16. EL LLAC A L’HIVERN

Després d’una tranquil·la nit d’hivern em vaig despertar amb la impressió que se m’havia formulat alguna pregunta a la qual hauria intentat respondre en va mentre dormia: què, com, quan, on? Però es despertava la naturalesa, en la qual viuen totes les criatures, i treia el cap per les meves finestres amples amb una cara serena i satisfeta i sense cap pregunta als llavis. Em vaig despertar a una pregunta resposta, a la naturalesa i la llum del dia. La capa de neu gruixuda que s’estenia sobre la terra estava puntejada amb pins joves i el mateix vessant del turó on es trobava la meva casa semblava que digués: «Endavant!». La naturalesa no pregunta ni respon res que nosaltres, els mortals, puguem demanar. Ja fa temps que ha pres una decisió. «Oh, príncep, els nostres ulls contemplen amb admiració i transmeten a l’ànima el meravellós i variat espectacle d’aquest univers. La nit cobreix sens dubte una part d’aquesta creació gloriosa, però el dia arriba per deixar-nos al descobert aquesta obra mestra que s’estén de la terra fins a les planúries de l’èter».

Aleshores em disposo a dur a terme la meva tasca del matí. En primer lloc prenc la destral i la galleda i vaig a buscar aigua, si no és un somni. Després d’una nit freda i nevada es necessita una vareta màgica per trobar-la. Cada hivern la superfície líquida i tremolosa del llac, que era tan sensible a qualsevol alè i que reflectia qualsevol llum i ombra, es torna sòlida en un gruix d’un peu o un peu i mig, de manera que aguantaria els trineus més feixucs i sol quedar coberta per una capa de neu igualment gruixuda que la deixa al mateix nivell que els camps i costa distingir-la. Igual que les marmotes dels turons del voltant, tanca les parpelles i s’adorm durant tres mesos o més. Dret sobre la planúria coberta de neu, com si fos una pastura entre les muntanyes, m’obro camí primer per un peu de neu, després per un peu de gel i obro una finestra a sota els peus on, agenollat per beure, faig un cop d’ull a la calmada sala dels peixos, envaïda per una llum tènue com la que entra per una finestra de vidres esmerilats, amb el terra brillant de sorra igual que a l’estiu: allà hi regna una serenitat perenne i incommovible com en l’ambre cel crepuscular que es correspon amb el temperament fred i constant dels seus habitants. El cel es troba tant a sota com a sobre nostre.

A primera hora del matí, mentre tot està encarcarat per la gebrada, els homes vénen amb canyes de pescar i un dinar escàs, i deixen caure els fils prims a través del camp de neu per pescar esturions i perques; els homes salvatges, que per instint segueixen altres costums i confien en unes altres autoritats que les dels seus conciutadans i que, amb les seves anades i vingudes, cusen les ciutats per allà on, si no, s’estriparien. Es mengen el dinar asseguts damunt del llit de fulles de roure seques de la riba amb els seus abrics gruixuts, tan al dia en la saviesa natural com el ciutadà en l’artificial. Mai no consulten cap llibre i saben i poden explicar molt menys del que han fet. Es diu que encara es desconeix allò que practiquen. Un d’ells pesca els esturions amb perques com a esquer. Ens meravellem en veure el seu sarró, que era com un llac d’estiu, com si tingués l’estiu tancat a casa o sabés on s’amaga. A veure, com ha aconseguit tot això a ple hivern? Ah, treu cucs dels troncs podrits en glaçar-se la terra i així els pesca. La seva vida s’endinsa en la naturalesa més del que podrien penetrar els estudis del naturalista. Aquest últim aixeca la molsa i l’escorça amb delicadesa amb un ganivet per trobar insectes; el primer esberla soques amb la destral, i la molsa i l’escorça s’escampen pertot arreu. Es guanya la vida traient l’escorça dels arbres. Un home així té cert dret a pescar i m’agrada veure la naturalesa en ell. La perca s’empassa el cuc de la fusta, l’esturió s’empassa la perca, i el pescador s’empassa l’esturió; així es tanquen totes les escletxes en l’escala de l’ésser.

