5. SOLITUD

És un capvespre deliciós quan tot el cos és un sol sentit que absorbeix plaer per tots els porus. Vaig i vinc per la Natura amb una llibertat estranya, una part d’ella mateixa. Mentre passejo per la riba pedregosa del llac amb mànigues de camisa malgrat que fa fresca, està ennuvolat i fa vent, no veig res especial que m’atregui, tots els elements em resulten especialment agradables. Les granotes mascle canten l’entrada de la nit i la nota de l’enganyapastors vola amb el vent onejant que bufa per damunt de l’aigua. La simpatia envers el vern agitat i les fulles dels pollancres gairebé em deixa sense respiració; no obstant això, igual que el llac, la meva serenitat ondula però no s’escabella. Les petites onades que aixeca el vent del capvespre són tan remotes de la tempesta com ho és la superfície plana i reflectant. Tot i que ara és fosc, el vent segueix bufant i fa rugir el bosc, les onades segueixen encrespant-se i algunes criatures inviten al repòs amb els seus cants. La quietud no és mai completa. Els animals més salvatges no reposen sinó que ara busquen preses; la guilla, la mofeta, el conill, ara volten pels camps i pels boscos sense cap por. Són els guardians de la Natura, vincles que connecten els dies de la vida animada.

Quan torno a casa observo que he rebut visites que m’han deixat targetes, o un ram de flors, o una corona de semprevives o un nom amb llapis damunt d’una fulla groga de noguera o una estella de fusta. Aquells que visiten el bosc en ocasions comptades agafen alguna cosa per tenir a les mans i que, posteriorment, deixen anar expressament o per accident. Un ha pelat una vara de salze, l’ha cargolat per fer-ne una anella i me l’ha deixat a la taula. Sempre sabia dir si havia rebut visites en la meva absència, ja fos per les branquetes o l’herba doblegades o per les petjades que deixaven amb les sabates, i generalment també endevinava el sexe, l’edat o la qualitat dels visitants pels rastres que solien deixar: una flor a terra, un grapat d’herba arrencada i llançada, fins i tot a la mateixa distància del tren, a mitja milla, o per l’olor persistent de cigar o de pipa. És més, moltes vegades m’adonava del pas d’un viatger per la carretera que es trobava a seixanta vares per l’olor de la pipa.

En general tenim prou espai al nostre voltant. L’horitzó ens deixa respirar. El bosc espès no comença just a la nostra porta, ni el llac. Normalment hi ha una mica de clariana, familiar i oberta expressament, adequada i delimitada d’alguna manera malgrat que la Natura la reclami. Per quina raó disposo d’aquesta gran extensió, d’aquestes milles quadrades de bosc abandonades pels homes per a la meva privacitat? El meu veí més proper es troba a una milla d’aquí i des del meu turó no es veu cap casa ni res més a part dels cims dels altres turons a mitja milla d’aquí. El meu horitzó està limitat per boscos que només són per a mi; d’una banda per la vista llunyana de la via, allà on gairebé toca l’aigua i, de l’altra, per la tanca que voreja el camí del bosc. Però en la major part, on visc és un indret tan solitari com els prats. Té tant d’Àsia o Àfrica com de Nova Anglaterra. Tinc, com aquell qui diu, un sol, una lluna i unes estrelles pròpies, i una mica del món només per a mi. De nit no ha passat mai cap viatger per casa meva, ni ha trucat mai a la porta (és com si jo fos el primer i l’últim home) només en primavera quan, molt de tant en tant, algú venia del poble per pescar bacallans (clarament pescaven molt més al llac Walden de la seva naturalesa i mostraven els hams en l’obscuritat), encara que ben aviat es retiraven, normalment amb la cistella lleugera, i deixaven «el món a la foscor i a mi», i el nucli negre de la nit mai no era profanat per cap veí humà. Crec que els homes generalment encara tenen una mica de por de la foscor, malgrat que les bruixes ja es van penjar totes i que s’ha introduït el cristianisme i les espelmes.

