11. LLEIS SUPERIORS

Mentre tornava a casa pel bosc amb el sarró de peixos i arrossegant la canya un cop ja s’havia fet bastant fosc, vaig veure una marmota que creuava el meu camí i vaig notar un curiós estremiment de plaer salvatge; vaig sentir una gran temptació de capturar-la i menjar-me-la crua; no era que tingués gana sinó que allò representava un estat salvatge. No obstant això, en una o dues ocasions mentre vivia al llac, em vaig trobar voltant pel bosc com un gos mig mort de gana, amb un abandonament curiós buscant alguna mena d’animal de caça que pogués devorar, i cap queixalada m’hauria semblat massa salvatge. Les escenes més salvatges se m’havien tornat indescriptiblement familiars. Vaig descobrir que tenia, i encara tinc, un instint cap a una vida superior o, tal com se l’anomena, espiritual, com la majoria dels homes, i un altre cap a una vida primitiva i salvatge, i sento reverència per totes dues. M’agrada tant el que és salvatge com el que és bo. El costat salvatge i aventurer de la pesca me la fa recomanable. De vegades m’agrada plantar-me a la vida i passar el dia com ho fan els animals. Potser dec la meva relació de proximitat amb la naturalesa a aquesta ocupació i a la caça des que era bastant jovenet. Això ens introdueix en una situació amb la qual, si no fos així, a aquella edat, no tindríem tanta relació. Pescadors, caçadors, llenyataires i altres, que es passen la vida al camp i al bosc, i són amb un sentit especial una part de la naturalesa en ells mateixos, sovint tenen uns ànims més favorables per a observar-la, en els intervals dels seus propòsits, que la dels filòsofs i fins i tot poetes, que se li atansen amb expectació. A la naturalesa no li fa por mostrar-se’ls. El viatger dels prats és naturalment un caçador, un que posa trampes a les fonts del Missouri i el Colúmbia, i un pescador a la cascada del Saint Mary. Aquell que és només un viatger aprèn coses de segona mà i a mitges i serà d’una autoritat pobra. La ciència ens interessa més quan ens informa d’allò que aquells homes saben per pràctica o per instint, perquè aquesta és la humanitat autèntica o relat de l’experiència humana.

Aquells que afirmen que el ianqui té poques diversions estan equivocats, perquè no té tantes vacances públiques, i els homes i els nens no juguen tant com a Anglaterra perquè aquí les diversions més primitives però solidàries de caça i pesca, entre d’altres, encara no han donat pas a aquells jocs. Gairebé tots els nois de Nova Anglaterra entre els meus contemporanis duien una escopeta a l’espatlla entre els deu i els catorze anys; i els seus camps de caça i pesca no tenien límits, com els vedats dels nobles anglesos, sinó que eren més extensos que els dels salvatges. Així doncs, no és d’estranyar que no s’aturi a jugar als carrers. Però ja s’està produint un canvi, que es deu, no pas a una humanitat creixent sinó a una escassetat cada vegada més gran de peces, ja que potser el caçador és el millor amic dels animals que caça, sense exceptuar la Societat Protectora.

A més a més, mentre era al llac, de vegades, per variar, desitjava afegir el peix a la meva alimentació. En realitat pescava per la mateixa mena de necessitat que pescaven els primers pescadors. Tota la humanitat que hi pogués conjurar en contra seria fictícia i estaria més relacionada amb la meva filosofia que amb els meus sentiments. Ara parlo exclusivament de la pesca, ja que ja fa molt de temps que penso diferent pel que fa a la caça d’aus i em vaig vendre l’escopeta abans d’anar a viure al bosc. No és que sigui menys humà que la resta, però no tenia la sensació que afectés gaire els meus sentiments. No em compadia dels peixos ni dels cucs. Era un costum. Pel que fa a la caça d’aus, durant els últims anys en què duia arma, la meva excusa era que estava estudiant ornitologia i només buscava ocells nous o rars. Ara bé, confesso que actualment m’inclino a pensar que hi ha una forma millor d’estudiar ornitologia que aquesta. Es necessita posar tanta atenció en els hàbits dels ocells que, si fos només per aquest motiu, hauria deixat de banda l’arma. No obstant això i malgrat l’objecció de la manca d’humanitat, no puc evitar posar en dubte si existeix cap altre entreteniment igualment valuós que pugui substituir aquests; i quan alguns dels meus amics em demanen neguitosos si haurien de permetre que els seus fills cacessin, jo els contesto que sí (recordant que aquesta ha estat una de les millors parts de la meva educació), que els facin caçadors i, encara que al principi només sigui per afecció, si és possible, que al final siguin caçadors de debò, per tal que no es trobin mai cap presa que els resulti massa gran en aquesta i en cap altra jungla; caçadors i pescadors d’homes.^[56] Fins aquí sóc de l’opinió de la monja de Chaucer que:

