sentir aquest rei descrit com un tirà rude i violent, però guarneix les trenes de l’estiu amb la cura de l’amant.

Amb l’arribada de la primavera, els esquirols vermells venien fins a casa meva, de dos en dos, directament als meus peus mentre jo estava assegut llegint o escrivint, i emetien els sons més deliciosament alegres i les piruetes vocals i refilets més estranys que s’hagin sentit mai; i si jo em queixava augmentaven el volum, com si haguessin deixat enrere qualsevol por i respecte a les entremaliadures esbojarrades i desafiessin a la humanitat a detenir-les. Tinc raó o no, esquirol? Eren absolutament sords als meus arguments, o no percebien la seva força i queien en una cadena d’invectives irresistible.

El primer pardal de la primavera! L’any comença amb una esperança més jove que mai! Els xiulets febles platejats del siàlid, el pardal i la merla sobre els camps gairebé nus i humits, com si els últims flocs de l’hivern tentinegessin en caure! Què signifiquen doncs les històries, les cronologies, les tradicions i totes les revelacions escrites? Els rierols entonen melodies de lloança a la primavera. El falcó dels pantans sobrevola els prats per buscar la primera forma de vida viscosa que es desperta. El so d’enfonsament de la neu que es fon se sent a totes les fondalades i el gel es dissol acceleradament als llacs. L’herba oneja a les vessants com un foc de primavera —et primitus oritur herba imbribus primoribus evocata—,^[91] com si la terra enviés una escalfor interior per saludar el sol al seu retorn amb una flama no pas groga sinó verda; el símbol de la perpètua joventut, el bri d’herba, com un gran mocador verd, s’estén des de terra cap a l’estiu, castigat per la gebrada però creixent de nou, amb la llança de l’últim sègol dreta amb la nova vida a sota seu. Creix amb tanta fermesa com el rierol brolla de la terra. Són gairebé idèntics, perquè els dies de creixement de juny, quan els rierols estan eixuts, les fulles de l’herba li funcionen de canals, i any rere any els ramats beuen d’aquest corrent verd i perenne i el segador l’agafa amb anticipació perquè els serveixi d’aliment a l’hivern. Així és com la nostra vida humana descendeix fins a la seva arrel i eleva el seu bri verd cap a l’eternitat.

El Walden es fon a un ritme accelerat. S’ha format un canal de dues vares d’amplada als costats nord i oest, i un d’encara més ample a l’extrem est. Una gran panna de glaç s’ha desprès del cos principal. Sento un pardal que canta una cançó des dels arbustos de la riba: olit, olit, olit-xip, xip, xip, xe xar-xe bss, biss, biss. Ell també contribueix a trencar-lo. Que boniques que són les grans i amples corbes de la vora del gel, que responen en certa mesura a les de la riba però amb una major regularitat! El gel és estranyament dur a causa del fred intens però transitori que ha fet últimament, i fa aigües i forma vetes com si fos el terra d’un palau. Però el vent bufa en va cap a l’est sobre la seva superfície opaca fins que arriba a la superfície viva de més enllà. És gloriós observar aquest mocador d’aigua que brilla sota el sol, la cara nua del llac ple d’alegria i joventut, com si expressés l’alegria dels peixos que conté i la de la sorra de la seva platja, un rostre platejat com el de les escames d’un leuciscus, com si fos un sol peix actiu. Vet aquí el contrast entre hivern i primavera. El Walden estava mort i torna a estar ple de vida.^[92] Però aquesta primavera va esclatar de forma més regular, com ja he dit.