Malgrat tot, de vegades experimentava que la societat més dolça i tendra, la més innocent i encoratjadora, es pot trobar en qualsevol objecte natural, fins i tot per al misantrop i per al més malenconiós. No pot ser gaire fosca la malenconia d’aquell que viu en la Natura i té els sentits calmats. L’orella sana i innocent no sent tempesta sinó música d’Eol. Res no pot empènyer l’home senzill i valent a una tristesa vulgar. Mentre gaudeixo de l’amistat de les estacions confio que res no pot fer-me la vida carregosa. La pluja gentil que em rega les mongetes i em manté a dins a casa avui no és depriment ni malenconiosa sinó bona per a mi també. Tot i que m’impedeix treballar-hi, és molt més valuosa que el que jo els pugui fer. Encara que continués plovent tant de temps que fes podrir les llavors de terra i destruir les patates de les terres baixes, l’aigua seguiria sent beneficiosa per a l’herba de les terres altes, i, si és bona per a l’herba, també ho és per a mi. En algunes ocasions, quan em comparo amb altres homes, sembla que els déus estiguin més del meu costat que del seu, a part d’algunes llacunes de què sóc ben conscient; com si jo disposés d’una garantia i una seguretat que els meus companys no tenen, i gaudís d’un guia i un guarda especial. No em tiro floretes, més aviat me’n tiren els altres. Mai no m’he sentit sol ni oprimit per cap sentit de solitud, però una vegada, i durant una hora, unes setmanes després de venir a viure al bosc, vaig dubtar si un veïnat proper d’homes no era essencial per dur una vida serena i sana. Estar sol era desagradable. Al mateix temps, era conscient d’un lleuger desequilibri emocional del qual ja en pressentia la recuperació. Enmig d’una pluja suau mentre em perduraven aquests pensaments, vaig prendre una sensibilitat sobtada de la dolcesa i benefici que em transmetia la societat de la Natura, aquells copets de les gotes, cadascun dels sons i les imatges que envoltaven la casa, una amabilitat incalculable i infinita, com una atmosfera que em sostenia i convertia en insignificants els privilegis imaginaris de tenir un veïnat humà. Des d’aleshores no he tornat a tenir aquella sensació. Cada una de les fulles del pi es va eixamplar i es va omplir de simpatia i es va fer amiga meva. Vaig prendre tanta consciència de la presència d’alguna cosa que m’era familiar, fins i tot en escenes que tenim per costum anomenar salvatges i inhòspites, i també que el més proper a mi, per sang i per humanitat, no era cap persona ní ciutadà, que vaig pensar que ja no hi havia cap lloc que em pogués resultar mai més estrany.

Algunes de les hores més agradables eren les de tempesta de primavera o tardor, que em feien tancar a casa tota la tarda i el matí, tranquil·litzat pel rugit constant, quan la foscor precipitava un llarg capvespre en què molts pensaments tenien temps d’arrelar i desplegar-se. En aquelles pluges que es dirigien cap al nord-est i posaven a prova les cases del poble, quan les minyones es disposaven amb fregones i galledes a l’entrada per impedir l’entrada d’aigua, jo m’asseia darrere la porta de la meva caseta, que era tota ella una entrada, i gaudia completament de la seva protecció. Durant una tempesta elèctrica, va caure un llamp en un pi de l’altra banda del llac i li va obrir una ferida en espiral notòria i perfectament regular de dalt a baix i d’un parell de centímetres de profunditat i de deu o dotze d’ample, com si se’n volgués fer un bastó per caminar. Hi vaig passar pel costat l’altre dia i em vaig quedar parat en veure aquell senyal, ara més visible que mai, fet quan un llamp terrible i imparable va caure del cel indefens ja fa vuit anys. Els homes sovint em diuen: «Diria que s’havia de sentir sol, allà, i que voldria estar a prop de gent, especialment en dies i nits de pluja i neu». Estic temptat a respondre’ls amb un: «Aquesta terra en què habitem no és res més que un punt en l’espai. A quina distància creieu que viuen els dos habitants més llunyans d’aquella estrella, l’amplada del disc de la qual no s’aprecia ni tan sols amb els nostres instruments? Per què m’hauria de sentir sol? Que no es troba en la Via Làctia, el nostre planeta? Això que em demaneu no em sembla el més important. Quina mena d’espai és, el que separa l’home dels seus companys i el fa sentir sol?». He descobert que no és el moviment de les cames el que fa que dues ments se sentin properes. De què volem viure a prop, principalment? Segur que no és d’altres homes, ni de l’estació, de l’oficina de correus, del bar, de l’església, l’escola, l’hostal, Beacon Hill o els Five Points, on es reuneixen la majoria d’homes, sinó de la font perenne de la nostra vida, de la qual les nostres experiències ens diuen que prové, igual que el salze creix a prop de l’aigua i clava les arrels en aquella direcció. Això varia per a cada naturalesa, però aquest és l’indret on un home savi excavarà el soterrani… Un dia al vespre, a la carretera de Walden, em vaig trobar un veí que ha acumulat el que s’anomena «una bonica propietat», encara que jo mai no l’he vista amb bons ulls, que duia un parell de vaques al mercat. Em va demanar com m’ho feia per renunciar a tantes comoditats de la vida. Jo li vaig contestar que estava bastant segur que m’anava prou bé, i no ho deia de broma. I me’n vaig anar a casa, a dormir, i el vaig deixar a la seva sort en la foscor i el fang camí de Brighton (o Bright-town), on arribaria de matí.

