4. SONS

Però mentre ens limitem als llibres, encara que sigui als més selectes i clàssics i llegim només en idiomes escrits en concret, que no són res més que dialectes provincians, estem en perill d’oblidar l’idioma que parlen totes les coses i esdeveniments sense emprar metàfores, que per si sol ja és abundant i modèlica. Es publica molt, però tot el que es publica deixa poca empremta. Ningú no recordarà els raigs que entren per les escletxes un cop obrim els porticons de bat a bat. No hi ha cap mètode ni disciplina capaç de substituir la necessitat d’estar sempre en alerta. Què és un curs d’història, filosofia o poesia, per molt selecte que sigui, o la millor societat, o la rutina de vida més admirable, si les comparem amb la disciplina d’observar sempre el que hi ha per veure? Sereu un lector, un simple estudiant o un observador? Llegiu el vostre destí, mireu què és el que us espera i dirigiu-vos-hi.

El primer estiu no vaig llegir llibres; vaig triar mongetes. No, sovint feia coses millors. De vegades no em podia permetre sacrificar l’explosió de vida del moment amb cap feina, ja fos mental o manual. M’agrada donar un marge generós a la meva vida. Alguns matins d’estiu, després del bany habitual, m’asseia davant de la porta assolellada des que sortia el sol fins al migdia, absort en un somni, entre els pins, els pacaners i els sumacs, en una solitud i una calma impertorbables, mentre els ocells cantaven pel meu voltant o voletejaven en silenci per tota la casa, fins que el sol queia per la finestra de l’oest o el soroll del carro d’algun viatger que passava per la carretera llunyana em recordava que havia transcorregut el temps. En aquelles ocasions jo creixia com el blat de moro a la nit, i el resultat era molt millor que el de cap manualitat que hagués pogut fer. No era temps que restava de la meva vida sinó una activitat molt superior a la que era habitual per a mi. Vaig entendre els conceptes orientals de contemplació i abandó de les tasques. En general, no tenia consciència del pas del temps. El dia avançava com si volgués il·luminar alguna obra meva; era matí i, apa, ja arribava el vespre, i no s’havia fet res memorable. En comptes de cantar com els ocells, somreia en silenci davant de la meva bona sort incessant. De la mateixa manera que el pardal refila dalt del pacaner de davant la meva porta, jo deixava anar alguna rialla o xerroteig suprimit que ell podia sentir sortir del meu niu. Els meus dies no eren dies de la setmana amb el segell de cap deïtat pagana, ni estaven fraccionats en hores i inquiets pel tic-tac del rellotge; jo vivia com els indis Puri, de qui es diu que «com que per ahir, avui i demà només tenien una paraula, expressaven els diversos significats assenyalant enrere per dir ahir, endavant per dir demà o a sobre per indicar el dia present». No hi ha cap dubte que els meus conciutadans s’ho agafaven com a senyal de mandra, però si els ocells i les flors m’haguessin valorat segons els seus estàndards, no m’haurien trobat a faltar. Un home s’ha de trobar les ocasions en ell mateix, és cert. El dia és molt tranquil i és poc probable que li recrimini la indolència.

