12. VEÏNS BESTIALS

De vegades tenia un company de pesca que venia pel poble fins a casa meva des de l’altra punta de la ciutat i el fet de pescar l’aliment del sopar era un exercici molt més social que el de menjar-se’l.

Ermità.^[61] Em pregunto què deu estar fent el món, ara. Les últimes tres hores no he sentit res més que la llagosta entre els joncs. Els coloms estan tots adormits a les seves estaques, no se’ls sent voletejar. Era el corn de migdia del pagès, això que acabo de sentir des de més enllà del bosc? Les mans agafen la vedella salada i la sidra i el pa indi. Per què es preocupen tant, els homes? A aquell que no menja no li cal treballar. Em pregunto quant deuen haver recollit. Qui viuria on no es pot pensar pel lladruc del mastí? I ai, les feines de casa! Mantinguem ben brillants els poms de les portes i freguem les tines en aquest dia tan clar! M’estimaria més no tenir casa. Seria millor un arbre buit per a les visites del matí i els sopars amb amics! Només el ritme del pica-soques. Ui, abunden; el sol hi fa massa calor; neixen massa lluny en la vida, per a mi. Jo tinc aigua de la font i una llesca de pa negre al rebost. Escolta! Sento el brogit de les fulles. És algun gos de la ciutat mal alimentat que segueix el seu instint de caça? O el porc perdut que es diu que corre per aquests boscos i el rastre del qual segueixo després que hagi plogut? Ja s’atansa; tremolen els meus sumacs i gavarreres. Ei, senyor poeta, que ets tu? Què et sembla, avui, el món?

Poeta.^[62] Mira aquests núvols suspesos! És el millor que he vist avui. No hi ha res com això en les velles pintures, res com això en les terres estrangeres, llevat que ens trobéssim a les costes espanyoles. És un cel autènticament mediterrani. He pensat que, com que m’he de guanyar la vida i avui encara no he menjat, vindria a pescar. Aquesta és la veritable ocupació dels poetes. És l’únic ofici que he après. Vine, som-hi.

Ermità. No m’hi puc resistir. El pa negre se m’està a punt d’acabar. Ben aviat em reuniré amb tu de bon grat, però he de concloure una seriosa meditació. Crec que ja l’estic acabant. Deixa’m sol, doncs, una estona. Però, per tal que no ens quedem enrere, comença a cavar una mica per trobar esquer, mentrestant. Per aquí costa trobar-hi cucs de pesca, perquè el sòl no s’ha adobat mai; la raça gairebé s’ha extingit. L’ocupació de cavar per trobar esquer és gairebé similar a la de pescar quan no es tracta de calmar-se la gana, i avui t’hi pots entretenir tot el dia. T’aconsello que cavis més enllà, entre els cacauets, on oneja la berbena. Crec que et puc garantir un cuc per cada tres cops d’aixada, si busques bé entre les arrels de les herbes, com si estiguessis traient males herbes. O bé, si decideixes anar més lluny no serà gens mala idea perquè he descobert que el bon esquer abunda en proporció al quadrat de la distància.

Ermità sol. A veure, on era? Crec que era aproximadament en aquest punt del pensament i que el món es veia des d’aquesta perspectiva. Aniré al cel o a pescar? Si posés fi aviat a aquesta meditació, se’m tornarà a presentar una ocasió tan bona com aquesta? Estava tan a prop de l’essència de les coses com mai en la meva vida. Em fa por que no podré recuperar aquells pensaments. Si servís de res els faria un xiulet. Quan ens fan una oferta, és savi dir que hi pensarem? Els meus pensaments no han deixat rastre i no sóc capaç de tornar a trobar el camí. En què estava pensant? Era un dia molt emboirat. Provaré amb tres frases de Confuci, a veure si m’ajuden a tornar a aquell estat. No sé si era malenconia o l’inici de l’èxtasi. Com a recordatori: només es presenta una oportunitat per a les coses.