Quan passejava pel voltant del llac en dies de boira, de vegades em divertia observant la forma primitiva que algun pescador vast adoptava. Potser estenia branques de vern sobre els forats estrets del gel separats entre ells per quatre o cinc vares i a una distància semblant de la riba i, després d’assegurar l’extrem del fil a un pal per evitar que l’arrossegués l’aigua, passava la llinya fluixa al voltant d’una branca de vern, a un peu o més sobre el gel, lligada a una fulla seca que, en enfonsar-se, deixaria veure que havia picat algun peix. Les branques de vern apareixien a intervals regulars entre la boira a mesura que donava la volta al llac.

Ai, els esturions del Walden! Quan els veig estesos damunt del gel, o en un pou que el pescador talla en el gel en què fa un petit forat per deixar-hi entrar aigua, sempre em sorprenen per la seva bellesa poc usual, com si fossin peixos fabulosos, estranys als carrers, fins i tot als boscos, estranys igual que Aràbia en la nostra vida de Concord. Estan en possessió d’una bellesa enlluernadora i transcendent que els separa per un ampli interval dels esquelètics bacallans la fama dels quals ressona pels nostres carrers. No són verds com els pins, grisos com les pedres ni blaus com el cel, sinó que tenen, tal com jo els veig, si és possible, colors encara més inusuals, com flors i pedres precioses, com si fossin les perles, els nuclei o cristalls animalitzats de l’aigua del Walden. Com és evident, ells són Walden de cap a peus; són en si mateixos petits Waldens en el regne animal, waldenians.^[81] Em sorprèn que se’n pesquin aquí, que en aquest brollador fons i capaç, molt per sota dels molestos carruatges i trineus amb cascavells que traginen pels camins del Walden, nedi aquest gran peix maragda. No n’he vist mai cap de semblant al mercat; hauria estat el centre de totes les mirades. Ràpidament, amb quatre batzegades convulsives mal comptades, lliuren el seu esperit aquàtic, com un mortal traslladat abans d’hora al fi aire del cel.

Com que desitjava recuperar el fons perdut del llac Walden, vaig inspeccionar-lo detalladament, abans que es trenqués el gel, a principis del 1846, amb la brúixola, la cadena de mesurar i la sonda. S’explicaven moltes històries del fons d’aquell llac, o més aviat del seu fons inexistent, que evidentment estaven mancades de fonaments. És sorprenent el temps que els homes poden estar creient en l’absència de fons d’un llac sense molestar-se a comprovar si és cert. He visitat dos llacs que suposadament no tenien fons en una sola passejada pel veïnat. Molta gent s’ha cregut que el Walden arribava a l’altra banda del planeta. Alguns s’han passat una bona estona estirats damunt del gel, i l’han observat a través d’aquest mitjà enganyós, potser amb ulls plorosos i prenent decisions precipitades per por de refredar-se el pit, i han vist grans forats «pels quals passaria una càrrega de fenc», si hi hagués algú per dur-l’hi, la indubtable font de l’Estinx i l’entrada a les regions infernals d’aquelles parts. Uns altres han vingut de la ciutat amb un pes de «cinquanta-sis» i un carro ple de corda de polzada i no han aconseguit trobar-hi fons, ja que mentre el «cinquanta-sis» descansava pel camí, seguien donant corda en l’intent en va de sondejar la capacitat, veritablement immensurable, de meravellar-se. Però puc assegurar als meus lectors que el Walden té un fons raonablement ferm a una profunditat raonable, encara que sigui insòlita. La vaig mesurar amb facilitat amb un sedeny i una pedra d’aproximadament una lliura i mitja i vaig poder dir amb precisió quan la pedra deixava de tocar fons perquè havia d’estirar la corda amb molta més força abans que m’ajudés l’aigua per sota seu. La major profunditat fou de cent dos peus, als quals es podrien afegir els cinc peus que ha guanyat des d’aleshores i sumarien cent set peus. És una profunditat notable per a una extensió tan petita; no obstant això, la imaginació no podria treure’n ni una sola polzada. Què passaria, si tots els llacs fossin superficials? No afectaria les ments dels homes? Estic agraït que aquest llac s’hagi creat profund i pur com a símbol. Mentre els homes creuen en l’infinit, creuran que alguns llacs no tenen fons.

