1. ECONOMIA

Quan vaig escriure les següents pàgines, o més aviat la major part, vivia sol, al bosc, a una milla dels veïns, en una casa que havia construït jo mateix, a la vora del llac Walden, a Concord, Massachusetts, i em guanyava la vida només amb el treball de les meves mans. Hi vaig viure dos anys i dos mesos. Actualment torno a ser un foraster en la vida civilitzada.

No imposaria tant els meus assumptes per consideració als lectors si els habitants del poble no m’haguessin adreçat peticions molt particulars sobre el meu mode de vida, que alguns considerarien impertinents, encara que a mi no em semblen ni de bon tros impertinents, sinó, tenint en compte les circumstàncies, molt naturals i pertinents. Alguns m’han preguntat què tenia per menjar; si no em sentia sol; si no tenia por; i coses similars. D’altres s’han mostrat curiosos per saber quina part dels ingressos dedicava a causes solidàries; i alguns, que tenen famílies nombroses, quants nens pobres mantenia. Per això demanaré als lectors que no tinguin un interès especial en la meva persona que em perdonin si em dedico a contestar algunes d’aquestes preguntes en aquest llibre. En la majoria de llibres, el Jo, o la primera persona, s’omet; en aquest llibre el mantindré; aquesta, respecte a l’egotisme, és la principal diferència. Habitualment no ens recordem que, fet i fet, sempre és la primera persona qui parla. No hauria de parlar tant de mi si hi hagués alguna altra persona que conegués tan bé. Malauradament, l’estretor de la meva experiència em limita a aquest tema. A més a més, jo, per la meva banda, necessito que tots els escriptors em donin, del primer a l’últim, un simple i sincer relat de la seva pròpia vida, i no merament el que hagin sentit de la vida d’altres homes; un relat com el que enviaria als seus familiars des d’una terra llunyana; ja que si ha viscut sincerament, ho deu haver fet en un lloc allunyat de mi. Potser aquestes pàgines estan adreçades més particularment a estudiants mediocres. Pel què fa a la resta dels meus lectors, acceptaran aquests destins quan se’ls apliquin. Espero que cap d’ells estireganyi les costures quan es posi l’abric, ja que pot fer un bon servei a aquell a qui li vagi bé.

De bon grat diria alguna cosa, no tant sobre els xinesos ni els habitants de l’illa de Sandwich sinó sobre vosaltres que llegiu aquestes pàgines, que es diu que viviu a Nova Anglaterra; alguna cosa sobre la vostra condició, especialment la vostra condició externa o les circumstàncies d’aquest món, aquest poble, el que és, si és necessari que sigui tan dolenta com és, si es pot millorar o no. He viatjat molt a Concord; i a tot arreu, a les botigues, i a les oficines i als camps, m’ha semblat que els seus habitants feien penitència de mil maneres destacables. El que he sentit dels Bramins que seuen exposats a quatre focs i miren al sol de cara; o es pengen suspesos, de cap per avall, per sobre de les flames; o miren al cel per sobre de les espatlles «fins que els resulta impossible recuperar la seva posició natural, mentre pel seu coll retorçat només hi poden passar líquids cap a l’estómac»; o viuen, encadenats tota la vida, al peu d’un arbre; o mesuren amb els seus cossos, com erugues, l’amplitud de grans imperis; o drets a peu coix sobre pilars —fins i tot aquestes formes de penitència curiosa són amb prou feines més increïbles i sorprenents que les escenes que he presenciat diàriament—. Els dotze treballs d’Hèracles eren insignificants en comparació amb els que havien emprès els meus veïns; ja que només en tenia dotze, i tenien un final; però no era capaç de veure que aquells homes assassinessin o capturessin cap monstre ni que acabessin cap feina. No tenien cap amic Iolau^[2] que cremés amb una torxa encesa la base dels caps d’Hidra, sinó que tan aviat com es destruïa un cap, n’emergien dos.

Veig homes joves, del meu poble, que tenen la desgracia d’haver heretat granges, cases, graners, bestiar i eines per al camp, ja que són més fàcils d’adquirir que de desprendre-se’n. Hauria estat millor que haguessin nascut al mig dels prats i que haguessin mamat d’un llop, ja que potser haurien vist més clarament quin camp estaven destinats a conrear. Qui els va fer servents de la terra? Per què haurien de menjar els seus sis acres, quan l’home només està condemnat a menjar-se un grapat de brutícia de la que no mata sinó que engreixa? Per què haurien de començar a cavar les seves tombes en néixer? Han de viure la vida d’un home, que arrossega totes aquestes coses davant seu, i avenir-s’hi tant com sigui possible. Quantes pobres ànimes immortals he trobat pràcticament aixafades i asfixiades sota la seva càrrega, que s’arrosseguen pel camí de la vida, i s’esforcen per un graner de setanta-cinc per quaranta peus, els seus estables d’Augies^[3] que mai no s’havien netejat, i cent acres de terra, per cultivar, segar, pasturar, i fer-ne llenya! Els qui no tenen destí, que no lluiten amb cap d’aquests maldecaps heretats innecessaris, troben que ja hi ha prou feina a sotmetre i cultivar uns quants peus cúbics de carn.

Però l’home treballa per error. La millor part de l’home aviat es llaura a la terra per adob. Per un destí aparent, que normalment s’anomena necessitat, se’ls dóna feina, com es diu en un llibre antic^[4], amuntegant tresors que les arnes i els corcs fan malbé i els lladres entren i roben. És una vida de ximples, com descobriran quan arribin al final, si és que no ho fan abans. Es diu que Deucalió i Pirra^[5] creaven homes tirant pedres al seu darrere per sobre dels seus caps:

O, com Raleigh ho fa rimar amb la seva sonoritat:

I això per sort de l’obediència a cegues a un oracle equivocat, llançant pedres per sobre dels caps sense veure on queien.

La majoria d’homes, fins i tot en aquest país relativament lliure, a través de la mera ignorància i l’error, estan tan enfeinats amb les seves inquietuds fictícies i feines rudes de la vida, que no poden recol·lectar els seus millors fruits. Els seus dits, a causa d’un esforç excessiu, són massa maldestres i tremolen massa per poder-ho fer. De fet, l’home treballador dia rere dia no té temps per a la seva integritat real; no es pot permetre sustentar les relacions amb els homes; la seva feina perdria valor al mercat. No té temps de ser res, només una màquina. Com pot recordar bé el seu desconeixement —que el seu creixement necessita— que tan sovint ha d’utilitzar el seu coneixement? A vegades l’hauríem d’alimentar i vestir gratuïtament, i reclutar-lo amb la nostra cordialitat, abans de jutjar-lo. Les millors qualitats de la nostra Natura, com la floració dels fruits, només es pot conservar fent-nos-en càrrec amb la màxima cura. Tot i així, no ens tractem a nosaltres mateixos ni als altres amb tendresa.

Alguns de vosaltres, tots ho sabem, sou pobres, trobeu que la vida és dura, i de vegades, tal com fèieu, respireu fatigosament. No tinc cap dubte que alguns dels qui llegiu aquest llibre sou incapaços de pagar tots els dinars que us heu menjat, ni els abrics i les sabates que es desgasten ràpidament o que ja s’han fet malbé, i heu arribat a aquesta pàgina per gastar el temps que us han deixat o que heu robat, en robar una hora als vostres creditors. És molt evident com són mesquines i roïnes les vides que molts de vosaltres viviu, ja que la meva vida s’ha estimulat a partir de l’experiència; sempre dins dels límits, intentant entrar en negocis i sortir dels deutes, un abisme molt antic que els llatins anomenaven aes alienum, el llautó d’algú altre, ja que algunes de les seves monedes eren fetes de llautó; encara vivint, i morint, i enterrat amb el llautó d’algú altre; sempre prometent pagar, demà, i morint avui, insolvent; buscant el favor d’algú, per obtenir clients, de quantes maneres, que eviten els delictes de la presó estatal; mentint, adulant, votant, encongint-vos dins d’una closca de nou de civisme o dilatant-vos en un ambient de generositat fina i vaporosa, on podeu persuadir el vostre veí perquè us deixi fer-li les sabates, o el barret, o l’abric, o el carruatge, o importar els seus queviures, posant-vos malalts, que us permeti poder guardar llit durant un dia de malaltia, alguna cosa per poder entaforar en un cofre vell, o en un mitjó darrera del guix, o, més segur, al banc de confiança; tant se val on i com de gran o petita sigui la quantitat.

De vegades em pregunto com podem ser tan frívols, goso dir, per assistir impertèrrits a l’espectacle d’aquesta forma de servitud però d’alguna manera aliena a nosaltres anomenada Esclavitud Negra, amb l’existència de tants amos aguts i subtils que esclavitzen tant al nord com al sud. És difícil tenir un capatàs del sud; és pitjor tenir-ne un del nord; però el pitjor de tot és quan ets el teu propi supervisor d’esclaus de tu mateix. Estem parlant d’una divinitat en un ésser humà! Mireu el traginer que avança per la carretera, de camí cap al mercat de dia o de nit; hi ha alguna divinitat que el guiï? La seva feina més important és alimentar i donar aigua als cavalls! Quina importància té el seu destí en comparació amb els interessos del transport? No condueix a les ordres d’algú altre? Com n’és de diví, com n’és d’immortal? Mireu com s’encongeix de por i s’escapoleix, la vaga por que té tot el dia, en no ser mortal ni diví, sinó l’esclau i el presoner de la pròpia opinió de si mateix, una fama guanyada pels seus propis actes. L’opinió pública és un tirà dèbil en comparació amb la nostra pròpia opinió privada. El que un home pensa de si mateix és el que determina, o més aviat indica, el seu destí. Autoemancipació fins i tot a les províncies de l’oest de l’Índia de la moda i la imaginació. Quin Wilberforce tenim a l’abast perquè això esdevingui una realitat? Penseu, també, en les senyores del camp que fan puntes de coixí per al bany fins a l’últim dia, per no trair un interès massa esperançador en els seus destins! Com si es pogués matar el temps sense danyar l’eternitat.

La majoria d’homes porta una vida de força desesperació. El que s’anomena resignació és desesperació confirmada. Des de la ciutat desesperada vas a la comarca desesperada, i t’has de consolar amb la valentia dels visons i les almesqueres. S’encobreix una desesperació estereotipada però inconscient fins i tot sota el que anomenen jocs i entreteniments de la humanitat. No hi ha manera de jugar-hi, ja que es duen a terme després de la feina. Però és una característica de la saviesa no fer coses desesperades.

Quan considerem el que, per utilitzar paraules del catecisme, és el cap principal de l’home, i quines són les autèntiques necessitats i mitjans de vida, sembla com si l’home hagués escollit deliberadament el mode de vida habitual perquè el preferia abans que cap altre. Però honestament pensa que no té cap altra elecció. Però els caràcters vius i sans recorden que el sol es va alçar nítidament. Mai no és massa tard per deixar de banda els prejudicis. De tota manera, no es pot confiar en cap manera de pensar ni de fer sense proves. El que tothom pregona o passa en silenci com a cosa veritable aquell dia es pot tornar falsa el dia següent, una mera cortina de fum d’opinió, en la qual alguns havien confiat com en un núvol que ruixa pluja fertilitzant els seus camps. El que la gent gran diu que no es pot fer, ho proveu i descobriu que podeu fer-ho. Velles obres per als vells, i obres noves per als nous. La gent gran no en sabia prou en algun moment, potser, per anar a buscar combustible nou per mantenir el foc encès; la gent nova posa una mica de fusta seca a sota d’una olla, i dóna voltes al voltant del món a la velocitat dels ocells, d’alguna manera per matar la gent vella, com diu la frase. L’edat no està més ben (amb prou feines igual) qualificada per un instructor com la joventut, ja que ha perdut més coses de les que ha guanyat. Hom també pot dubtar de si l’home més llest ha après alguna cosa del valor absolut de la vida. Els vells pràcticament no tenen cap consell de gran importància per donar als joves, la seva pròpia experiència ha estat tan parcial, i les seves vides han estat uns fracassos tan miserables, per raons privades, com deuen creure; i pot ser que els quedi una mica de fe que defrauda aquella experiència, i només són menys joves del que eren. He viscut uns trenta anys en aquest planeta, i encara he de sentir la primera síl·laba d’algun consell valuós o fins i tot sincer dels més grans. No m’han ensenyat res, i probablement no em poden dir res amb aquesta finalitat. Aquí hi tenim la vida, un experiment que en gran mesura no he provat; però no em serveix de res que ells l’hagin provat. Si tinc alguna experiència que consideri valuosa, estic segur de reflexionar que d’això els meus mentors no me n’havien dit res.

Un pagès em diu: «No pots viure només de menjar verdura, ja que no proporciona res per fer els ossos»; i per tant dedica religiosament una part del seu dia a subministrar al seu sistema la matèria primera dels ossos; mentre camina parla darrere del seu bou, que, amb ossos fets de verdures, l’estira bruscament a ell i a la seva arada atrotinada malgrat tots els obstacles. Algunes coses són realment necessàries per a la vida en alguns cercles, els més indefensos i malalts, que en d’altres són simples luxes, i en d’altres resten totalment desconegudes.

Sembla que els seus avantpassats hagin passat per sobre de tota la raó de la vida humana, els alts i baixos, i per totes les coses que els han importat. Segons Evelyn, «el savi Salomó va donar ordenances sobre les distàncies entre els arbres; i els pretors romans van decidir cada quan podies anar a la terra del teu veí per recollir els aglans caiguts sense ser un intrús, i quina part pertany a aquell veí». Hipòcrates fins i tot va deixar instruccions sobre com ens hauríem de tallar les ungles; és a dir, que arribin a les puntes dels dits, ni més curtes ni més llargues. Sens dubte els més avorrits i tediosos que presumeixen d’haver acabat la varietat i les alegries de la vida són tan vells com Adam. Però les capacitats de l’home no s’han mesurat mai, ni nosaltres hem de jutjar el que podem fer segons cap precedent, per tant s’ha provat molt poca cosa. Siguin quins siguin els vostres fracassos fins al moment, «no us afligiu, fill meu, perquè qui hauria d’assignar-vos el que heu deixat per fer?».

Podríem posar a prova les nostres vides mitjançant un miler d’assaigs simples; com ara, per exemple, que el mateix sol que fa madurar les meves mongetes il·lumina ara mateix un sistema solar de terres com la nostra. Si m’hagués recordat d’això hauria evitat alguns errors. Aquesta no era la mateixa llum amb la qual les vaig treballar amb l’aixada. Les estrelles són els vèrtexs d’uns triangles meravellosos! Quins éssers distants i diferents en diverses mansions de l’univers estan contemplant en el mateix al mateix moment! La naturalesa i la vida humana són tan diverses com les nostres diverses constitucions. Qui podrà dir quina perspectiva ofereix la vida a un altre? Podria passar un miracle més gran que el de mirar-nos als ulls dels altres durant un instant? Hauríem de viure en totes les èpoques del món durant una hora; sí, en tots els mons de les eres. Història, Poesia, Mitologia! —No conec cap lectura de l’experiència de l’altre tan esglaiadora i informativa com aquesta.

La part més gran del que els meus veïns anomenen bo, crec en la meva ànima que és dolent, i si em penedeixo de res, és molt probable que sigui del meu bon comportament. Quin dimoni em va posseir que hagi fet que em porti tan bé? Podeu dir la cosa més intel·ligent que se us acudeixi, home vell —vos que heu viscut setanta anys, no sense honors, si se’n pot dir així—, sento una veu irresistible que em convida a allunyar-me’n. Una generació abandona les iniciatives d’una altra com si es tractés de vaixells encallats.

Crec que podem ser molt més confiats del que som. Podem renunciar a moltes atencions cap a nosaltres mateixos i dedicar-les a una altra tasca. La Natura està tan ben adaptada a les nostres debilitats com a la nostra força. La incessant ansietat i tensió d’alguns és una forma pràcticament incurable de malaltia. Estem fets per exagerar la importància de les obres que fem; i, malgrat tot, quantes coses deixem de fer! O, què passaria si ens haguessin pres per malalts? Com n’estem d’atents! Decidits a no viure segons la fe si ho podem evitar; tot el dia en alerta, a la nit diem les nostres pregàries de mala gana i ens confiem a les incerteses. Així que a consciència i sincerament ens obliguem a viure, acatant la nostra vida, i denegant la possibilitat de canvis. És l’única manera, diem, però hi ha tantes maneres com radis es poden dibuixar des d’un centre. Tot canvi és un miracle a contemplar, però és un miracle que es produeix a cada instant. Confuci va dir: «Saber que sabem el que sabem, i que no sabem el que no sabem, aquest és el coneixement veritable». Quan un home ha reduït un fet de la imaginació que sigui un fet del seu enteniment, preveig que tots els homes a la llarga estableixen les seves vides sobre aquesta base.

Deixeu-nos considerar, per un moment, de què es tracta la majoria dels problemes i l’ansietat que he mencionat, i fins a quin punt és necessari que estiguem preocupats o almenys que anem amb compte. Seria algun avantatge viure una vida primitiva i fronterera, encara que fos enmig duna civilització exterior, encara que només fos per aprendre el gruix de necessitats de la vida i quins mètodes s’han utilitzat per obtenir-les; o fins i tot per mirar per sobre els diaris dels mercaders, per veure què compraven habitualment els homes a les botigues, què guardaven, és a dir, quins eren els comestibles més habituals. Ja que les millores de les eres han tingut poca influència en les lleis essencials de l’existència de l’home, de la mateixa manera que els nostres esquelets, probablement, no es distingeixen dels dels nostres avantpassats.