Poeta. I ara, ermità, és massa d’hora? En tinc tretze de sencers i uns quants més que estan imperfectes o són més petits, però ja serviran per a les preses més xiques; no acabaran de cobrir l’ham del tot. Els cucs de la ciutat són massa grossos; un peix platejat se’n podria menjar un bon tros sense arribar a tocar l’ham.

Ermità. Bé, doncs, som-hi. Anem al Concord? És un bon lloc si no baixa massa ple.

Per què precisament els objectes que contemplem formen un món? Per què l’home té aquestes espècies d’animals per veïns, com si res més que un ratolí pogués omplir l’esquerda? Sospito que Pilpay i companyia han fet el millor ús dels animals perquè tots ells són animals de càrrega, en cert sentit, aptes per carretejar una part dels nostres pensaments.

Els ratolins que rondaven per casa meva no eren dels comuns de la zona, dels que es comenta que es van introduir al país, sinó dels salvatges (Mus leucopus) que no es troben a la ciutat. En vaig enviar un a un naturalista distingit i el va interessar molt. Quan m’estava construint la casa, un d’aquests animalons hi va fer el niu a sota i, abans que hagués acabat la segona capa del terra i hagués escombrat la brossa, ja treia el cap regularment a l’hora de dinar i es menjava les engrunes dels meus peus. Probablement no hagués vist mai cap home abans, i ben aviat es va fer familiar i corria per damunt les meves sabates i la meva roba. S’enfilava àgilment per les parets de l’habitacle amb impulsos curts, com un esquirol, al qual s’assemblava en els moviments. Un dia, al cap d’una temporada, mentre jo tenia els colzes sobre el banc, se’m va enfilar per la roba i la màniga, i es va posar a donar voltes pel paper amb què tenia el menjar embolicat, mentre jo el mantenia tancat. Aleshores el va començar a esquivar i a jugar a amagar fins que finalment vaig agafar un trosset de formatge amb els dits i el va venir a rosegar assegut a la meva mà. Després es va netejar el morro i les potes, com una mosca, i se’n va anar.

Un papamosques va fer el niu de seguida al meu cobert, i un pit-roig va buscar protecció en un pi que creixia al costat de casa. El juny la perdiu (Tetrao umbellus), que és un ocell molt tímid, va portar els polls a passejar per davant de la meva finestra, del bosc del darrere casa fins a davant de l’habitacle, cloquejant i cridant-los com una gallina; es va comportar talment com la gallina del bosc. Si se’ls atansa algú la mare els fa un senyal i ells es dispersen immediatament, com si un remolí de vent els hagués escombrat i s’assemblen tant a les fulles seques i branques que més d’un viatger ha posat el peu enmig d’una niuada i ha sentit el gir de la mare que surt volant, i el seu crit o miol neguitós o ha vist com aquesta agita les ales per atraure la seva atenció sense adonar-se de la proximitat dels polls. La mare de vegades pot girar i donar voltes d’una forma tan desmanegada que, per uns instants, costaria reconèixer de quina criatura es tracta. Els polls s’ajupen en silenci, moltes vegades amaguen el cap a sota una fulla i només fan cas de les indicacions que la seva mare els dóna des d’un tros lluny. Encara que tinguin algú a prop no marxaran corrents i es delataran. Encara que els trepitgessis o els tinguessis els ulls a sobre durant un minut, no t’adonaries de la seva presència. Els he tingut a les mans en aquesta època i només es preocupen, obedients a la seva mare i al seu instint, d’ajupir-se sense por ni tremolors. El seu instint és tan perfecte que, en una ocasió, després de deixar-los de nou a les fulles, acció en la qual un va caure de costat per accident, el vaig veure deu minuts més tard amb tots els altres encara amb aquella posició exacta. No són implumes com la majoria de polls, sinó que es desenvolupen amb més perfecció i precocitat fins i tot que els pollastres. L’expressió notablement adulta però innocent dels seus ulls oberts i serens és absolutament inoblidable. Tota la intel·ligència sembla reflectir-s’hi. Suggereixen no només la puresa de la infància sinó una saviesa esclarida per l’experiència. Un ull així no va néixer en el mateix moment que l’ocell sinó que és coetani del cel que reflecteix. En el bosc no es troba cap altra gemma igual. El viatger sovint no mira en un pou tan clar. L’esportista ignorant o insensat sovint dispara contra la mare en aquesta època i deixa aquests petits innocents com a presa d’alguna bèstia o ocell que volti per allà, o que gradualment es barregin amb les fulles seques amb què tant s’assemblen. Es diu que quan els incuba una gallina es dispersen directament per qualsevol alarma i que es perden perquè no tornen a sentir mai la crida de la mare que els hauria de tornar a agrupar. Les perdius eren les meves gallines i els meus polls.