El propietari d’una fabrica, en sentir la profunditat que jo havia mesurat, va pensar que no podia ser cert perquè, segons el seu coneixement de les preses, la sorra no es mantenia en uns angles tan pronunciats. Però els llacs més profunds no són tan profunds en proporció a la seva extensió, com suposa la majoria, i si es drenessin, no deixarien valls gaire notables. No són com valls entre turons ja que, aquest que és tan inusualment profund per la seva extensió, si el talléssim en una secció vertical pel centre no es veuria més fondo que un plat pla. La majoria de llacs, un cop buits, deixarien un prat tan profund com els que veiem habitualment. William Gilpin, tan admirable en els seus relats de paisatges i habitualment correcte, dret a la punta del llac Fyne, a Escòcia, que ell descriu com «una badia d’aigua salada, de seixanta o setanta braces de profunditat i quatre milles d’amplada», i unes cinquanta milles de llarg, envoltat de muntanyes, observa que «si l’haguéssim pogut veure després del diluvi o la convulsió que fos de la naturalesa que el creà, abans que s’omplís d’aigua, quin abisme més horrorós ens hauria semblat!».

Però si prenguéssim el diàmetre més curt del llac Fyne i apliquéssim les proporcions al Walden, que, com hem vist, en una secció vertical sembla poc més que un plat pla, semblarà quatre vegades més superficial. Vet aquí els horrors augmentats dels abismes del llac Fyne si fos buit. No hi ha dubte que moltes valls somrients amb els seus camps extensos de cereals ocupen exactament un «horrible abisme» del qual han retrocedit les aigües, tot i que faria falta la vista del geòleg per convèncer els seus ingenus habitants d’aquest fet. Sovint, una mirada inquisitiva podria detectar les ribes d’un llac primitiu en els turons baixos de l’horitzó i no ha calgut que a continuació s’elevés la planúria per amagar la seva història. Però és molt més fàcil, com bé saben aquells que treballen a la carretera, trobar els forats quan s’hi fan bassals després que hagi plogut. El cert és que si donem la més mínima llicència a la imaginació, cavarà més fons i arribarà més amunt que la naturalesa. És probable que es descobreixi que la profunditat de l’oceà és incomparable amb la seva amplitud.

Mentre sondejava el llac a través del gel vaig poder determinar la forma del fons amb una precisió superior de la que és possible en examinar ports que no es glacen, i em va sorprendre per la seva regularitat general. En la zona més fonda hi ha diversos acres més plans que gairebé qualsevol camp exposat al sol, al vent i a l’arada. En un cas, en una línia escollida a l’atzar, la profunditat no variava més d’un peu en trenta vares; i generalment, cap al centre, calculava la variació de tres o quatre polzades per cada cent peus en qualsevol direcció. Hi ha qui sol parlar de forats profunds i perillosos fins i tot en llacs arenosos i tranquils com aquest, però l’efecte de l’aigua en aquestes circumstàncies es el d’anivellar totes les desigualtats. La regularitat del fons i la seva conformitat respecte les ribes i la mida dels turons veïns eren tan perfectes que es manifestava un promontori distant en els sondeigs al llarg del llac i se’n podia determinar la direcció observant la riba oposada. El cap es converteix en banc de sorra i en un baix pla, i la vall i la gorja en aigua profunda i en canal.

Aquesta coincidència notable la vaig observar després de dibuixar el mapa del llac a una escala de deu vares per polzada i d’anotar les mesures, més d’un centenar en total. En veure que la xifra que indicava la major profunditat estava on semblava ser el centre del mapa, vaig col·locar un regle al mapa, primer de llarg i després de través, i vaig observar, per sorpresa meva, que la línia de major longitud es creuava amb la línia de major amplitud exactament pel punt de major profunditat, malgrat que el centre és gairebé igual de pla i el perfil del llac està lluny de ser regular, després de calcular els extrems de longitud i amplitud de l’interior de les cales. Aleshores em vaig preguntar: qui sap si aquesta pista ens podria dur també a la part més profunda de l’oceà igual que a la d’un llac o d’un bassal? No és aquesta també la regla per mesurar l’altura de les muntanyes, considerades el contrari de les valls? Sabem que una muntanya no té el punt més alt en la part més estreta.