El canvi de tempesta i hivern a calma i temps moderat, d’hores fosques i lentes a unes altres de lluents i elàstiques, representa una crisi memorable que totes les coses proclamen. Al final sembla instantània. De sobte, una onada de llum em va omplir la casa, tot i que ja era capvespre i els núvols de l’hivern encara hi eren presents, i pels ràfecs degotava una pluja espessa. Vaig mirar per la finestra i vatua! Allà on ahir hi havia gel gris i fred es veia el llac transparent, calmat i ple d’esperança com si fos un vespre d’estiu, reflectia un cel de vespre d’estiu al fons, encara que no fos visible, com si es comuniqués amb un horitzó llunyà. Vaig sentir un pit-roig de lluny, el primer que sentia en el que em semblaven mil anys i que no podria oblidar encara que en passessin mil més: la mateixa dolça i intensa melodia de sempre. Ai el pit-roig del capvespre quan s’acaba un dia d’estiu de Nova Anglaterra! Si mai pogués trobar la branca on s’asseu! Em refereixo a ell; em refereixo a la branca. Això, almenys, no és el Turdus migratorius. Els pins i els roures joves del voltant de casa meva, durant tant de temps endormiscats, de sobte van reprendre el seu aspecte, es veien més lluents, més verds i més drets i vius, com si la pluja els hagués netejat i restaurat. Sabia que ja no plouria més. Mirant a qualsevol branca del bosc, o de la pila de llenya, es pot dir, ai, si l’hivern ha passat o no. A mesura que s’anava fent fosc, em sorprenia pel clacar de les oques que sobrevolaven baix el bosc, com viatgers fatigats que arriben tard als llacs del sud i es permetien queixar-se sense embuts i consolar-se mútuament. Des de la porta, vaig sentir el bategar de les seves ales quan, mentre volaven cap a casa meva, de sobte van descobrir la llum de casa i amb un clamor ensordit van baixar fins al llac. Vaig entrar, vaig tancar la porta i vaig passar la meva primera nit de primavera al bosc.

Al matí vaig observar les oques des de la porta i a través de la boira, que nedaven pel centre del llac, a cinquanta vares, tan grosses i tumultuoses que el Walden semblava com un llac artificial on es venien a divertir. Però quan vaig anar fins a la riba es van alçar amb un bategar fort d’ales seguint les instruccions de la comandant i quan es van haver posat en formació van volar en cercles per damunt meu, un grup de vint-i-nou, i van posar el timó direcció a Canadà, amb un clacar regular de la líder i a intervals, amb la confiança que arribarien a trencar el dejuni en pantans més fangosos. Un «estol» d’ànecs es va alçar al mateix moment i va marxar cap al nord rere l’estela de les seves cosines estridents.

Durant una setmana vaig sentir l’estrèpit escorcollador d’alguna oca que els matins de boira donava voltes en solitari en la recerca dels seus companys i que encara poblava el bosc amb el so d’una vida més gran del que els era possible dur. A l’abril es veien coloms de nou que volaven ràpidament en estols petits, i a l’època indicada vaig sentir els crits del falciot damunt la meva clariana, encara que semblava que n’hi hagués tants a la ciutat que no me’n tocava cap, i em vaig imaginar que pertanyia a una raça peculiar antiga que vivia als arbres foradats abans que arribessin els homes blancs. En gairebé tots els climes la tortuga i la granota són alguns dels precursors i heralds d’aquesta estació, i els ocells volen i canten i llueixen un plomatge brillant, i les plantes broten i floreixen, i el vent bufa per corregir aquesta lleugera oscil·lació dels pols i mantenir l’equilibri de la naturalesa.

Com que cada estació ens sembla la millor quan arriba, la vinguda de la primavera és com la creació del Cosmos en el Caos i l’establiment de l’Edat d’Or.