És extraordinària la quantitat de criatures que viuen de forma salvatge i lliure, encara que en secret, als boscos, que tot i així s’alimenten a les proximitats de les ciutats i de la presència de les quals només en sospita el caçador. Quina discreció que empra la llúdria per viure aquí! Pot arribar a fer quatre peus de llarg, ben bé com un nen petitó, potser sense que el vegi mai cap humà. Abans veia l’ós rentador al bosc de darrere on tinc la casa, i probablement encara se sentin els seus gemecs a la nit. En general, descansava una o dues hores a l’ombra els migdies, després de sembrar, mentre dinava, i llegia una mica al costat d’un brollador que era la font d’un aiguamoll i d’un rierol i que sortia de sota el Brister’s Hill, a mitja milla del meu camp. L’aproximació a l’indret es feia per una successió de valls cobertes d’herba i plenes de pins joves fins a convertir-se en un bosc més gran a tocar de l’aiguamoll. Allà, en un lloc molt apartat i ombrívol, a sota d’un immens pi blanc, hi havia una clapa d’herba on asseure’s. Havia excavat al costat del brollador i hi havia fet un pou d’aigua gris clar on podia ficar la galleda sense enterbolir l’aigua, per la qual cosa hi anava gairebé cada dia a ple estiu, quan el llac estava més calent. Fins allà també hi anava la becada amb la seva niuada a buscar cucs al fang, volant a un peu damunt d’elles per la riba mentre els petits corrien a sota en grup; però finalment, en veure’m, ella deixava els seus petits i començava a girar al meu voltant, cada vegada més a prop fins que, quan la tenia a quatre o cinc peus fingia tenir les ales i les potes trencades per atreure’m l’atenció, i desviar-me dels polls, que ja haurien reprès la marxa fent ullades furtives i corrent en fila per l’aiguamoll tal com ella els ordenava. O bé sentia piular les cries sense veure la mare. Les tórtores també acudien al brollador o voletejaven de branca en branca dels pins blancs sobre el meu cap; o l’esquirol roig, que baixava pel tronc més proper, era especialment familiar i inquisitiu. Només cal asseure’s en un racó atractiu del bosc perquè tots els seus habitants apareguin per torns.