Hi ha un període en la història de l’individu, així com en la de la raça, en què els caçadors hagin estat els «homes distingits», tal com els anomenaven els algonquins. No podem fer res més que sentir llàstima pel noi que no ha disparat mai cap arma; aquest no és més humà i la seva educació ha quedat tristament truncada. Aquesta era la meva resposta respecte a aquells joves que s’inclinaven per aquesta activitat, perquè tenia la confiança que ben aviat la deixarien enrere. No hi ha cap ésser humà que, un cop superada l’edat de la infantesa, mati per pur plaer cap criatura que viu amb el mateix dret que ell mateix. La llebre plora com un infant en una situació extrema. Mares, us adverteixo que les meves simpaties no sempre fan les habituals distincions filantròpiques.

La introducció del noi al bosc moltes vegades és aquesta, i serà la part més original d’ell mateix. Primer s’hi endinsa com a caçador o pescador fins que, al final, si porta la llavor d’una vida millor, sabrà distingir els seus objectes, potser com el poeta o el naturalista, i deixarà enrere l’arma i la canya de pescar. La majoria d’homes segueixen sempre essent joves, en aquest aspecte. En alguns països no és gens estrany veure capellans caçadors. Aquest seria un bon gos de pastor, però està molt lluny de ser un Bon Pastor. Em sorprèn que l’única ocupació evident que conec, a banda de tallar fusta o gel o altres tasques d’aquesta mena, que retingués durant mig dia qualsevol dels meus conciutadans al llac Walden, ja fossin pares o fills, amb només una excepció, era la pesca. En general no creien que estiguessin de sort o que el temps els resultés ben pagat llevat que pesquessin un bon pilot de peixos, encara que tenien l’oportunitat de veure el llac mentrestant. Hi podrien anar mil vegades abans que es posés el sediment de la pesca al fons i quedés clar el seu propòsit, però no tinc cap dubte que un procés així de clarificador no es detindrà. El Governador i el seu Consell amb prou feines recorden el llac perquè hi havien anat a pescar de nens, però ara són massa vells i dignificats per anar a pescar, per la qual cosa ja no hi tornaran mai. I, en canvi, esperen anar al cel al final. Si la legislatura la contemplés, segurament regularia la quantitat d’hams que s’hi poden emprar, però no saben res dels hams que s’han de llençar al llac amb la legislatura com a esquer. Així, fins i tot en les comunitats civilitzades, l’home embrionari passa per l’estat de desenvolupament del caçador.