Aquell era el meu estil de vida i això, almenys, em deixava en avantatge per sobre d’aquells que es veien obligats a buscar la diversió a fora, a la societat i al teatre perquè, per a mi, la vida era diversió i mai no deixava de ser original. Era un drama de diverses escenes i sense fi. Certament, si sempre ens guanyéssim la vida i la reguléssim d’acord amb millor i més novedós mode après, mai no ens enutjaríem. Seguiu el vostre geni prou de prop i no us fallarà a mostrar-vos noves perspectives cada hora. La feina de la casa era un entreteniment ben agradable. Quan tenia el terra brut, em llevava d’hora i, després de treure tots els mobles a fora a sobre l’herba (llit, matalàs en un sol pilot), deixava córrer aigua per terra, hi escampava sorra blanca del llac i aleshores ho fregava amb una escombra fins que quedava net i polit. A l’hora que els del poble trencaven el dejuni, el sol del matí ja m’havia eixugat prou la casa com per deixar-m’hi tornar a ficar els mobles, de manera que la meva meditació havia quedat gairebé ininterrompuda. Era agradable veure totes les meves pertinences a l’herba en una pila no gaire grossa, com la d’un gitano, i la meva taula de tres potes, de sobre la qual no n’havia tret els llibres, la ploma ni la tinta plantada entre pins i pacaneres. Ells també semblaven contents de sortir a fora, i era com si els fes mandra que els tornés a entrar. En algunes ocasions tenia la temptació d’estirar-hi un tendal al damunt i asseure-m’hi. Valia la pena veure com els tocava el sol i sentir el vent lliure com bufava pel seu voltant. La major part dels objectes que ens són familiars resulten molt més interessants a fora que a dins de casa. Un ocell s’asseu a la branca més propera, la sempreviva creix sota la taula i les parres de les móres se’ls enfilen per les potes; pinyes, castanyes i fulles de maduixer pertot arreu. Semblava que aquella fos la manera en què aquelles formes s’havien transferit als nostres mobles, a taules, cadires i llits: pel seu origen comú.

Casa meva estava ubicada en un vessant de la muntanya, a l’extrem d’un bosc extens, enmig d’un bosc jove de pins i pacaneres i a poc més de trenta metres del llac al qual s’arribava per un corriol estret. Al pati del davant hi tenia maduixers, moreres i semprevives, herba de Sant Joan i vara d’or, roures i guinders, móres i cacauets. Cap a finals de maig, el guinder (Cerasus pumila) decorava els costats del camí amb les seves flors delicades disposades en rams cilíndrics a la punta d’unes tiges curtes, que, finalment a la tardor, es doblegaven pel pes d’un fruit bell i de bona mida i lluïen com raigs a banda i banda. Les vaig tastar com a compliment a la Natura, encara que no eren gaire bones. El sumac (Rhus glabra) es va fer molt exuberant i es va obrir pas per entre el terraplè que havia construït jo mateix i havia arribat a superar el metre i mig el primer any. Tenia un fullatge pinat ample, estrany, però agradable a la vista. Els brots generosos que projectava al final de la primavera d’unes branques seques que semblaven mortes, es convertien com per art de màgia en branques verdes i tendres de més de dos centímetres de diàmetre. De vegades, mentre estava assegut a la finestra, presenciava com, fins i tot amb absència de vent, se’ls trencaven les branques amb un soroll sec, pel pes que les seves juntes no podien aguantar després d’un creixement tan desmesurat. A l’agost, les grans quantitats de móres que quan encara eren flor havien atret tantes i tantes abelles, adoptaven de forma gradual aquell to carmesí vellutat tan lluent i, pel pes un cop més, doblegaven les branques tendres fins a fer-les trencar.

Assegut a la finestra, aquesta tarda d’estiu, veig rondar els falcons per la meva clariana; el voleteig dels coloms silvestres, que volen en parelles o trios, m’atrauen la mirada; els que es posen alerta a les branques del pi blanc de darrere casa i omplen l’aire de veus; un falcó pescador es capbussa en la superfície cristal·lina i surt amb un peix; un visó treu el cap de la bassa de davant la meva porta i atrapa una granota de la riba; la jonça es doblega sota el pes dels ocells Dolichonyx oryzivorus voletejant pertot; i aquesta última mitja hora he sentit el sotragueig dels vagons de tren, que ara s’esmorteeixen ara es revifen com el crit de la perdiu, que transporta viatgers de Boston cap al camp. I és que tampoc no estava tan apartat del món com aquell xicot que, pel que es diu, va anar amb un pagès a la part est del poble però al cap de poc va fugir cap a casa de nou, deprimit i enyorat. Mai no havia vist un indret més buit i apartat; tothom n’havia marxat, perquè des d’allà, ni tan sols se sentia el xiulet del tren! Dubto que actualment quedi cap indret així en tot Massachusetts:

El tren de Fitchburg toca el llac a uns cinc-cents metres al sud d’on visc jo. Normalment, per anar al poble, vaig per aquesta via que, com aquell qui diu, és el meu vincle amb la societat. Els treballadors dels trens de mercaderies, que recorren tota la ruta, em saluden com ho fan a un vell conegut, de tantes vegades com ens creuem, i pel que es veu m’han pres per un treballador més; i de fet ho sóc. Jo també em dedicaria a reparar alguna via de l’òrbita terrestre.