Amb les paraules necessari per a la vida, vull dir qualsevol cosa, de tot el que l’home obté amb els seus propis esforços, que s’hagi fet per primer cop, o faci temps i s’hagi convertit en tan important per a la vida humana que pocs, si algú, ja provingui del salvatgisme, o la pobresa, o la filosofia, mai s’atreveixi a estar-ne sense. Per a moltes criatures hi ha en aquest sentit una necessitat en la vida: Menjar. Per al bisó del prat es troba a uns pocs centímetres de l’herba saborosa, amb aigua per beure, llevat que busqui el refugi del bosc o l’ombra de les muntanyes. No s’ha creat cap bèstia que necessiti res més que Menjar i un Refugi. Les coses necessàries per a un home en aquest clima es poden distribuir, amb prou precisió, sota els diversos encapçalaments de Menjar, Refugi, Roba i Combustible, ja que fins que no els tenim assegurats no estem preparats per entretenir els autèntics problemes de la vida amb llibertat i una perspectiva d’èxit. L’home ha inventat, no només cases, sinó roba i menjar cuinat, i, possiblement, a partir del descobriment accidental de l’escalfor del foc, i del seu conseqüent ús, que al principi era un luxe, en va sorgir l’actual necessitat de seure-hi al voltant. Observem els gats i els gossos que adquireixen el mateix caràcter secundari. Mitjançant un bon Refugi i la Roba retenim legítimament la nostra pròpia calor interna, però amb un accés d’aquests, o de Combustible, és a dir, amb una calor externa superior a la nostra calor interna, no es podria dir correctament que va començar la cuina? Darwin, el naturalista, diu dels habitants de Terra del Foc que, mentre que el seu equip, que anava ben vestit i seia a la vora del foc, no es podia dir que tingués calor, va observar com aquells salvatges despullats, que estaven més allunyats, davant la seva gran sorpresa, «regalimaven de suor en ser sotmesos a tanta calda». Així, ens diuen, el nou holandès^[6] va despullat amb impunitat, mentre que l’europeu tremola abrigat amb roba. És impossible combinar la resistència d’aquests salvatges amb la intel·lectualitat de l’home civilitzat? Segons Liebig, el cos de l’home és una estufa, i el menjar el combustible que manté la combustió interna als pulmons. Quan fa fred mengem més, quan fa calor menys. La calor animal és el resultat d’una combustió lenta, i les malalties i la mort es produeixen quan és massa ràpida; o per la necessitat de combustible, o per algun defecte en el tiratge, el foc s’apaga. Evidentment la calor vital no es pot confondre amb el foc, sinó que és una analogia. Sembla, doncs, en la llista anterior, que l’expressió vida animal, és pràcticament sinònima de l’expressió calor animal, ja que, mentre que el Menjar es pot considerar el Combustible que manté el foc dins nostre —i el Combustible només serveix per preparar aquell Menjar o per incrementar la calor dels nostres cossos a partir del no-res—, el Refugi i la Roba també només serveixen per retenir la calor que generem i absorbim.

La gran necessitat, doncs, dels nostres cossos, és mantenir l’escalfor, per conservar la calor vital. Quantes molèsties ens prenem, no només per al Menjar, la Roba i el Refugi, sinó també per als nostres llits, que ens fan de vestimenta nocturna, que fan que robem els nius i el pit dels ocells per preparar aquest refugi amb un refugi, mentre que el talp té un llit d’herba al fons del seu cau! El pobre home acostuma a queixar-se que vivim en un món fred; i quan diem fred, no menys físic que social, ens referim directament a gran part del que ens passa. L’estiu, en alguns climes, fa possible que un home dugui una vida a l’estil dels Eliseus. El Combustible, excepte per cuinar el Menjar, esdevé innecessari; el Sol és el seu foc, i moltes de les fruites en tenen prou amb l’escalfor dels seus raigs; mentre que el Menjar normalment és més variat, i més fàcil d’obtenir, la Roba i el Refugi són totalment o parcialment innecessaris. Actualment, i en aquest país, crec, segons la meva experiència, que uns quants estris, un ganivet, una destral, una pala, un carretó, etc., i per als estudiosos una làmpada, material per escriure i l’accés a uns quants llibres, al costat de les necessitats bàsiques, es poden obtenir a un cost irrisori. Tot i així alguns, poc llestos, van a l’altra banda del globus, a zones bàrbares i poc saludables, i es dediquen de cos i ànima a fer negocis durant deu o vint anys per tal que puguin viure —és a dir, mantenir-se ben calents— i morir, finalment, a Nova Anglaterra. Els rics en luxes no només es mantenen simplement ben calents, sinó amb una escalfor no natural; com he insinuat anteriorment, es couen, evidentment à la mode.

La majoria de luxes, i moltes de les anomenades comoditats de la vida, no només no són indispensables, sinó que són autèntics obstacles en l’elevació de la humanitat. Pel què fa als luxes i a les comoditats, els més intel·ligents sempre han viscut una vida més simple i minsa que els pobres. Els antics filòsofs xinesos, hindús, perses i grecs eren d’una classe de la qual ningú no ha estat tan pobre en materials externs ni tan ric internament. No en sabem massa coses, però encara és extraordinari que en sapiguem tantes. El mateix és veritat dels reformadors i benefactors més moderns del seu gènere. Ningú no pot ser un observador imparcial o assenyat de la vida humana sinó del mirador del que hauríem d’anomenar pobresa voluntària. D’una vida de luxes el fruit és luxe, tant si és en l’agricultura com si ho és en el comerç, en la literatura o en l’art. Avui dia hi ha professors de filosofia, però no hi ha filòsofs. Tot i així, és admirable professar, perquè un dia va ser admirable viure. Ser filòsof no és merament tenir pensaments subtils, ni tan sols fundar una escola, sinó estimar la saviesa per viure segons els seus dictats, una vida de simplicitat, independència, magnanimitat i confiança. És per resoldre alguns problemes de la vida, no només teòricament, sinó també en la pràctica. L’èxit de grans erudits i pensadors normalment és un èxit pseudocortesà, ni regi ni humà. S’arrangen per viure merament amb conformitat, pràcticament com ho feien els seus pares, i de cap manera són els progenitors d’una raça noble d’homes. Però per què es degeneren els homes? Què fa que les famílies s’acabin? Quina és la naturalesa del luxe que debilita i destrueix nacions? Estem segurs de no tenir-ne gens en les nostres vides? El filòsof està avançat als seus temps fins i tot en la forma externa de la seva vida. No s’alimenta, es refugia, es vesteix, ni s’escalfa com els seus coetanis. Com pot un home ser filòsof sense mantenir la seva calor vital mitjançant mètodes millors que els d’altres homes?

Quan un home s’escalfa de les diverses maneres que he descrit, què vol a continuació? Segur que no vol més escalfor del mateix tipus, ni menjar més abundant i més ric, ni cases més grans i més esplèndides, ni roba més bona, ni més focs incessants i més calents, ni coses similars. Quan ha obtingut aquelles coses necessàries per a la vida, hi ha una altra alternativa que la d’obtenir coses supèrflues; i aquesta és, aventurar-se en la vida; les seves vacances de feines dures i humils han començat. La terra resulta que està preparada per plantar-hi llavors, ja que ha enviat la seva radícula cap avall, i pot ser que ara enviï els brots cap amunt també amb confiança. Com que l’home s’ha arrelat a la terra amb tanta fermesa, pot alçar-se amb la mateixa proporció cap al cel? Les plantes més nobles es valoren amb els fruits que donen finalment a l’aire i a la llum, lluny de la terra, i no es tracten com als comestibles més humils que, encara que pot ser que creixin dos cops a l’any, es cultiven només fins que han perfeccionat l’arrel, i sovint per això se’ls talla la part superior, per tal que gairebé ningú no els conegui a la temporada de la floració.

La meva intenció no és prescriure regles per a les naturaleses fortes i valentes, que tindran cura dels seus propis assumptes ja sigui al cel o a l’infern, i que potser construiran amb més magnificència i gastaran amb més generositat que els més rics, sense ni tan sols empobrir-se a si mateixes, sense saber com viuen, si, de fet, n’hi ha alguna d’aquestes, com s’ha somniat; no ho han somniat aquells qui troben l’entusiasme i la inspiració precisament en la condició actual de les coses, i la valoren amb l’afecció i l’entusiasme dels amants, i, fins a cert punt, considero que jo mateix pertanyo a aquest nombre; no parlo a aquells que tenen bones feines, en les circumstàncies que sigui, i ells saben si tenen bones feines o no, sinó principalment a la massa d’homes que estan descontents i es queixen aïlladament de la duresa de la seva càrrega o dels temps, que es podrien millorar. N’hi ha alguns que es queixen de tot amb més energia i de manera inconsolable, perquè estan, com diuen, complint amb la seva obligació. També tinc en compte aquella classe aparentment rica, però que és la classe més terriblement empobrida de totes, que ha acumulat brossa, però que no sap com utilitzar-la, ni com desfer-se’n, i per tant ha forjat les seves pròpies cadenes d’or o de plata.

*

Si hagués d’intentar explicar com he desitjat passar la meva vida durant els anys passats, probablement sorprendria aquells dels meus lectors que han conegut d’alguna manera la història real; de ben segur deixaria parats aquells que no en saben res. Només insinuaré algunes de les iniciatives que he valorat.

Fes el temps que fes, en qualsevol hora del dia o de la nit, he estat impacient per millorar el moment exacte, i tallar-lo i també enganxar-lo a la meva vara; per aparèixer en la trobada de dues entitats, el passat i el futur, que és precisament el moment actual; per trepitjar amb la punta dels dits aquella línia. Em perdonaran algunes parts obscures, ja que hi ha més secrets en el meu negoci que en el de la majoria d’homes, encara que no es mantinguin voluntàriament, sinó inseparables de la seva pròpia naturalesa. Us diria amb molt de gust tot el que en sé, i mai no pinto «Prohibit el pas» a la porta.

Fa temps que vaig perdre un gos de caça, un cavall castany i una tórtora, i encara els segueixo el rastre. He parlat d’ells amb molts viatgers, he descrit les seves pistes i les crides a què responien. N’he conegut un o dos que havien sentit el gos, i el pas del cavall, i que fins i tot havien vist la tórtora desaparèixer darrere d’un núvol, i se’ls veia tan ansiosos per recuperar-los com si els haguessin perdut ells mateixos.

Anticipar, no merament la sortida del sol ni l’alba, sinó, si és possible, la mateixa Natura! Quants matins, d’estiu i d’hivern, fins i tot abans que cap veí obrís el negoci, m’he anticipat a la meva! Sens dubte, molts dels homes del meu poble m’han conegut de retorn d’aquesta iniciativa, pagesos que es dirigien a Boston al crepuscle, o llenyataires que anaven a treballar. És veritat, mai no vaig assistir a la sortida del sol materialment, però, sens dubte, el que menys importava era només ser-hi present.

Tants dies de tardor, ai, i d’hivern, passats fora del poble, intentant escoltar el que duia el vent, per sentir-ho i transmetre-ho amb rapidesa! Pràcticament vaig invertir tot el capital i vaig perdre el propi alè en el negoci, treballant-hi al capdavant. Si hagués afectat algun dels partits polítics, si n’haguessin depès, hauria aparegut a la gaseta amb la intel·ligència més primerenca. En altres moments, mentre mirava des de l’observatori o des d’algun penya-segat o arbre, per telegrafiar qualsevol nova arribada, o mentre esperava al vespre als cims dels turons que el cel caigués, que pogués agafar alguna cosa, encara que mai no vaig agafar gaire res, i que el manà de la saviesa es tornés a dissoldre amb el sol.

Durant molt de temps vaig fer de reporter per a un diari, de no gaire tirada, l’editor del qual encara no s’ha vist en cor de publicar el volum de les meves contribucions i, com és habitual entre els escriptors, només tenia feina per la meva tenacitat. Tot i així, en aquest cas la meva tenacitat era la seva recompensa.

Durant molts anys em vaig autoanomenar inspector de les tempestes de neu i de pluja, i complia amb el meu deure fidelment; topògraf, si no de les carreteres, dels camins forestals i les rutes d’arreu, les mantenia obertes i mantenia els ponts dels barrancs transitables durant totes les estacions, on els talons públics havien testificat a favor de la seva utilitat.

Vaig tenir cura del bestiar silvestre del poble, que dóna a un fidel pastor un munt de problemes quan salta les tanques, i vaig vigilar els racons i raconets poc freqüentats de la granja; encara que no sempre sabés si Jonàs o Solomó treballaven en un camp en particular tal dia; no n’havia de fer res. Vaig regar el nabiu vermell, el cirerer i el lledoner, el pi roig i el cedre negre, el raïm blanc i la violeta groga, que potser s’haurien marcit en èpoques seques.

En resum, vaig anar fent així durant una bona temporada (ho puc dir sense presumir-ne), vetllant fidelment pel meu negoci, fins que es va fer més que evident que els homes del poble no m’admetrien de cap manera en la llista dels oficials, ni farien que el meu territori fos una prebenda a tenir en compte especialment. Els comptes, que puc jurar que feia fidelment —de fet mai no vaig tenir cap inspecció—, encara menys acceptats, menys pagats i consolidats. Malgrat tot, aquest no era el meu objectiu.

Al cap de poc, un indi ambulant va anar a vendre cistells a casa d’un reconegut advocat al meu veïnat. «Voleu comprar alguna cistella?» va preguntar. «No, no en volem cap» va ser la resposta. «Com!» va exclamar l’indi mentre sortia per la porta, «voleu que ens morim de gana?». En veure els seus veïns blancs industrials tan adinerats —l’advocat només havia de teixir arguments, i, per art de màgia, els seguien la riquesa i una bona posició— es digué a si mateix: «entraré al negoci; teixiré cistelles, és una cosa que sé fer». Creia que un cop fetes les cistelles ja hauria fet la seva part, i aleshores tocaria als homes blancs comprar-les. No havia descobert que era necessari fer que valgués la pena que els altres les compressin, o almenys fer-los-ho creure, o fer alguna altra cosa per compensar. Jo també havia teixit unes cistelles de textura delicada, però no les havia fet perquè ningú considerés que valia la pena comprar-les. Ni tan sols, en el meu cas, creia que valguessin la pena mentre les teixia, i en comptes d’estudiar com fer que els homes s’interessessin per comprar les cistelles, em vaig dedicar a estudiar com evitar la necessitat d’haver de vendre-les. La vida que els homes valoren i consideren reeixida és només un tipus de vida. Per què n’hauríem d’exagerar qualsevol altre tipus a costa dels altres?

En veure que no era gaire probable que els meus conciutadans em deixessin lloc als tribunals, ni cap coadjutoria o ofici en cap altre lloc, sinó que m’havia d’espavilar tot sol, em vaig dedicar més exclusivament que mai al bosc, on tenia més bona fama. Em vaig decidir a muntar el negoci de cop, sense esperar a tenir el capital necessari, amb els minsos mitjans de què ja disposava. El meu objectiu en anar a Walden Pond no era viure amb pocs diners ni a cos de rei, sinó dur a terme uns quants negocis privats amb els mínims obstacles; tenir dificultats per aconseguir el que volia amb una mica de sentit comú, una petita empresa i talent empresarial, no semblava tan trist com agosarat.

Sempre he intentat adquirir hàbits empresarials estrictes; són indispensables per a qualsevol home. Si el vostre negoci és amb l’imperi xinès, en tindreu prou amb una petita comptadoria a la costa, en algun port de Salem. Exportareu els articles que proporciona el país, productes purament autòctons, com fusta de pi trencada pel gel i una mica de granit, sempre disponibles al país. Seran bons negocis. Supervisar tots els detalls en persona, ser pilot i capità al mateix temps, propietari i assegurador; comprar i vendre i portar els comptes; llegir totes les cartes rebudes, i escriure o llegir totes les que s’envien; saldar el pagament dels impostos dia i nit; ser en molts llocs diferents de la costa gairebé a la mateixa hora —sovint el carregament més valuós arribarà a la costa de Jersey—; ser el teu propi telègraf, pentinar l’horitzó incansablement, parlar amb tots els vaixells que passen per la costa; mantenir un enviament regular de mercaderies per al subministrament d’un mercat tan llunyà i desorbitat; mantenir-vos informat de l’estat dels mercats, perspectives de guerra i pau a tot arreu, i anticipar les tendències del comerç i la civilització —aprofitant els resultats de totes les expedicions d’exploració, utilitzar noves rutes i totes les millores de la navegació—; estudiar cartes de navegació, la posició dels esculls o els nous fars i balises que s’establiran, i sempre, sempre, corregir les taules logarítmiques, ja que amb l’error de càlcul el vaixell sovint s’estavella contra una roca en comptes d’arribar a bon port —hi ha el destí no revelat de La Pérouse—; ciència universal per mantenir-hi la pau, estudiar les vides dels grans descobridors i navegadors, grans aventurers i mercaders, d’Hannó i els fenicis fins als nostres dies; en resum, s’ha de fer revisió de l’estoc de tant en tant, per saber la situació en què et trobes. És una feina de valorar les facultats d’un home —problemes de beneficis i pèrdues, d’interessos, de tares i pagaments, i càlculs de tots tipus, com demana un coneixement universal.

He pensat que Walden Pond seria un bon lloc per fer-hi negocis, no només gràcies al ferrocarril i al negoci del gel; ofereix avantatges que no seria prudent que divulgués; és un bon port i una bona base. Sense els maresmes de Neva per omplir; encara que a tot arreu s’ha de construir sobre pilars que van a càrrec teu. Es diu que una inundació per la marea amb un vent de l’oest, i gel a Neva esborraria Sant Petersburg de la faç de la terra.

Com que s’havia d’entrar en aquest negoci sense el capital habitual, podia ser que no fos fàcil conjecturar d’on s’havien de treure aquells mitjans que serien indispensables per a qualsevol tasca com aquella. Pel que feia a la roba, per entrar d’una vegada en la part pràctica de la qüestió, potser ens guiem més sovint per l’amor a la novetat i tenint en compte les opinions dels homes, per aconseguir-la, que per la mateixa utilitat. A ell, que té feina, deixem-li recordar que l’objectiu de la roba, en primer lloc, és retenir la calor vital, i en segon lloc, en aquest estat de societat, tapar la nuesa, i podrà jutjar quina quantitat de feina important o necessària podrà realitzar amb èxit sense contribuir al seu armari. Els reis i les reines que es posen la roba una sola vegada, encara que sigui confeccionada per un sastre o una modista per a les seves majestats, és impossible que coneguin la comoditat de portar un vestit que vagi bé. No són més que simples maniquins per penjar-hi la roba. Dia rera dia, les nostres vestidures s’assimilen més amb nosaltres mateixos, reben la impressió del caràcter de qui les porta, fins que les deixem de banda sense massa miraments ni remeis mèdics ni amb la solemnitat dels nostres cossos. Per a mi, cap home no ha perdut categoria per portar un pedaç a la roba, però estic segur que hi ha més preocupació, normalment, per portar roba a la moda, o almenys roba neta i sense pedaços, que per tenir una bona consciència. Però fins i tot si el renom no està tocat, potser el pitjor vici que es traeix és la imprevisió. A vegades poso a prova els meus coneguts amb tests com aquest: Qui s’atreviria a portar un pedaç, o només dos sargits, a sobre del genoll? La majoria es comporten com si creguessin que les seves perspectives en la vida s’arruïnarien si ho feien. Els seria més fàcil coixejar pel poble amb una cama trencada que passejar amb uns pantalons estripats. Sovint, si un senyor té un accident a les cames, se li poden arreglar, però si se li produeix un accident similar als camals dels pantalons, no hi ha res a fer, ja que ell té en compte, no el que és realment respectable, sinó el que es respecta. Només coneixem uns quants homes, però una gran quantitat d’abrics i bombatxos. Poseu el vostre vestit més nou a un espantaocells i quedeu-vos quiets i malgirbats al seu costat; qui no saludaria primer l’espantaocells? L’altre dia, quan passava per un camp de blat de moro, a prop d’un barret i un abric en una estaca, vaig reconèixer l’amo de la granja. Només estava una mica més colrat que quan l’havia vist per última vegada. He vist un gos que bordava a tots els estranys que s’aproximaven als terrenys del seu amo que anessin vestits, però que un lladre despullat feia callar sense problemes. És una qüestió interessant fins a quin punt els homes conservarien el seu rang si es desvestissin de les seves vestidures. Podríeu, en aquest cas, dir amb certesa quina companyia d’homes civilitzats pertanyia a la classe més respectada? Quan la senyora Pfeiffer, durant els seus viatges aventurers per tot el món, d’est a oest, estava tan a prop de casa com a la Rússia asiàtica, explica que va sentir la necessitat de canviar-se de roba i treure’s el vestit de viatjar, quan va anar a trobar-se amb les autoritats, ja que «era en un país civilitzat, on… la gent es jutja per la seva roba». Fins i tot als nostres pobles democràtics de Nova Anglaterra la possessió accidental de riquesa, i la seva manifestació només en forma de vestimenta i articles de la llar, atorguen al seu posseïdor un respecte gairebé universal. Però aquells que rendeixen aquest respecte, nombrosos i pagans com són, necessiten que se’ls enviï un missioner. A més, les vestimentes van introduir la costura, un tipus de feina que podríem anomenar infinita; un vestit de dona, almenys, mai no es pot donar per acabat.

Un home que finalment hagi trobat una cosa a fer no necessitarà un vestit nou per fer-la; en tindrà prou amb la vella voluntat, que haurà acumulat pols a les golfes durant un període indeterminat. Unes sabates velles faran servei durant més temps a un heroi del que han durat al seu servent —si és que algun heroi ha tingut mai un servent—; els peus descalços són més antics que les sabates, i li poden ser d’utilitat. Només aquells que assisteixen a vetllades i a balls legislatius han de tenir abrics nous, abrics per canviar-se tan sovint com canvia l’home que els porta. Però si la jaqueta i els pantalons, el barret i les sabates, són per venerar Déu, ja faran el fet, oi que sí? Qui ha vist alguna vegada la seva roba vella —el barret usat, realment gastat, que es descompon en els seus elements primitius—, de manera que ni es pugui considerar un deure caritatiu donar-la a un noi pobre, amb la possibilitat que ell la doni a algú encara més pobre, o hauríem de dir més ric, qui podria passar amb menys? Us dic: aneu amb compte amb totes les empreses que necessiten roba nova en comptes d’una persona nova que la porti. Si l’home no és nou, com pot ser que la roba nova li vagi bé? Si se us presenta alguna empresa nova, proveu de dur-la a terme amb la roba vella. Tots els homes volen, no pas una cosa que tingui a veure amb, sinó una cosa per fer, o encara millor ser alguna cosa. Potser no hauríem de procurar mai un vestit nou, encara que el vell estigui estripat i brut, fins que no ens haguem comportat, haguem emprès o navegat en alguna direcció que ens faci sentir com un home nou dins del vell, i quan retenir-ho seria com posar vi nou en bots vells.^[7] La nostra època de mudança, com la de les aus, ha de ser una crisi en les nostres vides. La calàbria es retira a llacs solitaris per passar-la. Per això també les serps muden la seva pell, i l’eruga el seu abric de cuc, mitjançant una indústria i expansió interna; perquè la roba no és res més que la nostra cutícula més externa i embolcall mortal. Si no ens trobaríem navegant sota colors falsos i finalment ens destituiria inevitablement la nostra pròpia opinió, a més de la de la humanitat.

Ens posem vestidura rere vestidura, com si cresquéssim com les plantes exògenes mitjançant la no addició. La nostra roba externa, i sovint prima i moderna, és la nostra epidermis, o una pell falsa que no forma part de la nostra vida, i que es pot treure aquí o allí sense que es produeixin ferides mortals; les nostres peces de roba més gruixudes, que portem constantment, són el nostre tegument cel·lular, o còrtex, però les nostres camises són el nostre fetge, autèntica escorça, que no es pot treure sense circumdar i, per tant, destruir l’home. Crec que totes les races algunes temporades es posen alguna cosa que equival a la camisa. És desitjable que un home estigui guarnit per tal que simplement pugui posar-se les mans sobre ell mateix en la foscor, i que visqui en tots els aspectes de manera tan compacta i preparada que, si un enemic entra a la ciutat, pugui, com el vell filòsof, sortir per la porta amb les mans buides sense passar ànsia. Mentre que les vestidures gruixudes són, per a la majoria de propòsits, tan bones com tres de primes, i es pot trobar roba a preus realment assequibles per als clients, si es pot comprar un abric gruixut per cinc dòlars, que durarà els mateixos anys, pantalons gruixuts per dos dòlars, botes de cuir a un dòlar i mig el parell, i una gorra d’hivern per seixanta-dos centaus i mig, o encara millor se la pot fer un mateix a casa per un cost mínim, on és aquell tan pobre que, vestit amb una indumentària com aquesta, que s’ha guanyat ell mateix, no trobarà homes llestos que li facin reverències?

Quan demano una vestimenta d’un tipus determinat, la meva modista em diu amb un posat seriós: «Ara ja no els fan així» sense posar cap mena d’èmfasi en els, com si cités una autoritat tan impersonal com les Parques, i em costa que em faci el que vull, simplement perquè no es creu que vulgui dir el que dic, que sigui tan imprudent. Quan sento aquesta frase de l’oracle, per un moment em sento absort pel pensament, emfatitzant-me a mi mateix cada paraula per separat per tal de poder arribar a desvetllar-ne el significat, per saber quin grau de consanguinitat es relaciona els amb mi, i quina autoritat poden tenir en un afer que m’afecta tan directament; i, finalment, m’inclino per contestar-li amb el mateix misteri, i sense gota més d’èmfasi que el que posa en els: «És veritat, últimament no els feien, però hi han tornat». De què em serveix que prengui mides si no en pren de la meva personalitat, sinó només de l’amplada de la meva espatlla, com si es tractés d’una estaca on penjar-hi l’abric? No adorem les Gràcies, ni les Parques, sinó la moda. Ella fila i teixeix i talla amb autoritat. El cap dels micos de París es posa un barret de viatger, i tots els micos d’Amèrica fan el mateix. De vegades em desespero per obtenir la cosa més simple i honesta que es pot fer en aquest món amb l’ajut dels homes. Primer s’haurien de passar per una premsa potent, per exprimir-ne les velles nocions, perquè no es tornessin a posar drets massa aviat; i aleshores hi hauria algú a l’empresa amb un cuc al cap, incubat a partir d’un ou que ningú no sap quan s’hi va dipositar ja que ni el foc no els mata, i hauries perdut la feina. Tot i així, no oblidarem que es diu que ens ha arribat algun tipus de blat egipci de mans d’una mòmia.

En general, crec que no es pot sostenir que la indumentària hagi aconseguit en aquest país o en cap d’altre la dignitat d’un art. Actualment els homes s’arrangen per portar el que poden. Com els nàufrags, es posen el que troben a la platja, i a poca distància, espacial o temporal, es riuen de les disfresses dels altres. Totes les generacions es riuen de les modes antigues, però segueixen religiosament la nova. Ens entretenim contemplant els vestits d’Enric VIII o de la reina Elisabet com si fossin els del rei i de la reina de les illes Caníbal. Tota indumentària quan no es porta és llastimosa o grotesca. Només la mirada seriosa que ens analitza i la vida sincera que hi passa a través fa que no ens posem a riure i consagra les vestidures de qualsevol persona. Encara que l’Arlequí tingui un atac de còlics, la seva indumentària seguirà essent la mateixa. Quan a un soldat el fereixen amb una bala de canó, el color porpra li arriba també als parracs.

El gust infantil i salvatge dels homes i dones pels nous patrons fa que molts tremolin i mirin guenyo a través de calidoscopis que poden descobrir la figura particular que aquesta generació necessita avui. Els fabricants han après que aquest gust és merament capriciós. Entre dos models amb l’única diferència d’uns quants fils més o uns quants fils menys o d’un color concret, l’un es vendrà ràpidament, l’altre es quedarà al prestatge, encara que sovint succeeix que a la temporada següent passa a estar més de moda. Comparativament, fer-se tatuatges no és un costum tan horrible com es diu. No és bàrbar merament perquè la impressió es faci dins la pell i sigui inalterable.

No em crec que el nostre sistema industrial sigui la millor manera perquè els homes puguin tenir roba. Les condicions de producció s’assemblen cada dia més a les angleses; i no me’n puc admirar, ja que, pel què he observat, l’objectiu principal no és que la humanitat pugui anar ben vestida de forma honesta, sinó, inqüestionablement, que les corporacions es puguin enriquir. A llarg termini els homes només encerten allà on apunten. Per això, encara que a curt termini hagin de fallar, seria millor que apuntessin a un lloc alt.

*

Pel què fa al Refugi, no negaré que actualment sigui una necessitat de la vida, encara que hi hagi exemples d’homes que se n’han sortit sense durant períodes llargs en països més freds que aquest. Samuel Laing diu que «el lapó amb el seu vestit de pell, i amb una bossa de pell que es posa per sobre del cap i de les espatlles, dormirà nit rere nit sobre la neu… amb un grau de fred que extingiria la vida de qualsevol altra persona que hi estigués exposada amb roba de llana». Els havia vist dormir d’aquesta manera. Encara afegeix: «No són més resistents que altres pobles». Però, probablement, l’home no havia viscut prou de temps a la terra per descobrir la conveniència d’una casa, amb les comoditats domèstiques, una frase que originalment podria haver significat les satisfaccions de la casa més que de la família, encara que aquestes han de ser extremadament parcials i ocasionals en aquells climes on la casa s’associa als nostres pensaments amb l’hivern o principalment amb les estacions plujoses, i dos terços de l’any, tot és innecessari, excepte el para-sol. En el nostre clima, a l’estiu, antigament només era una coberta per a la nit. A les pictografies índies la tenda índia era el símbol del pas d’un dia, una línia de tendes gravades o pintades a l’escorça d’un arbre significava les vegades que hi havien acampat. A l’home no se li van donar unes extremitats tan grans i robustes perquè hagués de buscar estrènyer el seu món i delimitar un espai on encabir-se. Al principi anava descalç i vivia a l’exterior, però encara que fos prou agradable amb un temps càlid i serè, durant el dia, l’estació plujosa i l’hivern, per no parlar del sol tòrrid, potser a la raça se li hauria refredat la punta dels dits si no s’hagués afanyat a protegir-se amb el refugi d’una casa. Adam i Eva, segons la faula, van portar enramades abans que roba. L’home volia una llar, un lloc d’escalfor, o comoditat, abans que escalfor, i després l’escalfor de l’afecte.

Ens podem imaginar un temps en què, durant la infantesa de la raça humana, algun mortal emprenedor va entrar sigil·losament en un forat d’una roca. Cada infant torna als inicis del món, fins a cert punt, i li encanta estar-se a fora, encara que sigui humit i fred. Juga a fer cases, i a anar a cavall, perquè té un instint. Qui no recorda l’interès que tenia, de jove, per mirar les pedres apilades, o per acostar-se a una cova? Era l’ànsia natural per aquest vestigi, qualsevol vestigi del nostre avantpassat més primitiu que encara sobrevivia en nosaltres. A partir de la cova hem avançat a les teulades de fulles de palmera, d’escorça i branques, de fil teixit i estès, d’herba i de palla, de taulons i còdols, pedres i lloses. Al final, ja no sabem què és viure a l’aire lliure, i les nostres vides són domèstiques en més sentits dels que ens pensem. Des de la llar de foc el camp queda molt lluny. Estaria bé, potser, si haguéssim de passar més dels nostres dies i nits sense cap obstacle entre nosaltres i els cossos celestials, si el poeta no parlés tan sota el teulat, o el sant no hi visqués tant de temps. Els ocells no canten a dins de les coves, ni els coloms fan volar la seva innocència als colomars.

Tot i així, quan una persona pensa en la construcció d’un habitatge, li correspon exercir una mica de perspicàcia ianqui, no fos cas que acabés en un taller, un laberint sense sortida, un museu, una casa de caritat, una presó o un esplèndid mausoleu. Tingueu en compte, primer de tot, com n’és de poc necessari un refugi. Vaig veure indis Penobscots, al seu poblat, que viuen en tendes de roba fina de cotó, envoltats de gairebé un peu de neu, i vaig pensar que la voldrien més fonda per resguardar-se del vent. Abans, quan la manera com guanyar-me la vida honestament, amb llibertat per a la meva recerca genuïna, era una qüestió que em preocupava encara més que ara, ja que per desgràcia m’he tornat d’alguna manera insensible, solia mirar un contenidor gran al costat de la via del tren, de sis peus de llarg per tres d’ample, on els treballadors guardaven les eines a la nit; em va fer pensar que cada home que treballava tan durament en podria aconseguir un per un dòlar, i que, després d’haver-hi fet uns quants forats amb una barrina, perquè almenys hi entrés l’aire, hi podria entrar quan plogués a la nit, i abaixar-ne la tapa, i tenir-hi llibertat amb el seu amor, i ser lliure d’ànima. Això no semblava el pitjor, ni de cap manera una alternativa menyspreable. Podries quedar-te despert tan com volguessis, i, quan et llevessis, sortir sense que cap propietari o arrendador et perseguís pel lloguer. Massa sovint un home és pressionat fins a la mort per pagar un lloguer d’un contenidor més gran i més luxós i no s’hauria mort de fred en un contenidor com aquell. No ho dic gens de broma. L’economia és un tema que es pot tractar a la lleugera, però del qual no se’n pot prescindir així com així. Una casa còmoda per a una raça rude i resistent, que en la seva majoria vivia a l’exterior, en algun moment es va fer gairebé només amb els materials que la Natura ens posava a les mans. Gookin, que era encarregat del tema dels indis a la colònia de Massachusetts, escrivia el 1674, dient: «Les seves millors cases estan cobertes de manera molt polida, endreçada i càlida amb escorça que extreuen dels arbres durant les estacions en què ha sortit la saba, i que tallen en grans flocs i deixen assecar sota el pes de la fusta pesada mentre està verda… Les més humils estan cobertes amb estores que es fan amb un tipus de boga, i són igualment ben endreçades i càlides, però no tan bones com les anteriors… N’he vist algunes d’una amplada de seixanta o cent peus de llarg i trenta peus d’ample… M’he allotjat moltes vegades a les seves tendes, i les he trobat tan càlides com les millors cases angleses». Afegeix que normalment estan encatifades i recobertes per dins amb estores ben brodades, i ben equipades amb diversos utensilis. Els indis havien avançat fins al punt de poder regular l’efecte del vent mitjançant una estora penjada per sobre d’un forat a la teulada i que es movia amb una corda. Aquest tipus de casa es construïa en primer lloc en un dia o dos com a màxim, i es desmuntava i es tornava a muntar en només unes hores; i cada família en tenia una, o una part d’una.