Vaig ser testimoni d’esdeveniments de caràcter menys pacífic. Un dia, quan vaig sortir a la llenyera, o més aviat a la meva pila de llenya, vaig observar dues formigues grosses, una de vermella i l’altra, molt més gran, de gairebé mitja polzada de llarg, negra, que lluitaven ferotgement. S’havien agafat i no es deixaven anar sinó que lluitaven i es barallaven i rodolaven pels trossets de fusta sense parar. En mirar-m’ho amb més deteniment vaig veure que els trossos de fusta estaven coberts d’aquelles lluitadores, que no era un duellum sinó un bellum, una guerra entre dues races de formigues, les vermelles sempre enfrontades a les negres i, amb freqüència, dues de vermelles per cada negra. Les legions d’aquells mirmidons^[63] cobrien tots els turons i les valls del meu llenyer i el territori estava farcit de morts i moribunds, vermells i negres. Va ser l’única batalla que vaig presenciar, l’únic camp de batalla que vaig trepitjar mentre la batalla s’estava duent a terme; una guerra anihiladora; els rojos republicans d’una banda i els negres imperialistes de l’altra. Pertot arreu n’hi havia de lliurades al combat mortal, encara que sense fer cap soroll que jo pogués sentir, amb més resolució de la que mai hagin tingut soldats humans. Vaig veure una parella enganxada amb força en una vall assolellada entre els trossos de fusta, disposada a barallar-se a ple migdia fins que el sol es pongués o se’ls escapés la vida. La campiona vermella, més menuda, s’havia agafat com un vici al front de la seva adversària, i anant d’un cantó a l’altre per aquell camp en cap moment no va deixar de mossegar-li la base de l’antena, després d’haver-li arrencat l’altra; mentrestant, la negra, més forta, el feia anar d’un cantó a l’altre i, quan m’ho vaig mirar més de prop, vaig veure que ja li havia arrencat diversos dels seus membres. Lluitaven amb més obstinació que els gossos. Cap d’ells manifestava la més mínima intenció de retirar-se. Era evident que el seu crit de guerra era «Conquerir o morir». Mentrestant, una formiga vermella va arribar a la vessant de la vall, evidentment plena d’excitació, que o bé havia liquidat el seu enemic o bé encara no havia pres part de la batalla, probablement aquesta segona opció, perquè conservava totes les extremitats. La seva mare li havia ordenat que tornés amb l’escut o sobre seu. Potser era un Aquil·les, que havia nodrit la seva ira a part i ara venia a venjar o rescatar el seu Pàtrocle. D’un tros lluny va copsar aquell combat desequilibrat (les negres eren gairebé el doble de grans que les vermelles), s’hi va apropar ràpidament fins que es va posar en guàrdia a mitja polzada dels combatents; aleshores, en veure la seva oportunitat, va saltar a sobre el guerrer negre i va començar les seves operacions a prop de l’arrel de la seva pota davantera dreta, amb la qual cosa deixava que el seu enemic triés qualsevol dels seus membres; així, hi havia tres formigues unides per la vida, com si s’hagués inventat una nova mena d’atracció davant de la qual empal·lidien tots els forrellats i ciments. Arribat aquell punt ja no m’hauria sorprès descobrir que tinguessin les respectives bandes musicals col·locades en algun tros de fusta eminent tocant el seu himne nacional mentrestant per esperonar els lents i animar els combatents moribunds. Jo mateix estava, fins a cert punt, emocionat com si es tractés d’homes. Com més s’hi pensa menys diferències s’hi troben. Certament no hi ha cap lluita registrada en la història de Concord, com a mínim, per no dir en la història d’Amèrica, que es pugui comparar amb aquesta, ja sigui per la quantitat de combatents com per la demostració de patriotisme i heroisme. Pel volum i la carnisseria era un Austerlitz o un Dresden. La batalla de Concord! Dos morts del bàndol patriota i Luther Blanchard ferit! Per què aquí cada formiga era un Buttrick —«Foc! Per l’amor de Déu, foc!»— i milers van compartir la sort de Davis i Hosmer. No hi havia cap mercenari. No dubto que lluitaven per un principi, igual que els nostres avantpassats, i no pas per estalviar-se un impost de tres penics en el te; i els resultats d’aquella batalla seran tan importants i memorables per a aquells a qui concerneix, com per als de la batalla de Bunker Hill, com a mínim.