El xiulet de la locomotora penetra els meus boscos estiu i hivern, com el crit del falcó que vola per damunt el corral del pagès, i m’informa que un grapat de comerciants incansables de la ciutat, o per altra banda del camp, arriben al poble. Quan es troben sota el mateix horitzó s’avisen per deixar-se pas, de manera que els xiulets potser se senten des de dos pobles alhora. Gent del camp, us portem comestibles; camperols, aquí teniu les vostres racions! Per aquí no hi ha cap home prou independent com per dir-los que no cal. I aquest és el preu que té!, crida el xiulet del compatriota; fusta com un ariet a vint milles per hora contra la muralla de la ciutat, i prou seients per a tots aquells que van cansats i carregats. Amb aquesta enorme cortesia el camp ofereix repòs a la ciutat. Es despullen tots els turons de nabius indis, els prats de móres es duen en pes cap a la ciutat. Puja el cotó i baixa la roba teixida; puja la seda i baixa la llana; pugen els llibres, però baixa l’enginy que els escriu.

Quan em trobo la locomotora amb tots els vagons en moviment planetari (o més ben dit com un estel, perquè l’observador no sap si amb aquella velocitat i amb aquella direcció tornarà mai a visitar aquest sistema perquè l’òrbita no sembla que tingui retorn) amb el núvol de vapor com a estendard estès d’or i de plata, com molts dels núvols que he vist a dalt del cel amb les masses desplegades a la llum, com si aquest semidéu viatger, aquest fabricador de núvols, volgués prendre la posta de sol com a lliurea d’aquell tren; quan sento el cavall de ferro que fa ressonar les muntanyes amb el seu esbufec de trons i sacseja la terra per allà on passa i treu foc i fum del nas (no sé pas quina mena de cavall alat o drac ferotge s’inventaran en la nova Mitologia), sembla que la terra hagués tingut una raça que ara és digna d’habitar-la. Si tot fos com sembla i els homes convertissin els elements en criats per a finalitats nobles! Si el núvol que flota sobre la locomotora fos la transpiració de fets heroics o tan benvolent com la que flota sobre els camps del pagès, aleshores els elements i la pròpia Natura acompanyarien els homes alegrement en els seus viatges i els farien d’escortes.

Observo el pas dels vagons del matí amb el mateix sentiment amb què veig la sortida del sol, que gairebé té la mateixa regularitat. La seva filera de núvols que s’estenen i s’enfilen amunt i més amunt, cap al cel, mentre els vagons es dirigeixen a Boston, amaga el sol durant un minut i deixa el meu camp llunyà a l’ombra. Un tren celestial al costat del qual el bonic tren de vagons que abraça la terra no és res més que la punta de la llança. El mosso del cavall de ferro es llevava ben d’hora, aquest matí d’hivern, amb la llum de les estrelles encara sobre les muntanyes per alimentar i equipar el seu corser. El foc també s’ha llevat d’hora per proporcionar-li l’escalfor que li és vital i engegar-lo. Si l’empresa fos tan innocent com matinera! Si el gruix de neu és considerable, es calcen les raquetes i, amb una arada gegant, caven una rasa de les muntanyes fins al mar per la qual els vagons, com si fos una sembradora mecànica, escampessin tots els homes inquiets i la mercaderia circulant per tot el país com faria amb les llavors. Durant tot el dia el corser d’acer vola per tot el país i s’atura només per tal que el genet descansi, i a mi em desperta el seu esbufec desafiant a mitja nit, quan en algun racó de bosc s’enfronta als elements coberts pel glaç i la neu. No tornarà a l’estable fins que vegi l’estrella del matí, i tornarà a emprendre el seu viatge sense gairebé ni haver reposat. O potser, al vespre, el sento que és a l’estable i expulsa l’energia supèrflua del dia, per calmar-se els nervis, refrescar-se i refer-se amb unes quantes hores de son de ferro. Si l’empresa fos tan heroica i prominent com prolongada i incansable!

