13. ESCALFAR LA CASA

A l’octubre vaig anar a fer la verema als prats del costat del riu i em vaig carregar de gotims més preciosos per la seva bellesa i fragància que com a aliment. Allà, també, vaig admirar, tot i que no vaig collir-ne, els nabius vermells, petites gemmes encerades que penjaven de les herbes del prat, perlats i roigs, que el pagès cull amb un rasclet lleig que deixa el prat suau ben escabellat després d’haver-ho mesurat tot sense gaires miraments a pes i a dòlars i d’haver venut les restes del prat a Boston i Nova York, on en faran melmelada per satisfer els gustos dels amants de la naturalesa d’allà. Igualment els carnissers arrenquen la llengua dels bisons de les pastures sense consideració de la planta pansida i esquinçada. El fruit brillant del carroll servia, de la mateixa manera, simplement d’aliment per als meus ulls, però vaig collir unes quantes pomes silvestres per coure a foc lent que el propietari i els vianants havien passat per alt. Quan les castanyes estaven madures en recollia una bona pila per a l’hivern. En aquella època, era molt emocionant recórrer els boscos de castanyers de Lincoln (actualment dormen el son etern a sota el tren)^[64] amb una bossa a l’esquena i un bastó a la mà per obrir les bardisses, perquè no sempre esperava que glacés, entre els cruixits de les fulles i la reprovació dels esquirols vermells i els gaigs, a qui de vegades robava les castanyes mig consumides, perquè tenia la garantia que els exemplars que ells escollien eren els que contenien el millor fruit. En algunes ocasions m’enfilava als arbres i sacsejava les branques. També n’hi havia a darrere casa, i un arbre immens que gairebé la tapava era, quan estava florit, un gran ram que perfumava tota la zona però que els esquirols i els gaigs es quedaven amb gairebé la totalitat del seu fruit; els gaigs apareixien en estols a primera hora del matí i collien les castanyes abans que caiguessin. Jo els vaig cedir aquells arbres i vaig anar a visitar els boscos més llunyans que estaven formats exclusivament de castanyers. Aquelles castanyes, mentre n’hi havia, eren un bon substitut del pa. És possible que n’hi hagi molts més, de substituts. Un dia, mentre removia la terra per buscar cucs per pescar, vaig trobar el cacauet tuberós (Apios tuberosa) dins la beina, la patata dels aborígens, una mena de fruit fabulós que havia començat a dubtar de si de petit n’havia desenterrat i menjat o de si tot allò havia estat un somni. Havia vist moltes vegades aquella flor que feia, d’un vermell de vellut, sospesa per les tiges d’altres plantes sense saber que es tractava de la mateixa. El cultiu gairebé n’ha causat l’extinció. Té un gust dolç, molt semblant al de la patata congelada, i jo el trobo més bo bullit que rostit. Aquest tubercle semblava una dèbil promesa de la naturalesa de criar els seus fills i alimentar-los amb simplicitat en un període futur. En aquests temps de vaques grasses i camps de gra onejants, aquesta arrel humil, que antigament va ser el tòtem d’una tribu índia, està bastant oblidada, o és només coneguda per les flors de la planta enfiladissa que fa; però deixeu que la naturalesa regni una vegada més i el luxuriós gra anglès probablement desapareixerà davant d’una miríada d’enemics, i sense la cura de l’home, el corb durà l’última llavor de blat de moro al gran camp de blat de moro del déu indi del sud-oest, d’on es diu que la va dur; en canvi, l’ara gairebé extingit cacauet tuberós potser reviurà i florirà malgrat les glaçades i l’entorn salvatge, demostrarà que és indígena i recuperarà la seva importància i dignitat ancestrals com a dieta de la tribu dels caçadors. Alguna Ceres o Minerva índia n’ha d’haver estat la inventora i custòdia, i quan s’instauri aquí el regne de la poesia, les seves fulles i beines es representaran en les nostres obres d’art.