Vaig agafar el trosset de fusta en què aquelles tres formigues que he descrit s’estaven barallant, el vaig dur a casa i el vaig posar a sota un vas a l’ampit de la finestra per tal d’observar-les. En mirar pel microscopi la primera de les formigues vermelles que he mencionat, vaig observar que, tot i que mossegava repetidament la pota dreta de la seva enemiga després d’haver-li arrencat l’antena que li quedava, tenia el pit estripat i exposava les entranyes a les mandíbules de la guerrera negra, el tòrax de la qual era aparentment massa gruixut per obrir-l’hi; i els carboncles foscos dels ulls de la patidora brillaven amb una ferocitat que només es veu en les guerres. Es van seguir barallant mitja hora a sota el vas i, quan vaig tornar-les a mirar, la guerrera negra havia separat els caps dels cossos de les seves enemigues, que encara vius, s’aguantaven un a cada costat d’ella com trofeus fantasmagòrics al seu arçó, aparentment enganxats encara amb força, i se n’intentava desfer amb una lluita ja més debilitada, sense antenes i amb el que li quedava d’una sola pota i no sé quantes ferides més, la qual cosa, al cap de mitja hora més, va aconseguir. Vaig alçar el vas i ella va marxar per l’ampit en aquell estat de mutilació. Si finalment va sobreviure al combat i va passar-se la resta dels seus dies en algun Hotel des Invalides, no us ho podria dir, però vaig pensar que el seu esforç ja no serviria de gaire res més, després d’allò. Mai no vaig saber quin bàndol va sortir guanyador de la lluita ni la causa de la guerra, però durant el que quedava de dia em vaig sentir excitat i turmentat per haver presenciat la lluita, la ferocitat i la carnisseria d’una batalla humana a la porta de casa.

Kirby i Spence ens expliquen que fa molt de temps que les formigues es barallen i ens informen de la data més antiga de què es té constància, encara que diuen que Huber és l’únic autor modern que sembla que les ha presenciat. «Eneas Silvius», diuen, «després d’oferir una explicació molt detallada d’una batalla executada amb gran obstinació entre una formiga gran i una de petita al tronc d’un perer», afegeixen que «aquesta acció va tenir lloc en el pontificat d’Eugeni IV, en la presència de Nicholas Pistoriensis, un advocat eminent que va relatar tota la història de la batalla amb la màxima fidelitat». Olau Magne té constància d’un altre esdeveniment similar entre formigues grans i petites en què les petites, que en van sortir victorioses, es diu que van enterrar els cossos dels seus soldats, però que van deixar els de les seves enemigues gegants com a preses per als ocells. Aquest esdeveniment va ocórrer abans de l’expulsió del tirà Cristià II de Suècia. La batalla de què vaig ser testimoni va tenir lloc a la presidència de Polk, cinc anys abans de la promulgació de la Llei d’Esclaus Fugitius de Webster.

Més d’un gos de la ciutat, únicament capaç de seguir el rastre d’una tortuga de terra en un rebost, remenava el cul pel bosc sense que el seu amo ho sabés i olorava inútilment els caus de la vella guilla i de les marmotes, potser dirigit per les ordres d’algun gos salvatge que recorria el bosc amb agilitat i potser encara sabia inspirar un terror natural en els seus habitants; ara, un tros més endarrere del seu guia, bordava com un brau caní a algun esquirol xic que s’havia enfilat en algun arbre per examinar el territori, o bé trotava i feia tombar els arbustos amb el seu pes imaginant que seguia el rastre d’algun membre extraviat de la família dels jerbus. En una ocasió em vaig sorprendre de veure un gat que caminava per una riba pedregosa del llac, perquè no és habitual que es passegin tan lluny de casa. La sorpresa va ser mútua. No obstant això, el gat més domèstic, que es passa el dia ajagut en alguna catifa, al bosc sembla trobar-s’hi com a casa i, pel seu comportament astut i furtiu, demostrà que pertany allà més que no pas alguns dels habitants més regulars. Un dia que estava collint nabius em vaig trobar una gata amb gatets pel bosc, bastant salvatges, i tots ells, igual que la seva mare, van corbar l’esquena i m’ensenyaven les dents. Uns quants anys abans de venir a viure al bosc hi havia el que s’anomenava un «gat alat» en una de les granges de Lincoln més properes al llac, a la del senyor Gilian Baker. Quan el vaig anar a visitar el juny de 1842, havia sortir a caçar pel bosc, com feia habitualment (no estic segur de si era mascle o femella, per la qual cosa faig servir el pronom més comú), però la seva mestressa em va dir que havia aparegut pel veïnat feia una mica més d’un any, per l’abril, i que finalment s’havia instal·lat a casa seva; que tenia el pèl fosc, d’un color gris marronós amb una taca blanca al coll, i amb els peus blancs, i que tenia una cua peluda com la d’una guilla; que a l’hivern el pèl se li feia més gruixut i llis pels costats i que li formava unes tires de deu o dotze polzades de llarg per dues i mitja d’ample, com una mata de pèl a sota la barbeta, amb la part superior llisa i la inferior escabellada. Tots aquests atuells addicionals a la primavera li queien. Em van donar un parell de les seves «ales», que encara conservo. No hi ha cap indici de membrana. Hi havia gent que creia que era mig esquirol volador o un altre animal salvatge, la qual cosa és impossible perquè, d’acord amb els naturalistes, s’han produït híbrids prolífics de la unió de martes i gats domèstics. Aquest seria el meu gat ideal, si en tingués un; per què no hauria de ser alat, el gat d’un poeta, igual que el seu cavall?