Una pluja senzilla i suau dóna a l’herba molts més tons de verd. De la mateixa manera les nostres perspectives brillen amb l’influx de pensaments millors. Seríem beneits si visquéssim sempre al present i aprofitéssim qualsevol accident que ens succeís, com l’herba, que confessa la influència de la rosada més lleugera que li cau al damunt, i no dediquéssim el temps a intentar reparar les oportunitats passades desaprofitades, la qual cosa anomenem complir amb el nostre deure. A l’hivern fem el mandra quan ja és primavera. Un matí agradable de primavera tots els pecats de l’home queden perdonats. Aquests dies són una treva per al vici. Mentre un sol així brilli, el pitjor dels pecadors podrà tornar. A través de la nostra innocència recuperada, discernim la innocència dels nostres veïns. Potser ahir vau tenir el veí per lladre, embriac o sensual, i us va despertar llàstima o menyspreu i us vau desesperar del món; però el sol llueix i escalfa aquest primer matí de primavera, recrea el món i us el trobeu en alguna obra serena i veieu com les seves venes, cansades i pervertides s’eixamplen amb el gaudi tranquil i beneeixen el nou dia, acusen la influència de la primavera amb la innocència de la infantesa i tots els seus pecats s’obliden. Al seu voltant no només hi ha una atmosfera de bona voluntat sinó fins i tot un regust de santedat que s’intenta expressar, potser cegament i inefectiva, com l’instint del nou-nat, i durant una hora breu el vessant sud no torna el ressò d’una broma vulgar. Veieu brots innocents que es preparen per sortir de l’escorça nuosa i provar sort en un altre any de vida, tendres i nous com la planta més jove. Fins i tot ell s’ha afegit a l’alegria del seu Senyor.^[95] Per què l’escarceller no deixa les portes de la presó obertes? Per què el jutge no suspèn el cas? Per què el predicador no acomiada la seva congregació? És perquè no obeeixen el suggeriment que Déu els ofereix ni accepten el perdó que ofereix gratuïtament a tothom.

«Amb l’alè tranquil i benèfic del matí cada dia es produeix un retorn a la bondat que fa que, en relació amb el respecte a l’amor i a la virtut i amb l’odi al vici, ens acostem a la naturalesa primitiva de l’home, com rebrots del bosc que s’havia tallat. De manera semblant el mal que fem en l’interval d’un dia impedeix que les llavors de les virtuts que començaven a brotar es desenvolupin i les destrueix.

»Si s’impedeix diverses vegades que la llavor de la virtut es desenvolupi, aleshores l’alè benèfic del capvespre no serà suficient per conservar-la. Si amb l’alè del capvespre no n’hi ha prou per conservar-la, la naturalesa de l’home no serà gaire diferent de la de l’animal. Els homes, en veure que la seva naturalesa s’assembla a la de l’animal, creuen que mai no han posseït la facultat innata de la raó. Són aquests, els sentiments autèntics i naturals de l’home?».

El dia 29 d’abril, mentre pescava des del banc del riu prop del pont de Nine-Acre-Corner, dret sobre l’herba tremolosa i arrels de salze, on l’almesquera està a l’aguait, vaig sentir un soroll intens singular, semblant al dels bastons amb què els infants juguen amb els dits i, en mirar, vaig veure un falcó molt esvelt i graciós, com un enganyapastors, que repetidament primer s’elevava com una onada i després descendia una o dues vares, i deixava veure el dors de les ales, que lluïen com una cinta satinada o el nacre de dins la closca. Aquesta visió em va recordar la falconeria i tota la noblesa i poesia relacionades amb aquesta afecció. Em semblava que s’hauria pogut anomenar Merlí: però no m’importa el nom que tingui. Era el vol més eteri que havia vist mai. No volava com una papallona, ni ascendia com els falcons més grans: aquell es complaïa amb una confiança orgullosa dels camps de l’aire, s’enfilava una vegada i una altra amb aquella rialla estranya i repetia aquella caiguda lliure tan bonica, es girava com si fos un estel, i tot seguit corregia el descens, com si mai no hagués posat els peus en terra ferma. Era com si no tingués cap company en l’univers (gaudia tot sol) i com si no n’hi calgués cap més que el matí i l’èter amb qui jugava. No era un solitari sinó que deixava tota la terra sola a sota seu. On era la mare que el va covar, els seus parents, el seu pare dels cels? Inquilí de l’aire, semblava únicament relacionat amb la terra per l’ou covat durant una temporada en alguna escletxa d’un penya-segat; o potser va tenir el niu en l’angle d’un núvol, teixit amb les guarnicions de l’arc de Sant Martí i del cel de la posta de sol i guarnit amb una suau boira estiuenca presa de la terra? El seu èter ara és un núvol escarpat.

A part d’això, vaig veure una pila de peixos daurats i platejats i de coure brillant que semblaven un enfilall de joies. Ai! M’he endinsat en aquells prats el matí de molts primers dies de primavera, d’un monticle a l’altre, d’una arrel de salze a una altra, quan riu, vall i boscos salvatges estaven submergits en una llum tan pura i brillant que haurien despertat un mort si haguessin estat somiant a la tomba, com hi ha gent que suposa. No cal cap prova més fiable d’immortalitat. Tot ha de viure, amb una llum tan intensa. Oh, mort, on has ficat el fibló? Oh, tomba, què se n’ha fet, de la teva victòria?^[97]

La vida de la nostra ciutat s’estancaria si no fos pels boscos inexplorats i els prats que l’envolten. Necessitem el tònic del salvatge, passejar de tant en tant pels aiguamolls on vigilen el bitó comú i la fotja, i sentir l’estrèpit del becadell; ensumar el xiuxiueig de la jónçara on només els ocells més salvatges i solitaris construeixen el niu i el visó s’arrossega amb la panxa fregant el terra. Al mateix temps que ens decidim a explorar i a aprendre totes les coses, necessitem que totes les coses siguin misterioses i no s’hagin explorat, que la terra i el mar siguin infinitament salvatges, que no els haguem investigat ni sondejat, perquè són insondables. Mai no en podem tenir prou, de naturalesa. Ens hem de refrescar amb la imatge d’una força inesgotable, de trets vastos i titànics, la costa del mar amb els seus naufragis, la jungla amb els seus arbres vius i els morts, el tro de tempesta i la pluja que dura tres setmanes i produeix inundacions. Necessitem veure els nostres límits superats i certa vida pasturant lliurement allà on nosaltres no arribarem mai. Ens alegrem en observar com el voltor s’alimenta de carronya que ens disgusta i ens afligeix mentre es procura salut i força amb el menjar. A la fondalada del costat del camí que passava per casa meva, hi havia un cavall mort que de vegades m’obligava a sortir del camí, especialment les nits en què l’aire era dens, però la seguretat que em donava la gana intensa i salut inviolable de la naturalesa em compensava. M’encanta veure que la naturalesa està tan plena de vida que permet que se sacrifiquin miríades i admet que siguin preses d’altres bèsties; que criatures delicades puguin ser esclafades o reduïdes tranquil·lament a polpa, cap-grossos devorats per garses, tortugues i granotes xafats a la carretera, i que de vegades plogui carn i sang! Davant del risc d’accident, hem de veure que té molt poca importància. La impressió que fa al savi és d’innocència universal. El verí no és verinós, al capdavall, ni tampoc no hi ha cap ferida que sigui mortal. La compassió és insostenible. Ha de ser expeditiva. Les seves súpliques no admetran ser estereotipades.

A principis de maig, els roures, pacaners i aurons, així com altres arbres que creixien entre boscos de pins al voltant del llac brillaven com el sol en el paisatge, especialment els dies ennuvolats, com si el sol travessés la boira i brillés tímidament en els vessants d’aquí i d’allà. El dia tres o quatre de maig vaig veure un cabussó al llac i durant la primera setmana d’aquest mes vaig sentir l’enganyapastors, el tord ala-roig, l’estornell, el papamosques, el pinsà i altres ocells. Molt abans ja havia sentit la griveta boscana. El papamosques havia tornat un cop més i havia tret el cap per la meva porta i finestra per veure si la casa era prou cavernosa per a ell, suspès sobre les ales murmurants amb les grapes closes, com si s’agafés a l’aire, mentre examinava l’indret. El pol·len del pi, semblant al sofre, ben aviat va cobrir el llac i les pedres i la fusta podrida de la riba; se n’hauria pogut recollir un barril. Es tracta de les «pluges de sofre» de què es parla. Fins i tot, al drama Sacontala de Calidas, llegim: «els rierols secs de color groc per la pols daurada del lotus». Així és com les estacions se succeeixen fins a l’estiu, com algú que camina sobre l’herba cada vegada més alta.

Així fou com va acabar el meu primer any de vida al bosc; i el segon any fou similar al primer. Finalment vaig deixar el Walden el dia 6 de setembre del 1847.