Qualsevol perspectiva de despertar o tornar a la vida l’home mort fa indiferent el moment i el lloc. L’indret on pot esdevenir-se és sempre el mateix, i és indescriptiblement agradable als nostres sentits. La gran majoria de vegades només deixem que siguin les circumstàncies marginals i passatgeres. Aquestes són, de fet, la causa de la nostra distracció. El més proper a tot és aquesta força que els modula l’ésser. Al nostre costat les lleis més grans no deixen d’executar-se. Al nostre costat no hi ha el treballador que hem contractat, amb qui tant ens agrada de conversar, sinó el treballador la feina del qual som.

«Que extensa i profunda és la influència de les forces subtils del Cel i la Terra!

»Els volem percebre i no els veiem; els volem sentir i no els sentim; identificats amb la substància de les coses, no se’n poden desprendre.

»Fan que a tot l’univers els homes es purifiquin i santifiquin els cors, i que es posin la roba de festa per oferir sacrificis i obligacions als seus avantpassats. És un oceà d’intel·ligències subtil. Són pertot arreu, damunt nostre, a la dreta i a l’esquerra; ens envolten per tots costats».^[24]

Som els subjectes d’un experiment que em desperta un gran interès. No podríem viure sense la societat del safareig en aquestes circumstàncies i animar-nos amb els propis pensaments? Confuci no s’equivoca quan diu: «La virtut no roman com un orfe abandonat; té necessitat de companyia».

Quan pensem ens posem de la nostra banda amb sensatesa. Amb un esforç conscient de la ment ens posem a distància de les accions i les seves conseqüències; i totes les coses, bones i dolentes, passaran pel nostre costat com un torrent. No estem completament implicats en la Natura. Potser sóc com el tronc que arrossega l’aigua, o l’indra^[25] que el mira des del cel. Pot ser que m’afecti un espectacle teatral però també pot ser que no m’afecti un esdeveniment real que aparentment em preocupi molt més. Només em conec com a entitat humana; l’escena, per dir-ho així, de pensaments i afectes; i sóc conscient d’una certa duplicitat per la qual em mantinc tan lluny de mi mateix com dels altres. Per molt intensa que sigui la meva experiència, jo sóc conscient de la presència i criticisme d’una part de mi, que, com aquell qui diu, no és una part de mi sinó un espectador que no comparteix cap experiència sinó que en pren nota i que no té més de jo que qualsevol altre. Quan acaba l’obra, podria ser una tragèdia, de la vida, l’espectador continua el seu camí. Pel que fa a ell, ha estat una mena de ficció, una obra només de la imaginació. La duplicitat moltes vegades fàcilment ens converteix en veïns i amics pobres.

Considero positiu estar sol la major part del temps. Estar en companyia, encara que sigui amb la millor, ben aviat acaba essent cansat i dissipador. M’encanta estar sol. Mai no he trobat cap company tan bo com la solitud. En general estem molt més sols quan anem a l’estranger amb altres homes que quan ens quedem a casa. Un home, quan pensa o treballa sempre està sol, sigui on sigui. La solitud no es mesura amb les milles d’espai que es compten entre un home i els seus companys. L’estudiant més aplicat en una de les aules més concorregudes de la Universitat de Cambridge és tan solitari com un dervix al desert. El pagès pot treballar tot sol al camp o als boscos tot el dia, passant l’aixada o tallant llenya, i no sentir-se sol, perquè està ocupat; però quan torna a casa al vespre, no té la possibilitat d’estar-se sol en una habitació, a la mercè dels seus pensaments; ha d’anar allà on pugui «veure els seus companys» i entretenir-se, ja que creu que aquesta és la remuneració per la solitud del seu dia. És per això que es pregunta com pot l’estudiant estar-se tota la nit assegut a casa, i gran part del dia sense malenconia ni tristesa; no obstant, no s’adona que l’estudiant, tot i que es queda a casa, segueix treballant al seu camp, i tallant la seva llenya, igual que el pagès, i que busca l’entreteniment i la societat de l’altre però d’una forma potser més condensada.

La companyia, en general, és massa fàcil. Ens trobem massa sovint i, amb aquests intervals curts, no hem tingut temps d’adquirir nous valors els uns dels altres. Fem tres àpats junts al dia i cada vegada donem a qui ens acompanya un tast del formatge vell i florit que som. Ens hem hagut de posar d’acord en un grapat de normes, que anomenem protocol i bones maneres, per tal que aquestes trobades tan freqüents siguin tolerables i no serveixin per iniciar una guerra. Ens trobem a l’oficina de correus, a la congregació i al voltant del foc cada nit; vivim enganxats i al mig del camí dels altres i no parem de topar amb tothom, i em sembla que és per això que perdem el respecte els uns pels altres. Una freqüència inferior seria certament suficient per a dur a terme totes les comunicacions importants i cordials. Penseu en les noies de la fabrica: mai soles, amb prou feines ni en els seus somnis. Seria millor si hi hagués un habitant per milla quadrada, com on visc jo. El valor d’un home no és a la seva pell per tal que el puguem tocar.