A l’altra punta de boscos poc freqüentats, al límit dels pobles, on de dia antigament només entrava el caçador, ara hi entren com a fletxes a plena nit aquests sedans lluents sense que ningú en conegui els habitants. S’aturen ara en alguna estació radiant d’algun poble o ciutat, on ja s’ha reunit una multitud social, i després a Dismal Swamp, on espanten el mussol i la guilla. Les sortides i arribades dels vagons ara marquen les parts del dia, al poble. Van i tornen amb tanta regularitat i precisió, i el seu xiulet se sent des de tan lluny, que els pagesos els utilitzen per posar els rellotges a l’hora i així és com una institució ben dirigida regula tot un país. No ha millorat una mica en puntualitat, l’home, des que es va inventar el tren? No parlen i pensen amb més rapidesa al dipòsit de locomotores del què ho feien a l’oficina de la diligència? Hi ha alguna cosa d’electritzant en l’ambient del primer d’aquests indrets. Em sorprenen els miracles que ha forjat, i que alguns dels meus veïns, que jo hauria profetitzat que mai no haurien arribat a Boston per un mitjà tan ràpid, estiguin a punt així que sona la campana. Fer les coses «a l’estil ferrocarril» és el que es porta ara. I val la pena ser advertit tan sovint i amb tanta atenció per tal que ens apartem del camí de qualsevol potència. No tenim temps d’aturar-nos a llegir les pancartes dels manifestants, ni d’obrir foc per damunt dels caps de la multitud, en aquest cas. Hem construït un destí, un Atropos que mai no es desvia. (Podria ser aquest, el nom de la vostra màquina). Els homes han estat informats que a una hora i a un minut concrets aquests raigs es dispararan cap a punts determinats de la brúixola; no obstant això, no interfereixen en la vida de ningú i les criatures van a l’escola per l’altre camí. Ens permet dur una vida més constant. Així ens eduquen a tots per ser fills de Tell. L’aire està ple de raigs invisibles. Tots els camins menys el nostre són els camins del destí. Seguiu el vostre, doncs.

El que trobo de bo en el comerç és la iniciativa i el valor que comporta. No ajunta les mans i prega a Júpiter. Veig aquests homes, que cada dia porten el seu negoci amb més o menys valentia i satisfacció, que fan fins i tot més del que ells pensen i que potser s’apliquen més a la feina del que conscientment creuen. M’afecta menys l’heroisme d’aquells que s’estan palplantats mitja hora a primera fila de Buena Vista que el valor constant i alegre dels homes que viuen dins la màquina llevaneus com si fos el seu refugi d’hivern; aquests no disposen del valor de les tres de la matinada, que Bonaparte considerava el més infreqüent, sinó que tenen un valor que no s’acaba tan d’hora, que no se’n va a dormir fins que s’adorm la tempesta o fins que es glacen els nervis del seu corser de ferro. Potser aquest matí de la Gran Nevada, que segueix rugint i refredant la sang dels homes, senti el to sord de la sirena de la seva màquina que surt del banc de boira del seu alè glaçat, que anuncia que els vagons s’apropen, sense demora, malgrat el vet d’una tempesta de neu al nord-est de Nova Anglaterra. I jo contemplo els treballadors coberts de neu i gebre, amb la mirada clavada sobre la màquina que regira més que margarides i caus de ratolins de camp, talment com roques de Sierra Nevada, que ocupen un indret extern en l’univers.