A principis de setembre ja vaig veure dos o tres aurons petits que s’havien tornat rogencs a l’altra banda del llac, per sota d’on se separaven els troncs blancs de tres trèmols americans, a la punta d’un promontori, a tocar de l’aigua. Ai, quants contes relata el seu color! I gradualment, setmana rere setmana, sorgí el caràcter de cada arbre, que s’admirava reflectit al mirall llis del llac. Cada matí, el director d’aquesta galeria penjava un quadre nou a les parets, que es distingia pels colors, més brillants i harmònics que els del quadre vell.

A l’octubre les vespes apareixien a milers al meu habitatge, com si aquell fos el seu allotjament de l’hivern, i se m’instal·laven a les finestres i a les parets, la qual cosa de vegades frenava les ganes d’entrar als meus visitants. Cada matí, quan estaven ensopides pel fred, en treia unes quantes amb l’escombra, però no em vaig atabalar a treure-les totes; fins i tot em sentia afalagat pel fet que veiessin casa meva com un refugi desitjable. Mai no em van molestar seriosament, encara que compartíssim el llit; i van desaparèixer de forma gradual, no sé per quines escletxes, quan van haver evitat l’hivern i el fred inexplicable.

Igual que les vespes, abans de refugiar-me a l’allotjament d’hivern el novembre, em solia acostar a la riba nord-est del Walden, on el sol, que es reflectia en el bosc de pins i la riba pedregosa, convertia el llac en una llar de foc; és molt més agradable que t’escalfi el sol mentre sigui possible que no pas un foc artificial. Així doncs, em vaig escalfar amb les brases enceses que l’estiu, talment com un caçador que se n’hagués anat, havia deixat.

Quan vaig haver de construir la xemeneia vaig estudiar l’ofici de paleta. Els maons, que eren de segona mà, s’havien de netejar amb la paleta, amb la qual cosa vaig aprendre més de l’habitual de les qualitats dels maons i les paletes. El ciment que tenien enganxat tenia cinquanta anys i es deia que cada dia es tornava una mica més dur; però aquesta és una d’aquelles coses que als homes els encanta de repetir, siguin certes o no. Aquestes dites sí que es fan més fortes amb el temps i caldrien molts cops de paleta per treure-les de la ment dels setciències. Molts pobles de Mesopotàmia es van construir amb maons de segona mà de molt bona qualitat que es van obtenir de les ruïnes de Babilònia, i el ciment que tenen enganxat és més vell i probablement encara més dur. Fos com fos, em va sorprendre la duresa peculiar de l’acer que resistia tants cops violents sense fer-se malbé. Com que els meus maons ja havien estat en una llar de foc, encara que enlloc no vaig llegir-hi el nom de Nabucodonosor, vaig triar els maons de llar de foc que vaig ser capaç de trobar, per estalviar-me temps i esforços, i vaig omplir els espais entre ells amb pedres de la riba del llac, d’on també vaig agafar sorra blanca per fer el ciment. Em vaig endarrerir molt amb la llar de foc, perquè era la part més vital de la casa. De fet, vaig treballar amb tanta deliberació que tot i que vaig començar arran de terra al matí, una filera de maons que s’alçaven uns quants centímetres del terra em van servir de coixí aquella nit. Així i tot, no va ser pas allò el que em va causar torticoli; ja en tenia d’abans. Vaig allotjar un poeta^[65] durant un parell de setmanes en aquella època, la qual cosa em va fer afanyar per qüestions d’espai. Ell va dur un ganivet, tot i que jo en tenia dos, i el solíem netejar clavant-lo a terra. Compartia amb mi les tasques de la cuina. M’agradava veure la meva feina que s’alçava recta i sòlida per passos i deixava veure que, si procedia lentament, duraria molt de temps. La xemeneia, fins a cert punt, és una estructura independent, que surt de terra i s’alça a través de la casa fins al cel; de vegades es manté dreta fins i tot després que es cremi la casa i la seva importància i independència són evidents. Això era a finals d’estiu. Ara ja era novembre.

