7. EL CAMP DE MONGETES

Mentrestant les mongetes les fileres de les quals, totes juntes, sumaven més de set milles un cop plantades, estaven impacients perquè les cavés, ja que les primeres havien crescut de forma considerable abans que hagués plantat les últimes; certament, no era gens fàcil ajornar-ho. El sentit d’aquella petita tasca herculiana tan constant i d’amor propi no el sabia. Vaig arribar a estimar aquelles fileres, les meves mongetes, encara que n’hi hagués més de les que necessitava. M’atreien a la terra, i així era com jo obtenia força, com Anteu.^[33] Però per què les havia de cultivar? Només ho sap el cel. Aquest fou el meu curiós passatemps tot l’estiu: fer que aquella fracció de la superfície de la terra, que fins aleshores només havia produït cinc-en-rama, nabius, berbenes i altres plantes similars, fruits del bosc dolços i flors oloroses, produís aquella altra planta. Què aprendré de les mongetes o elles de mi? Tinc cura d’elles, les cavo i les observo tothora; és la tasca del dia. Té una fulla ampla ben bonica. Les meves ajudants són la gebrada i la pluja que reguen amb aigua aquesta terra eixuta i la fertilitat del sòl, que en la major part és escàs i estèril. Els meus enemics són els cucs, els dies freds i, principalment, les marmotes. Aquestes últimes me n’han menjat un quart d’acre. Però quin dret tinc a expulsar la berbena i les altres plantes i a destrossar el seu antic jardí d’herbes aromàtiques? No obstant això, ben aviat, les mongetes restants ja seran massa dures perquè les puguin rosegar i se n’aniran a buscar nous enemics.

Quan tenia quatre anys, pel que recordo, em van dur de Boston a aquesta ciutat, la meva ciutat natal, per aquests mateixos boscos, aquest camp i el llac. És una de les imatges més velles que conservo en la memòria. I ara, ahir a la nit, la meva flauta va despertar els ecos sobre aquella mateixa aigua. Els pins porten més temps aquí que jo; o, si alguns han caigut, m’he cuit el sopar amb les seves restes, i brota una nova vegetació per tot el voltant que prepara un altre aspecte per als ulls dels nous infants. En aquest camp brota la mateixa berbena de la mateixa arrel perenne, i fins i tot he ajudat a vestir el fabulós paisatge dels meus somnis d’infant; un dels resultats de la meva presència i influència es veu en aquestes fulles de mongetera, aquests limbes de blat de moro i aquestes tiges de patatera.

Vaig plantar uns dos acres i mig de terres altes, i com que només feia quinze anys que s’havia fet aquella clariana i jo mateix n’havia tret dues o tres soques, no la vaig adobar gens; però al llarg de l’estiu va resultar que, per les puntes de fletxa que vaig trobar en treballar la terra, una nació extingida ja havia treballat antigament aquella terra i hi havia plantat blat de moro i mongetes abans que els homes blancs hi arribessin i la buidessin i, fins a cert punt, havien exhaurit el sòl per a la collita.

Abans que cap marmota ni esquirol hagués creuat la carretera i que el sol s’hagués enfilat per damunt dels roures petits, mentre la gebrada ho cobria tot, malgrat que els pagesos me n’havien fet mala propaganda (el meu consell és que feu tanta feina com us sigui possible mentre cau la gebrada), vaig començar a treure les fileres de males herbes del camp de mongetes i a tirar-los terra per damunt. A primera hora del matí treballava descalç, jugant com un artista plàstic amb la sorra molla i engrunadissa, però quan avançava el dia el sol m’embutllofava els peus. El sol m’il·luminava en cavar el camp de mongetes i en desplaçar-me lentament endavant i endarrere per aquella terra groguenca pedregosa, entre les llargues fileres de mongetes, de setanta-cinc metres, a un extrem de les quals hi havia roures petits que em permetien reposar a l’ombra i a l’altre un camp de nabius en què els fruits verds maduraven i intensificaven els colors en acabar cada ronda. Treure males herbes, posar terra nova al voltant de les tiges de les mongetes per animar la planta que havia sembrat, per tal que el sòl groc expressés el seu pensament d’estiu en les fulles i flors de les mongeteres en comptes de fer-ho en els cucs de terra, gram i canyota, i que la terra digués mongetes en comptes d’herba: vet aquí la meva tasca diària. Com que rebia poca ajuda de cavalls i bous, d’homes o nois contractats, o d’eines agrícoles millorades, era molt més lent i tenia una relació molt més íntima amb les mongetes del que hauria estat habitual. Però és possible que el treball de les mans, fins i tot executat fins a l’extrem de la fatiga, no sigui la pitjor forma de desocupació. Té una moral constant i imperible i per a l’expert aporta un resultat clàssic. Jo era un autèntic agricola laboriosus als ulls dels viatgers que es dirigien a l’oest per Lincoln i Wayland cap a no se sap on; ells s’asseien còmodament als carros, amb els colzes als genolls i les regnes penjant com ornaments; jo era l’home casolà, el treballador nadiu del sòl. Però ben aviat ja no veien el meu habitatge ni hi tornaven a pensar. Era l’únic paratge obert i cultivat a gran distància d’aquell costat de la carretera, per la qual cosa l’aprofitaven al màxim; de vegades, l’home del camp sentia més fragments del safareig i comentaris dels viatgers del que s’esperava que sentís: «Mongetes a aquesta època! Pèsols a aquesta època!» (perquè jo continuava plantant quan els altres ja cavaven) i l’agricultor ministerial ni ho sospitava. «El blat de moro, fill meu, de farratge; blat de moro de farratge». «Hi viu allà?», demana el de la gorra negra i l’abric gris; i el pagès de faccions dures deté el seu rossí agraït per demanar-te què estàs fent, perquè no veu cap mena d’adob als forats i et recomana que feu servir estelles o qualssevol restes, o potser cendres o guix. Però aquí hi havia dos acres i mitja de forats i només una arada de carro i dues mans per estirar-la (per aversió a altres carros i cavalls) i les estelles quedaven lluny. Els viatgers, en iniciar la marxa, comparaven en veu alta aquell camp amb els que havien vist fins aleshores, de manera que vaig arribar a saber el lloc que ocupava en el món agricultural. Aquell camp no figurava en l’informe del senyor Colman. I, per cert, qui estima el valor de la collita que la naturalesa produeix en els camps encara més silvestres, no millorats per l’home? La collita de fenc anglès es pesa cautelosament i se’n calcula la humitat, els silicats i el potassi; però en totes les valls i llacs, als boscos, prats i pantans hi creix una collita rica i variada que només no ha recollit l’home. El meu era, per dir-ho així, el vincle d’unió entre els camps silvestres i els cultivats; així com hi ha estats civilitzats, d’altres mig civilitzats i d’altres salvatges o bàrbars, el meu camp era, tot i que no pas en un sentit dolent, un camp mig cultivat. Eren mongetes que tornaven amb alegria al seu estat salvatge i primitiu, les que jo cultivava, i la meva arada els cantava el Rans des Vaches.^[34]

Ben a prop, damunt la branca més alta d’un bedoll, canta tot el matí el fuet beccorb o tord ala-roig, com alguns prefereixen anomenar-lo, content de la nostra companyia que marxaria volant a buscar un altre camp si el vostre no es trobés allà. Mentre plantes les llavors ell crida: «deixa-la anar, deixa-la anar; tapa-la, tapa-la, arrenca-la, arrenca-la, arrenca-la». Però allò no era blat de moro, de manera que estava segur contra enemics com aquell. Us deureu demanar què tenen a veure el seu xivarri, les seves actuacions de Paganini aficionat en un acord o en vint, amb la vostra tasca, i que el prefereixi a ell davant de les cendres o el guix. Aquell era un tipus d’adob ben barat en el qual tenia molta fe.

Quan extreia terra encara més nova de les fileres amb l’arada, pertorbava les cendres de nacions immemorials que havien viscut en temps primaverals sota aquell cel, i els seus petits instruments de guerra i de caça sortien a la llum del dia modern. Aleshores es barrejaven amb altres pedres naturals, algunes de les quals duien les marques d’haver estat enterrades en focs indis i algunes pel sol, així com trossos de terrissa i de vidre duts fins allà de mans d’alguns cultivadors recents de la terra. Quan l’arada feia pessigolles a les pedres, aquella música ressonava pels boscos i el cel, i formava l’acompanyament a la meva tasca que produïa una collita instantània i incalculable. Ja no eren mongetes el que llaurava ni era jo qui llaurava les mongetes; i recordava amb tanta llàstima com orgull, si és que ho feia, els meus coneguts que havien anat a ciutat a assistir als oratoris. El falcó nocturn volava en cercles per damunt meu les tardes assolellades, perquè de vegades m’hi passava tot el dia, com una brossa a l’ull, o a l’ull del cel, que de tant en tant queia en picat i emetia un so com si s’esparraqués el cel a tires, encara que es mantenia la capa uniforme; petits dimoniets que omplen l’aire i ponen els ous a terra, sobre la sorra o les pedres nues del capdamunt de les muntanyes, allà on ben pocs les troben; graciosos i esvelts com ones pescades del llac, com fulles que s’eleven amb el vent per flotar al cel; aquest és el parentesc de la naturalesa. El falcó és el germà aeri de l’onada que sobrevola i examina, i aquelles ales perfectes inflades pel vent responen a les elementals ales implumes del mar. En algunes ocasions observava un parell de falcons galliners que volaven enlaire i en cercle, i que alternaven caigudes en picat i ascensos, que s’apropaven i es distanciaven, com si fossin l’encarnació dels meus pensaments. També m’atreia el pas dels coloms salvatges d’un bosc a l’altre, amb un lleuger so tremolós i amb pressa missatgera; o la meva arada treia una salamandra pigallada, lenta, portentosa i extravagant, de sota una soca podrida, una traça d’Egipte i del Nil però contemporània nostra. Quan m’aturava per recolzar-me a l’arada, sentia i veia aquells sons i imatges per tota la filera, una part d’entreteniment inesgotable que ofereix el camp.