El comerç és inesperadament confiat i serè, atent, atrevit i incansable. És molt natural en els seus mètodes, molt més que moltes empreses i experiments sentimentals, i d’aquí en surt el seu èxit singular. Em sento renovat i relaxat quan em passa pel costat el tren de mercaderies i sento l’olor de la càrrega que va escampant la seva fragància des de Long Wharf fins al llac de Champlain i m’evoquen imatges d’altres països, d’esculls de corall, d’oceans de les índies i de climes tropicals, i de l’amplitud del planeta. Em sento més com un ciutadà del món quan veig tantes fulles de palmera que l’estiu que ve cobriran els caps rossos de Nova Anglaterra, cànem de Manila i closques de coco, trastos vells, sacs de xarpellera, trossos de ferro i claus rovellats. Aquest carregament de veles estripades és més llegible i interessant ara que un cop la converteixin en paper i en llibres impresos. Qui pot descriure de forma més gràfica que aquestes teles la història de les tempestes que han viscut? Són proves que no necessiten cap correcció. Ara passa fusta dels boscos de Maine que no va anar a parar al mar amb l’última riada, quatre dòlars més cara per mil a causa del que es va perdre o malmetre; pi, avet, cedre de primera, segona, tercera i quarta qualitat, fins fa poc tota era de la mateixa, de la que es balanceja sobre els óssos, els ants i els caribús. Després passa calç de Thomaston, un lot de primera que abans d’estovar-se haurà arribat molt més enllà de les muntanyes. Aquests farcells de parracs, de tots colors i qualitats, la condició més baixa a la qual arriben el cotó i el fil, el resultat final del vestit, de patrons que ara ja no es porten, llevat que parlem de Milwaukee, com tots els fantàstics articles estampats, anglesos, francesos o americans, teles de quadres, muselines, etc., recollides de tot arreu, tant de la moda com de la pobresa, que es convertiran en paper d’un sol color o d’unes quantes tonalitats i en el qual, en realitat, s’escriuran relats de la vida real, alta i baixa, però basada en fets reals! Aquest vagó tancat fa pudor de peix salat, aquella aroma comercial tan intensa de Nova Anglaterra que em recorda els grans bancs i la indústria pesquera. Qui no ha vist un peix salat, totalment curat per a aquest món per tal que res no el pugui fer malbé, la qual cosa faria tornar vermells els sants per la seva perseverància? Amb tanta sal es podrien escombrar o pavimentar els carrers i partir estelles i el traginer es podria protegir, ell i càrrega, del sol, el vent i la pluja. El peix salat, el comerciant, com va fer en una ocasió un de Concord, penjar-lo a la porta com a senyal d’inici del negoci, fins que ni tan sols el seu client més antic no fou capaç de dir si es tractava d’un animal, un vegetal o un mineral, i que, no obstant això, la peça seguirà tan fresca com una volva de neu, i si la poseu en una cassola i la feu bullir, en traureu un peix excel·lent per al dinar del dissabte. Després arriba cuir espanyol, amb les cues encara cargolades i amb l’angle d’elevació que tenien quan els bous que les duien corrien per les pampes de la conca del Carib, símbol d’obstinació i mostra de la desesperació i incorregibilitat de tots els vicis constitucionals. Confesso que, en la pràctica, un cop conec la disposició real de qualsevol home, no tinc cap esperança de canviar-la a millor ni a pitjor en aquest estat d’existència. Tal com diuen els orientals: «la cua d’un gos faldiller es pot esclafar, premsar i lligar amb estris i, després de dotze anys de dedicació encara conservarà la seva forma natural». L’única cura efectiva per a aquestes cues inveterades és convertir-les en pega, que crec que és el que se’n fa habitualment, i aleshores es quedaran erectes i quietes. Ara ve una cuba de melasses o de conyac que es dirigeix a John Smith, Cuttingsville, Vermont, un comerciant de les Green Mountains que importa per als pagesos que viuen a la rodalia i que potser ara mateix vigila sobre la mampara i pensa en les últimes arribades a la costa, en com li poden afectar els seus preus, i diu als seus clients, tal com ja ha fet vint vegades més aquest matí, que amb el següent tren n’hi arriba de primera qualitat, la qual cosa s’anuncia al Cuttingsville Times.