El vent del nord havia començat a refredar el llac, encara que van caldre moltes setmanes de vent constant per aconseguir-ho, perquè és molt profund. Quan vaig començar a encendre el foc al vespre, abans d’enguixar la casa, la xemeneia xuclava el fum especialment bé gràcies a les moltes escletxes entre els taulons. No obstant això, vaig passar unes tardes molt agradables en aquell apartament fresc i ventilat, envoltat de taulons marrons sense polir plens de nusos, i bigues amb escorça al sostre. Casa meva mai no em va plaure tant visualment després d’enguixar-la, tot i que he de confessar que era més còmoda. Qualsevol apartament en què habiti un home, no hauria de ser prou alt per crear una certa obscuritat per damunt del cap, on les ombres tremoloses poguessin jugar durant la tarda entre les bigues? Aquestes formes són més grates a la fantasia i la imaginació que les pintures al fresc o el mobiliari més car. Podria dir que aleshores fou quan vaig començar a habitar casa meva, quan vaig començar a emprar-la per escalfar-me i refugiar-me. Tenia un parell de capfoguers per mantenir la llenya ben posada, i m’agradava veure com es formava el sutge al fons de la llar de foc que havia construït, per la qual cosa atiava el foc amb més dret i satisfacció del que era habitual. El meu habitatge era petit i amb prou feines tenia l’espai necessari perquè un so hi ressonés; però semblava més gran perquè era un sol espai i estava allunyat de tots els veïns. Totes les atraccions de la casa estaven concentrades en una mateixa sala; era cuina, habitació, sala d’estar i rebost, i em permetia gaudir de qualsevol satisfacció que pares i fills, amos i criats, treuen de viure en una casa. Cató diu que el pare de família (patrem familias) ha de tenir a la casa de camp cellam oleariam, vinariam, dolia multa, uti lubeat caritatem expectare, et rei, et virtuti, et gloriae erit, és a dir, «un celler per a l’oli i el vi, molts barrils per suavitzar els temps difícils, la qual cosa serà per al seu benefici, virtut i glòria». Al celler hi tenia un sac de patates, uns dos quarts de pèsols amb corcs i al prestatge una mica d’arròs, una gerra de melassa i una mica de farina de sègol i de blat.

De vegades somnio en una casa més gran i més plena de gent, construïda en una edat d’or amb materials duradors i sense guarnicions carregades, la qual, igualment, pot estar formada per un sol espai, una sala extensa, basta, substancial i primitiva, sense sostre ni guix, amb les bigues i les juntes vistes que suporten una mena de cel inferior a sobre els seus habitants, útil per resguardar-se de la pluja i la neu, on es posen els travessers del rei i la reina per retre’ls homenatge, un cop hagueu reverenciat el prostrat Saturn de l’antiga dinastia en creuar el llindar; una casa cavernosa en la qual per tal de veure el sostre cal alçar una torxa; en la qual alguns poguessin viure a la llar de foc, uns altres a l’ampit de la finestra i uns altres al banc, uns a un extrem de la sala i uns altres a l’altre, i alguns a les bigues amb les aranyes, si així ho volguessin; una casa a la qual s’entri en obrir la porta exterior i on no hi ha més cerimònies; on el viatger cansat es pugui rentar i menjar, conversar i dormir sense haver de seguir viatjant; el refugi que estaríeu contents de trobar-vos una nit de tempesta, en el qual hi ha tots els essencials d’una casa i res per a les feines de la llar, on es poguessin veure tots els tresors de la casa d’un simple cop d’ull i on tot el necessari estigués penjat d’un ganxo; al mateix temps cuina, rebedor, sala d’estar, dormitori, magatzem i altell; on es veiessin coses tan necessàries com un barril o una escala, coses tan pràctiques com un armari, i se sentís bullir l’olla i paraules de respecte pel foc amb què es cou el sopar, pel forn en què es cou el pa, i on els mobles i estris necessaris siguin la principal guarnició; on la bugada no es dugui a fora, ni s’apagui el foc, ni s’enfadi la mestressa, i on potser de vegades t’hagin de fer apartar de la trapa per tal que el cuiner pugui baixar al celler i així saber si el terra és sòlid o buit sense haver de picar de peus a terra. Una casa l’interior de la qual és ample i manifest com el niu d’un ocell i a la qual no es pot entrar per la porta principal ni la del darrere sense veure alguns dels seus habitants; on ser un convidat vol dir ser presentat amb la llibertat de la casa i no pas cautelosament exclòs de set vuitenes parts, tancat en una cel·la concreta on et diguin que et sentis com a casa, en un confinament solitari. Actualment l’amfitrió no t’admet a la seva llar, sinó que demana al paleta que us en faci una en algun racó del passadís, i l’hospitalitat és l’art de mantenir-nos a la major distància possible. Hi ha tant de secret per la cassola com si hagués fet alguna cosa per enverinar-te. Sóc conscient que he estat en propietats de molts homes de les quals m’haurien pogut demanar legítimament que marxés, però no sóc conscient d’haver estat a casa de molts homes. En una casa com la que he descrit hi podria visitar un rei i una reina que hi visquessin amb la meva roba vella, si passés per allà; però tot el que voldria aprendre seria com sortir d’esquena d’un palau modern, si mai em topo amb cap.