A la tardor va arribar el cabussó (Colymbus glacialis), com era habitual, a mudar el pèl i a banyar-se al llac, i a fer ressonar les seves rialles pel bosc abans que m’hagués llevat. Al rumor de la seva arribada tots els caçadors de Mill-dam es posen en alerta, en calesses o a peu, de dos en dos o de tres en tres, amb rifles especialitzats i bales còniques i prismàtics. Van pel bosc xiuxiuejant com les fulles de la tardor, com a mínim deu per cada cabussó. N’hi ha que s’aturen en aquest costat del llac, uns altres en un altre, perquè el pobre ocell no pot ser omnipresent; si es capbussa per aquí haurà de sortir per allà. Però ara comença a bufar el bon vent d’octubre que fa aixecar les fulles i arrissa la superfície de l’aigua, per tal que no es pugui sentir ni veure cap cabussó, malgrat que els seus enemics registren el llac amb els seus prismàtics i fan ressonar les seves descàrregues al bosc. Les ones s’eleven generoses i corren amb fúria, es posen del costat dels ocells aquàtics i els nostres caçadors han de retirar-se a la ciutat, la botiga o les feines inacabades. Però massa sovint se sortien amb la seva. Quan anava a buscar una galleda d’aigua al llac al matí, veia sovint aquest meravellós ocell que s’allunyava uns metres de la meva cala. Si intentava atrapar-lo amb la barca per tal de comprovar com maniobraria, es capbussava i es perdia completament de manera que no aconseguia tornar-lo a localitzar, algunes vegades, fins a última hora del dia. Però jo per a ell era alguna cosa més que un competidor a la superfície. Amb la pluja solia fugir.

