8. LA CIUTAT DE CONCORD

Després de cavar o potser llegir i escriure, abans de migdia, normalment em tornava a banyar al llac, nedava una estona per una de les seves cales i em treia la pols de la feina de la meva persona o allisava l’última arruga que havia fet l’estudi i tenia tota la tarda lliure. Cada un o dos dies anava passejant fins a la ciutat per sentir les xafarderies que hi corren de forma incessant i passen de boca en boca, o de diari a diari, i que, preses en dosis homeopàtiques, resultaven tan refrescants a la seva manera com el xiuxiueig de les fulles i les mirades espietes de les granotes. De la mateixa manera que passejava pel bosc per veure els ocells i esquirols, passejava per la ciutat per veure els homes i els nens; en comptes del vent per sobre els pins, sentia el rugit dels carros. Prop de casa hi havia una colònia de rat-penats als prats del riu; en l’altra direcció, a sota el bosc d’oms i plàtans hi havia una ciutat d’homes atrafegats, que jo trobava tan curiosos com si fossin gossos del prat, cada un assegut a l’entrada del seu cau, o corrent fins a la d’un veí per fer safareig. Hi anava amb freqüència per observar els seus costums. La ciutat em semblava com una gran sala de premsa; d’una banda, com feren una vegada a Redding & Company’s del State Street per mantenir-la, apartaven nous i panses, o sal i carn i altres comestibles. Hi ha persones que tenen tanta fam de la primera comoditat, és a dir, les notícies, i uns òrgans digestius tan sorollosos, que es poden estar tot els dia asseguts en avingudes públiques sense immutar-se i deixar que aquestes notícies es coguin i els entrin com els vents etesis, com si inhalessin èter, la qual cosa només els produiria entumiment i insensibilitat al dolor (altrament resultaria dolorós de suportar) sense que això els afecti a la consciència. Quan passejava per la ciutat gairebé mai no em va faltar veure una filera d’aquests personatges, o bé asseguts en una escala al sol, amb els cossos inclinats endavant i els ulls clavats ara aquí ara allà amb una expressió voluptuosa, o bé recolzats a l’estable amb les mans a les butxaques, talment com cariàtides per apuntalar-lo. Com que majoritàriament es trobaven a l’aire lliure, sentien tot el que arrossegava el vent. Aquests són els molins més ordinaris, en què totes les xafarderies primer es digereixen o es molen de forma rude abans de convertir-les en una pols més fina i delicada un cop a dins de casa. Vaig observar que els punts neuràlgics de la ciutat eren la botiga de comestibles, el bar, l’oficina de correus i el banc; i, com a part necessària de l’engranatge, tenien una campana, un gran canó i un camió de bombers als llocs més convenients; i les cases estaven disposades per treure el millor de la humanitat, unes de cara les altres en carrerons, per tal que qualsevol viatger hagués de fer front a l’acorralament, i cada home, dona i infant li poguessin fer un bon cop d’ull. Evidentment, aquells que es trobaven al capdavant de la filera eren els que veien més coses i els més vistos, els que li feien la primera repassada, pagaven els preus més alts per a tenir un bon lloc, i els pocs habitants desorganitzats dels afores, allà on es produeixen alguns buits llargs a la filera, i el viatger podia saltar murs, desviar-se per algun corriol i, per tant, escapar, pagaven ben pocs impostos de terreny o de finestra. Es penjaven senyals a tot arreu per atreure’l; n’hi havia per captar-lo per l’estómac, com la taverna i el celler d’avituallament; d’altres per la moda, com la botiga de roba o la joieria; i d’altres pels cabells o els peus o les faldilles, com el barber, el sabater o el sastre. A més a més, encara hi havia una invitació més terrible en peu que trucava la porta de totes les cases i que esperava companyia a aquelles hores. En general, vaig esquivar tots aquests perills amb destresa, ja fos prosseguint amb gosadia i sense deliberació fins a la meta, tal com es recomana a aquell que es veu assetjat, o mantenint els meus pensaments en coses elevades, com Orfeu, que «cantant en veu alta les lloances dels déus amb la seva lira, afogava les veus de les sirenes i es mantenia fora de perill». De vegades girava cua de sobte i ningú no sabia dir on em dirigia, perquè no esperava cortesia i no dubtava mai en veure un forat en una tanca. Fins i tot estava acostumat a irrompre en algunes cases on se’m rebia bé i, després de conèixer les notícies més calentes i sucoses (què s’havia amainat, les perspectives de guerra i pau i si el món podia aguantar gaire més) me n’anava per carrers secundaris i em tornava a escapar al bosc.