Semblaria que el llenguatge de les sales d’estar perdés tot el nervi i es degenerés en una simple xerrameca, amb les nostres vides ben allunyades dels seus símbols, i les metàfores i els trops tan forçats, com si es tractés de muntacàrregues amb cordes; dit d’una altra manera, la sala d’estar es troba molt lluny de la cuina i del taller. Fins i tot el sopar és només la paràbola d’un sopar, en general. Com si només el salvatge visqués prou a prop de la Natura i la Veritat per demanar que li deixessin un trop. Com pot l’erudit, que viu allunyat al territori nord-oest de l’illa de Man, dir què és parlamentari a la cuina?

No obstant això, només un o dos dels meus convidats van gosar quedar-se i menjar farinetes amb mi; quan veien que s’apropava la crisi s’afanyaven a tocar el dos, com si haguessin tremolat els fonaments de la casa. En canvi ha resistit moltes farinetes.

No vaig enguixar les parets fins que va començar a glaçar. Per fer-ho, vaig dur sorra més blanca i fina de la riba oposada del llac amb la barca, un mitjà de transport que, si hagués estat necessari, m’hauria temptat a anar molt més lluny. Mentrestant, havia cobert la casa de teules de fusta per tots costats. En posar els llistons vaig estar content de veure que era capaç de clavar els claus amb un sol cop de martell, i tenia ganes de dur el morter de la fusta a la paret d’una forma neta i ràpida. Vaig recordar la història d’un tipus presumit que, tot mudat, solia passejar-se per la ciutat i donar consells als treballadors. Un dia es va atrevir a canviar les paraules per fets, es va arromangar els punys, va agafar una paleta d’arrebossar i, després de carregar-la sense contemplacions, amb una mirada complaent als llistons del sostre, on va dirigir el gest, immediatament va rebre tot el contingut al pit emmidonat, fet que el va deixar desconcertat. Vaig admirar novament l’economia i conveniència de l’enguixat, que aïlla del fred amb gran eficàcia i ofereix un acabat bonic, i vaig aprendre els diversos incidents a què s’exposa l’enguixador. Em va sorprendre veure la set que tenien els maons, que es van beure tota la humitat del guix abans que hagués tingut temps d’allisar-lo, i la quantitat de galledes d’aigua que es necessiten per batejar una casa nova. L’hivern anterior havia fet una petita quantitat de calç cremant petxines de l’Unio fluviatilis, que proporciona el nostre riu, només per les ganes d’experimentar, de manera que sabia d’on sortien els meus materials. Hauria pogut trobar bona pedra calcària a una milla o dues i l’hauria pogut cremar personalment, si me n’hagués preocupat.