De cinc cales, en tres, o en totes les que es van sondejar, es va observar la presència d’un banc de sorra que en travessava l’entrada i les aigües més profundes del seu interior, de manera que la badia tenia tendència a ser una extensió d’aigua en la terra no només en horitzontal, sinó també en vertical, i a formar una conca o un llac independent. La direcció dels dos caps mostrava la direcció del banc. Les badies de la costa marítima també tenen un banc de sorra a l’entrada. A mesura que la boca de la cala era més ampla en comparació amb la seva longitud, la profunditat de l’aigua sobre el banc de sorra era més gran en comparació amb la conca. Així doncs, tenint en compte la longitud i l’amplada de la cala i les característiques de la riba del voltant, gairebé tindrem elements suficients per treure’n una fórmula vàlida en tots els casos.

Per tal de veure fins a quin punt podia calcular, amb aquesta experiència, el punt més profund d’un llac a través de l’observació únicament del contorn d’una superfície i les característiques de les seves ribes, vaig elaborar un mapa del llac White, que consta d’uns quaranta-un acres i, igual que aquest, no conté cap illa, ni afluent ni sobreeixidor coneguts; i com que la línia de més amplada queia molt a prop de la línia de més longitud, on dos caps oposats s’apropaven l’un a l’altre i dues badies oposades se separaven, em vaig aventurar a assenyalar un punt a poca distància de l’última línia com el més profund, encara en la línia de més longitud. La part més fonda la vaig trobar a uns cent peus d’aquell punt, en la direcció que jo preveia, i només era un peu més profund, és a dir, de seixanta peus. Evidentment, un corrent que la creués o una illa al llac complicarien molt el problema.

Si coneguéssim les lleis de la naturalesa, només necessitaríem un fet, o la descripció d’un fenomen real, per deduir els resultats concrets en aquest aspecte. Ara bé, només tenim coneixement d’unes quantes lleis i els nostres resultats estan viciats, no pas per confusions o irregularitats de la naturalesa, evidentment, sinó per la nostra ignorància pel que fa als elements essencials del càlcul. Les nostres nocions de la llei i l’harmonia estan en general limitades a aquells casos que detectem; però l’harmonia que resulta d’un nombre molt més gran de lleis, aparentment conflictives encara que en realitat siguin concurrents, que no hem descobert, encara és més meravellosa. Les lleis concretes són com els nostres punts de vista, igual que, per al viatger, el perfil d’una muntanya varia a cada pas i ofereix un nombre infinit de perfils, encara que una sola forma absoluta. Encara que ens hi fiquéssim o la perforéssim, no la comprendríem en la seva totalitat.

El que he observat del llac no és menys cert en l’ètica. És la llei de la mitja. Una regla com la dels dos diàmetres no només ens guia cap al sol en el sistema solar i el cor de l’home, sinó que traça línies de llarg i de través al conjunt de comportaments quotidians i concrets d’un home i a l’onatge de la vida en les seves cales i afluents, i allà on es creuen és on es defineix l’alçada o la profunditat del seu caràcter. Potser només ens cal saber la inclinació de les seves ribes i el terreny adjacent o les circumstàncies per deduir-ne la profunditat i el fons ocult. Si està envoltat de circumstàncies muntanyoses, una riba engorjada, els cims de les quals enfosquissin el fons i s’hi reflectissin, suggeririen una profunditat corresponent. Però una riba baixa i suau demostraria que és superficial en aquella part. Als nostres cossos, un front que es projecta amb valor indica una profunditat de pensament corresponent. També hi ha un banc de sorra a l’entrada de cada cala o inclinació particular; cada una d’elles és la nostra badia durant una temporada, en la qual estem detinguts i parcialment estancats. Aquestes inclinacions generalment no són capricioses sinó que tenen una forma, mida i direcció determinades pels promontoris de la riba, els antics eixos d’elevació. Quan aquest banc augmenta gradualment a causa de tempestes, marees o corrents, o del descens de les aigües, de manera que frega la superfície, el que al principi era una inclinació a la riba on s’havia refugiat un pensament es converteix en un llac individual, separat de l’oceà, on el pensament posa les seves pròpies condicions: canvia, potser, de salat a dolç, es converteix en un llac, un mar mort o una maresma. Amb l’arribada de cada individu a aquesta vida, no podríem suposar que s’ha format un banc semblant a la superfície en algun indret? És cert, som uns navegants tan pobres que els nostres pensaments, en la seva majoria, voregen una costa sense badies i conversen únicament amb els racons de les badies de la poesia, o es dirigeixen als ports públics més coneguts i entren als molls secs de la ciència, on es reparen per adequar-se a aquest món, sense que cap corrent natural concorri per individualitzar-los.

No conec cap altre afluent o sobreeixidor del Walden a banda de la pluja, la neu i l’evaporació, encara que potser, amb un termòmetre i un fil podríem trobar aquests punts, perquè l’aigua que entra al llac probablement sigui la més fresca a l’estiu i la més calenta a l’hivern. Quan els talladors de gel hi van treballar els anys 1846 i 1847, els trossos que enviaven a la riba un dia van ser rebutjats pels encarregats d’apilar-los, perquè no tenien el gruix suficient per apilar-los amb la resta. Així, els talladors van descobrir que el gel d’una petita zona era dues o tres polzades més prim que a la resta del llac, la qual cosa els va dur a pensar que per allà hi havia d’haver un afluent. També em van dur fins a una placa de gel per ensenyar-me un altre indret que ells creien que era un «punt de fuita», a través del qual l’aigua del llac s’escapava per sota el turó fins a un prat veí. Es tractava d’una petita cavitat a menys de deu peus sota l’aigua, però crec que puc garantir que el llac no necessitarà cap soldadura fins que li trobin una escletxa més gran. Algú ha suggerit que, si es trobés una «fuita» semblant, la seva connexió amb el prat, si existís, es podria demostrar llançant serradures o pols de color per la boca del forat i posant un filtre al brollador del prat amb el qual es podrien recollir les partícules arrossegades pel corrent.

Mentre jo seguia amb l’observació, el gel, que tenia un gruix de setze polzades, s’ondulava amb un vent lleuger com l’aigua. És ben sabut que no es pot fer servir un nivell sobre el gel. A una vara de la riba la seva màxima fluctuació, observada per mitjà d’un nivell posat a terra i dirigit cap a un bastó graduat sobre el gel, era de tres quarts de polzada, tot i que el gel semblava fermament enganxat a la riba. Probablement era més gran al centre. Però qui sap si no podríem detectar una ondulació a la crosta de la terra si disposéssim d’uns instruments prou precisos? Quan tenia dos peus del nivell sobre terra i el tercer sobre el gel, i dirigia la mirada sobre aquest últim, un ascens o descens del gel d’una importància gairebé infinitèsima suposaven una diferència de diversos peus sobre un arbre de l’altre costat del llac. Quan vaig començar a fer forats al gel amb la intenció de mesurar-lo, hi havia tres o quatre polzades d’aigua sobre el gel que estava sota una capa gruixuda de neu que s’havia enfonsat fins aquell nivell, però l’aigua es va començar a escórrer pels forats de seguida i ho va seguir fent durant dos dies en corrents profunds, que van fondre el gel i van contribuir en essència, si no principalment, a assecar la superfície del llac, ja que en colar-se l’aigua, feia alçar i flotar el gel. Era més o menys com fer un forat al fons d’un vaixell per deixar-ne sortir l’aigua. Quan els forats es glacen i arriba la pluja, i finalment una nova glaçada forma una capa fina que ho cobreix tot, queda puntejat per belles figures internes i fosques que formen com una teranyina que podríem anomenar rosetons de gel, produïdes pels canals oberts per l’aigua que flueix de tots costats cap a un centre. En algunes ocasions, també, quan el gel quedava cobert de bassals superficials, jo observava una doble ombra del meu cos, una sobre el cap de l’altra, una sobre el gel i l’altra sobre els arbres o la vessant.

Mentre encara dura el fred del gener i la neu i el gel són capes gruixudes i fermes, ve el senyor prudent de la ciutat a procurar-se gel per refrescar-se les begudes de l’estiu; és d’una saviesa admirable, fins i tot patètica, preveure la calor i la set del juliol ara que estem a gener (i anem amb abric gruixut i mitena!) i hi ha tantes coses que no estan assegurades. Pot ser que no apili tresors en aquest món^[83] que refredarà la beguda del seu estiu en el següent. Talla i serra la bassa sòlida, treu la teulada de la casa dels peixos i s’endú amb el seu element i aire, subjectat amb cadenes, a través de l’aire favorable de l’hivern, fins al celler hivernal, per enterrar-hi l’estiu. Sembla un blau solidificat quan es veu passar de lluny pels carrers. Aquests talladors de gel són una raça feliç, plena de bromes i alegria. Quan els acompanyava em solien convidar a serrar pous i m’oferien sempre un lloc on el gel era menys fi. L’estiu del 1846-1847 van arribar un centenar d’homes de procedència hiperbòrica^[84] que van baixar al nostre llac amb molts carros plens d’eines desgarbades del camp, trineus, arades, broques, tallagespes, pales, serres, rasclets, tots ells armats amb un pic de dues puntes que no es descriu ni a El pagès de Nova Anglaterra ni a L’agricultor. No sabia si havien vingut a sembrar sègol d’hivern o alguna altra mena de cereal introduït recentment d’Islàndia. En no veure adob per enlloc, vaig pensar que volien rascar la terra, tal com havia fet jo, convençuts que el sòl era profund i que havia estat prou temps sense cultivar. Van dir que un senyor de pagès, que no apareixia en escena, volia doblar els seus diners que, pel que vaig entendre, ja ascendien a mig milió; no obstant això, per tal de cobrir cada un dels seus dòlars amb un altre, va robar l’únic abric, ai, la pròpia pell, del llac Walden a ple hivern. Es van posar a treballar de seguida: llaurar, carretejar, arrossegar, solcar, en un ordre admirable, com si tinguessin pensat convertir-ho en una granja model. No obstant això, quan m’hi vaig fixar per veure quina mena de llavor llançaven als solcs, uns quants homes del meu costat es van posar de sobte a aixecar amb ganxos el propi motlle verge, estirant-lo bruscament d’una forma peculiar fins a arribar a la sorra, o més ben dit a l’aigua (perquè el terra era molt fangós, com qualsevol terra ferma d’allà) i se’l van endur amb trineus. Aleshores vaig suposar que devien tallar turba en un pantà. Anaven i venien cada dia, amb el xisclet peculiar de la locomotora, des de i cap a algun lloc de les regions polars, tal com em semblava, talment com un estol d’ocells de neu àrtics. Però en algunes ocasions l’índia Walden es venjava i algun dels treballadors, que caminava darrere la jova, patinava per una esquerda del terra cap al tàrtar^[85] i, aquell que abans era tan valent, de sobte es convertia en una novena part d’un home i estava a punt de perdre la seva calor animal; s’alegrava de refugiar-se a casa meva i reconeixia que hi havia alguna virtut en una estufa; o, de vegades, el sòl glaçat arrencava una peça d’acer de la reixa de l’arada o l’arada quedava enganxada al solc i s’havia de tallar.

De fet, eren cent irlandesos, amb capatassos ianquis, els que venien cada dia de Cambridge per endur-se’n el gel. El partien a trossos amb mètodes massa coneguts per haver-los de descriure, i aquests trossos, un cop arrossegats amb trineus fins a la riba, es carregaven ràpidament a una plataforma de gel i s’elevaven amb ganxos de ferro, politges i aparells, els apilaven amb l’ajuda de cavalls, com si fossin barrils de farina, i es col·locaven uns al costat dels altres, en fileres, com si formessin la base sòlida d’un obelisc dissenyat per foradar els núvols. Em van explicar que en un bon dia podrien treure mil tones de gel, que suposava una extensió d’aproximadament un acre. Formaven solcs profunds i «depressions» sobre el gel, com si fos terra ferma, a causa del pas dels trineus sobre la mateixa traça, i els cavalls es menjaven invariablement la civada de trossos de gel buidats en forma de menjadores. Deixaven les pannes de gel a l’aire lliure en una pila que s’alçava trenta-cinc peus i feia sis o set vares d’amplada. Escampaven fenc entre les capes exteriors per no deixar entrar l’aire, perquè quan feia vent, que mai com ara no era tan fred, si hi trobava pas, obria grans cavitats i deixava només lleugers suports o travesses aquí i allà, fins que acabava per ensorrar-la. Al començament semblava una extensa fortalesa blava o Valhalla, però quan van començar a omplir les escletxes amb el bast fenc dels prats i va quedar coberta de caramells de gel, semblava una venerable ruïna plena de molsa, construïda amb un marbre de vetes blaves, el refugi d’hivern, el vell que veiem a l’almanac, la seva barraca, com si s’hagués proposat passar l’hivern amb nosaltres. Calculaven que un vint-i-cinc per cent del gel no arribaria al seu destí i que un dos o tres per cent més es perdria durant el transport. No obstant això, una part encara més gran d’aquella pila tenia un destí diferent al previst, ja que, o bé perquè no es trobava gel en les condicions esperades, amb més aire de l’habitual, o bé per algun altre motiu, mai no arribaria al mercat. Aquesta pila, feta l’hivern de 1846 i 1847 i el contingut de la qual s’estimava de deu mil tones, finalment es va tapar amb fenc i taulons, i malgrat que no es va destapar fins al juliol següent per transportar-ne una part, la resta va quedar exposada al sol i es va mantenir aquell estiu i l’hivern següent, i no es va acabar de fondre fins al setembre de 1848. D’aquesta manera el llac en va recuperar la major part.

Igual que l’aigua, el gel del Walden, vist de prop, és d’un to verdós, en canvi vist de lluny es veu d’un blau molt bonic, i fàcilment es distingeix del gel blanc del riu, o del vagament verdós d’alguns llacs que es troben a un quart de milla d’allà. De vegades, una d’aquestes grans pannes de glaç patina del trineu del tallador de gel i cau en algun carrer de la ciutat, on roman durant una setmana com una gran maragda, un objecte d’interès per a tots els vianants. He observat que una part del Walden que en estat líquid era verda, en glaçar-se sembla blava des del mateix punt de vista. Així, de vegades, els sots del voltant del llac, a l’hivern s’omplen d’una aigua igualment verdosa però l’endemà es veuen plens de gel blau. Potser el color blau de l’aigua i el gel són deguts a la llum i a l’aire que contenen, i com més transparent més blau es veu. El gel és un subjecte interessant de contemplar. Els talladors de gel em van explicar que en alguns pous de gel del llac Fresh hi tenien gel de feia cinc anys en perfectes condicions. Com és que l’aigua en una galleda de seguida es podreixi i en canvi si està congelada es conservi sempre en bon estat? Generalment es diu que aquesta és la diferència entre els sentiments i la intel·ligència.

Durant setze dies vaig veure un centenar d’homes per la finestra que treballaven com pagesos atrafegats, amb joves i cavalls i aparentment totes les eines de la pagesia, una imatge com la que es veu a la portada de l’almanac; cada vegada que els mirava em venia al cap la faula de l’alosa i els segadors,^[86] o la paràbola del sembrador^[87] i altres de l’estil; ara han marxat tots i, d’aquí a uns trenta dies, probablement miraré per la mateixa finestra l’aigua de verd marí del Walden que reflecteix els núvols i els arbres i s’evapora en solitud, i no quedarà cap rastre que hi hagi passat mai cap home. Pot ser que senti un cabussó solitari que riu mentre es capbussa i muda el plomatge o que vegi un pescador sol a la barca, flotant com una fulla, contemplant la seva forma reflectida en les ones, on cent homes feia poc que treballaven.

Així és com, segons sembla, els habitants sufocats de Charleston i Nova Orleans, de Madràs, Bombai i Calcuta, beuen del meu pou. Al matí banyo la meva intel·ligència en la filosofia estupenda i cosmogònica del Bhagvat-Gita, des de la composició de la qual han passat anys de déus i en comparació amb la qual el nostre món modern i la seva literatura semblen raquítics i trivials; dubto de si aquesta filosofia no s’hauria de relacionar amb un estadi anterior d’existència, de tan allunyada com està la seva sublimitat de les nostres concepcions. Deixo el llibre i vaig al meu pou d’aigua i, ai, hi trobo el servent del braman, sacerdot de Braman, Vixnu i Indra, que encara seu al seu temple del Ganges llegint els Vedes o viu a l’arrel d’un arbre amb una crosta de pa i una gerra d’aigua. Trobo el seu servent que ve a treure aigua per al seu amo i les nostres galledes, com aquell qui diu, gairebé xoquen en el mateix pou. L’aigua pura del Walden es barreja amb l’aigua sagrada del Ganges. Amb vent favorable, flueixen més enllà d’on es troben les fabuloses illes de l’Atlàntida i les Hespèrides, segueixen el periple d’Hannó^[88] i, flotant al costat de Ternat i Tidor^[89] i l’entrada del golf Pèrsic, es fonen amb els vents tropicals del mar de l’índia fins a tocar terra en ports dels quals Alexandre només en coneixia el nom.