Mentre unes coses pugen, en baixen d’altres. Alertats pel xiulet, aparto els ulls del llibre i veig uns pins alts, que han tallat de les muntanyes del nord i que s’han obert camí per les Green Mountains i Connecticut, i ara passen com fletxes a través del poble, a deu minuts, sense que ningú més els observi. Se’n van a

I atenció, que arriba el tren de bestiar amb animals de mil muntanyes, cledes i estables, traginers amb el bastó i pastors enmig dels ramats; de tot menys pastures, que han quedat enrere amb les muntanyes com les fulles amb els vents de setembre. L’aire va ple dels bels de les ovelles i els vedells, i dels esbufecs dels bous, com si passés tota una vall de pastura. Quan el vell del capdavant fa sonar l’esquella, les muntanyes salten com moltons i els turons com bens. Al mig, un carro de traginer també, al mateix nivell de la seva càrrega, sense vocació ara ja, però que encara fa sonar els bastons inútils com a insígnia de l’ofici. Però què se n’ha fet, dels seus gossos? Per a ells és una estampida: estan bastant fora de lloc, ha perdut el rastre. Encara em sembla que els sento bordant darrere els turons de Peterboro o panteixant mentre enfilen les Green Mountains per la cara oest. No estaran presents a la matança. També s’han quedat sense vocació. La seva fidelitat i sagacitat ha perdut categoria. Potser tindran la desgràcia de tornar a la gossera, o potser es tornaran salvatges i s’associaran amb el llop i la guilla. És la fi de la vostra vida pastoral. Però sona la campana i jo he de sortir del camí i deixar passar els vagons:

Però el creuo com si fos un camí de carro del bosc. No permetré que se’m malmetin els ulls i les orelles pel fum, el vapor i els xiulets.

Ara que han passat tots els vagons i amb ells el món inquiet, i els peixos del llac ja no en noten el soroll, estic més sol que mai. Per al que queda de la llarga tarda, la meva meditació potser només tindrà la interrupció d’algun sotragueig lleuger provinent de la carretera llunyana.

En algunes ocasions, els diumenges, sentia les campanes de Lincoln, Acton, Bedford o Concord; quan el vent era favorable importava una melodia suau, dolça i diria que natural fins al món salvatge. A una certa distància bosc endins, aquest so adopta un tarareig vibrat, com si les puntes dels pins de l’horitzó fossin les cordes de l’arpa que es toca. Tots els sons que se senten des de la distància més gran possible produeixen un mateix efecte, una vibració de lira universal, de la mateixa manera que l’atmosfera interventora fa interessant una carena llunyana per la tonalitat blava que li atorga. En aquell cas em va arribar una melodia que havia netejat l’aire i que havia conversat amb totes les fulles del bosc, una fracció del so de què els elements s’havien apoderat i havien modulat i fet ressonar d’una vall a l’altra. L’eco és, en certa mesura, un so original que conté màgia i encant. No és simplement una repetició d’allò que és digne de repetició de la campana sinó en part la veu del bosc; les mateixes paraules i notes trivials cantades per una nimfa del bosc.

Al capvespre, el mugit distant d’alguna vaca de l’horitzó més enllà del bosc tenia un so dolç i melòdic, i d’entrada el confonia per la veu d’alguns trobadors que m’havien cantat serenates en alguna ocasió i que potser es trobaven en alguna muntanya o vall; però ben aviat tenia la trista desil·lusió d’adonar-me, per la prolongació del so, que es tractava de la música barata i natural de la vaca. No voldria ser satíric, només pretenc expressar el meu afecte per a aquests joves cantaires quan dic que percebia clarament la similitud amb la música de la vaca i que no eren res més que una articulació de la Natura.

Regularment a dos quarts de vuit, durant una època de l’estiu, després que hagués passat el tren del vespre, els enganyapastors entonaven el seu cant durant mitja hora, asseguts en una soca al costat de la meva porta o bé sobre el pilar principal de la casa. Començaven a cantar amb una precisió gairebé pròpia d’un rellotge, cinc minuts aproximadament abans de la posta de sol, cada vespre. Vaig tenir l’especial oportunitat de conèixer els seus hàbits. De vegades en sentia quatre o cinc que cantaven alhora des de diferents punts del bosc, un compàs rere l’altre per accident i amb tanta proximitat que, a més de sentir l’espetec després de cada nota, també era capaç de distingir aquell brunzit singular com el que fa una mosca atrapada a la teranyina, però proporcionalment més fort. En algunes ocasions un d’ells volava en cercles sobre meu, a poca distància com si el dugués lligat, probablement perquè devia estar prop dels seus ous. Cantaven a intervals durant tota la nit i eren sempre igual de musicals pels volts de l’albada.

Quan els altres ocells estan en silenci, és el torn de les òlibes, com dones en dol amb el seu u-lu-lu de tota la vida. El seu crit tètric és totalment Ben Jonsonià^[21]. Sàvies bruixes de mitjanit! No és l’honest i franc tu-uit tu-uo dels poetes però, seriosament, una melodia solemne i funerària, el consol mutu dels amants suïcides que recorda les penes i les alegries de l’amor superior a l’infern. Malgrat això, m’encanta sentir els seus planys, les seves respostes compungides que ressonen pel bosc; sovint em fan pensar en música i en cants d’ocells; com si fos la cara obscura i ploranera de la música, els penediments i sospirs que es cantarien de grat. Són els esperits, els baixos esperits i les premonicions malenconioses d’ànimes caigudes que en altres temps i en forma humana deambularen per la terra de nit i realitzaren actes de foscor i expien els seus pecats amb els seus himnes de dol en l’escenari de les seves transgressions. Em donen un nou sentit de la varietat i la capacitat de la Natura que és el nostre habitatge comú. Oooh que mai no hagués nascuuut!, sospira un en aquest cantó del llac i vola en cercles amb la inquietud de la desesperació fins a una altra branca dels roures grisos. I després —que mai no hagués nascuuut!— ressona un altre amb sinceritat tremolosa i —nascuuut!— arriba lleu de la llunyania dels boscos de Lincoln.

També vaig escoltar la serenata del mussol udolador. A tan poca distància, es podria dir que és el so més malenconiós de la Natura, com si amb aquest estereotip la Natura hagués pretès fer permanent en el seu cor els planys moribunds de l’ésser humà, una relíquia pobra i dèbil de mortalitat que ha abandonat tota esperança i udola com un animal, encara que ho faci amb sanglots humans, en entrar a la vall fosca, encara més terrible per una certa melodia de clapoteig (quan intento imitar el so utilitzo paraules amb «cl») que expressen una ment que ha arribat a un estat gelatinós i florit en la mortificació de tot pensament saludable i valent. Em feia pensar en dimonis necròfags i en crits d’idiotes i bojos. Però ara un altre respon des de l’altra punta de bosc en una cadena que la distància ha fet melodiosa (Huu huu huu, huu huu) i de fet en general em suggereix només associacions agradables, ja siguin del dia o de la nit, de l’estiu o de l’hivern.

M’alegro que hi hagi mussols i que facin aquest udol propi d’un idiota o un maníac per a l’home. És un so admirablement adequat per a pantans o boscos en penombra sense llum del dia en què se suggereix una Natura extensa i primitiva que els homes no han conegut mai. Representen la severa obscuritat i els pensaments insatisfets que tots tenim. Durant tot el dia el sol ha lluït damunt la superfície d’un pantà salvatge, on els avets s’alcen coberts de líquens, i damunt del qual volen petits falcons en cercle, el Poecile atricapilla papissot entre les semprevives, que amaguen la perdiu i el conill; però ara neix un dia més depriment i adequat i es desperta una raça diferent de criatures per expressar el seu sentit de la Natura.

A última hora del vespre vaig sentir el remor llunyà dels vagons per sobre els ponts, un so que de nit se sent de més lluny que cap altre, els lladrucs dels gossos i de vegades el mugit d’algunes vaques desconsolades d’un estable apartat. Mentrestant, a la riba s’omplia del so de les granotes mascle, els esperits robustos d’antics bevedors de vi i tabolaires, encara impenitents, que intenten cantar un botí del seu llac estigi^[22] (si les nimfes de Walden em disculpen la comparació, ja que hi ha granotes però no gaires plantes), que fàcilment s’avindrien a mantenir els animats costums de les seves clàssiques taules festives, malgrat que les seves veus s’han tornat esquerdades i solemnement greus, i es burlen de la gaubança, i que el vi ha perdut tot el sabor i ja sembla un licor d’aquells que només infla la panxa, i la dolça intoxicació mai no aconsegueix afogar els records del passat i queda en una mera saturació, inundació i dilatació. El més senyor, amb la barbeta sobre una fulla que li serveix de tovalló per les mandíbules bavoses, a sota la riba nord s’empassa una bona glopada d’aigua antigament menyspreada i passa la copa amb l’exclamació cr-r-r-oac, cr-r-r-oac, cr-r-r-oac, contrasenya que transmet una vegada i una altra per damunt de l’aigua des d’alguna caleta llunyana des de la qual el següent en veterania i volum ha engolit el propi; i quan aquest fet s’ha observat per tot el cercle de les ribes, exclama el mestre de cerimònies amb satisfacció, cr-r-r-oac!, i cadascú, al seu torn, repeteix l’exclamació fins al de la panxa més petita, tova i fofa per tal que no hi hagi cap error; aleshores el bram torna a circular, una vegada i una altra fins que el sol dispersa la boira del matí i fora de la bassa només hi queda el patriarca, que segueix en va amb el seu croac de tant en tant i espera que el responguin.

No estic segur d’haver sentit mai el cant del gall des de la meva clariana i vaig pensar que potser valdria la pena tenir-ne un només per sentir la seva música, com a ocell cantaire. El cant d’aquest antic faisà indi silvestre certament més notori que el de cap altre ocell i si es poguessin naturalitzar sense que els domestiquéssim, ben aviat es convertiria en el so més famós dels boscos, més que el de l’oca i el del mussol; imagineu-vos, a més, el clocar de les gallines per omplir els moments de repòs dels clarinets dels seus senyors! No m’estranya que l’home afegís aquest ocell entre els animals de la granja, a més de pels ous i les cuixes. Entrar un matí d’hivern en un bosc on abunden aquests animals, els seus boscos originaris, i sentir els galls salvatges que canten dalt dels arbres, amb absoluta claredat a milles i milles de distància pel ressò de la terra que apaga les notes més febles d’altres ocells… Penseu-hi! Posaria les nacions en alerta. Qui no es llevaria cada dia de la seva vida una mica més d’hora fins a convertir-se en una persona increïblement sana, rica i sàvia? El cant d’aquest ocell foraster el celebren poetes de tots els països juntament amb el cant dels seus cantaires nadius. Tots els climes són vàlids per al brau Cantaclar. És fins i tot més indígena que els propis nadius. Té una salut de ferro, uns pulmons sans i uns ànims que mai no decauen. Fins i tot el mariner de l’Atlàntic i el Pacífic es desperta amb el seu cant; però la seva veu aguda mai no m’ha desvetllat. No tenia ni gossos, ni gats, ni vaques, ni porcs ni gallines, per la qual cosa us podria semblar que hi havia una mancança de sons domèstics; ni manteguera, ni filadora, ni tan sols el so del bullidor, ni el xiulet de la tetera, ni els crits d’infants que em donessin confort. Un home a l’antiga s’hauria tornat boig o s’hauria mort d’avorriment. Ni tan sols hi havia rates a la paret, perquè es morien de gana o, més ben dit, ja no hi trobaven res que els interessés. Només tenia esquirols a la teulada i a sota el terra, un enganyapastors al pilar principal, una gralla blava americana que cridava a sota la finestra, una llebre o una marmota americana a sota la casa, una òliba o un mussol al darrere, un estol d’oques salvatges o un babau a la bassa, i una guilla per omplir la nit de crits. No em van visitar mai ni una alosa ni un oriol, ocells de plantacions suaus. Ni galls cantant ni gallines escatainejant a l’era. Ni era!, sinó una Natura sense límits que s’estenia fins ben bé a la porta de casa. Un jove bosc que creixia a sota els prats i sumacs i moreres salvatges intentant entrar al soterrani; pins resinosos, les arrels dels quals ja arribaven a sota la casa, que fregaven i cruixien contra les teules per exigir més espai. En comptes de porticó o persiana per protegir de la tempesta, un pi arrencat de soca-rel o esquinçat per fer-ne llenya. En comptes de quedar-me sense camí fins a la porta de l’era en la Gran Nevada, ni porta, ni era ni camí al món civilitzat.