Mentrestant, el llac s’havia anat cobrint a les cales més obagues i d’aigües poc profundes, uns dies o fins i tot setmanes abans de les glaçades generals. El primer gel resulta especialment interessant i perfecte, dur, fosc i transparent, i ofereix la millor oportunitat per examinar el fons del llac, allà on no és gaire profund; et pots estirar sobre una capa de només un parell de centímetres de gruix, com un insecte patinador sobre la superfície de l’aigua, i estudiar el fons del llac lliurement, que només es troba a cinc o set centímetres, com una imatge darrere un vidre, i l’aigua necessàriament calmada. A la sorra hi ha molts solcs, allà on alguna criatura ha passat una i una altra vegada; i pel que fa a despulles, està ple dels capolls d’eruga, fets de grans diminuts de quars blanc. Potser hagin estat aquests capolls els causants dels solcs, tot i que es veuen massa grans i amples perquè sigui així. Però el propi gel és l’objecte de més interès, encara que cal aprofitar la primera oportunitat per estudiar-lo. Si s’examina a primera hora del matí, just després que s’hagi format, es veu com la major part de les bombolles, que al principi semblaven estar atrapades a dins, es troben a sota la superfície inferior, i que s’eleven sense parar del fons; mentre el gel és així de sòlid i fosc permet veure l’aigua a través seu. Aquestes bombolles fan entre una vuitantena i una vuitena part d’una polzada de diàmetre, molt clares i boniques, i a través del gel pots veure-t’hi reflectit. N’hi pot haver trenta o quaranta per polzada quadrada. A l’interior del gel també hi ha unes bombolles perpendiculars, estretes i llargues, d’aproximadament mitja polzada de llarg, com cons afilats amb la punta cap enlaire; o més sovint, si el gel és recent, bombolles contigües perfectament esfèriques una damunt de l’altra, com un collaret. Però aquestes bombolles de dins el gel no són tan nombroses ni evidents com les de sota. De vegades llançava pedres al gel per comprovar-ne la solidesa, i les que el trencaven s’enduien al fons una mica d’aire amb el qual es formaven unes bombolles molt grans i cridaneres, de color blanc. Un dia en què vaig tornar al mateix lloc al cap de quaranta-vuit hores, vaig trobar aquelles bombolles grosses encara perfectes, tot i que s’havia format una polzada més de gel, tal com podia veure clarament a la vora d’una panna. Com que els dos últims dies havia fet molta calor, com un estiu indi, el gel no era transparent, mostrava el color verd fosc de l’aigua i el fons, però opac i blanquinós o gris, i tot i que era el doble de gruixut no era pas més fort que abans, perquè les bombolles d’aire s’havien eixamplat amb la calor i es movien plegades, i havien perdut la regularitat; ja no estaven exactament una damunt de l’altra sinó que tenien la disposició que tindrien una colla de monedes de plata llançades dins d’una bossa, unes encobertes amb les altres, en capes fines, com si ocupessin esquerdes. Havia desaparegut la bellesa del gel, i ja era massa tard per estudiar el fons del llac. Encuriosit per saber quina posició ocupaven les meves grans bombolles en relació amb el gel nou, vaig trencar un tros de panna en què n’hi havia una de mitjana i el vaig girar. El gel nou s’havia format pel voltant i per sota de la bombolla, de manera que aquesta estava entre dues capes de gel. Es trobava dins de la capa inferior però topava amb la superior, i era aplanada, o potser lleugerament lenticular, amb les vores arrodonides, d’un quart de polzada de gruix per quatre polzades de diàmetre. Em va sorprendre veure que directament a sota la bombolla el gel es fonia amb una gran regularitat amb la forma d’un plat invertit, fins a una alçada de cinc vuitens de polzada a la part central i deixant una lleugera separació entre l’aigua i la bombolla, amb prou feines d’una vuitena part d’una polzada. Amb aquella partició, moltes de les bombolles petites havien explotat, i probablement no hi havia gel en absolut a sota les bombolles més grosses, que feien un peu de diàmetre. Vaig deduir que la infinitat de bombolles diminutes que havia vist en primer lloc contra la superfície del gel ara devien estar igualment congelades i que, cada una d’elles, en la seva mesura, funcionava com una lent per sota el gel per fondre’l i debilitar-lo. Aquelles bombolles són les petites pistoles d’aire comprimit que contribueixen a fer trencar i cruixir el gel.