Una tarda molt tranquil·la d’octubre, mentre jo remava a tocar de la riba nord del llac, perquè en dies com aquell se solen posar als llacs, com cau la innocència, i després d’haver buscat en el llac algun cabussó, de sobte un, que sortia nedant de la riba cap al centre a pocs metres d’on era jo, va deixar anar la seva rialla salvatge i es va delatar. El vaig seguir amb un rem i ell es va capbussar, però quan va tornar a sortir jo encara estava més a prop d’ell que abans. Ell es submergí de nou, i jo vaig calcular malament la direcció que prendria i ens vam quedar a cinquanta vares l’un de l’altre quan va sortir a la superfície en aquella ocasió, perquè jo havia contribuït a eixamplar la separació; un cop més va fer una rialla alta i llarga, amb més motius que abans. Maniobrava amb tanta destresa que no jo no era capaç d’atansar-m’hi fins a estar a menys de dotze vares. Cada vegada, quan ell sortia a la superfície, girava el cap d’aquí cap allà, examinava fredament l’aigua i la terra i, aparentment, escollia la direcció que pogués sortir on hi havia més aigua i a més distància de la barca. Era sorprenent la rapidesa amb què prenia les decisions i les duia a terme. De seguida em va tenir a la part més ampla del llac i no el vaig aconseguir treure d’allà. Mentre ell pensava en alguna cosa jo procurava endevinar els seus pensaments. Era un joc formidable per jugar a la superfície plana del llac, un home contra un cabussó. Tot d’una l’adversari desapareix per sota el tauler de joc i el problema és haver-se col·locat el més a prop possible d’ell quan torni a aparèixer. De vegades apareixia inesperadament pel costat oposat al meu, per la qual cosa aparentment havia d’haver passat directament per sota la barca. S’aguantava tant la respiració i era tan incansable que després d’anar nedant fins al punt més allunyat encara es tornava a submergir immediatament. Aleshores ningú podria endevinar en quin punt del llac profund, per sota la superfície llisa de l’aigua, podia estar nedant a corre-cuita com un peix, perquè tenia el temps i l’habilitat de visitar el fons del llac en la seva part més profunda. Es diu que se n’han pescat als llacs de Nova York a vuitanta peus per sota la superfície amb hams preparats per a les truites, encara que el Walden és més profund. Quina sorpresa es devien endur els peixos en veure aquell visitant desgarbat d’una altra esfera nedant a tota bufa entre els seus bancs! No obstant això, sembla que coneix amb la mateixa seguretat el seu camí a sota l’aigua que a la superfície, i a sota hi neda molt més ràpidament. En una o dues ocasions vaig veure una onada per allà on s’aproximava a la superfície, el vaig veure a ell treure el cap només per fer un reconeixement i tornar-se a submergir de nou. Vaig pensar que per a mi seria tan útil descansar sobre els rems i esperar que reaparegués que intentar calcular per on sortiria, ja que una vegada i una altra, quan posava els ulls sobre la superfície en una direcció, la seva rialla sobrenatural em sorprenia pel darrere. Però, per què, després de demostrar aquella gran habilitat, es traïa invariablement només de treure el cap amb aquella rialla escandalosa? No el delatava prou el pit blanc? Certament era un cabussó ximplet, vaig pensar. Sentia el xipolleig de l’aigua quan emergia i així era com el descobria. Però una hora després semblava tan fresc com al principi, es capbussava com volia i nedava fins més enllà que al primer cop. Era sorprenent veure amb quina serenitat s’allunyava amb el pit tranquil després de sortir a la superfície, fent tota la feina per sota amb aquell parell de potes de palmípede. La seva nota habitual era aquella rialla diabòlica, en certa mesura semblant a la de les aus aquàtiques. No obstant això, en algunes ocasions, quan aconseguia burlar-se més de mi i sortia a molta distància, murmurava un udol sobrenatural, segurament més semblant al d’un llop que al d’un ocell; igual que quan una bèstia enfonsa el morro al terra i udola deliberadament. Era la veu del cabussó, potser el so més salvatge que hagi sentit mai per aquí i que ressonava per tot el bosc. Vaig arribar a la conclusió que es reia dels meus esforços des de la seguretat de tenir els seus recursos controlats. Tot i que el cel s’havia tapat, el llac estava tan quiet que podia veure per quin punt de la superfície sortia encara que no el sentís. El seu pit blanc, la quietud de l’aire i la calma de l’aigua li anaven en contra. Al cap d’una estona, després que sortís a cinquanta vares, va deixar anar un dels seus udols prolongats, com si fes una crida al déu dels cabussons demanant ajuda, i immediatament va començar a bufar un vent de l’est que va arrissar la superfície i va omplir l’aire d’una boira ploranera que em va impressionar com si fos la resposta a la pregària del cabussó i el seu déu estigués enfadat amb mi, per la qual cosa el vaig deixar desaparèixer en aquella superfície tumultuosa.

Durant hores, els dies de tardor, observava els ànecs com canviaven hàbilment de rumb i viraven i es mantenien al centre del llac, lluny dels caçadors. Uns trucs que deurien haver hagut de practicar menys a les badies de Louisiana. Quan es veien obligats a alçar el vol de vegades volaven en cercle sobre el llac a una altura considerable, des de la qual devien veure fàcilment els altres llacs i el riu, com puntets negres al cel, i quan em pensava que feia estona que se n’havien anat, tornaven a baixar amb un vol inclinat d’un quart de milla des d’una part distant que havia quedat lliure. No obstant això, no vaig esbrinar què en treien, a banda de la seguretat, de nedar al centre del Walden, llevat que els agradessin aquelles aigües pels mateixos motius que a mi.