He constatat en moltes ocasions aquests últims anys que no puc pescar sense perdre una mica el respecte per mi mateix. Ho he intentat una vegada i una altra. Hi tinc força traça i, igual que molts dels meus companys, un cert instint que es revifa de tant en tant, però sempre quan acabo sento que hauria estat millor si no hagués pescat. Crec que no m’equivoco. És un lleu indici, igual que els primers raigs de llum del matí. En mi es troba inqüestionablement aquest instint que pertany a les ordres més inferiors de la creació, però en canvi cada any tinc menys de pescador, encara que sigui sense més humanitat ni saviesa; actualment no tinc ben res de pescador. Però veig que si hagués de viure en estat salvatge tornaria a tenir la temptació de convertir-me en un pescador i caçador fervent. A més a més, aquesta dieta i tota la carn. Vaig començar a veure on comencen les tasques de la llar i, en conseqüència, el que costa tenir un aspecte endreçat i respectable cada dia, mantenir la casa neta i lliure de pudors i mals endreços. Com que he estat el meu propi carnisser, marmitó i cuiner, així com el senyor per al qual se servien tots els plats, puc parlar amb una estranya experiència completa. L’objecció pràctica a l’aliment animal en el meu cas era la brutícia. A més, després de pescar, netejar, cuinar i menjar-me el peix, em semblava que no m’aportava l’aliment bàsic. Era insignificant i innecessari i em donava més feina que no pas me’n resolia. Una mica de pa i quatre patates també haurien fet el fet, amb menys maldecaps i brossa. Igual que molts dels meus contemporanis, ben poques vegades durant molts anys m’he abstingut d’aliment animal, te o cafè, per exemple, no tant pels efectes perjudicials per a la salut que puguin tenir sinó perquè no em resultaven agradables a la imaginació. La repugnància envers l’aliment animal no és l’efecte de l’experiència sinó que és un instint. Semblava més bonic viure amb humilitat i amb males estones en molts aspectes; i tot i que mai no ho vaig fer, vaig anar prou lluny com per satisfer la meva imaginació. Crec que qualsevol home que s’hagi decidit a conservar les seves facultats superiors o poètiques en la millor condició s’ha inclinat especialment per abstenir-se de l’aliment animal i de massa quantitat de qualsevol aliment. És un fet significatiu ratificat per entomòlegs (ho veig en Kirby i Spence) que «alguns insectes en perfecte estat, tot i que disposen d’òrgans digestius, no en fan ús»; de la qual cosa conclouen que «com a regla general, la majoria dels insectes en aquest estat mengen molt menys que els que es troben en estat de larva. L’eruga voraç quan es transforma en papallona… i el cuc golafre quan es converteix en mosca» en tenen prou amb una o dues gotes de mel o algun altre líquid dolç. L’abdomen sota les ales de la papallona encara representa la larva. És l’exquisidesa que tempta el seu destí d’insecte. L’home golafre és un home en estat de larva i hi ha nacions senceres d’homes en aquesta condició, nacions sense desigs ni imaginació els grans abdòmens de les quals les traeixen.

És complicat proveir i cuinar amb una dieta tan senzilla i neta que no ofengui la imaginació, a la qual, crec jo, que hem d’alimentar quan alimentem el nostre cos; tant l’una com l’altre s’haurien d’asseure plegats a la mateixa taula. Potser és factible. La fruita consumida amb moderació no ens ha de fer sentir avergonyits de la gana que puguem sentir ni tampoc no ha d’interrompre els propòsits més dignes. Però afegiu un condiment addicional al plat i us enverinarà. No val la pena viure d’una cuina rica. La majoria d’homes s’avergonyirien que els enxampessin preparant amb les seves mans un àpat, ja fos animal o vegetal, com el que cada dia els prepara algú altre. Ara bé, fins que sigui així no estarem civilitzats i, encara que siguem dames i cavallers, no serem dones i homes autèntics. Sens dubte suggereix el canvi que cal fer. No serviria de res preguntar per què la imaginació no es pot reconciliar amb la carn i el greix. Em satisfà que no ho faci. No és un oprobi que l’home sigui un animal carnívor? És cert que pot viure i viu, en gran mesura, de la depredació d’altres animals, però és un mètode miserable (com bé sap qualsevol que hagi atrapat conills o degollat xais), i aquell que ensenyi a l’home a limitar-se a una dieta més innocent i saludable serà considerat un benefactor de la raça. Sigui quina sigui la meva pràctica, no tinc cap dubte que és una part del destí de la raça humana, en la seva millora gradual, el fet de deixar de menjar animals, amb la mateixa seguretat que les tribus salvatges es van deixar de menjar els uns als altres quan van entrar en contacte amb les més civilitzades.

Aquell que escolti els suggeriments més dèbils però constants del seu geni, que són sincers, no veurà els extrems ni la bogeria a què el podrien dur i, no obstant això, a mesura que es torni més decidit i fidel, aquest serà el seu camí. L’objecció més lleu assegurada que percep un home sa al final prevaldrà per damunt dels arguments i costums de la humanitat. No hi ha cap home que hagi seguit mai el seu geni fins al punt d’esgarriar-se. Malgrat que el resultat fos la debilitat corporal, potser ningú no podria penedir-se de les conseqüències, perquè seria una vida en conformitat amb els principis superiors. Si el dia i la nit són tals que els rebeu amb alegria i la vida emet una fragància de flors i herbes aromàtiques, és més elàstica, més estrellada, més immortal, és el vostre èxit. Tota la naturalesa és la vostra felicitació, i momentàniament us heu causat la vostra benedicció. Els guanys i valors més grans estan lluny d’ésser apreciats. Fàcilment dubtem que existeixin. No ens costa oblidar-los. Són la realitat més elevada. Potser els fets més sorprenents i reals mai no es comuniquen d’home a home. La veritable collita de la meva vida quotidiana és lleugerament intangible i indescriptible com els colors del matí o el capvespre. És com un grapat de pols estel·lar, un fragment d’arc de Sant Martí que he agafat.

Això no obstant, per part meva, no he estat mai exageradament melindros; si fos necessari, en algunes ocasions em menjaria de bon grat una rata fregida. Estic content d’haver begut aigua durant tant de temps, pel mateix motiu que prefereixo el cel natural al cel del consumidor d’opi. De bona gana em mantindria sempre sobri i hi ha una infinitat de graus d’embriaguesa. Crec que l’aigua és l’únic beuratge per a l’home savi; el vi no és un licor tan noble; i penso de tirar per terra les esperances d’un matí amb una tassa de cafè calent o d’un vespre amb un bol de te! Ai, que avall que puc caure quan em tempten! Fins i tot la música pot ser intoxicant. Unes causes aparentment tan insignificants van destruir Grècia i Roma, i destruiran Anglaterra i Amèrica. De totes les embriagueses, qui no preferiria intoxicar-se amb l’aire que respira? He descobert que l’objecció més seriosa al treball dur i prolongat és que m’obliga a menjar i a beure molt. Ara bé, si he de dir la veritat, ara sóc menys exigent en aquest aspecte. Porto menys religió a la taula, no demano benedicció, no pas perquè ara sigui més savi que abans sinó perquè, ho he de confessar, encara que sigui lamentable, amb els anys m’he tornat més dur i indiferent. És possible que aquestes qüestions només es plantegin mentre s’és jove, com molta gent creu de la poesia. La meva pràctica «no és enlloc», la meva opinió és aquí. No obstant això, estic lluny de considerar-me un dels privilegiats a qui es refereixen els Vedes quan diuen que «aquell que té una fe sincera en l’Ésser Suprem Omnipresent pot menjar tot el que existeix», és a dir, no està obligat a preguntar-se quin és el seu aliment o qui el prepara; en aquest cas fins i tot s’hauria d’advertir, tal com ha observat un comentarista hindú, que el Vedant limita aquest privilegi als «temps d’angoixa».

Qui no ha sentit en algunes ocasions la satisfacció inexpressable d’un àpat en què la gana no hi ha pres part? M’emociona pensar que he degut la percepció mental al sentit generalment groller del gust, que m’he inspirat pel paladar, que alguns nabius que he menjat en alguna vessant d’algun turó han nodrit el meu geni. «Si l’ànima no és mestressa d’ella mateixa», diu Thseng-tseu, «la persona mira però no hi veu, escolta però no hi sent, menja però no troba el gust dels aliments». Aquell que distingeix l’autèntic sabor dels seus aliments mai no serà un golafre; qui no el distingeixi ho serà. Un purità es menjarà una crosta de pa negre amb el mateix afany que un regidor una sopa de tortuga. No és l’aliment que entra a la boca de l’home allò que l’embruta sinó la golafreria amb què se’l menja. No és la qualitat ni la quantitat sinó la devoció per als gustos sensuals^[57]; quan el que mengem no és una vianda per a conservar la nostra part animal o per inspirar la nostra vida espiritual sinó aliment per als cucs, el menjar ens posseeix. Si al caçador li agraden les tortugues de terra, l’almesquer i altres queixalades salvatges, la dama refinada es mima amb el gust per la melmelada feta amb la pota de vedella, o per les sardines d’ultramar, i estan al mateix lloc. Ell va a Milldam i ella al seu pot de conserves. El que m’estranya és com tots dos, com tu i jo, podem viure aquesta vida bestial i buida menjant i bevent.

Tota la nostra vida és sorprenentment moral. No hi ha mai ni un instant de treva entre la virtut i el vici. La bondat és l’única inversió que mai no falla. La insistència en la música de l’arpa que ressona pel món és el que ens emociona. L’arpa és el viatger garlaire de la Companyia d’Assegurances Universal que recomana les seves lleis i per la qual només hem de pagar una mica de la nostra bondat. Tot i que la joventut amb l’edat es torna indiferent, les lleis de l’univers no ho són, sinó que sempre estan del costat més sensible. Escolteu el retret del zèfir, que segur que n’arrossega, perquè el que no el senti serà malaurat. No podem tocar una corda ni moure un silenci sense que ens transmeti aquesta moral encantadora. Si ens allunyem prou, qualsevol soroll desagradable ens semblarà música, una sàtira orgullosa i dolça de la mesquinesa de les nostres vides.

Som conscients de l’animal que portem a dins, que es desperta a mesura que s’endormisca la nostra naturalesa superior. És rèptil i sensual, i potser no es pot expulsar del tot; com els cucs que, fins i tot quan estem vius i sans, ocupen el nostre cos. Ens en podríem allunyar, però la seva naturalesa sempre serà la mateixa. Em fa por que pugui gaudir d’una certa salut pròpia; que nosaltres puguem estar bé sense ser purs. L’altre dia vaig recollir la mandíbula inferior d’un porc, amb unes dents blanques i fortes, que suggeria una salut i un vigor animals diferents dels espirituals. Aquesta criatura va sobreviure amb altres mitjans que no eren la moderació i la puresa. «Els homes es diferencien de les bèsties», afirma Menci «d’una forma inapreciable; els ramats comuns ho perden molt aviat; els homes superiors ho conserven amb molta cura». Qui sap quina mena de vida tindríem si ens aferréssim a la puresa? Si sabés que existeix un home tan savi que em pogués ensenyar la puresa el buscaria de seguida. «Tal com afirmen els Vedes, el domini de les nostres passions, dels sentits externs del cos i les bones accions són indispensables per a l’atansament mental a Déu». Així i tot, l’esperit pot envair i controlar cada membre i funció del cos i canviar allò que, per la seva forma, és la sensualitat més grollera en puresa i devoció. L’energia generativa, que, quan som dissoluts, s’esvaeix i ens fa impurs, quan ens contenim es vigoritza i ens inspira. La castedat és la florida de l’home; i allò que anomenem geni, heroisme o santedat, per exemple, no són res més que els fruits que li succeeixen. L’home flueix cap a Déu quan s’obre el canal de la puresa. Primer la puresa ens inspira i després la impuresa ens abat. Beneït sigui aquell qui té clar que l’animal que porta dins està cada dia una mica més mort i se li instal·la el diví. Potser no hi ha ningú que no s’avergonyeixi de la naturalesa inferior i brutal amb la qual està aliat. Em fa por que som déus o semidéus només com a faunes i sàtirs, el diví aliat amb les bèsties, les criatures de la gana, i que, fins a cert punt, la nostra vida sigui la nostra desgràcia.