Finalment va arribar l’hivern més sever, just quan vaig acabar d’enguixar, i el vent va començar a udolar al voltant de la casa com si fins aleshores no hagués tingut permís per fer-ho. Nit rere nit les oques s’atansaven en la foscor amb un xivarri i rumor d’aleteig, fins i tot un cop la terra estava coberta de neu, i algunes s’aclofaven al Walden i algunes altres volaven arran de bosc en direcció a Fair Haven, amb destinació a Mèxic. Moltes vegades, en tornar de la ciutat a les deu o les onze de la nit, sentia les passes d’un estol d’oques, o de vegades d’ànecs, sobre les fulles seques del bosc del costat d’un toll del llac a darrere casa, on anaven a menjar, i el suau clacar de la guia quan s’afanyaven a marxar. El 1845 el Walden es va glaçar completament per primera vegada la nit del 22 de desembre, quan el llac de Flint i altres de més poc profunds així com el riu s’havien glaçat feia deu dies o més; el 1846, el dia 16; el 1949, cap al 31; i el 1950, cap el 27 de desembre; el 1952, el dia 5 de gener; el 1953, el 31 de desembre. La neu cobria la terra des del 25 de novembre i m’envoltava d’un escenari hivernal. Em vaig refugiar encara més dins la meva closca i vaig intentar mantenir un foc ben viu tant a casa com al pit. La meva ocupació a l’exterior en aquells dies era la de recollir fusta morta del bosc, dur-la a les mans o a l’esquena, o de vegades arrossegar un pi mort a sota el braç fins a la meva cabana. Una vella bardissa que feia de fita que havia vist dies més bons fou una bona presa per a mi. La vaig sacrificar a Vulcà, perquè ja havia conclòs el seu servei al déu Terminus. El sopar és un esdeveniment molt més interessant si s’ha anat a la neu a caçar, o a robar, diríeu, el combustible per fer-lo! El pa i la carn són més dolços.^[66] Als boscos del voltant de les nostres ciutats hi ha prou trossos de llenya de tota mena per escalfar molts focs, però actualment no n’escalfen cap, i hi ha gent que creu que impedeixen el creixement del bosc jove. També hi havia la fusta que arrossega l’aigua i queda a la deriva del llac. Durant l’estiu vaig trobar una barcassa feta amb troncs de pi, amb escorça i tot, que els irlandesos havien unit quan es va fer el tren. Jo la vaig arrossegar parcialment fins a la riba. Després d’estar en remull dos anys i reposar durant sis mesos, estava en perfecte estat, encara que li faltava bastant per assecar-se del tot. Un dia d’hivern em vaig entretenir a arrossegar-ne trossos pel llac, gairebé mitja milla, empenyent-los patinant amb un extrem del tronc a l’espatlla i l’altre sobre el gel; també vaig lligar diversos troncs amb una tira de bedoll o fràngula que tenia un ganxo a la punta i els vaig estirar. La fusta, tot i que estava completament molla i pesava gairebé com el plom, va cremar molt, i a més va fer un foc molt calent; fins i tot vaig arribar a pensar que cremaven millor perquè estaven xopes, com si el pi de Banks, pel fet d’estar a tocar de l’aigua, cremés més, com una làmpada.