En estat salvatge cada família té un refugi de la millor classe, i suficient per a les seves necessitats més corrents i simples; però crec que parlo dins dels límits quan dic que, encara que els ocells de l’aire tenen els seus nius, i les guineus els seus caus, i els salvatges les seves tendes, en la societat moderna civilitzada, menys de la meitat de les famílies tenen el seu propi refugi. Als grans pobles i ciutats, on la civilització preval especialment, el nombre d’aquells que tenen un refugi en propietat és una fracció molt petita de la totalitat. La resta paga una taxa anual per a aquesta vestidura que és la més externa, que s’ha convertit en indispensable estiu i hivern, amb la qual podria comprar un poble sencer de tendes índies, i en canvi contribueix a mantenir-los pobres durant tota la vida. No vull insistir aquí en el desavantatge del lloguer en contra de la compra, però és evident que els salvatges són propietaris del refugi perquè val molt poc, mentre que l’home civilitzat normalment lloga el seu perquè no es pot permetre tenir-ne un en propietat; ni tampoc pot, a la llarga, permetre’s llogar-ne un de millor. Però, un respon, «pagant només aquesta taxa, l’home civilitzat pobre s’assegura un habitacle que és un palau si el comparem amb el del salvatge». Un lloguer anual de vint-i-cinc a cent dòlars (són les tarifes del país) li permet beneficiar-se de les millores dels segles, apartaments espaiosos, pintura i paper nets, una llar de foc Rumford, les parets enguixades, cortines venecianes, una bomba de coure, tancaments amb molles, un celler ampli i moltes altres coses. Però com és que aquell de qui es diu que gaudeix d’aquestes coses s’anomena pobre home civilitzat, mentre que el salvatge, que no les té, és tan ric sent com és? Si es reafirma que la civilització és un avanç real a la condició d’un home —i crec que ho és, encara que només els llestos n’aprofiten els avantatges—, s’ha de demostrar que ha generat millors habitatges sense fer-los més costosos; i el cost d’una cosa és la quantitat del que anomeno vida que es necessita intercanviar per obtenir-la, de forma immediata o a llarg termini. Una casa normal en aquest barri potser costa vuit-cents dòlars, i per aconseguir aquesta quantitat es triga de deu a quinze anys de la vida d’un treballador, encara que no tingui una família al seu càrrec —estimant el valor financer de la feina de cada home a un dòlar per dia, ja que encara que n’hi ha que en rebin més, d’altres en reben menys—; així que normalment ha de passar més de mitja vida abans d’haver-se guanyat la seva tenda. Si, en canvi, suposem que paga lloguer, es tracta de l’elecció dubtosa dels dolents. El salvatge hauria estat prou llest per canviar la seva tenda per un palau amb aquestes condicions?

Es pot endevinar que redueixo tots els avantatges de tenir aquesta propietat supèrflua a una inversió amb vista al futur, pel que fa a l’individu, principalment per cobrir les despeses del funeral. Però potser no és necessari que un home s’enterri a si mateix. Tot i així, això assenyala una important distinció entre l’home civilitzat i el salvatge, i, sens dubte, tenen una concepció sobre nosaltres que juga a favor nostre i consisteix a fer que la vida de la gent civilitzada sigui una institució, on la vida individual queda en gran part absorbida, per tal de perfeccionar i preservar la raça. Però desitjo ensenyar quin sacrifici representa avui dia obtenir aquest avantatge, i suggerir que possiblement podem viure sense patir cap desavantatge. Què voleu dir quan dieu que sempre teniu un pobre en vosaltres, o que els pares menjaven raïm verd, i als fills se’ls esmussen les dents?

Quan penso en els meus veïns, els pagesos de Concord, que almenys són tan rics com la gent d’altres classes, crec que la majoria d’ells han treballat durament vint, trenta o quaranta anys, que s’han convertit en propietaris de les seves granges, que normalment han heretat amb maldecaps, o que han comprat amb diners prestats —i podem considerar un terç d’aquest treball el cost de les seves cases— però normalment encara no les han pagat. És veritat, els maldecaps a vegades superen el valor de la granja, ja que la mateixa granja es converteix en un maldecap més gran, i continuem trobant homes per heretar-les, perquè, com diuen, les coneixen bé. Quan penso en els taxadors, estic sorprès que no em puguin nombrar d’una vegada una dotzena de persones del poble que tinguin les granges en propietat ras i net. Si voleu saber la història d’aquestes propietats, demaneu-la al banc on estan hipotecades. L’home que realment ha pagat la granja amb el seu treball és tan poc habitual que tots els veïns el podrien assenyalar amb el dit. Dubto que n’hi hagi tres, d’aquests, en tot Concord. El que s’ha dit dels mercaders, que una gran majoria, fins als noranta-set en un centenar, segur que fracassaran, és igualment veritat dels pagesos. Pel que fa als mercaders, però, un d’ells diu pertinentment que gran part dels seus fracassos no són fracassos genuïnament financers, sinó merament fracassos per complir els seus compromisos, perquè és poc convenient; és a dir, és el caràcter moral que s’esfondra. Però això afegeix una cara infinitament pitjor a la qüestió, i suggereix, a més a més, que probablement ni tan sols els altres tres van aconseguir salvar les seves ànimes, sinó que potser estan arruïnats en un sentit pitjor que els que van fracassar honestament. La fallida i el rebuig són els trampolins des dels quals s’impulsa bona part de la nostra civilització i fa salts mortals, però els salvatges estan sobre la rígida planxa de la fam. Tot i així, anualment se celebra la Fira de bestiar de Middlesex amb esplendor, com si totes les frontisses de la maquinària agrícola anessin com una seda.

El pagès s’esforça per solucionar el problema d’una manera de guanyar-se la vida amb una fórmula més complicada que el problema en si. Per obtenir els mínims imprescindibles especula amb ramats de bestiar. Amb habilitat consumada va parar la seva trampa amb una molla molt fina per caçar la comoditat i la independència, i aleshores, mentre es girava, s’hi va enganxar la cama. Aquesta és la raó de la seva pobresa; i per una raó similar tots som pobres respecte a un miler de comoditats salvatges, encara que estiguem envoltats de comoditats. Com Chapman canta:

I quan el pagès aconsegueix casa seva, pot ser que no es converteixi en el més ric, sinó en el més pobre, i que sigui la casa qui el tingui a ell. Tal com jo ho veig, aquesta era una objecció vàlida instada per Momus^[9] sobre la casa de Minerva, que ella «no havia fet mòbil, i per tant no podia evitar un mal veïnatge»; i encara es pot objectar, ja que les nostres cases són unes propietats tan difícils de moure que sovint, més que habitar-hi, hi estem empresonats; i el mal veïnatge que hem d’evitar són els nostres propis jos vils. Conec una o dues famílies, almenys, en aquest poble, que, durant gairebé una generació, han desitjat vendre les seves cases dels afores i traslladar-se a dins del poble, però no ho han aconseguit, i només la mort els farà lliures.

Suposem que la majoria poden, com a mínim, ser propietaris o llogar una de les cases modernes amb les seves millores. Mentre que la civilització ha estat millorant les nostres cases, no ha millorat de la mateixa manera els homes que les han d’habitar. Ha creat palaus, però no era tan fàcil crear nobles i reis. I si les cerques de l’home civilitzat no són més valuoses que les del salvatge, si dedica la major part de la seva vida obtenint merament les necessitats i les comoditats bàsiques, per què hauria de tenir un habitatge millor que l’anterior?

Però com li va, a la minoria pobra? Potser es trobarà que només proporcionalment ja que alguns s’han trobat, en circumstàncies externes, per sobre del salvatge, d’altres s’han degradat per sota seu. El luxe d’una classe es contraresta amb la indigència d’una altra. A una banda hi ha el palau, a l’altra la casa de caritat i els «pobres silenciosos». Les miríades que van construir les piràmides per convertir-les en tombes dels faraons s’alimentaven d’alls, i pot ser que no se’ls enterrés decentment. El maçó que acaba la cornisa del palau a la nit torna a una barraca que potser no és tan bona com una tenda índia. És un error suposar que, en un país on les proves de la civilització existeixen, la condició d’un cos molt gran d’habitants pot ser que no estigui tan degradat com el dels salvatges. Em refereixo als pobres degradats, no als rics degradats. Per saber-ho no hauria de mirar més enllà de les barraques que a tot arreu limiten les vies de tren, aquella última millora en la civilització; on veig amb les meves passejades diàries éssers humans que viuen en corts, i tot l’hivern amb una porta oberta, per poder tenir llum, sense cap pila de llenya visible, sovint imaginable, i les formes de la vellesa i la joventut estan permanentment contretes amb el llarg hàbit d’encongir-se pel fred i la misèria, i el desenvolupament de totes les seves extremitats i facultats en queda afectat. Certament és just mirar a aquella classe que fa la feina amb la qual s’aconsegueixen les obres que distingeixen aquesta generació. Aquesta també, en més o en menys mesura, és la condició dels operaris de cada unitat a Anglaterra, que és el gran asil de pobres del món. O podria parlar d’Irlanda, que està marcada com un dels punts blancs o progressistes del mapa. Contrasteu la condició física dels irlandesos amb la dels indis d’Amèrica del Nord, o amb la d’un illenc del mar del Sud, o amb la de qualsevol altra raça salvatge abans que es degradés amb el contacte amb l’home civilitzat. Tot i així no tinc cap dubte que els governants d’aquesta gent siguin tan intel·ligents com la mitjana dels governants civilitzats. La seva condició només demostra que la misèria pot consistir en la civilització. Gairebé no necessito referir-me als treballadors dels nostres estats del sud que produeixen les exportacions principals d’aquest país, i que són ells mateixos una producció principal del sud. Però em limito a aquells de qui es diu que estan en circumstàncies moderades.

Resulta que la majoria d’homes mai no s’ha plantejat què és una casa, però de fet són pobres innecessàriament tota la vida perquè creuen que n’han de tenir una com la dels veïns. Com si algú s’hagués de posar qualsevol classe d’abric que el sastre li tallés, o, deixant gradualment el barret fet de fulles de palmera o la gorra de marmota, queixar-se dels temps difícils perquè no es pot permetre comprar-se una corona! És possible inventar una casa encara més adequada i luxosa que la que tenim, però que malgrat tot tothom admetria que un home no la pot pagar. Sempre hem d’estudiar per obtenir més coses d’aquestes, sense estar contents a vegades amb menys? El ciutadà respectable ha d’ensenyar amb solemnitat, amb el precepte i l’exemple, la necessitat que l’home jove tingui un cert nombre superflu de sabates lluents i paraigües, i cambres de convidats buides per a convidats buits, abans de morir? Per què els nostres mobles no poden ser tan senzills com els dels àrabs o els indis? Quan penso en els benefactors de la raça, a qui hem glorificat com a missatgers del cel, portadors de regals divins per a l’home, no m’imagino cap comitiva als seus talons, ni cap carruatge ple de mobles moderns. I què si hagués de permetre —no seria una assignació singular?— que els nostres mobles fossin més complexos que els dels àrabs, en la mateixa proporció en què som moralment i intel·ligentment els seus superiors! Actualment les nostres cases estan atapeïdes i corrompudes, i una bona mestressa de casa en llençaria una bona part a la brossa, en comptes de deixar la feina del matí mig feta. La feina del matí! Segons els rubors d’Aurora i la música de Memnó, quina hauria de ser la feina del matí en aquest món? Tenia tres pedres calcàries a sobre l’escriptori, però m’horroritzava haver de treure’ls la pols cada dia, quan els mobles de la meva ment encara no havien acumulat pols, i les vaig llançar per la finestra, disgustat. Aleshores, com podria tenir una casa moblada? Abans seuria a l’aire lliure, ja que la pols no s’acumula sobre l’herba, només on l’home ha esquinçat la terra.

Són els luxosos i dissipats que estableixen les modes que el ramat segueix amb tanta diligència. El viatger que para a les millors cases, o així és com se les anomena, aviat ho descobreix, ja que els amos es creuen que és un Sardanapalus, i si es resigna a les seves misericòrdies tendres estaria totalment mutilat. Crec que al vagó del ferrocarril ens inclinem per gastar més en luxes que en seguretat i coses pràctiques, i això amenaça que no aconsegueixi ser millor que una sala moderna, amb els seus divans, pufs i tendals, i un centenar d’altres coses orientals, que ens emportem cap a l’oest i que es van inventar per a les senyores de l’harem i els nadius efeminats de l’imperi xinès, dels quals Jonathan^[10] s’hauria d’avergonyir de conèixer-ne els noms. M’estimaria més seure sobre una carbassa i tenir-la per a mi sol que no pas estar en un indret atapeït de gent però damunt un coixí de vellut. M’estimaria més moure’m per la terra en un carro de bous i tenir el camí lliure, que anar al cel amb un vagó modern d’un tren d’excursions i respirar malària tot el camí.

La mateixa simplicitat i nuesa de la vida d’un home a les èpoques primitives implica aquest avantatge, com a mínim, que li deixava ser res més que un foraster a la Natura. Quan se sentia com nou després de menjar i dormir, es tornava a plantejar el seu viatge. Habitava, així, en una tenda en aquest món, i si no s’obria pas entre les valls, travessava les planes o feia els cims de les muntanyes. Però, vet aquí! Els homes s’han convertit en les eines de les seves eines. L’home que independentment collia la fruita quan tenia gana s’ha fet pagès; i el que es refugiava a sota d’un arbre, masover. Ja no acampem per fer nit, sinó que ens hem establert a la terra i hem oblidat el cel. Hem adoptat el cristianisme merament com un mètode millorat de l’agricultura. Hem construït una casa familiar per a aquest món, i per al pròxim, un mausoleu familiar. Les millors obres d’art són l’expressió d’un home que lluita per alliberar-se de la seva condició, però l’efecte del nostre art és merament per fer que aquest estat inferior sigui còmode i l’estat superior s’oblidi. Realment no hi ha cap lloc en aquest poble per a una bona obra d’art; si n’haguéssim tingut alguna, per exhibir, per a les nostres vides, les nostres cases i carrers, no tindríem cap pedestal adequat on posar-la. No hi ha ni un clau on poder clavar el quadre, ni un prestatge per rebre el bust d’un heroi o un sant. Quan penso en com es construeixen i es paguen, o no, les nostres cases, i com es gestiona i se sosté la seva economia interna, em pregunto si el sòl no cedeix per sota del visitant mentre ell admira la quincalla que reposa a la lleixa de la llar de foc, i el deixa caure al celler, sobre algun fonament terrenal fort, sòlid i honest. No puc evitar percebre que aquesta vida que s’anomena rica i refinada és una cosa a la qual s’ha saltat, i no aconsegueixo adaptar-me a la diversió de les bones arts que l’adornen, ja que la meva atenció se centra totalment en el salt; perquè recordo que el salt més gran i genuí, només a causa dels músculs humans, que es coneix, és el de certs àrabs nòmades, que es diu que van saltar vint-i-cinc peus al nivell de terra. Sense suport artificial, segur que l’home podrà retornar a la terra més enllà d’aquella distància. La primera qüestió que estic temptat a formular al propietari de tal impropietat és: «Qui us reforça? Sou un dels noranta-set que fracassen, o un dels tres que se’n surten? Contesteu-me aquestes preguntes, i potser aleshores em miraré els vostres ornaments insignificants i els trobaré decoratius». Un carro davant d’un cavall no és ni bonic ni útil. Abans de poder adornar casa nostra amb objectes bonics s’han de despullar les parets, igual que les nostres vides, i el fet de tenir una casa i una forma de vida boniques ha de tenir una bona base; ara bé, el gust per a la bellesa es cultiva més a l’exterior, on no hi ha ni casa ni masover.

El vell Johnson, en el seu llibre Wonder-Working Providence, quan parlava dels primers colons de la seva ciutat, dels qui era coetani, ens diu que «s’enterren ells mateixos a terra per buscar el seu primer refugi a sota d’algun turó i, en posar la terra damunt de la fusta, hi encenen un foc que fumeja molt, al cantó més alt». No els van «donar una casa», diu ell, «fins que la terra, amb la benedicció del Senyor, va donar pa per alimentar-los», i la collita del primer any va ser tan escassa que «havien de tallar el pa ben prim durant una llarga temporada». El secretari de la província de Nova Holanda, que escrivia en holandès, el 1650, per donar informació a aquells que desitjaven establir-s’hi, afirma molt particularment que «aquells de Nova Holanda, i especialment a Nova Anglaterra, que d’entrada no tenen mitjans per construir granges com desitgen, excaven un pou quadrat a terra, com si fos un celler, de sis o set peus de profunditat, igual de llarg que d’ample com creuen convenient, revesteixen la terra de dins amb fusta per tota la paret del voltant, i folren la fusta amb l’escorça dels arbres o amb alguna altra cosa per evitar que la terra s’esfondri; a terra hi posen taulons, i el cobreixen amb panells de fusta a sobre que fan de sostre, aixequen una teulada de troncs ben posats i els cobreixen amb escorça o amb terra verda, perquè puguin viure secs i calents en aquestes cases amb totes les seves famílies durant dos, tres o quatre anys, i saben que es fan particions en aquests cellers adaptats a la mida de la família. Els homes rics i més importants de Nova Anglaterra, al principi de les colònies, van començar a construir cases d’aquest tipus per dues raons: en primer lloc, per no perdre el temps construint i per això trobar-se mancats de menjar la següent temporada; en segon lloc, per no desanimar els pobres treballadors que havien portat en gran nombre de la seva pàtria. Al cap de tres o quatre anys, quan el camp es va adaptar a l’agricultura, es van construir cases belles, en les quals es van gastar diversos milers».

Amb aquest procediment, els nostres avantpassats almenys demostraven tenir certa prudència, com si el seu principi fos el de satisfer en primer lloc les necessitats més imperioses. Però les hem satisfet ara, aquestes necessitats més imperioses? Quan penso a comprar-me un habitatge luxós, me’n dissuadeix el fet que, per dir-ho així, el camp encara no està adaptat a la cultura humana i que ens veiem obligats a tallar el nostre pa espiritual a llesques molt més fines que els nostres avantpassats. No dic que s’hagin d’abandonar tots els guarniments arquitectònics ni tan sols en els períodes més crus, però sí que hauríem de cobrir primer les nostres llars de bellesa, perquè està en contacte amb les nostres vides de la mateixa manera que la closca ho està amb la del mol·lusc, i així no ens representarà cap molèstia. Però, ai! He estat a l’interior d’una o dues i sé molt bé què representen.

Tot i que actualment no som tan degenerats com per no saber viure en una cova o en una tenda i per no vestir-nos amb pells, és millor acceptar els avantatges que la invenció i la indústria de la humanitat ofereixen, malgrat el preu elevat que tenen. En una comunitat com aquesta, cartells i plaques, calç i maons, són més barats i fàcils d’obtenir que les coves adequades, que els troncs sencers, que la quantitat suficient d’escorça, o fins i tot que les pedres planes o l’argila de qualitat. Parlo d’aquest tema amb coneixement de causa perquè m’he familiaritzat amb totes dues en teoria i en la pràctica. Amb una mica més d’enginy podríem fer ús d’aquests per ser més rics del que ho són ara els més rics i per convertir la nostra civilització en una benedicció. L’home civilitzat és un home salvatge amb més experiència i saviesa. Però anem al gra.