Quan em quedava fins a altes hores a la ciutat, era agradable llançar-me a la nit, especialment si era fosca i tempestuosa, i hissar les veles des d’un brillant saló o sala de conferències de la ciutat, amb una bossa de sègol o farina de blat a l’espatlla, per al meu port confortable del bosc, després d’haver-ho deixat tot lligat a coberta i retirar-me sota l’escotilla amb l’alegre tripulació de pensaments, només amb un extrem al timó o fins i tot amb el timó amarrat, si la vegetació era fàcil. Vaig tenir molts pensaments genials al camarot d’incendis «mentre navegava». Mai no vaig anar a la deriva ni em va desmoralitzar el temps, tot i que em vaig trobar diverses tempestes. Al bosc és més fosc, fins i tot les nits normals, del que molta gent creu. Moltes vegades havia de mirar enlaire entre els arbres per saber per on continuava el camí i, si no hi havia camí de carro, havia de palpar amb els peus les lleus traces que havia deixat en el camí d’anada o guiar-me per la relació coneguda d’arbres concrets que havia tocat amb les mans, passar entre dos pins, per exemple, amb un espai entre ells de no pas més de divuit polzades, enmig del bosc, invariablement, en la nit més fosca. De vegades, després de tornar a casa a aquelles hores a les fosques d’una nit xafogosa, quan amb els peus palpava el camí que els meus ulls no veien, somiant i absent tot el camí fins que em despertava per aixecar la mà i obrir la porta, no era capaç de recordar una sola passa del trajecte, i pensava que potser el meu cos trobaria el camí de tornada a casa si el seu amo l’abandonés, igual que les mans arriben a la boca sense ajuda. En moltes ocasions, quan un visitant s’arriscava a quedar-se fins a la vesprada i s’augurava una nit fosca, no em quedava més remei que guiar-lo fins al camí de carro de darrere casa i assenyalar-li la direcció que havia de seguir, més amb els peus que amb els ulls. Una nit molt fosca vaig guiar així dos nois que s’havien quedat a pescar al llac. Vivien aproximadament a una milla d’allà pel bosc i estaven bastant avesats al camí. L’endemà o al cap d’un parell de dies un d’ells em va explicar que havien estat donant voltes gran part de la nit a tocar del seu habitatge i que no havien sabut acabar d’arribar fins a la matinada, hora en què, per les fortes pluges que hi havia hagut en aquella època, les fulles estaven molt molles i ja estaven xops fins a la medul·la. He sentit de molta gent que s’ha perdut pels carrers de la ciutat, quan la foscor era tan espessa que s’hauria pogut tallar amb un ganivet, tal com es diu. Alguns dels que viuen als afores, després d’anar a la ciutat a comprar amb els carros, s’han vist obligats a passar-hi la nit; i dames i cavallers de visita s’han desviat mitja milla del camí palpant la vorera amb els peus i sense saber quan havien tombat. És una experiència sorprenent i memorable, alhora que valuosa, la de perdre’s algun moment al bosc. Sovint en tempestes de neu, fins i tot de dia, sortim per una carretera ben coneguda i així i tot ens resulta impossible assegurar en quina direcció és el poble. Tot i que sabem que hi hem passat mil vegades no li reconeixem els trets i ens resulta tan estrany com si es tractés d’una carretera de Sibèria. De nit, evidentment, la perplexitat és infinitament superior. En les nostres passejades més trivials seguim la ruta com pilots de forma constant, encara que sigui inconscientment, per fites i caps coneguts, i si sortim de la ruta habitual encara tenim al cap la zona veïna, i no és fins que estem completament perduts, o despistats (perquè un home només ha de donar una volta amb els ulls tancats en aquest món per estar perdut) que apreciem la immensitat i novetat de la naturalesa. Tots els homes han d’aprendre de nou els punts cardinals cada vegada que es desperten, ja sigui del son o de l’abstracció. No és fins que estem perduts, dit d’una altra manera, fins que hem perdut el món, que ens comencem a trobar i a adonar-nos de qui som i de l’extensió infinita de les nostres relacions.

Una tarda de cap a finals del primer estiu, quan vaig anar a la ciutat a buscar una sabata al sabater, em varen arrestar i empresonar perquè, com ja he relatat en algun altre lloc^[38], no vaig pagar un impost o reconegut l’autoritat de l’Estat que compra i ven homes, dones i criatures, com bestiar, a la porta del senat. Havia vingut al bosc per altres motius. Però vagi on vagi un home, els altres el perseguiran i l’atabalaran amb les seves institucions brutes i, si poden, l’obligaran a formar part de la seva societat filantròpica desesperada. És ben cert que m’hauria pogut resistir a la força amb més o menys efectes, que em podria haver enfurismat contra la societat; però vaig preferir que fos la societat qui s’enfurismés amb mi, que fos ella la part desesperada. No obstant això, em van alliberar l’endemà, vaig obtenir la meva sabata reparada i vaig tornar al bosc a temps per aconseguir la meva ració de nabius del turó Fair Haven. Mai no m’ha molestat ningú més que aquells que representen l’Estat. No tenia cadenats ni pestells enlloc més que a l’escriptori que contenia els meus papers, ni tan sols un clau per clavar al pestell o a les finestres. No tancava mai la porta, ni de nit ni de dia, encara que hagués de ser fora uns quants dies; ni tan sols quan la tardor següent vaig passar una quinzena als boscos de Maine. Tot i així, la casa era més respectada que si hagués estat envoltada per una renglera de soldats. El rodamón fatigat podia descansar i escalfar-se al meu foc, el lletrat entretenir-se amb els pocs llibres que tenia sobre la taula i el curiós obrint la porta de l’armari, veient què havia quedat del sopar i què menjaria aquell vespre. No obstant això, tot i que va venir molta gent de tota mena fins al llac, no em van provocar cap molèstia seriosa i mai no vaig trobar a faltar res, només un llibre petit, un volum d’Homer que potser era excessivament daurat i que confio que l’hagi trobat algun soldat del nostre camp. Estic convençut que si tots els homes visquessin amb la mateixa senzillesa que vivia jo, els robatoris no existirien. Només se’n cometen a les comunitats en què uns tenen més del que és suficient i altres no en tenen prou. Els Homers traduïts per Pope ben aviat quedarien adequadament distribuïts.

«Vosaltres que governeu els afers públics, quina necessitat teniu de fer ús del càstig? Estimeu la virtut i el poble serà virtuós. Les virtuts d’un home superior són com el vent; les virtuts d’un home comú són com l’herba; l’herba es doblega quan bufa el vent».^[40]