Gilpin, en el seu discurs dels habitants dels límits forestals d’Anglaterra, diu que «l’antiga llei forestal considerava les intrusions furtives i les cases i tanques construïdes al límit del bosc greus alteracions que castigava severament amb el nom de purprestures, com a actes tendents ad terrorem ferarum —ad nocumentum forestae, etc»., a l’espant dels animals de caça i en detriment del bosc. Però a mi m’interessava la conservació dels animals de caça major i el dret a llenya més que no pas els caçadors i els llenyataires, com si jo fos l’amo i senyor del bosc; si se’n cremava alguna part, encara que la cremés jo per accident, m’omplia d’una pena que durava més i era més inconsolable que la dels propietaris; em feia pena que els propietaris tallessin arbres. M’agradaria que els pagesos, quan tallen arbres, sentissin part de la por que els antics romans sentien en obrir una clariana o deixar entrar la llum en un bosquet consagrat (lucum conlucare), és a dir, que creguessin que estava consagrat a un déu. Els romans feien un sacrifici expiatori i pregaven: sigueu déu o deessa, a qui aquest bosquet està consagrat, sigueu-me propici a mi, la meva família i els meus fills, etc.

És admirable el valor que encara es posa a la fusta fins i tot en aquesta època i en aquest país nou, un valor més permanent i universal que el de l’or. Malgrat totes les descobertes i invents, cap home passa per alt una pila de llenya. La trobem tan preciosa com la hi trobaven els nostres avantpassats saxons o normands. Com ells construïen els seus arcs de fusta, nosaltres hi construïm les nostres armes. Michaux, fa més de trenta anys, deia que el preu de la fusta com a combustible a Nova York i Filadèlfia «gairebé és igual, o de vegades superior, que el de la millor fusta de París, tot i que aquesta capital immensa anualment necessita més de tres-centes mil cordes^[67] i està envoltada a tres-centes milles a la rodona per camps de cultiu». En aquesta ciutat, el preu de la fusta augmenta contínuament, i l’únic dubte és quan pujarà aquest any respecte el passat. Mecànics i comerciants que van personalment al bosc amb aquest únic objectiu sens dubte assistiran a la subhasta de fusta, i fins i tot pagaran un preu ben alt per tenir el privilegi d’espigolar després del llenyataire. Fa molts anys que els homes recorren al bosc per combustible i el material de les arts: l’habitant de Nova Anglaterra i el de Nova Holanda,^[68] el parisenc i el celta, el pagès i Robin Hood, Goody Blake i Harry Gili; en moltes parts del món el príncep i el camperol, l’erudit i el salvatge, necessiten unes quantes branques de bosc per escalfar-se i coure’s l’aliment. Jo tampoc no en podria passar sense.

Tots els homes miren la seva pila de llenya amb afecte. A mi m’agrada molt tenir la meva a fora la finestra, i com més estelles millor per recordar-me la grata feina. Tenia una destral vella que no reclamava ningú amb la qual, a estones, els dies d’hivern i a la part més assolellada de la casa, jugava amb les soques que havia extret del camp de mongetes. Tal com em va profetitzar el mentor quan llaurava, em van escalfar dues vegades: una mentre les partia i una altra quan les tenia enceses, de manera que cap altre combustible faria tanta escalfor. Pel què fa a la destral, em van aconsellar que anés al ferrer del poble a «treure-me-la de sobre»; en canvi, em vaig treure de sobre el consell i, després de posar-li un mànec de pacaner del bosc, la vaig fer anar tirant. Potser estava esmussada, però almenys estava ben ferrada.

La resina de pi era un gran tresor. És interessant recordar la quantitat de llenya que encara hi ha amagada a les entranyes de la terra. Fa anys, solia explorar alguna vessant nua en què hi hagués hagut un bosc de pins i en desenterrava les arrels. Són pràcticament indestructibles. Encara es troben soques de trenta o quaranta anys, com a mínim, amb el centre en bones condicions, tot i que l’albeca s’ha convertit en un motlle vegetal, com sembla per les escames que l’escorça gruixuda ha desenvolupat en forma d’anella, arran de terra, a quatre o cinc polzades del centre. Aquesta mina es podria examinar amb una destral i una pala, i seguir la reserva medul·lar, groga com el greix de bou, com si s’hagués trobat una veta d’or a les profunditats de la terra. No obstant això, per encendre el foc solia emprar fulles seques del bosc que havia guardat a la cabana abans que arribés la neu. Els llenyataires, quan acampen pel bosc, encenen un foc amb estelles de pacaner verdes i tallades ben fines. Una vegada en vaig tenir. Quan els habitants de la ciutat encenien els seus focs més enllà de l’horitzó, jo també advertia els diversos habitants salvatges de la vall del Walden amb una columna de fum que sortia de la meva xemeneia, que estava despert.