Cap al final de març de 1845, em van deixar una destral i vaig anar al bosc del voltant de la llacuna Walden, molt a prop d’allà on pretenia construir-me la meva casa, i vaig començar a tallar uns quants pins blancs alts i punxeguts, encara joves, per aprofitar-ne la fusta. És complicat començar sense demanar que et deixin res, però potser és la manera més generosa de fer-ho perquè així permets que els teus companys participin de la teva empresa. El propietari de la destral, quan me la va deixar, em va dir que aquell objecte era la nineta dels seus ulls, però jo la hi vaig tornar més afilada que quan me l’havia deixada. El meu lloc de treball era una vessant suau coberta de pins des de la qual es veia la llacuna, i una petita clariana delimitada per pins i nogueres americanes. La llacuna, tot i que amb alguns punts oberts, encara reposava sota una capa de gel i es veia tota fosca i plena a vessar d’aigua. Aquells dies en què hi treballava van caure algunes volves de neu però la major part dels dies, quan iniciava la tornada a casa per la via del tren, els pilots de sorra groguenca s’estenien lluents per la calitja, i els rails brillaven sota el sol de primavera, i se sentien l’alosa i el Contopus virens i altres ocells que ja arribaven per començar un any més amb nosaltres. Eren dies de primavera agradables en els quals l’hivern del descontentament humà es desglaçava juntament amb la terra, i la vida que s’havia tornat letàrgica, es recobrava. Un dia en què se m’havia desmanegat la destral després de tallar una noguera verda de la qual vaig extreure un tascó amb què vaig falcar el mànec amb l’ajuda d’una pedra, i vaig col·locar en una bassa per tal que s’inflés la fusta, vaig veure una serp ratllada que es ficava a l’aigua; es va quedar al fons de la bassa, aparentment sense que li suposés cap problema, tota l’estona que jo vaig ser allà, durant més d’un quart d’hora; potser perquè encara no havia abandonat del tot el seu estat letàrgic. Vaig pensar que havia de ser per algun motiu semblant que els homes rauen en la seva condició actual, baixa i primitiva; per contra, si sentissin la influència de l’empenta primaveral, accedirien necessàriament a una vida superior més etèria. En altres ocasions ja m’havia trobat serps d’aquelles al camí de matinada amb alguna part del cos encara rígida i insensible, esperant que el sol les escalfés. El dia 1 d’abril va caure una pluja que va fondre el glaç i a primera hora del dia, quan encara hi havia molta boira, vaig sentir una oca extraviada que buscava el camí fins a la llacuna mentre escatainejava com si estigués perduda, o com si fos una ànima de la boira.

Vaig seguir així durant uns quants dies, tallant arbres i fent bigues, tot amb la mateixa destral estreta, sense pensar en res erudit ni comunicatiu i entonant per mi mateix:

Vaig tallar els travessers de quinze per quinze centímetres, la major part de les bigues només per dos costats, i els llistons i llates per al terra per un costat, deixant-hi la resta de l’escorça per tal que quedés una fusta més forta i recta que la serrada. Com que aleshores ja m’havien deixat més eines, encadellava i entallava cada peça per la base. Els dies al bosc no es feien gens llargs; m’hi solia endur el dinar a base de pa amb mantega i llegia el diari que utilitzava per embolicar-lo, al migdia, assegut entre les branques verdes dels pins que havia tallat, i al pa se li enganxava un deix d’aquella fragància perquè tenia les mans sempre cobertes d’una capa gruixuda de brea. Abans d’acabar ja era més amic que enemic dels pins, tot i que n’havia tallat uns quants i ja els coneixia millor. De vegades algun excursionista de bosc apareixia atret pel soroll de la destral i tots dos passàvem una estona agradable tot conversant sobre les estelles que havia fet.

No tenia cap pressa per fer la feina sinó que pretenia gaudir-ne al màxim i cap a mitjan abril ja tenia l’estructura de la casa llesta per a revestir-la. Ja havia comprat la cabana de James Collins, un irlandès que treballava al tren de Fitchburg, per aprofitar-ne els taulons. La cabana de James Collins es considerava d’una qualitat fora del normal. Quan m’hi vaig acostar a veure-la, l’amo no hi era, per la qual cosa vaig decidir examinar-la per fora, sense que em veiés ningú perquè la finestra era molt fonda i alta. Tenia unes dimensions petites i una teulada acabada en punta; no hi havia gaire res més per observar tret del fet que la brutícia, com si es tractés d’adob, s’alçava un metre i mig per tot el voltant de la construcció. La teulada era la part més ben conservada, tot i que el sol l’havia deformat i fet malbé en algunes zones. La porta no tenia marc, però sí que s’hi havia previst un pas per a les gallines per sota. La senyora Collins va sortir a la porta i em va demanar si la volia veure per dins. Les gallines van entrar espantades per la meva presència. A dins era fosc, la base era de terra en la major part, freda, humida i enganxosa; de taulons només se’n veien quatre i no resistirien gaire manipulació. Va encendre un llum per ensenyar-me l’interior de la teulada i les parets, i també perquè veiés que el terra de fusta s’estenia a sota el llit i m’advertia que no em fiqués al soterrani, una mena de forat de terra d’aproximadament mig metre de fondària. Exactament va dir «bona fusta a dalt, bona fusta al voltant i una bona finestra» (originalment de dos vidres) que últimament només havia fet servir el gat per entrar i sortir de la casa. Hi havia una estufa, un llit i un lloc per seure, una criatura, que havia nascut allà, un para-sol de seda, un mirall amb marc daurat i un molinet de cafè nou de trinca clavat a un tascó de roure jove, res més. Ben aviat vam arribar a un acord perquè mentrestant havia tornat James. Jo havia de pagar quatre dòlars amb vint-i-cinc centaus aquella nit, ell hauria de marxar de la casa l’endemà al matí a les cinc i no la podria vendre a ningú més; jo en podria prendre possessió a les sis. «Fora bo —digué— que vinguessis d’hora i t’anticipessis a certes reclamacions totalment injustes i vagues sobre la renta del sòl i el combustible». Em va assegurar que aquell era l’únic inconvenient. A les sis em vaig creuar el senyor Collins i la seva família al camí. Un gran fardell contenia totes les seves pertinences: llit, molinet de cafè, mirall, gallines; tot menys la gata, que es va quedar al bosc i es va convertir en una gata salvatge i, pel que vaig saber més endavant, va caure en una trampa per a marmotes i, al capdavall, va acabar essent una gata morta.

Aquell mateix matí vaig desmuntar la casa arrencant els claus dels taulons i, amb diversos trajectes amb carretó, vaig dur els taulons fins al costat de la llacuna i els vaig escampar per l’herba per tal que el sol els eixugués i els adrecés de nou. Un tord prematur em va regalar una o dues notes pel camí del bosc. Més tard, un jove Patrick, veí de l’irlandès Seeley, em va informar traïdorament que mentre jo feia els trajectes amb carretó, aquest Seeley es dedicava a ficar-se les argolles i els claus i perns més aprofitables i rectes a la butxaca i que, després, quan jo tornava a treballar ell mirava despreocupat, amb pensaments primaverals, aquella devastació; no tenia altra feina, deia ell. Era allà com a representant de la classe espectadora i per ajudar a igualar aquell fet aparentment insignificant amb el de la deposició dels déus de Troia.

Vaig excavar el soterrani en la vessant que dóna la cara al sud, allà on una marmota havia excavat prèviament el seu cau, entre arrels de sumac i de gerdera, i de la capa vegetal més baixa, de dos per dos metres d’ample i una mica més de dos metres de fondària, fins a arribar a un punt on hi havia sorra fina i on les patates no se’m congelarien cap hivern. Vaig deixar les parets d’aquell soterrani esglaonades, sense empedrar, perquè la sorra, si no li ha tocat mai el sol, no es mou de lloc. Van ser dues hores de feina. Vaig gaudir especialment amb aquella manipulació del sòl ja que, gairebé en totes les latituds, els homes excaven la terra per aconseguir una temperatura estable. Sota la casa més esplèndida de la ciutat encara s’hi troba el soterrani que serveix de rebost com es feia abans; molt després que hagi desaparegut la superestructura d’aquest soterrani, les marques deixades a la terra no s’esborren. La casa no és res més que una mena de porxo a l’entrada d’un cau.

Finalment, a principis de maig, amb l’ajuda d’alguns coneguts, més per enfortir relacions veïnals que per necessitat, vaig alçar l’estructura de la casa. Cap home no s’ha sentit mai més honorat que jo pels seus col·laboradors. Imagino que estan destinats a ajudar a l’alçament d’estructures més altes que no pas aquella. Vaig iniciar l’ocupació de casa meva el dia 4 de juliol, tan bon punt la vaig tenir amb parets i teulada, ja que els taulons els vaig col·locar amb molta cura solapats i amb les vores bisellades, per tal que fos perfectament repel·lent a l’aigua de la pluja; tot i així, abans de disposar els taulons de les parets, vaig preparar la base d’una llar de foc en un extrem, amb un parell de carretades de pedres que vaig pujar a pes de braços de la llacuna. Vaig construir la xemeneia després de passar l’aixada, a la tardor, abans que calgués un foc per escalfar-se, perquè cuinar ja ho feia a l’aire lliure sobre terra, a primera hora del dia, la qual cosa crec que és més còmoda i agradable que la convencional. Quan plovia abans que s’hagués acabat de coure el pa fixava uns quants taulons o llistons a sobre el foc i m’asseia a recer contemplant el pa, la qual cosa em permetia passar unes hores ben agradables. En aquell temps en què tenia sempre coses a fer llegia ben poc, però els retalls de paper que podia trobar a terra, a la butxaca o a la taula em proporcionaven tant d’entreteniment com si, de fet, s’hagués tractat de La Ilíada.

Valdria la pena construir amb més reflexió del que ho vaig fer jo i tenir en compte, per exemple, quina base tenen una porta, una finestra, un soterrani o un altell en la naturalesa de l’home i potser no alçar cap estructura fins que li haguem trobat una raó millor que la de satisfer les nostres necessitats temporals. L’home té la mateixa capacitat per fer-se una casa que l’ocell per fer-se el niu. Qui sap si, en el cas que els homes es construïssin les cases amb les pròpies mans i s’aprovisionessin d’aliment per a ells i per a les seves famílies de forma prou senzilla i honesta, la facultat poètica no es desenvoluparia de forma universal, igual que els ocells canten de forma universal quan estan immersos en una tasca semblant? Però, ai! Fem com la merla de cap bru i el cucut, que ponen els ous al niu que han construït altres ocells i no alegren cap viatger amb la seva xerrameca poc musical. Hem de cedir per sempre més el plaer de la construcció al fuster? Què representa l’arquitectura en l’experiència del comú dels mortals? En cap de les meves passejades no em vaig trobar mai cap home immers en una ocupació tan senzilla i natural com la de fer-se la pròpia casa. Pertanyem a la comunitat. I no és només el sastre qui representa la novena part de l’home; això mateix ho podem dir del predicador, del comerciant i del pagès. On acaba aquesta secció del treball? I quin objectiu té, al capdavall? No hi ha cap dubte que algú altre podria pensar per mi; però no ho trobo desitjable perquè això m’impediria pensar per mi mateix.

És cert, en aquest país hi ha arquitectes, i en sé almenys d’un que és del parer que els ornaments arquitectònics tenen un rerefons de veritat, una necessitat i, com a tal, una cosa bella, com si li fos una revelació. Tot plegat molt bonic, potser des del seu punt de vista, però només un xic millor que el diletantisme comú. Un reformador sentimental de l’arquitectura que va començar per la cornisa i no pas pels fonaments. La preocupació era com incloure una mica de veritat en cada ornament, que cada pruna confitada tingués una ametlla a dins, vaja (encara que jo crec que les ametlles són més bones sense sucre), i no pas com l’habitant, l’inquilí podria construir amb veritat per dins i per fora i deixar que els ornaments tinguessin cura d’ells mateixos. Quin home raonable ha pogut suposar mai que els ornaments són una cosa externa que només es troba a la pell, o que la tortuga aconsegueix la closca de dibuixos o el marisc el to de nacre per un contracte com el dels habitants de Broadway per l’església de Trinitat? Però un home no pot decidir res més sobre l’estil d’arquitectura de casa seva que la tortuga sobre la seva closca: el soldat no cal que sigui tan mandrós com per intentar definir el color de la seva virtut al seu estendard. L’enemic ja el descobrirà. Potser es quedarà pàl·lid l’hora de la veritat. Així doncs, em va semblar que aquell home treia el cap per la cornisa i xiuxiuejava amb timidesa les seves mitges veritats als rudes ocupants de la finca, que en realitat les coneixien molt millor que ell. Sé que el que ara veig de bell en l’arquitectura ha sorgit gradualment, de dins cap a fora, de les necessitats i del caràcter de l’ocupant, que és l’únic constructor, d’una veritat i una noblesa inconscients, sense pensar en cap moment en l’aspecte; i tota la bellesa addicional d’aquesta mena serà precedida per una bellesa semblant de vida inconscient. Els habitatges més interessants d’aquest país, tal com bé sap el pintor, són els qui tenen menys pretensions, cabanyes de fusta humils i barraques dels pobres; és la vida d’aquells que les habiten i no pas cap de les peculiaritats de la seva superfície el que les fa pintoresques; i serà igualment interessant la capsa suburbana del ciutadà, quan la seva vida sigui tan simple i grata a la imaginació que a l’estil del seu habitatge no s’hi vegi el més mínim esforç per causar efecte. Una gran proporció dels ornaments arquitectònics són literalment superficials i una tempesta de setembre els esborraria, com plomes deixades sense fer cap mal a la part substancial. Aquells que no tenen olives ni vi al rebost també poden passar sense arquitectura. Què passaria si es fes el mateix rebombori per als ornaments d’estil en la literatura, i els arquitectes de les nostres bíblies dediquessin el mateix temps a les cornises que el que hi dediquen els arquitectes de les nostres esglésies? Així es fan les belles-lettres i les beaux-arts i aquells que les professen. L’home es preocupa molt per com es col·loquen les fustes al seu voltant i per quins colors s’utilitzen per guarnir el seu espai. Ho entendria si en realitat ho hagués fet ell personalment; però un cop l’ànima abandona el cos de l’amo és com si es construís el propi taüt —l’arquitectura de la tomba—, i la paraula «fuster» no és res més que un sinònim de «creador de taüts». Un home diu, desesperat o indiferent envers la vida, agafa un grapat de la terra dels teus peus i pinta casa teva d’aquell color. Està pensant en la seva casa estreta i definitiva? Jugueu-vos-hi el que vulgueu. Quina abundància de lleure ha de tenir! Quin sentit té agafar un grapat de pols? És millor pintar la casa del vostre color o que la deixeu que es torni pàl·lida o vermella amb vosaltres. Quina mania a millorar l’estil de l’arquitectura de cabanyes! Quan tingueu llestos els ornaments adequats per mi ja els agafaré.

Abans que comencés l’hivern vaig construir una xemeneia i vaig protegir els costats de la casa, que ja havia impermeabilitzat, amb les planxes imperfectes i plenes de resina de la primera llesca del tronc, els costats de les quals no he tingut més remei que adreçar amb un raspall de fuster.

Així doncs, tinc una casa feta amb taulons ferms, enguixada, de tres metres d’ample per quatre i mig de llarg, amb pilars de dos metres i mig, amb un altell i un armari, un finestral a cada costat, dues trapes, una porta a un extrem i una llar de foc de pedra a l’altre. El cost exacte de la casa, a partir del preu habitual del material emprat però sense comptar les hores de feina, que l’he feta tota jo mateix, és el següent; i ho detallo perquè hi ha molt poca gent que pugui dir amb exactitud el preu del seu habitatge, i encara menys que pugui desglossar el preu de cada material de què està format:^[11]

Aquests són tots els materials, a part de la fusta, les pedres i la sorra, que vaig reclamar com a dret d’ocupació. També disposo d’un petit porxo fet amb el material que em va sobrar de la construcció de la casa.

Tinc la intenció de fer-me una casa que serà més gran i més luxosa que els del carrer principal de Concord quan em plagui i no em valdrà pas més que la que tinc ara.

Així vaig descobrir que l’estudiant que vol un refugi en pot obtenir un per a tota la vida per un preu no pas superior que la renta que paga cada any. Si dóna la sensació que presumeixo més que seria adequat, tinc l’excusa que ho faig per a la humanitat més que no pas per a la meva persona; i que els meus defectes i imperfeccions no repercuteixen en la veritat del meu discurs. Malgrat tanta falsia i hipocresia (palla que em costa de separar del gra però de la qual em lamento com qualsevol altre) vull respirar amb llibertat i estirar-me bé en aquest sentit, perquè és un alleujament tant pel sistema moral com pel físic; i estic convençut que no serà la humilitat el que em faci fer d’advocat del diable. Parlaré, doncs, en favor de la veritat. A la Universitat de Cambridge el lloguer d’una habitació d’estudiant, que és poc més gran que la meva, costa trenta dòlars l’any, tot i que la corporació té l’avantatge d’haver pogut construir trenta-dues habitacions una al costat de l’altra sota una mateixa teulada i que l’ocupant pateix les molèsties de diversos veïns sorollosos i potser d’haver-se d’allotjar en una de les habitacions de la quarta planta. No puc evitar pensar que si ens ho miréssim amb més certesa, no només necessitaríem menys educació, perquè de fet ja l’hauríem adquirida, sinó que la despesa pecuniària d’adquirir una educació desapareixeria en gran mesura. Les comoditats que l’estudiant necessita a Cambridge o en qualsevol altre indret li costen a ell o a algú altre un sacrifici de vida deu vegades més gran del que li suposaria amb una bona administració per ambdues bandes. Les coses per a les quals es demanen més diners mai no són les coses que l’estudiant més desitja. La matrícula, per exemple, és un element important en la factura del curs, mentre que per l’educació de bon tros més valuosa que obté per relacionar-se amb els seus contemporanis més cultivats no se li carrega res. Els fonaments d’una universitat són, en general, obtenir una matrícula de dòlars i centaus i, a continuació, seguir cegament els principis de la divisió del treball fins a l’extrem (un principi que s’hauria de seguir només amb circumspecció) per reclamar a un contractista que en faci un tema d’especulació, i que contracti irlandesos o altres treballadors per establir els fonaments, mentre que es diu que els qui seran estudiants s’hi estan adequant; aquest error el pagaran diverses generacions. Crec que per als estudiants o per a aquells qui se’n volen beneficiar, seria millor que establissin els fonaments ells mateixos. L’estudiant que garanteix el seu apreciat oci i jubilació eludint de forma sistemàtica qualsevol feina necessària per a l’home no obté altra cosa que un oci innoble i poc profitós, perquè s’autoenganya de l’única experiència que pot convertir l’oci en una cosa profitosa. «Però», diu un, «no voleu pas dir que els estudiants hagin de treballar amb les mans en comptes de fer-ho amb el cap?». No vull pas dir això, exactament, sinó una cosa que podria considerar semblant; vull dir que no haurien de jugar a viure, o simplement estudiar la vida, mentre la comunitat els manté en aquest joc tan car, sinó que haurien de viure completament. Com podrien aprendre millor a viure que apuntant-se a l’experiment de viure? Crec que això exercitaria les seves ments tant com les matemàtiques. Si volgués que un noi sabés alguna cosa d’art i ciència, per exemple, no seguiria el procediment habitual, que consisteix a enviar-lo a un professor on s’ensenya i es practica de tot menys l’art de la vida; on s’examina el món a través d’un telescopi o un microscopi però mai amb l’ull natural; on s’estudia química i no s’ensenya a fer pa, o mecànica sense aprendre a què obeeix; on es descobreixen nous satèl·lits de Neptú però no es detecten les brosses a l’ull, o de quin rodamón s’és un satèl·lit; o on ens poden devorar monstres del nostre voltant pel fet d’estar observant els que es troben en una gota de vinagre. Qui hauria progressat més al cap del mes: el noi que s’ha fabricat una navalla que ell mateix hagués extret i fos buscant informació de tot el que li fos necessari per dur-ho a terme, o bé el noi que ha assistit a totes les classes de metal·lúrgia de l’institut i hagi rebut una navalla Rodgers com a regal del seu pare? Quin és més probable que es talli amb l’instrument?… Se’m va notificar, cosa que em va sorprendre, que vaig sortir de la universitat havent estudiat navegació! N’hauria tret més profit si m’haguessin dut a fer una volta pel port. Fins i tot l’estudiant pobre estudia i rep lliçons només d’economia política, mentre que de l’economia de la vida, que és sinònim de filosofia, ni tan sols s’ensenya a les nostres universitats. Com a conseqüència, mentre l’estudiant llegeix Adam Smith, Ricardo i Say, deixa el seu pare irremeiablement endeutat.

Igual que passa amb les universitats, també passa amb un centenar de «millores modernes»; comporten una gran part d’il·lusió i no sempre suposen un avenç positiu. El diable segueix exigint fins a l’últim moment interès compost sobre la seva primera acció i sobre diverses inversions posteriors. Els nostres invents solen ser joguines boniques que ens distreuen l’atenció sobre coses serioses. No són res més que mitjans millorats per arribar a un objectiu que no ho és, de millorat, a una fi a la qual és massa fàcil arribar, tal com les vies uneixen Boston amb Nova York. Tenim molta pressa per construir un telègraf magnètic de Maine fins a Texas, però pot ser que Maine i Texas no tinguin res important a dir-se. Com aquell que va tenir l’honor que el presentessin a una senyora distingida que era sorda però que quan la dona va haver posat l’extrem de la trompeta a la mà d’ell, ell no va saber què dir-li. Com si l’objectiu principal fos parlar ràpid i no pas parlar amb sentit comú. Tenim ganes de fer un túnel per sota l’Atlàntic per apropar unes setmanes el Vell Món al Nou, però pot ser que les primeres notícies que el travessin i colpeixin l’orella americana siguin que la princesa Adelaida té tos ferina. Al capdavall, l’home el cavall del qual trota una milla en un minut no és el qui porta els missatges més importants; no és cap evangelista, ni s’alimenta de llagosta i mel silvestre. Dubto que el Flying Childers^[12] portés mai un peck^[13] de blat al molí.

Un em diu: «M’estranya que no estalviïs, de la manera com t’agrada viatjar; podries agafar el tren, arribar avui mateix a Fitchburg i visitar el país». Però jo sóc més llest. He après que el viatger més ràpid és el que va a peu. Dic al meu amic: «Suposem que volem comprovar qui hi arribaria primer. La distància és de trenta milles; i el preu noranta centaus. És gairebé un jornal. Recordo quan els jornals eren de seixanta centaus per als treballadors en aquesta mateixa carretera. Bé, si marxo ara cap allà a peu hi arribaré abans que es faci de nit; he viatjat a aquesta velocitat durant tota una setmana. Tu mentrestant t’hauràs guanyat el preu del bitllet i arribaràs allà demà a alguna hora o possiblement aquest vespre, si tens prou sort de trobar una feina a temps. En comptes d’anar a Fitchburg, treballaràs aquí la major part del dia. Així doncs, si el tren donés la volta al món, diria que jo sempre seguiria anant per davant teu; i pel que fa a conèixer el país i a guanyar experiència d’aquesta mena, hauria de deixar de tenir tractes amb tu».

Aquesta és la llei universal i ningú no se n’escapa. Pel que fa al tren, fins i tot podríem dir que és tan ample com llarg. Per construir una via que donés la volta al món i fos assequible per a tota la humanitat s’hauria d’anivellar tota la superfície del planeta. Els homes tenen la vaga idea que si mantenen aquesta activitat conjunta de capitals i pales el temps suficient, al final tots podran anar a algun lloc, sense perdre gens de temps ni diners; però encara que una multitud corri cap a l’estació i el conductor cridi: «Tothom a bord!», quan la fumera s’esvaeixi i el vapor es condensi, veurem que molt poca gent ha aconseguit enfilar-se al tren i que tota la resta ha estat atropellada; i aleshores es parlarà d’«un accident de malenconia», que és el que serà. No hi ha dubte que tots aquells que s’hagin guanyat l’import del bitllet podran viatjar, és a dir, si sobreviuen el temps suficient, però quan els arribi el moment probablement hauran perdut l’agilitat i el desig de viatjar. El fet de dedicar la millor part de la vida pròpia a guanyar diners, per tal de gaudir d’una llibertat qüestionable durant la pitjor part, em recorda el cas d’aquell anglès que se’n va anar a l’índia primer a fer fortuna per tal que pogués tornar a Anglaterra i viure una vida de poeta. Hauria hagut de començar enfilant-se a l’altell. «Què!», exclamen un milió d’irlandesos que sorgeixen de tots els racons del país, «que potser no és una bona cosa aquest tren que hem construït?». «Sí, contesto, relativament bona, és a dir, ho podríeu haver fet pitjor; però m’hauria agradat, com a germans meus que sou, que haguéssiu pogut dedicar el vostre temps a una cosa millor que excavar la terra».

Abans que hagués acabat la casa, i amb ganes de guanyar deu o dotze dòlars amb alguna feina honrada i agradable per tal de fer front a les despeses inusuals d’aquell moment, en dos acres i mitja de terra sorrenca i lleugera vaig plantar-hi principalment mongetes, però també patates, blat de moro, pèsols i naps. Total el lot conté onze acres, principalment de pins i nogueres americanes, i es va vendre la temporada anterior per vuit dòlars l’acre. Un granger va dir que «no era bo per a res més que per criar-hi esquirols». Jo no vaig adobar aquella terra amb res, perquè no n’era el propietari sinó un simple ocupant i tampoc no esperava tornar-hi a cultivar res ni vaig llaurar tota la terra de cop. En llaurar vaig arrencar algunes soques que em van servir de combustible durant molt de temps i van deixar cercles d’adob verge fàcilment distingibles al llarg de tot l’estiu per l’esplendor de les mongetes que hi creixien. La fusta morta i en la seva majoria no comercialitzable de la part del darrere de casa meva, juntament amb els taulons de la llacuna van ser la resta del combustible que vaig fer servir. No vaig tenir més remei que llogar eines i un home per llaurar la terra, tot i que vaig ser jo qui ho va dur a terme. Les despeses de la meva granja durant aquella primera temporada van ser, entre eines, llavors i mà d’obra, de 14,72% dòlars. Les llavors de blat de moro me les van regalar. Això no costa mai gens de dir, llevat que en plantis més que suficient. Vaig obtenir dotze bushels^[14] de mongetes i divuit de patates, a més d’alguns pèsols i blat de moro dolç. El blat de moro groc i els naps els vaig obtenir massa tard com per poder-ne treure rendiment. Els beneficis totals de la granja van ser els següents:

a més del producte consumit i disponible quan es van fer aquests càlculs, per valor de 4,50 dòlars, i tenint en compte que la quantitat disponible compensava en escreix l’escàs gra que no vaig cultivar. Un cop considerat tot, és a dir, tenint en compte la importància de l’ànima de l’home i de l’actualitat, malgrat l’escassa duració del meu experiment, o, més ben dit, en part a causa d’aquest caràcter passatger, crec que les coses em van anar millor que a cap altre granger de Concord, aquell any.

L’any següent encara em va anar millor, perquè vaig llaurar tota la terra que necessitava, aproximadament un terç d’acre, i l’experiència d’aquells dos anys em va ensenyar, sense deixar-me impressionar gens ni mica per grans obres d’agricultura, entre les quals la d’Arthur Young, que si una persona visqués simplement i s’alimentés exclusivament de la seva collita, i no cultivés més del que necessités per menjar i, per tant, no canviés la collita per una quantitat insuficient de coses luxoses i cares, aquesta persona només tindria necessitat de cultivar una part petita de terra; aquesta terra seria més barata de regirar amb aixada que de llaurar amb un bou, com també seria més fàcil seleccionar una àrea descansada de tant en tant que no pas adobar la usada; a més a més, aquesta persona podria dur a terme tota la feina del camp com si diguéssim amb la mà esquerra i a hores mortes de l’estiu; d’aquesta manera no estaria lligat a cap bou, cavall ni vaca o porc, com és l’habitual. Desitjo parlar amb la imparcialitat d’aquell que no està interessat en l’èxit o el fracàs de l’actual ordre econòmic i social. Jo era més independent que qualsevol altre granger de Concord, perquè no estava lligat a cap casa ni a cap granja, sinó que podia seguir en tot moment la inclinació del meu geni, que és bastant recargolat. A més de trobar-me d’entrada en una situació millor que la d’ells, si se m’hagués cremat la casa o no m’hagués funcionat la collita, m’hauria quedat gairebé igual que abans.

De vegades penso que l’home no és tant el cuidador del ramat com el ramat ho és de l’home, gràcies a la seva major llibertat. Homes i bous fan feines d’intercanvi; però si de les tasques que duen a terme tenim en compte només les necessàries, resultarà que el bou tindrà molt avantatge ja que el seu terreny és molt més gran. L’home duu a terme part de la seva tasca d’intercanvi durant les sis setmanes de collita, que no és pas fàcil. Certament, cap nació que visqués amb senzillesa en tots els respectes, és a dir, cap nació de filòsofs, cometria l’enorme error de fer ús de la feina dels animals. És cert que mai no hi ha hagut cap nació de filòsofs, ni sembla que n’hi hagi d’haver cap aviat; i tampoc no sé si és desitjable que n’hi hagi mai cap. No obstant això, jo mai no hauria domat ni tingut cura d’un cavall o un bou per la feina que em pogués fer, per por de convertir-me en genet o en vaquer; i si la societat sembla ser qui hi guanya en fer-ho, estem segurs que el que són guanys per a uns no són pèrdues per a uns altres i que el mosso de quadra necessita el mateix que el seu amo per estar satisfet? Si tenim en compte que algunes obres públiques no s’haurien pogut construir sense la seva ajuda, podem deixar que l’home comparteixi la seva glòria amb el bou i amb el cavall; però això vol dir que no hauria aconseguit dur a terme obres encara més valuoses per si sol? Quan els homes comencen a fer tasques, no només innecessàries o artístiques, sinó luxoses i vanes, amb la seva ajuda, és inevitable que uns quants facin tota la feina d’intercanvi amb els bous o, en altres paraules, es converteixin en esclaus dels més forts. Així, l’home no només treballa per a l’animal del seu interior sinó que, com a símbol d’ell, treballa també per a l’animal que es troba fora seu. Tot i que tenim moltes cases de totxana i pedra, la prosperitat del granger encara es mesura per l’ombra que l’estable fa a la casa. Es diu que en aquest poble hi ha els estables més grans per a bous, vaques i cavalls de la zona i tampoc no es queda enrere pel que fa a edificis públics, però no es troben gaires espais dedicats a la llibertat d’expressió i culte, en aquesta regió. No és a través de l’arquitectura, sinó a través del poder de pensament abstracte, que les nacions haurien d’intentar commemorar-se. És molt més digne d’admirar el Bhagvat-Geeta que totes les ruïnes d’Orient! Les torres i els temples són el luxe dels prínceps. Una ment simple i independent no s’escarrassa per seguir les ordres de cap príncep. El geni no és criat de cap emperador ni manipula plata, or ni marbre, si no és a escala trivial. Quina finalitat té, digueu-me, tanta pedra tallada? Quan vaig estar a Arcàdia no hi vaig veure pedra tallada. Les nacions tenen una ambició insana per perpetuar la seva memòria basant-se en la quantitat de pedra tallada que deixen al seu pas. I si es prenguessin les mateixes molèsties per suavitzar i polir les seves actituds? Una obra sensible seria més memorable que un monument que arribés a la lluna. M’estimo molt més veure les pedres al seu lloc. La grandesa de Tebes era una grandesa vulgar. És més noble una paret de pedra per delimitar el camp d’un home honest que una Tebes amb cent entrades que s’ha allunyat del veritable sentit de la vida. La religió i la civilització que són barbàriques i paganes construeixen temples esplèndids, però el que podem anomenar cristianisme, no. La majoria de les pedres que talla una nació es destina únicament a la seva tomba. S’enterra en vida. Pel que fa a les Piràmides, no tenen res més que meravelli que el fet que es trobessin tants homes prou degradats per dedicar les seves vides a construir una tomba per a algun neci ambiciós a qui hauria estat més encertat afogar al Nil abans de lliurar el seu cos als gossos. Em podria inventar alguna excusa en favor d’ells i d’ell, però no tinc temps per fer-ho. Pel que fa a la religió i a l’amor a l’art dels constructors, passa el mateix que en tot el món, tant si es tracta de construir un temple egipci com del Banc dels Estats Units. Costa més del que val. La motivació principal és la vanitat, assistida per l’amor al pa, a l’all i a la mantega. El senyor Balcom, un jove arquitecte molt prometedor, el dibuixa a la cara posterior del seu Vitruvi amb llapis dur i regle, i l’encàrrec passa a Dobson i fills, picapedrers. Quan trenta segles ho contemplen des de sobre, la humanitat ho comença a contemplar des de sota. Pel que fa a les vostres torres altes i monuments, una vegada hi va haver un beneit en aquest poble que es va proposar excavar un forat fins a la Xina, i va anar tan lluny amb el seu propòsit, va assegurar, que va arribar a sentir l’estrèpit de pots i olles xineses; però no crec que hagi de desviar-me del meu camí per admirar el forat que va fer. Molta gent es preocupa pels monuments d’Orient i Occident, per saber qui els va construir. Per part meva, m’agradaria saber qui no els va construir, en aquell temps, per damunt de tanta frivolitat. Però seguim amb les estadístiques.

Com a topògraf, fuster i jornaler en diverses feines del poble, perquè tinc tants oficis com dits, havia guanyat 13,34 dòlars fins aleshores. Sense comptar les patates, una mica de blat de moro verd i alguns pèsols de collita pròpia ni el que tenia disponible aleshores, les despeses en menjar durant vuit mesos, és a dir, del 4 de juliol a 11 de març, el temps en què es van fer aquests càlculs, tot i que hi vaig viure més de dos anys, foren:

Sí, en total vaig consumir 8,74 dòlars, però no publicaria amb tanta alegria la meva culpabilitat si no sabés que la majoria dels meus lectors són tan culpables com jo mateix i que els seus comptes no tindran un aspecte millor passats a paper. L’any següent, en algunes ocasions, vaig aconseguir pescar algun peix per sopar, i una vegada vaig arribar a degollar una marmota que em destrossava les mongetes de l’hort —vaig efectuar la seva transmigració, tal com diria el tàrtar— i a menjar-me-la, en part com a experiment; però tot i que em va proporcionar un gaudi momentani, malgrat el sabor de mesc, vaig veure que repetir-ho no seria recomanable, encara que semblés que les marmotes estaven amanides i a punt pel carnisser del poble.

Tot i que no suposa massa, les despeses en roba i en coses diverses entre aquelles mateixes dates són les següents:

Per tant, sense comptar les despeses per neteja o reparació, la major part de les quals es va fer fora de casa i les xifres de les quals encara no tinc notícia, les despeses —que són totes i més de les necessàries en aquesta part del món— foren:

Ara m’adreço a aquells lectors que s’han de guanyar la vida. Per assumir-ho, la producció de la granja m’ha proporcionat:

que, si els restem de la suma de despeses, ens deixa amb un balanç de 25,21 3/4 dòlars per una banda —la qual cosa coincideix pràcticament amb l’import amb què vaig començar i la mesura de despeses de què em vaig haver de fer càrrec— i per l’altra, a més de la llibertat, independència i salut conseqüent, una casa confortable per a tant de temps com decideixi ocupar-la.

Encara que aquestes estadístiques puguin semblar accidentals i, per tant, poc instructives, no deixen de tenir certa importància per l’extensió que tenen. No se m’ha donat res que no n’hagi pres nota. Segons aquests càlculs sembla que només en menjar m’hagi gastat uns vint-i-cinc penics per setmana. Va constar, durant pràcticament dos anys després d’això, de farina de sègol i blat de moro sense llevat, patates, arròs, una mica de carn de porc salada, melasses i sal; i per beure, aigua. Era adequat que m’alimentés tant d’arròs pel gran amor que tinc a la filosofia índia. Per atendre les objeccions d’algun inveterat empedreït, puc dir que si sopava fora de tant en tant, com he fet sempre i espero que tingui oportunitats de repetir, moltes vegades era en detriment de les meves previsions domèstiques. Però el fet de sopar a fora, que com he dit és un element constant, no afecta en absolut en la meva afirmació comparativa.

L’experiència d’aquells dos anys em va ensenyar que, fins i tot en aquesta latitud, aconseguir l’aliment necessari per a un mateix és increïblement senzill; que un home pot viure amb una dieta tan simple com la dels animals sense que això comporti perdre la salut ni les forces. M’he fet uns àpats satisfactoris, satisfactoris en diversos aspectes, amb un plat de verdolaga (Portulaca oleracea) que vaig trobar al camp de blat de moro, vaig bullir i salar. En dono el nom llatí per la fragància del nom comú.^[15] Ara digueu-me, què més pot desitjar un home raonable, en temps de pau i dies comuns, que una quantitat suficient de panotxes verdes de blat de moro bullides amb una mica de sal? I la poca varietat que vaig incloure en els meus àpats responia més a les demandes del paladar que a les de la salut. Però hi ha homes que han arribat a l’extrem de morir de gana, no pas per manca del més necessari sinó per manca de luxes; i sé d’una dona que pensa que el seu fill va perdre la vida perquè no va beure res més que aigua.

El lector s’adonarà que estic tractant el tema des d’un punt de vista econòmic més que dietètic i no es voldrà aventurar a posar a prova la meva abstinència llevat que tingui el rebost ben ple.

Al principi feia el pa amb farina de blat de moro pura i sal, fogasses genuïnes que coïa al foc a l’aire lliure, sobre un tauló o a la punta d’un pal de fusta serrat d’alguna peça sobrant de la construcció, però es fumava i agafava gust de resina. També ho vaig provar amb farina de blat; finalment vaig trobar la barreja de farina de sègol i de blat de moro que m’era més pràctica i agradable. En èpoques de fred, no era pas poc l’entreteniment que em suposava coure’n diverses unitats una darrere l’altra, estendre-les i girar-les amb la mateixa cura que un egipci procura pels seus ous de cria. Eren veritables fruits de cereals que deixava madurar, que, per als meus sentits, emanaven la mateixa fragància que altres fruits noble i que conservava el màxim temps possible tot embolicant-les amb draps. Vaig estudiar l’art antic i indispensable de fer pa, vaig consultar totes les autoritats que se’m posaven a disposició i vaig retornar als dies primitius i al primer invent de la modalitat sense llevat, moment en què, des de l’estat salvatge de fruits secs i carn, l’home va canviar a una dieta més suau i refinada; també vaig viatjar gradualment enrere en els meus estudis, vaig passar per aquell agriment accidental de la massa que, tal com se suposa, va ensenyar el procés de la fermentació, i també per les diverses fermentacions posteriors fins que vaig arribar al «pa bo, dolç i saludable», pilar de la vida. El llevat, que alguns consideren l’ànima del pa, l’esperit que n’omple el teixit cel·lular, que es conserva religiosament com el foc vestal —suposo que va ser una ampolla plena que, a bord del Mayflower, va fer el miracle a Amèrica, i la influència de la qual encara està creixent, inflant-se i estenent-se com un mar de cereals per tota la terra—, l’obtenia amb regularitat i una fidelitat absoluta del poble, fins que un matí em vaig oblidar de les instruccions i la vaig escaldar, amb la qual cosa vaig descobrir que ni tan sols aquell ingredient era indispensable. Les meves descobertes seguien un procés més analític que sintètic. És per això que des d’aleshores n’he prescindit, tot i que moltes mestresses de casa m’han assegurat que és impossible fer un pa bo i saludable sense llevat. De la mateixa manera, la gent gran profetitza una ràpida disminució de les meves forces vitals. Malgrat tot, no vaig trobar que fos un ingredient essencial i, després de passar-ne sense durant un any encara estic viu; i estic content de fugir de la trivialitat de portar-ne una ampolleta a la butxaca, que en algunes ocasions podria causar la molèstia d’obrir-se i buidar-se. És més senzill i respectable ometre-la. L’home és un animal capaç d’adaptar-se més que cap altre a tots els climes i circumstàncies. Al pa, tampoc no hi posava sal, soda ni cap altre producte àcid o alcalí. Podria semblar que feia el pa d’acord amb la recepta que Marc Porci Cató va donar uns dos segles abans de Crist. Panem depsticium sic facito. Manus mortariumque bene lavato. Farinam in mortarium indito, aquae paulatim addito, subigitoque pulchre. Ubi bene subegeris, defingito, coquitoque sub testu. Que entenc que vol dir el següent: «Amasseu el pa de la següent manera: renteu-vos bé les mans i el morter. Poseu la farina al morter, afegiu-hi aigua gradualment i amasseu bé la barreja. Un cop estigui ben amassada, poseu-la a coure tapada», és a dir, en una marmita. Ni una paraula sobre el llevat. Però no sempre vaig emprar aquest pilar de la vida. Hi va haver un temps en què, pel fet de tenir la cartera buida, no en vaig fer durant més d’un mes.

Qualsevol habitant de Nova Anglaterra pot cultivar-se els ingredients per fer pa en aquest país de sègol i blat de moro i així no dependre dels mercats distants i fluctuants. No obstant això, ens hem allunyat tant de la simplicitat i la independència que, a Concord, a les botigues amb prou feines venen farina fresca i dolça, i gairebé ningú no fa servir blat de moro esclofollat ni en qualsevol altra forma més basta. La major part dels pagesos donen tot el gra que produeixen al bestiar i aleshores compren a les botigues la farina, que no és pas més saludable però sí que els resulta més cara. Em vaig adonar que podia obtenir fàcilment un o dos bushels de sègol i blat de moro, ja que el primer creix a les terres més pobres i el segon tampoc no és gaire exigent, i moldre-ho amb un molí de mà i viure sense arròs ni carn de porc; a banda d’això, si necessitava algun endolcidor concentrat, vaig descobrir, a través d’un experiment, que podia aconseguir melasses molt bones a base de carbassa o remolatxa, o encara més fàcilment d’algun auró del sucre, i mentre creixien podia fer ús de diversos substituts a més dels que ja he anomenat. «Ja que», tal com cantaven els nostres avantpassats, «per endolcir-nos els llavis podem fer licor de carbassa i xirivia i estelles de noguera».

Finalment, pel que fa a la sal, el producte més marí dels ultramarins, per obtenir-ne seria la ocasió ideal per fer una anada a la platja, o, si decidís passar-ne sense, probablement beuria menys aigua. No tinc constància que els indis s’atabalessin gaire per trobar-ne.

Així, vaig poder evitar tot comerç i intercanvi en l’àmbit del menjar, i com que ja disposava d’un habitacle, només em quedava procurar-me roba i combustible. Els pantalons que porto ara els van teixir una família de pagesos. Gràcies a Déu que encara queden virtuts en l’home, i és que penso que el salt de pagès a operari és tan gran i memorable com el d’home a pagès i, en un país nou, el combustible és un destorb. Pel què fa a l’hàbitat, si no se’m permetés la ocupació encara podria comprar un acre al mateix preu pel qual es va vendre la terra que jo cultivava (és a dir, vuit dòlars i vuit centaus). Però, tal com era, vaig considerar que a través de la meva paciència i feina augmentava el valor de la terra.

Hi ha una certa classe d’incrèduls que de vegades em fan preguntes del tipus que si crec que puc viure només de verdures, i per arribar al fons de la qüestió (que és la fe) solc respondre que jo podria viure de claus. Si no ho entenen, tampoc no podrien entendre gairebé res del que els podria dir. Per part meva, estic content que s’hagin dut a terme experiments d’aquesta mena; com el del jove que va intentar viure dues setmanes de blat de moro cru fent ús només de les dents com a triturador. La tribu dels esquirols ho va intentar i se’n va sortir molt bé. La raça humana s’interessa per aquests experiments, tot i que algunes dones velles incapacitades per fer-los o que disposen dels seus terços en molins es puguin alarmar.

El meu mobiliari, part del qual em vaig fabricar jo mateix i la resta del qual no em va costar res que no hagi inclòs en els comptes, consistia en un llit, una taula, un escriptori, tres cadires, un mirall de 7,5 centímetres de diàmetre, un parell d’estenalles i capfoguers, un bullidor, una cassola i una paella, un cullerot, una palangana, dos ganivets i forquilles, tres plats, una tassa, una cullera, un setrill, un pot per a melasses i un llum envernissat. No hi ha ningú tan pobre que s’hagi d’asseure damunt d’una carbassa. Seria qüestió de ganduleria. Les golfes del poble estan plenes de cadires de les que a mi m’agraden que pots obtenir simplement enduent-te-les. Mobles! Gràcies a Déu que em puc asseure i em puc posar dret sense l’ajuda de cap casa de mobles. Qui, a part d’un filòsof, no s’avergonyiria de veure els seus mobles carregats en un carro que recorregués el país exposats a la llum del cel i als ulls dels homes, com una pila miserable de caixes buides? Mireu els mobles de Spaulding. A simple vista no hauria sabut dir si aquella càrrega era propietat d’un home ric o d’un de pobre; per l’aspecte, sempre hauria dit que el propietari era pobre com una rata. En realitat, com més coses d’aquestes es tenen més pobre s’és. Cada càrrega sembla que inclogui els continguts d’una dotzena de barraques; i si una barraca és pobre, allò ho és dotze vegades més. Digueu-me, per què ens movem sinó per desfer-nos dels nostres mobles, els nostres exuviae: per anar finalment d’aquest món a un altre moblat de nou i deixar que aquest primer es cremi? És el mateix que si tots aquells impediments estiguessin penjats al cinturó d’un home i no es pogués desplaçar pel terreny abrupte on hem disposat tots els fils sense arrossegar-los. La guilla és afortunada si deixa la cua a la trampa. L’almesquera es menjaria la tercera pota per alliberar-se. No és d’estranyar que l’home hagi perdut la flexibilitat. Quantes vegades es troba en un carreró sense sortida! «Senyor, si m’ho permet, què vol dir per carreró sense sortida?». Si vostè és observador, només de conèixer un home ja veurà totes les seves pertinences, ai, i tot el que no reconeix com a propi, darrere seu, fins i tot els mobles de la cuina i tots els oripells que guarda i no vol cremar, i als quals semblarà lligat i que arrossega amb dificultat. Crec que l’home està en un carreró sense sortida sempre que, després de passar per un forat o una porta, veu que la seva càrrega o mobiliari no passa. No puc evitar sentir compassió quan sento algun home ben plantat i d’aspecte sòlid, aparentment lliure, tot ben vestit i empolainat, parlar dels seus «mobles» en termes de si els té assegurats o no. «Però què n’he de fer, dels meus mobles?». La meva alegre papallona s’ha quedat enganxada a la teranyina de l’aranya. Si insistim prou, veurem que fins i tot aquells que durant molt de temps heu pensat que no tenien mobles en tindran algun de guardat al graner d’algú altre. Actualment m’imagino Anglaterra com un vell cavaller que viatja amb un gran equipatge, oripells que ha acumulat al llarg de molt de temps de posseir la casa i que no té el valor de cremar; bagul gran, bagul petit, caixa per als barrets i farcell. Com a mínim hauria de llençar els tres primers. Avui dia sobrepassaria les forces d’un home sa el fet de carregar-se el llit a l’esquena i començar a caminar, i certament aconsellaria qualsevol home malalt que el deixés anar i marxés corrents. Cada vegada que m’he trobat un immigrant vacil·lant a sota un farcell que contenia totes les seves pertinences —com una llúpia enorme al clatell— me n’he compadit, no pas perquè allò fos tot el que tenia sinó perquè ho havia de carregar a l’esquena. Si algun dia no tinc més remei que arrossegar la meva trampa, procuraré que sigui lleugera i que no em pessigui cap part vital del cos. No obstant això, seria més savi no ficar-hi mai la pota.

He de dir, per cert, que les cortines no em costen res, perquè no hi ha cap curiós que vulgui evitar que miri a dins, a part del sol i de la lluna, que ja em va bé que hi mirin. La lluna no em farà tornar la llet agra ni em tenyirà la carn, i el sol no em farà malbé els mobles ni em descolorirà la catifa; i si en alguna ocasió es torna un amic massa calorós, m’estimo més retirar-me a sota alguna cortina que proporcioni la Natura que afegir un sol article als detalls de la meva llar. En una ocasió, una senyora em va oferir una estora, però com que no tenia espai lliure a la casa ni temps per perdre dins o fora de casa per espolsar-la, la vaig rebutjar perquè preferia fregar-me els peus a l’herba del portal. És millor evitar el mal des del començament.

No gaire més endavant vaig assistir a la subhasta de les pertinences d’un diaca, la vida del qual no havia estat immaterial:

«El mal que fan els homes els sobreviu».^[16]

Com és habitual, una gran part són oripells que ja havia començat a acumular en la vida del seu pare. Entre la resta hi havia una tènia seca. I ara, després de passar-se mig segle a les golfes i altres forats empolsegats, aquells objectes no es cremaven; en comptes de fer una bona foguera o de purificar-los amb la destrucció, se’n feia una subhasta, o augment dels objectes. Els veïns s’hi van dirigir amb entusiasme per veure’ls, els van comprar tots i se’ls van endur amb molt de compte a les seves golfes i forats empolsegats, per tal que es quedessin allí fins que aquelles propietats també es liquidessin, moment en què tot torna a començar. Quan un home estira la pota, dóna un cop de peu a la pols.

Nosaltres podríem treure profit d’imitar alguns costums d’algunes nacions salvatges, ja que, com a mínim, fan com si mudessin la pell un cop l’any; tenen la idea, tinguin o no la realitat. No seria positiu que celebréssim un banquet o «festa dels primers fruits» de la mateixa manera que Bartram descriu que era costum dels indis Mucclasse? «Quan un poble celebra el banquet» diu ell, «després de proveir-se de roba nova, noves cassoles, olles i utensilis de cuina i mobles, ajunten la roba vella i tots els objectes negligibles, escombren i treuen tota la brutícia de les cases, les places i tot el poble, que, juntament amb el gra restant i les velles provisions fan una gran pila i que deixen consumir al foc. Després d’haver-se pres la medecina i d’haver dejunat durant tres dies, tot el foc s’extingeix. Durant aquell dejuni s’abstenen de qualsevol gratificació de plaer i passió de qualsevol mena. Es proclama una amnistia general per la qual tots els malfactors poden tornar al seu poble.

»El matí del quart dia, el summe sacerdot va encendre un foc nou a la plaça del poble tot friccionant trossos de fusta seca i en va distribuir la flama nova i pura a cada habitatge.

»Aleshores van celebrar un festí en honor de la collita del cereal i la fruita i van ballar i cantar durant tres dies, i els quatre dies següents van gaudir de visites d’amics de pobles veïns que igualment s’havien purificat i preparat».

Els mexicans també practicaven una purificació similar cada cinquanta-dos anys per la creença que aquest era el termini de la fi del món.

Gairebé mai no he sentit a parlar d’un sagrament més autèntic que aquest, és a dir, segons la definició d’aquest mot al diccionari: «senyal extern i visible d’una gràcia interna i espiritual». I no dubto que la inspiració original per a aquesta actuació els vingué directament del Cel, tot i que no tinguessin constància bíblica de la revelació.

Durant més de cinc anys em vaig mantenir únicament amb el treball de les meves mans i vaig descobrir que per cobrir les meves despeses en tenia prou treballant només sis setmanes l’any. Tots els hiverns i gran part dels estius els tenia lliures per dedicar als meus estudis. He intentat per tots els mitjans treballar de regent d’una escola i m’he trobat que les meves despeses eren proporcionals als guanys, o desproporcionades, perquè em veia obligat a vestir-me bé i a anar amb tren, per no dir que havia de pensar i creure d’acord amb la feina i que vaig perdre molt de temps en aquella empresa. Com que no ensenyava per al bé del pròxim sinó per viure, allò va ser un fracàs. També he intentat fer de comerciant, però he vist que trigaria deu anys a progressar i pot ser que aleshores ja estigui camí de l’Infern. En realitat em feia por que al cap d’aquell temps hagués aconseguit engegar el que s’anomena un bon negoci. Un temps enrere, quan buscava alguna cosa que pogués fer per guanyar-me la vida i tenia molt present que per complaure els amics havia guanyat una experiència trista que apaivaga la meva ingenuïtat, vaig pensar sovint i amb serietat a dedicar-me a la collita de nabius; no hi havia cap dubte que en seria capaç, i amb els pocs beneficis que en trauria ja en tindria prou, perquè la meva més gran virtut és que no necessito gaire. No requeria gaire inversió ni em distrauria dels meus costums, vaig pensar com un ximplet. Mentre els meus coneguts s’embarcaven sense dubtar-ho gens en comerços o en altres professions, jo contemplava aquella ocupació com qualsevol de les seves; recorria les muntanyes tot l’estiu recollint els nabius que em trobava i després en disposava despreocupadament; en fi, que tenia cura dels ramats d’Admetus^[17]. També vaig somiar que podia recollir plantes aromàtiques silvestres o dur semprevives amb carretó a aquells ciutadans a qui els agrada recordar el bosc, o fins i tot a les ciutats. No obstant això, des d’aleshores he après que el comerç maleeix allò que toca; i encara que es comercialitzi amb missatges del Cel, la maledicció de l’ofici us afectarà. Com que hi havia coses que m’agradaven més que no pas altres i valorava especialment la meva llibertat, a més del fet que amb poc ja en tenia prou per viure, no vaig voler dedicar el meu temps a guanyar-me catifes bones ni mobles elegants, ni una cuina delicada ni una casa d’estil grec o gòtic. Si hi ha algú per a qui aconseguir tot això no suposi cap interrupció i a més sàpiga què fer-ne quan ho ha aconseguit, ja li ben dono. Uns altres són «industriosos» i sembla que adoren el treball pel treball, o potser perquè els manté allunyats d’alguna cosa pitjor; a aquests ara mateix no tinc res a dir-los. Aquells que no sabrien què fer si tinguessin més temps lliure del que tenen ara, els aconsellaria que treballessin el doble del que treballen; sí, que treballin fins a manumetre’s i aconseguir carta blanca. Pel que fa a mi, vaig trobar que l’ocupació com a jornaler era la més independent de totes, especialment perquè només calien trenta o quaranta dies l’any per mantenir-se’n tot un. El final d’un jornal arriba amb la posta de sol, i aleshores el jornaler és lliure per fer el que més li plagui, independentment de la feina; però el seu amo, que especula de mes a mes, no pot respirar tranquil en tot l’any.

En resum, estic convençut, per fe i per experiència, que mantenir-se en aquesta vida no és pena sinó un entreteniment, si som capaços de viure amb senzillesa i saviesa; les ocupacions de les nacions més senzilles encara serveixen d’esbarjo per a les més artificials. No cal que un home es guanyi el pa amb la suor del front, llevat que aquest home tingui més facilitat per suar que jo.

Un jove conegut, que ha heretat uns quants acres, em va explicar que pensava que voldria viure igual que jo, si tingués els mitjans per fer-ho. No voldria pas de cap manera que per culpa meva ningú adoptés el meu estil de vida. En part, perquè quan jo l’hagi après del tot, potser ja n’hauré trobat un altre que m’anirà millor. És positiu que hi hagi tantes persones diferents al món com sigui possible. El que sí que voldria és que cadascú fos molt cautelós a l’hora de buscar i perseguir el seu propi estil de vida, i no pas el del seu pare, la seva mare o d’algun veí qualsevol. El jove pot construir, plantar o navegar, però que res no l’impedeixi fer el que em diu que li agradaria fer. Només som savis des d’un punt de vista matemàtic, perquè el navegant ni l’esclau fugitiu no perdran de vista l’estrella polar; però aquesta guia és suficient per a tota la nostra vida. Pot ser que no arribem al nostre port dins d’un període calculable, però ens mantindrem al nostre camí.

En aquest cas no hi ha cap dubte que el que és vàlid per a un és encara més vàlid per a un miler, com que una casa gran no és proporcionalment més cara que una de petita, i és que amb una teulada n’hi ha prou per a tenir coberta, un soterrani per a emmagatzemar i una paret per a separar diferents estances. Però per part meva, jo prefereixo l’habitatge solitari. A més a més, generalment serà més barat construir-s’ho tot un mateix que haver de convèncer algú altre de l’avantatge d’una paret comuna; i un cop l’hem alçada, per tal que la partició comuna sigui més barata, ha de ser ben fina, la qual cosa pot facilitar que demostri ser un mal veí i que no mantingui la seva banda de paret en bones condicions. L’única cooperació que és possible en general resulta excessivament parcial i superficial; i la poca cooperació sincera que hi ha és com si no existís perquè és una harmonia inaudible per a l’home. Si un home té fe, cooperarà amb una fe igual a tot arreu; si no en té, continuarà vivint igual que la resta de la humanitat, sigui quina sigui la seva companyia. Cooperar, en el sentit més elevat i en el més modest de la paraula, significa guanyar-nos el pa conjuntament. Fa poc vaig sentir que es proposava a dos joves que donessin la volta al món junts, l’un sense diners i mantenint-se sobre la marxa, davant del màstil i darrere de l’arada, i l’altre amb un feix de bitllets a la butxaca. No costava gaire adonar-se que no podrien ser companys gaire temps, ja que un dels dos no cooperaria en absolut. Se separarien així que es trobessin amb la primera crisi interessant de l’aventura. Per damunt de tot, tal com he volgut dir, l’home que viatja sol pot iniciar la marxa avui mateix, mentre que el que viatja amb un altre s’ha d’esperar fins que aquest estigui a punt, i per això pot faltar molt de temps, encara.

Però tot això és molt egoista, he sentit que deien alguns conciutadans. Confesso que fins ara he consentit ben poc a les empreses filantròpiques. He fet algun sacrifici en honor al deure i, entre d’altres, també he sacrificat aquest plaer. Hi ha aquells que han fet ús de totes les seves habilitats per persuadir-me que em fes càrrec d’alguna família pobra del poble; i si no tingués res a fer (encara que el diable sempre troba feina per a l’ociós) podria intentar dedicar-me a un passatemps com aquest. No obstant això, quan vaig pensar en fer-ho, posant una obligació al seu Cel per mantenir certes persones pobres tan confortables en tots els aspectes com em mantinc a mi mateix, i fins i tot aventurant-me a fer-los una oferta, tots i cada un d’ells han optat indefectiblement per quedar-se pobres. Mentre que els meus conciutadans i conciutadanes es dediquen de tantes maneres al bé dels seus, espero que almenys un es pugui estalviar per a altres finalitats menys humanitàries. S’ha de tenir caràcter per dedicar-se a la caritat, igual que a qualsevol altra cosa. Pel que fa a «Fer el bé», és una de les professions que estan saturades. A més a més, l’he intentat fer amb entusiasme i, encara que soni estrany, estic satisfet que no vagi d’acord amb la meva constitució. Probablement no hauria de rebutjar de forma conscient i deliberada la crida particular que la societat em fa de fer el bé, de salvar l’univers de l’aniquilació; i crec que ara mateix, tot el que el conserva no és res més que una força similar però infinitament més gran. Però no m’interposaré entre cap home i el seu caràcter; i a qui fa aquesta feina que jo rebutjo de fer, amb tot el cor i ànima i vida, li diria: «Persevera, encara que el món en digui fer el mal, cosa que és molt probable que faci».

Ni de bon tros suposo que el meu cas és especial; no tinc cap dubte que molts dels meus lectors desenvoluparien una defensa similar. Si bé no posaré els meus veïns en el compromís que se’m pronunciïn a favor, tampoc no tindré cap dubte a l’hora de dir que jo seria un bon element per fer alguna cosa; ara bé, aquestes coses les haurà de determinar qui em contracti. El què jo faig de bé, en el sentit més global de la paraula, ha d’anar a part del meu camí principal, i en la seva majoria ha de ser del tot desintencionat. Pràcticament, els homes diuen: «Comença on i com ets, sense pretendre augmentar el teu valor, i amb amabilitat per damunt de tot, fes el bé». Si jo hagués de predicar sobre això, diria més aviat: «Decideix-te a ser bo». Com si el sol s’aturés després d’haver atiat el seu foc a l’esplendor de la lluna o a una estrella de sisena magnitud i es vaguegés com un Robin Goodfellow, espiant per les finestres de cada cabana, servint d’inspiració per a llunàtics i tacant la carn i fent visible la foscor, en comptes d’augmentar regularment la seva calor i beneficència genials fins a tenir tal lluentor que cap mortal no pot arribar a mirar-lo a la cara, i aleshores, i també mentrestant, donar la volta al món per una òrbita pròpia, fent-lo bo, o millor, perquè haurà descobert una filosofia més autèntica en la qual és el món qui gira al seu voltant i es torna bo. Quan Faetó, amb el desig de demostrar que era d’origen celestial a través de la seva beneficència es va apoderar del carro del sol una sola jornada, va sortir del camí fressat i va cremar diversos blocs de cases dels carrers inferiors del Cel i va socarrar la superfície de la Terra, i va assecar la primavera i va crear el gran desert del Sàhara. Aleshores Júpiter el va llançar de cap a la Terra amb un llamp, i el Sol, de pena per la seva mort, no va lluir en tot un any.

No hi ha cap pudor pitjor que la que emana la bondat corrompuda. És carronya humana i divina. Si sabés del cert que un home es dirigia a casa meva amb el ferm propòsit de fer-me el bé, correria per protegir la meva vida, igual que correria per resguardar-me d’aquell vent sec i abrasador dels deserts africans que s’anomena simun, que t’omple la boca, el nas, les orelles i els ulls de sorra fins que t’asfixia, per por que em pogués fer gens d’aquest bé i alguna part d’aquest virus se’m barregés a la sang. No, més m’estimaria patir el mal d’una forma natural. No veuré un home com un bon home només perquè em doni de menjar si pateixo fam o perquè m’escalfi si pateixo fred o perquè em tregui d’un pou si algun dia caic en algun. Un gos de Terranova ja ho podria fer, tot això. La filantropia no és l’amor al pròxim en el sentit més ampli. No hi ha cap dubte que Howard era un home excel·lent i bo a la seva manera i té la seva recompensa; però, en termes comparatius, què ens representen un centenar de Howards a nosaltres si la seva filantropia no ens ajuda quan estem més bé, quan més mereixem que se’ns ajudi? Mai no he sentit a parlar de cap reunió filantròpica en la qual es proposés de fer res de bo per a mi, o per al meu semblant.

Els jesuïtes van quedar molt frustrats amb aquells indis que, quan els estaven cremant a les estaques, van suggerir noves maneres de torturar les seves víctimes. Amb la superioritat al patiment físic, de vegades demostraven també ser superiors a cap consol que els poguessin oferir els missioners. La llei que no s’ha de fer el que no voldries que et fessin va penetrar amb menys perseverància a les orelles d’aquells que, per part seva, no es preocupaven per com se’ls tractés, aquells que estimaven els seus enemics de forma insòlita i que gairebé arribaven a perdonar els seus actes.

Assegureu-vos que doneu al pobre tot allò que necessita, encara que serà el vostre exemple el que el deixarà més enrere. Si doneu diners, dediqueu-vos-hi també i no us limiteu a lliurar-lo. De vegades cometem errors ben curiosos. Sovint el pobre no té tan fred ni tanta gana, però va brut, esparracat i deixat. En part és per voluntat seva, no només per desgràcia. Si li dónes diners, potser els invertirà a comprar-se més parracs. Jo solia sentir compassió pels treballadors irlandesos desgarbats que tallaven gel del llac, tots vestits amb roba esparracada, mentre jo tremolava de fred sota la meva vestimenta, més moderna i endreçada, fins que, un dia que feia un fred que pelava, un d’ells que havia caigut a l’aigua va venir a casa meva per escalfar-se i el vaig veure treure’s tres parells de pantalons i dos parells de mitges abans d’arribar a la pell i, si bé és cert que totes les capes estaven atrotinades i brutes també ho és que podia permetre’s rebutjar totes les peces que li vaig oferir de tantes capes com duia ell. Aquella capbussada era just el que necessitava. Aleshores em vaig començar a compadir de mi mateix i vaig veure que seria millor caritat donar-me una camisa de franel·la a mi que tota una botiga de roba barata a aquell home. Per cada mil que tallen les branques del mal n’hi ha un que ataca les arrels, i pot molt ben ser que aquell que dedica més temps i diners en els necessitats sigui aquell que, pel seu estil de vida, contribueixi més en la producció de misèria que intenta alleujar en va. És el pietós traficant d’esclaus que dedica el que ha recaptat d’un de cada deu esclaus per comprar un diumenge de llibertat per a la resta. Hi ha qui demostra l’amabilitat envers els pobres donant-los feina a la seva cuina. No serien més amables si s’hi posaven ells a treballar allà? Presumeixes de dedicar una desena part dels teus beneficis en actes caritatius; potser hi hauries de dedicar nou desenes parts i fer que s’acabés. La societat recupera només una desena part de la propietat, així. Això es deu a la generositat d’aquell que la posseeix o al perdó del jutge?

La filantropia és gairebé l’única virtut prou considerada de la humanitat. No, està sobrevalorada; i és el nostre egoisme que la sobrevalora. Un bon dia assolellat a Concord, un home pobre robust em va elogiar un conciutadà perquè, segons deia ell, era amable amb els pobres, o sigui amb ell. Els oncles i les ties amables de la raça són més estimats que els seus pares i mares espirituals. I una vegada vaig sentir un pastor conferenciant, un home culte i intel·ligent que en la seva xerrada sobre Anglaterra, després d’enumerar els valors científics, literaris i polítics del país, Shakespeare, Bacon, Cromwell, Milton, Newton entre d’altres, va parlar dels herois cristians que, com si li ho demanés la seva professió, elevava a un lloc molt superior a la resta, com si fossin els més grans d’entre els grans. Es tractava de Penn, Howard i la senyora Fry. Tothom ha de distingir la falsedat i hipocresia del discurs. Aquests últims no eren personatges dels més distingits d’Anglaterra; només, potser, eren els seus millor filantrops.

No voldria restar res de l’elogi que mereix la filantropia, però sí que voldria demanar justícia per a tots aquells que, per la seva vida i les seves obres, són una benedicció per a la humanitat. En un home no valoro principalment la rectitud i benevolència, que són, per dir-ho així, la seva tija i fulles. Aquelles plantes amb les fulles pansides de les quals fem infusions per als malalts tenen una aplicació humil i les empren principalment sanadors. Jo vull la flor i el fruit de l’home; que m’impregni de la seva fragància i que la maduresa doni gust a la nostra relació. La seva bondat no ha de ser un acte parcial i transitori sinó una superfluidesa constant que no li costi res i de la qual no sigui conscient. Aquest tipus de caritat amaga molts pecats^[18]. El filantrop massa vegades envolta la humanitat amb el record de les seves penes descartades com a atmosfera i l’anomena simpatia. Hauríem d’impartir el nostre valor, no pas la desesperació; la salut i el benestar, i no pas la malaltia; i tenir cura que aquesta malaltia no s’encomani. De quines planes meridionals prové la veu del gemec? Per sota de quines latituds resideix el pagà a qui volem enviar la llum? Qui és aquell home immoderat i brutal a qui volem redimir? Si alguna cosa afligeix l’home fins al punt que no li deixa realitzar les seves funcions, fins i tot si li fan mal els intestins (que és on es troba la simpatia) aquest decideix immediatament reformar el món. Com que ell mateix és un microcosmos, descobreix (i és un descobriment autèntic i ell és l’únic que el pot fer) que el món ha estat menjant pomes verdes; tal com ho veu ell, de fet, el globus en si ja és com una gran poma verda la qual és terrible imaginar-se que els fills dels homes puguin mossegar abans que maduri. La seva dràstica filantropia busca tot seguit esquimals i patagons i s’escampa pels poblats nuclis urbans indis i xinesos. Així, amb uns quants anys d’activitat filantròpica, durant els quals les potències l’han fet servir sens dubte per a finalitats pròpies, s’acaba guarint de la dispèpsia, el globus adquireix certa vermellor en una galta o en totes dues, com si comencés a madurar, i la vida perd la cruesa i torna a ser dolça i saludable per viure-la. Mai no he somiat en cap enormitat superior a la que he comès jo. No he conegut mai, ni el coneixeré tampoc, un home pitjor que jo mateix.

Crec que el que entristeix el reformador no és la seva simpatia envers els seus companys més desgraciats sinó el seu patiment particular, malgrat ser el fill de Déu més sant. Corregim-ho, que li arribi la primavera i que el matí es llevi damunt del seu llit i abandonarà els seus companys sense ni demanar disculpes. La meva excusa per no predicar en contra de l’ús del tabac és que jo mai no n’he mastegat; aquesta és la pena que ha de pagar el mastegador de tabac reformat; tot i que hi ha diverses substàncies que sí que he mastegat i contra les quals podria predicar. Si alguna vegada us emboliquen en alguna d’aquestes filantropies no deixeu que la vostra mà esquerra sàpiga què fa la dreta, perquè no val la pena. Rescateu el que s’afoga i cordeu-vos les sabates. Agafeu-vos temps i comenceu alguna feina lliure.

La nostra manera de fer ha quedat corrompuda per la comunicació amb els sants. En els nostres cantorals ressona una maledicció melòdica de Déu i sempre la resisteixen. Es podria dir que fins i tot els profetes i redemptors més aviat consolaven les pors dels homes que no pas els confirmaven les esperances. Enlloc no es registra cap satisfacció senzilla i irreprimible per al regal de la vida, cap lloança memorable de Déu. Tota la salut i l’èxit se’m posen bé, encara que siguin lluny; la malaltia i el fracàs m’ajuda a entristir-me i em fan mal, m’afectin o no directament. Així doncs, si volem restaurar la humanitat amb mitjans autènticament indis, botànics, magnètics o naturals, siguem primer tan simples i bons com la mateixa Natura, escampem els núvols que ens volten pel cap i fiquem-nos una mica de vida pels porus de la pell. No ens conformem a ser supervisors dels pobres i convertim-nos en un dels valors del món.

Vaig llegir a Gulistan o jardí de les flors, del xeic Sadi de Shiraz, que una vegada es va demanar a un home savi: dels diversos arbres cèlebres que l’Altíssim ha creat altius i ombrívols, no n’hi ha cap que s’anomeni azad, o lliure, excepte el xiprer, que no fa fruit; quin misteri amaga, aquest fet? Ell respongué: «Cadascú té el producte que mereix i una estació assenyalada durant la continuïtat de la qual brota i reviu, i durant l’absència de la qual és sec i pansit; el xiprer no es veu exposat en cap d’aquests dos estats perquè sempre està florit; d’aquesta mateixa naturalesa són els azads, o independents religiosos. No posis el cor en allò que és transitori perquè el Dijlah o Tigris continuarà fluint a través de Bagdad un cop hagi desaparegut la raça dels califes: si tens la mà plena, sigues liberal com la palma datilera, però si no produeixes res que es pugui donar, sigues un azad o un home lliure, com el xiprer».