Tota sensualitat és una mateixa, encara que tingui diverses formes; tota la puresa és una mateixa. És la mateixa quan un home menja que quan beu, cohabita o dorm de forma sensual. No hi ha més que una gana i només cal veure una persona fer una d’aquestes coses per veure com n’és de sensual. Aquell que és impur no es pot estar dret ni asseure amb puresa. Quan s’ataca el rèptil per una entrada del seu cau, ell surt per l’altra. Si es vol ser cast s’ha de ser moderat. Què és la castedat? Com podem saber si som castos? No ho podem saber. Hem sentit a parlar d’aquesta virtut però no sabem què és. Parlem d’acord amb el rumor que hem sentit. La saviesa i la puresa provenen de l’exercici; la ignorància i la sensualitat, de la mandra. En l’estudiant, la sensualitat és un hàbit mental mandrós. Una persona impura és mandrosa de forma universal, que s’asseu al costat de l’estufa, que jau quan llueix el sol, que descansa sense estar cansada. Si es vol evitar la impuresa, i tots els pecats, s’ha de treballar de grat, encara que sigui per netejar un estable. La naturalesa és difícil d’envair, però cal fer-ho. De què serveix ser cristià si no s’és més pur que el pagà, si no s’és més abnegat, més religiós? Conec moltes creences religioses que es consideren paganes els preceptes de les quals omplirien el lector de vergonya i el conduirien a nous esforços, encara que només fos per celebrar rituals.

Tinc els meus dubtes sobre si he de dir aquestes coses, però no és pel seu contingut (no em treu el son si les meves paraules són obscenes) sinó perquè no en puc parlar sense trair la meva impuresa. Parlem lliurement, sense mostrar vergonya, d’una forma de sensualitat i callem sobre d’altres. Estem tan degradats que no podem parlar simplement de les funcions necessàries de la naturalesa humana. En èpoques més antigues, en alguns països, es parlava de cada una de les funcions amb reverència i es regulaven per llei. No hi havia res massa trivial per al legislador hindú, per ofensiu que resulti per als gustos moderns. Ensenya a menjar, a beure, a cohabitar, a buidar-nos d’excrement i d’orina, per exemple, i eleva el que és mesquí i no s’excusa falsament amb coses trivials.

Cada home és el constructor d’un temple, el seu cos,^[59] per al déu que adora amb un estil purament propi, i no pot abandonar la tasca per picar marbre. Tots som escultors i pintors, i el nostre material és la nostra carn, la sang i els ossos. Tota la noblesa comença de seguida a refinar els trets de l’home, la mesquinesa o sensualitat que l’embruten.

John Farmer^[60] estava assegut a la porta de casa seva una tarda de setembre, després d’un dia de feina dura, amb el cap centrado encara en la feina, més o menys. Després de banyar-se, es va asseure per recrear l’home intel·lectual del seu interior. Era una tarda més aviat fresca i alguns dels seus veïns pronosticaven una glaçada. Quan no feia gaire que seguia el fil del seu pensament va sentir algú que tocava una flauta, i aquell so va harmonitzar amb el seu estat d’ànim. Seguia pensant en la feina, però la càrrega del seu pensament era que, malgrat que ho tenia ficat al cap i que es trobava fent plans i maquinant en contra de la seva voluntat, allò no el tenia gaire atabalat. Era només la crosta de la seva pell, que s’arrencava constantment. Però les notes de la flauta li van arribar a les orelles provinents d’una esfera diferent d’aquella en la qual treballava, i li suggerien que desenvolupés certes facultats que tenia adormides. Aquelles notes van anar esborrant gentilment el carrer, el poble i l’estat en què vivia. Una veu li digué: per què et quedes aquí vivint aquesta vida mesquina i atrafegada si tens la possibilitat de tenir una existència gloriosa? Són aquestes mateixes estrelles, les que brillen damunt dels altres camps. Però, com es pot fugir d’aquesta condició i migrar cap allà? No podia pensar en res més que no fos practicar una nova austeritat, deixar que la seva ànima descendís al seu cos i el redimís i el tractés amb un respecte sempre creixent.