La fusta dura i verda, tot i que jo no en feia servir gaire, responia millor que cap altra al meu propòsit. De vegades deixava un bon foc quan sortia a passejar una tarda d’hivern i, quan tornava, al cap de tres o quatre hores, encara estava encès i esplèndid. Casa meva no estava buida encara que jo no hi fos. Era com si hi hagués deixat algun vigilant alegre. Allà hi vivíem jo i el foc, i el vigilant va demostrar que era de confiança. Un dia, això no obstant, mentre jo tallava llenya, vaig pensar que faria un cop d’ull per la finestra per comprovar que no se m’encenia la casa; fou l’única vegada que recordo haver estat especialment neguitós per aquest motiu; així doncs, vaig mirar a dins i vaig veure que una espurna havia encès el llit, de manera que hi vaig entrar i el vaig apagar quan la zona cremada era de la mida de la meva mà. Però a casa meva estava situada en un punt tan assolellat i arrecerat, i tenia la teulada tan baixa, que em podia permetre deixar apagar el foc gairebé qualsevol dia d’hivern.

Els talps feien niu al meu soterrani i clavaven queixalada a una de cada tres patates, fins i tot s’hi van fer un llit ben còmode amb alguns pèls que havien sobrat de l’arrebossat després d’enguixar la casa i amb paper d’estrassa. Als animals salvatges els agrada tant el confort i l’escalfor com als homes, i només sobreviuen a l’hivern perquè s’han buscat bon refugi. Alguns amics meus parlaven com si me n’hagués anat al bosc amb la intenció de congelar-me. L’animal amb prou feines es fa un jaç que escalfa amb el cos, en un indret arrecerat; l’home, en canvi, després d’haver descobert el foc, tanca una mica d’aire en un apartament espaiós i l’escalfa en lloc de treure-se’l a ell mateix, fa que el seu llit, en el qual es pot moure sense la roba més incòmoda, mantingui una mena d’estiu a mig hivern, i per mitjà de les finestres permet que entri la claror i amb una làmpada allarga el dia. Així s’aparta una o dues passes de l’instint i s’estalvia una mica de temps per dedicar-lo a les belles arts. Quan em passava estones llargues exposat a les ràfegues més dures i tot el cos se m’havia començat a quedar petrificat, arribava a l’ambient acollidor de casa meva i ben aviat recuperava les facultats i allargava la meva vida. La casa més luxosa té poc de què presumir en aquest aspecte i no ens hem de preocupar per especular com es destruirà la raça humana. Seria senzill tallar-li els fils en qualsevol moment amb una ràfega més intensa del nord. Seguim dibuixant el calendari a partir dels divendres freds i les grans nevades,^[69] però un divendres una mica més fred, o més temps de neu posaria la data límit de l’existència de l’home al planeta.

L’hivern següent vaig fer servir una petita cuina econòmica perquè el bosc no era de la meva propietat, però no mantenia el foc tan bé com una llar de foc oberta. Cuinar va deixar de ser, en gran part, un procés poètic per ser simplement químic. Ben aviat s’oblidarà, aquests temps de forns, que solien rostir les patates a les cendres, igual que feien els indis. El forn no només ocupa lloc i perfuma la casa, sinó que, a més a més, amaga el foc, i jo em vaig sentir com si hagués perdut un company. Al foc sempre s’hi veu un rostre. El treballador, en mirar-lo al vespre, purifica els seus pensaments de la brossa i la terrenalitat que ha acumulat al llarg del dia. Però jo ja no podia asseure’m i contemplar el foc, i em van venir al cap amb una nova força les paraules pertinents d’un poeta: