15. ANIMALS D’HIVERN

Quan els llacs estaven completament glaçats, no només em proporcionaven rutes noves i més curtes a molts indrets sinó també noves perspectives des de les seves superfícies del paisatge familiar del seu entorn. Quan creuava el llac de Flint, després que quedés cobert de neu, tot i que moltes vegades hi havia passat remant o patinant, em va semblar inesperadament extens i tan estrany que no vaig poder pensar en res més que en la badia de Baffin. Els turons de Lincoln s’alçaven al meu voltant a l’extrem de la plana nevada en què no recordava haver estat mai fins aleshores; i els pescadors, a una distància indeterminable desplaçant-se lentament amb els seus gossos llops, haurien passat per caçadors de foques o esquimals o, quan hi havia boira, semblaven criatures fabuloses, i jo no hauria sabut dir si eren gegants o pigmeus. Vaig agafar aquella ruta una tarda que anava a una conferència de Lincoln i no vaig trobar les petjades del camí ni vaig veure cap casa entre la meva cabana i la sala de conferències. Al llac Goose, per on passava de camí, hi vivia una colònia d’almesqueres, els nius de les quals s’alçaven sobre el gel, tot i que no en vaig veure cap a fora quan hi vaig passar. El Walden, que com els altres generalment no estava cobert de neu, o amb només alguna capa intermitent i fina, es convertia en un pati per on podia caminar lliurement, quan la neu arribava als dos peus de gruix a tota la seva superfície i els habitants de la ciutat es quedaven limitats als seus carrers. Allà, lluny dels carrers de la ciutat i amb l’excepció de moments puntuals, del dringar del cascavell dels trineus, relliscava i patinava com en un espai extens d’ants ben trepitjat, rodejat de rouredes i pins solemnes amb les branques doblegades pel pes de la neu o afilats amb caramells de gel.

Pel què fa a sorolls les nits d’hivern, i també sovint de dia, sentia l’udol melodiós d’un mussol indefinidament lluny, un so com el que faria la terra glaçada si se la fes trontollar amb un plectre, la veritable lingua vernacula del bosc de Walden, que m’acabaria resultant ben familiar, tot i que mai no vaig veure cap ocell mentre ho pronunciava. Rarament no el sentia en obrir la porta a l’hivern; Hu hu hu, hurer, hu, sonava sonorament i les tres primeres síl·labes s’accentuaven com hau der do; o en algunes ocasions només hu, hu. Una nit del començament de l’hivern, abans que s’hagués glaçat el llac, cap a les nou, em va sorprendre la clacada de l’oca i, en treure el cap per la porta, vaig sentir el soroll que feia amb les ales com una tempesta al bosc quan va passar volant a fregar de casa. Va sobrevolar el llac en direcció a Fair Haven, aparentment dissuadida de quedar-se al costat de la meva llum, i el seu comodor va clacar tota l’estona amb un ritme regular. De sobte, un mussol inconfusible molt a prop meu, amb la veu més dura i terrible que he sentit mai de cap habitant del bosc, va respondre a intervals regulars a l’oca, com si s’hagués proposat exposar i disgustar aquell intrús de la badia de Hudson amb l’exhibició d’una veu d’amplitud i volum nadius i a base de bu-hus el va expulsar de l’horitzó de Concord. Què pretens, en alarmar la ciutadella a aquestes hores de la nit consagrades per mi? Et penses que mai no m’han enganxat adormit i que no tinc pulmons i laringe com tu? Bu-hu, bu-hu, bu-hu! Era un dels acords dissonants més terribles que he sentit mai. Així i tot, si hagués tingut una orella discriminatòria, hi trobaria els elements d’una concòrdia que en aquesta plana no s’ha vist ni sentit mai.

També sentia el cruixir del gel del llac, el meu gran company de llit en aquella zona de Concord, com si estigués inquiet al jaç i es volgués girar, molest per les flatulències i els malsons, o em despertava el crepitar del gebre de terra, com si algú hagués conduït un tascó fins a la meva porta i al matí s’hagués trobat a terra una esquerda d’un quart de milla de llarg per un terç d’ample.

En algunes ocasions sentia les guilles que es precipitaven per damunt la crosta de neu, les nits de lluna, mentre buscaven una perdiu o alguna altra presa i lladraven amb una ràbia i diabolisme propis dels gossos de bosc, com si treballessin amb neguit, o busquessin una expressió, lluitant per la llum per ser gossos i córrer lliurement pels carrers; perquè si tinguéssim les èpoques en compte, no hi hauria una civilització entre els animals com hi és entre els homes? A mi em semblaven homes rudimentaris, allotjats en caus, que encara vivien a la defensiva i estaven a l’espera de la seva transformació. De vegades alguna s’apropava a la meva finestra, atreta per la llum, em lladrava alguna maledicció i tot seguit se n’anava.

Generalment em despertava l’esquirol vermell (Sciurus Hudsonius) a trenc d’alba mentre es passejava per la teulada i les parets de casa meva, com si l’haguessin enviat al bosc amb aquest únic propòsit. A l’hivern, vaig llançar un grapat de panotxes de blat de moro, que no havien madurat, damunt la neu de davant la meva porta i em vaig entretenir a observar els moviments dels diversos animals que havia atret aquell esquer. Al capvespre i a la nit, els conills apareixien de forma regular i es ben atipaven. Durant tot el dia anaven i venien els esquirols vermells i m’oferien un entreteniment desbordant amb totes les seves maniobres. Al començament se n’apropava un cautelosament a través dels roures joves i venia corrent per damunt la neu a la babalà com si fos una fulla empesa pel vent, ara cap aquí, a una velocitat formidable i un gran malbaratament d’energia d’una forma inconcebible amb les seves «potetes» com si ho fes per una aposta, i ara cap allà, sense avançar mai més de dos metres en cap direcció. I aleshores s’aturava amb una expressió graciosa, com si totes les mirades del món se li haguessin dirigit (perquè tots els moviments de l’esquirol, encara que siguin en els racons més solitaris del bosc, tenen espectadors, com les danses d’una minyona), perdent més temps en l’ajornament i circumspecció del que hauria trigat a caminar tota aquella distància (mai no en vaig veure cap caminant) i aleshores, abans que tingués temps de dir ni mu, s’havia enfilat al capdamunt d’un pi jove per fer temps i captar de nou tots els seus espectadors imaginaris, parlant sol i dirigint-se a tot l’univers simultàniament, per motius que no vaig saber detectar mai i de què ni ell mateix era conscient, sospito. Al cap d’una estona arribava fins al blat de moro, escollia la panotxa més adient, saltironejava de forma trigonomètrica incerta fins al tronc més alt de la meva pila de llenya, davant la meva finestra, on em mirava directament i es quedava assegut durant hores i de tant en tant es permetia agafar una nova panotxa que primer rosegava de forma voraç i després llançava mig pelada; fins que finalment es tornava més primmirat i jugava amb el menjar, només en tastava el nucli i, si la panotxa que aguantava amb una pota contra el tronc li patinava i li queia a terra, se la mirava amb una expressió ridícula d’incertesa, com si sospités que podia tenir vida, i sense tenir clar si tornar-la a agafar, si agafar-ne una altra o si fugir; ara pensava en el blat de moro, ara escoltava si sentia què arrossegava el vent. Així aquest amiguet insolent malgastava una pila de panotxes en una sola tarda fins que, al final, en veia alguna de més llarga i plena, considerablement més gran que ell i que sabia carretejar amb prou habilitat, i se l’enduia cap al bosc, com un tigre amb un búfal, amb la mateixa ziga-zaga i les mateixes pauses freqüents, arrossegant-la com si li resultés massa feixuga i ensopegant tota l’estona, per la qual cosa avançava en diagonal entre el perpendicular i el paral·lel, decidit a endur-se-la a qualsevol preu (animaló singularment frívol i juganer) i així se l’enduia fins on vivia, potser al capdamunt d’un arbre o a quaranta o cinquanta vares lluny; jo posteriorment trobava grans escampats pel bosc en totes direccions.

Més tard arribaven els gaigs, els crits dissonants dels quals ja se sentien mentre s’apropaven a un vuitè de milla de distància, i d’una manera furtiva i secreta saltaven d’un arbre a l’altre, cada vegada més a prop i recollien les granes que els esquirols havien deixat caure. Aleshores, asseguts en una branca de pi, intentaven empassar-se alguna llavor massa grossa per la seva gola i s’escanyaven, fins que després d’un gran esforç s’ho aconseguien treure del coll i es passaven una hora intentant-la partir amb repetits cops de bec. Eren uns lladres descarats i jo no els imposava gaire respecte; però els esquirols, encara que al principi eren tímids, seguien amb la seva tasca com si estiguessin agafant una cosa que era seva.

Mentrestant arribaven les gralles blanes en estols que, després d’arreplegar algun gra que haguessin deixat els esquirols a terra, volaven fins a la branca més propera, se’l posaven a sota les potes i el martellejaven amb aquells becs petits, com si volguessin agafar algun insecte de l’escorça fins que l’havien aconseguit esmicolar a una mida adequada per a les seves goles estretes. Cada dia en venia un petit estol a buscar menjar a la meva pila de llenya, o les engrunes de la porta, que emetia unes notes suaus, balbuceigs solts, com el degoteig dels caramells damunt de l’herba, o bé amb un dei, dei, dei àgil o, més rarament en dies més primaverencs, un fi-bi aspre i estiuenc des de la llenya. Van acabar essent tan familiars que un dia un d’ells es va arribar a posar en un tronc que jo duia a les mans i va picotejar les estelles sense por. Una vegada se’m va posar un pardal a l’espatlla un instant mentre jo llaurava un jardí de la ciutat, i em vaig sentir més distingit per aquell fet del que me n’hauria sentit per qualsevol medalla daurada que m’haguessin penjat. Els esquirols també van agafar molta confiança, i en alguna ocasió m’havien arribat a passar per sobre les sabates si les tenia al mig del que era el seu camí més curt.

Quan la terra no estava del tot coberta de neu i al final de l’hivern, quan la neu es fonia al vessant sud i al voltant de la llenyera, les perdius sortien del bosc al matí i al vespre i venien allà a menjar. Vagis per on vagis pel bosc, la perdiu alça el vol agitant les ales i espolsa la neu de les fulles i les branques seques més altes, que cau davant dels raigs de sol com si fos pols daurada, perquè a aquest ocell valent no l’espanta l’hivern. Sovint queda sepultada per la nevada i es diu que «de vegades se submergeix d’un cop d’ala a la neu recent, on es queda amagada durant un o dos dies». Les solia espantar també a camp obert, on acudien el capvespre per «empeltar» les pomeres silvestres. Acudeixen regularment cada vespre a uns arbres concrets, on els caçadors astuts les esperen, i els horts llunyans del costat dels boscos ho acusen. M’agrada que la perdiu trobi aliment, en qualsevol cas. És l’au de la naturalesa que viu de brots i dieta líquida.

Els matins foscos d’estiu, o les tardes curtes d’hivern, de vegades sentia un grup de gossos que rastrejaven tot el bosc amb crits i lladrucs i que no podien resistir-se a l’instint de la caça i a la nota del corn del caçador que sonava a intervals i els donava la seguretat que l’home els seguia. Els boscos ressonen i en canvi cap guilla no surt a la clariana del llac ni la bandada persegueix el seu Acteó.^[79] A última hora de la tarda potser veia els caçadors que tornaven amb una sola cua penjada del trineu a mode de trofeu cap a la seva posada. Em diuen que si la guilla es quedés al cau de la terra glaçada estaria fora de perill, o que si corregués en línia recta cap gos no la podria atrapar, però que, un cop deixa els seguidors enrere, s’atura i descansa i escolta si tornen, i quan els sent, comença a córrer en cercles al voltant del seu vell cau, on els caçadors ja l’esperen. Ara bé, també hi ha ocasions en què corre per damunt d’alguna paret i salta a l’altre costat al cap d’uns metres; a més sembla com si sabés que l’aigua no conserva la seva olor. Un caçador em va explicar que una vegada va veure una guilla a qui perseguien uns gossos que va sortir al Walden quan el gel estava cobert de bassals superficials, va recorre’l una certa distància i va tornar de nou a la riba. Els gossos van anar fins allà, però al llac li van perdre el rastre. De vegades una bandada de gossos passava per davant de casa meva sense ni mirar-me, com si estigués afectada per una mena de bogeria que no li permetés distreure’s amb res de la seva recerca. D’aquesta manera avançaven en cercles fins que trobaven un rastre recent d’una guilla, perquè els gossos espavilats ho deixen estar tot per aquesta presa. Un dia va arribar un home que venia de Lexington a la meva cabana per demanar-me pel seu gos, que havia seguit un rastre fins molt lluny i que s’havia passat una setmana caçant tot sol. Suposo que el que li vaig dir no el va fer més savi, perquè cada vegada que intentava respondre alguna de les seves preguntes, m’interrompia per demanar-me: «Què hi fa, aquí?». Havia perdut un gos, però havia trobat un home.

Un vell caçador taciturn que solia venir a banyar-se al Walden un cop l’any quan l’aigua estava més calenta i aprofitava per visitar-me, em va explicar que una tarda de feia molts anys va agafar la seva arma i va sortir d’excursió pel bosc de Walden; mentre caminava per la carretera de Wayland va sentir el lladruc d’uns gossos que se li apropaven quan, de sobte, una guilla va saltar un marge, va sortir a la carretera i en un obrir i tancar d’ulls va saltar el marge de l’altre costat de manera que la seva bala ràpida no la va tocar. Darrere seu van aparèixer un vell gos i els seus tres cadells en plena persecució, caçant pel seu compte i van desaparèixer de nou al bosc. A última hora de la tarda, mentre descansava a l’espès bosc de Walden, va sentir la veu dels gossos cap a Fair Haven que encara perseguien la guilla; els seus lladrucs omplien el bosc cada vegada de més a prop, ara des de Well Meadow, ara des de la granja de Baker. Es va estar quiet molta estona escoltant aquella música, tan dolça a l’orella del caçador, i tot d’una va aparèixer la guilla per aquell altar solemne amb un pas lleuger, el so del qual quedava amagat a sota un cruixir favorable de fulles, veloç però tranquil·la, guardava la distància i havia deixat els seus perseguidors ben enrere. D’un salt es va enfilar en una roca d’entre els arbres, es va asseure amb l’esquena dreta i es va posar a escoltar d’esquena al caçador. Per un moment la compassió va retenir el braç de l’home, però va ser un sentiment passatger i, amb la rapidesa del pensament, va apuntar i bang!: la guilla va rodolar per la roca i va caure morta a terra. El caçador es va quedar al seu lloc i va sentir els gossos que s’apropaven mentre els boscos propers ressonaven fins a l’últim racó amb el seu crit diabòlic. Al cap duna estona va aparèixer un vell gos caçador amb el morro a terra i ensumant l’aire com si estigués posseït i va córrer directament fins a la roca, però en veure la guilla morta va aturar-se de sobte, mut per la sorpresa, i va començar a donar voltes en silenci al seu voltant; van arribar els cadells, un rere l’altre i, igual que la seva mare, el misteri els va deixar en silenci. Aleshores, el caçador es va avançar fins a posar-se enmig dels animals i el misteri va quedar resolt. Van esperar sense dir res mentre escorxava la guilla, van ensumar una estona la cua i finalment van tornar a desaparèixer pel bosc. Aquell vespre un senyor de Concord va anar fins a la cabana del caçador a demanar-li pels seus gossos i li va explicar que feia una setmana que havien sortit a caçar pel seu compte des dels boscos de Weston. El caçador de Concord li va explicar el que en sabia i li va oferir la pell de la guilla; no obstant això, l’altre va rebutjar l’oferta i va marxar. Aquella nit no va trobar els seus gossos però l’endemà va saber que havien creuat el riu i que havien passat la nit en una granja de la qual, després de menjar, van marxar a primera hora del matí.

El caçador que m’ho va explicar recordava un tal Sam Nutting, que solia caçar óssos a les roques de Fair Haven i n’intercanviava les pells per rom a la ciutat de Concord, i que li havia explicat que per allà fins i tot havia vist un ant. Nutting tenia un gos caçador famós que es deia Burgoyne (ell ho pronunciava Bugine) que el meu informador solia manllevar. Al llibre de despeses d’un vell comerciant de la ciutat, que també era capità, administratiu de la ciutat i representant, hi trobo l’entrada següent: 18 de gener de 1742-3, «John Melven, crèdit per 1 guilla gris: 0 lliures, 2 xílings, 3 penics». Ara ja no se’n troben; i al llibre de comptabilitat: 7 de febrer de 1743, Hezekiah Stratton té crèdit «per 1/2 pell de gat: 0 lliures, 1 xíling, 4 1/2 penics»; evidentment, un gat salvatge, perquè Stratton era sergent en les velles guerres amb França i no hauria rebut crèdit per una caça menys noble. També es donava crèdit per pells de cérvol, i se’n venien diàriament. Un home encara conserva les banyes de l’últim cérvol mort al seu veïnat, i un altre em va relatar els detalls de la caça en la qual havia participat el seu oncle. Aquí els caçadors formaven una colla nombrosa i alegre. Recordo un Nimrod^[80] prim que era capaç d’agafar una fulla del marge del camí i ferla servir per tocar una tonada més salvatge i melodiosa, si la memòria no em falla, que la del corn de caça.

A mitjanit, quan hi havia lluna, de vegades em trobava gossos pel camí que voltaven pel bosc i que s’apartaven del mig, com si estiguessin espantats, i es quedaven quiets entre els arbustos fins que havia passat.

Els esquirols i els ratolins de camp es disputaven les meves reserves de nous. Al voltant de casa hi havia molts pins pinyoners, d’entre unes quatre polzades de diàmetre, que estaven rosegats pels ratolins l’hivern anterior (un hivern noruec per a ells, perquè la capa de neu va ser gruixuda i duradora, i es van veure obligats a barrejar una gran proporció d’escorça de pi amb la seva dieta). Aquells arbres estaven vius i aparentment florits a mig estiu, moment en què alguns d’ells ja havien crescut un peu, tot i que estaven completament mancats d’escorça, però l’hivern següent es van morir tots sense excepció. És admirable que a un sol ratolí se li permetés menjar-se tot un pi per sopar, que rosegava per tot el voltant en comptes de fer-ho en vertical; potser és necessari per reduir l’espessor dels arbres, que solen adoptar una densitat excessiva.

Les llebres (Lepus americanus) eren molt familiars. Una es va refugiar a sota casa meva durant tot l’hivern, i només quedava separada de mi per les fustes de terra, i cada matí m’espantava amb la seva sortida apressada així que jo em posava de peus a terra: toc, toc, toc, colpejava amb el cap contra les fustes de terra amb les presses. Aquests animals solien acudir a la meva porta, quan era fosc, per escurar les restes de patata que havia llençat, i tenien un color tan semblant al del terra que quan s’estaven quietes tenia treballs a distingir-les. De vegades, en la penombra, en perdia alguna de vista i la tornava a localitzar asseguda immòbil a sota la meva finestra. Quan obria la porta a la tarda, sortien saltant i cridant. Quan les tenia a la vora, em despertaven compassió. Una tarda n’hi havia una d’asseguda al costat de la meva porta, a dues passes d’on era jo, al principi tremolava de por però no era capaç de moure’s; un pobre animal flac i ossut, amb les orelles desgarbades i el morro punxegut, la cua curta i les potes primes. Era com si la naturalesa ja no tingués la raça de sangs més nobles i que estigués a les acaballes. Tenia uns ulls grossos que semblaven joves i malalts, gairebé hidropèsics. Vaig fer una passa i, de sobte, va fugir corrent d’un salt elàstic sobre la capa de neu, estirant el cos i les extremitats amb una llargada graciosa i en un moment va haver posat el bosc entre ella i jo (l’animal salvatge afirmava el seu vigor i la dignitat de la naturalesa). Era esvelt amb raó. Era la seva naturalesa. (Lepus, levipes, de peus lleugers, hi ha qui creu).

Què seria del camp sense conills ni perdius? Són uns dels productes animals més simples i indígenes; famílies venerables i antigues conegudes des de l’antiguitat fins als temps moderns, l’aparença i la substància de la naturalesa, els aliats més propers de les fulles i la terra i entre ells mateixos; uns dotats de peus i les altres d’ales. Probablement, en veure fugir corrent el conill o la perdiu, no els prendríem per criatures salvatges sinó simplement per criatures naturals, tan previsibles com les fulles cruixents. La perdiu i el conill prosperaran sense cap mena de dubte, com veritables nadius de la terra, siguin quines siguin les revolucions que es produeixin. Si es tallessin els boscos, els rebrots i arbustos que brotarien els proporcionarien refugi i passarien a ser més nombrosos que mai. El país que no tingui cap llebre ha de ser un país molt pobre, realment. Als nostres boscos en trobem de tots i hi podem veure passejar la perdiu i el conill pel voltant de qualsevol aiguamoll, envoltats de tanques de branques i trampes de crinera de cavall esteses pels vaquers.