Em van dir d’un home que s’havia perdut al bosc i s’havia mort de gana i decaïment al peu d’un arbre, la solitud del qual s’alleujava per les visions grotesques amb què, per debilitat corporal, la imaginació malaltissa l’envoltava i ell prenia per certes. Igualment, amb salut i fortalesa mental i corporal, podem romandre contínuament animats per una companyia més normal i natural, i arribar a entendre que mai no estem sols.

A casa hi tinc molta companyia; especialment de matí, quan no em ve ningú a veure. Deixeu-me fer algunes comparacions per tal que us feu una idea de la meva situació. No estic pas més sol que el babau del llac que riu amb tanta força ni que el propi llac Walden. A veure, quina companyia té, aquest llac solitari? El color blau de les seves aigües no conté blaus, sinó àngels blaus. El sol no té companyia, només quan s’ennuvola, i aleshores sembla que siguin dos, encara que un és fictici. Déu està sol, però el diable està lluny d’estar-ne; té molta companyia; és legió. No estic pas més sol que una blenera o un lletsó al prat, o que una fulla de mongeta, una agrella, un tàvec o un abellot. No estic pas més sol que el Mill Brook, un penell, l’estrella polar, el vent del sud, una pluja d’abril, el desglaç d’hivern o la primera aranya en una casa nova. Els vespres llargs d’hivern, quan la neu cau àgil i el vent udola pel bosc, rebo visites ocasionals d’un vell colonitzador i propietari original que diu que va ser qui va excavar el llac Walden, el va empedrar i el va envoltar de boscos de pins; m’explica històries del passat i de nova eternitat; i tots dos junts passem bones estones per l’alegre companyia i les visions agradables de les coses, fins i tot sense pomes ni sidra. És l’amic més savi i amb més sentit de l’humor, el que més m’estimo, aquell que viu amb més secret que Goffe o Whalley^[26] i, encara que es creu que és mort, ningú no sap dir on està enterrat. Al meu veïnat també hi viu una dama vella, invisible per a la gran majoria, en el jardí aromàtic de la qual m’encanta passar estones i escoltar i recollir les seves faules, ja que té un enginy de fertilitat inigualable i una memòria que es remunta fins més enllà de la mitologia, i és capaç d’explicar-me la versió original de cada faula i els fets sobre els quals es basa cada una, ja que els fets es van produir quan ella era jove. És una senyora rubicunda i forta, que gaudeix de tots els temps i estacions i que probablement sobreviurà a tots els seus fills.

La innocència i beneficència indescriptibles de la Natura (del sol, el vent i la pluja, de l’estiu i de l’hivern) proporcionen aquesta salut i alegria per sempre! I simpatitzen tant amb la nostra raça, que tota la Natura quedaria afectada, la llum del sol s’apaivagaria, els vents sospirarien humanament, els núvols plorarien gotes de pluja i els boscos perdrien les fulles i es lamentarien a ple estiu, si un home s’afligís per una causa justa. No tindré enteniment amb la terra? Que no sóc en part fulles i matèria vegetal?

Quina és la pastilla que ens conserva bé, serens i animats? Ni les del meu besavi ni les del vostre, sinó les medecines universals, vegetals i botàniques de la nostra besàvia la Natura, per les quals ella sempre es manté jove i ha sobreviscut tants vells Parr^[27] de la seva època, amb el greix decaient dels quals s’ha nodrit de salut. Com a panacea, en comptes d’una ampolla de qualsevol barreja de sanador treta d’Aqueront i el Mar Mort, que surten d’aquells carretons llargs, plans i negres que de vegades veiem que es fan per transportar ampolles, deixeu-me omplir els pulmons d’aire net del matí. Aire del matí! Si els homes no beuen d’aquesta font cada dia, quin sentit té que l’embotellem i el venguem a les botigues per al benefici d’aquells que han perdut el bitllet de subscripció als matins d’aquest món. Però recordeu que no es mantindrà fins al migdia ni en la bodega més fresca, sinó que abans farà saltar els taps i seguirà els passos de l’aurora cap a l’oest. No sóc adorador d’Higía, filla d’aquell vell metge herborista Esculapi que es representa als monuments amb una serp en una mà i una tassa plena del que de vegades veu la serp a l’altra; més aviat adoro Hebe, copera de Júpiter, filla de Juno i un enciam silvestre, que tenia el poder de restaurar el vigor de la joventut en déus i homes. És probable que hagi estat l’única noia de bona condició, sana i robusta que hagi trepitjat el planeta, i allà on anava començava la primavera.