Els dies de festa, la ciutat dispara els grans canons, que ressonen com pistoles de joguina per aquests boscos i, en algunes ocasions penetra fins allà algun deix de música militar. Des del meu camp de mongetes, lluny de l’altre extrem de la ciutat, el so d’aquells canons em semblava com si hagués explotat un pet; i quan es feia alguna marxa militar de la qual jo no estava assabentat, de vegades tot el dia percebia una lleugera sensació de picor i malaltia a l’horitzó, com si tot d’una hagués d’esclatar una erupció, com l’escarlatina o el cancre, fins que al final una ràfega de vent més favorable que avançava pels camps i per la carretera de Waylan em duia informació dels «instructors». Pel murmuri llunyà semblava que s’haguessin unit en un eixam les abelles d’algú i que els veïns les intentessin fer tornar al rusc, segons els consells de Virgili, pel dèbil tintinnabulum dels utensilis domèstics que fan més xivarri. I quan el so s’esmorteïa i s’havia apagat el murmuri, quan les brises més favorables no explicaven cap rondalla, jo sabia que ja havien reconduït totes les abelles al rusc de Middlesex i que ara ocupaven els pensaments a la mel amb què estava cobert.

Estava orgullós de saber que les llibertats de Massachusetts i de la terra dels nostres avantpassats estaven tan segures, i quan em tornava a posar a llaurar ho feia amb una confiança del tot inexpressable i seguia la meva tasca alegrement amb una fe tranquil·la en el futur.

Quan hi havia diverses bandes de músics, sonava com si tot el poble fos un immensa manxa i tots els edificis s’eixamplessin i s’estrenyessin de forma alternativa amb un esvalot. Però de vegades era un compàs realment noble i inspirador el que arribava al bosc, i la trompeta que pregona la fama, i jo em sentia com si pogués escopir de grat a un mexicà (i és que, per què sempre hem d’aguantar ximpleries?) i buscava una marmota o una mofeta al meu voltant amb les quals exercitar aquesta valentia. Aquests compassos militars sempre em semblaven tan llunyans com Palestina, i em recordaven una marxa de creuats a l’horitzó, amb el lleuger ímpetu i el moviment tremolós del capdamunt de l’om que sobresurten per sobre la ciutat. Aquell era un dels dies grans; tot i que el cel de la meva clariana tenia només el mateix aspecte etern de cada dia i no hi veia cap diferència.

Era una experiència singular la llarga relació que vaig mantenir amb les mongetes, ja que al fet de plantar-les, llaurar-les, segar-les, tirar-les, recollir-les i vendre-les (això últim fou el més difícil) hi podria afegir menjar-me-les, perquè bé les vaig tastar. Estava decidit a conèixer les mongetes. Mentre creixien les solia llaurar de cinc del matí fins a migdia, i generalment em passava la resta del dia amb altres assumptes. Penseu en la relació, curiosa i íntima, que s’aconsegueix amb les diverses plantes, es fa repetitiu d’explicar, perquè en la tasca també s’hi feia després de pertorbar amb crueltat les seves delicades organitzacions i establir odioses distincions amb l’arada, ja que s’arrasa una fila sencera d’una espècie mentre una altra es cultiva amb diligència. Això és donzell, això amarant, això cànem de Guinea i això altre gram. Agafeu-los, talleu-los, deixeu-los les arrels a ple sol i no en deixeu ni una fibra a l’ombra perquè, si no, tornarà a arrelar i amb dos dies tornarà a estar tot ben verd. Una guerra llarga, no pas la que es fa contra les grues, sinó la que es fa contra les males herbes, aquelles troianes que han tingut el sol, la pluja i la gebrada de la seva banda. Les mongetes cada dia em van veure córrer al seu rescat armat amb l’arada i fer fileres amb els seus enemics, alçar trinxeres amb males herbes mortes. Més d’un Hèctor altiu que treia un cap a tots els seus camarades es va rendir davant de la meva arma i va menjar la pols.

Aquells dies d’estiu que alguns dels meus contemporanis dedicaven a les belles arts a Boston o a Roma, d’altres a la contemplació a l’Índia, i d’altres al comerç a Londres o Nova York, jo, juntament amb els altres pagesos de Nova Anglaterra, els dedicava a l’agricultura. No era que volgués mongetes per menjar, perquè sóc pitagòric per naturalesa pel que fa a les mongetes, ja siguin per a fer puré o per votar, i les intercanviava per arròs; però potser algú ha de treballar al camp, encara que només sigui per als trops i l’expressió, per servir un dia a un creador de paràboles. En general era una diversió ben curiosa que, si hagués durat massa, s’hauria convertit en dissipació. Tot i que no els vaig donar adob i no les vaig llaurar cap vegada de cap a cap, quan ho feia, ho feia extraordinàriament bé, i al final vaig rebre la paga ja que, «en realitat», tal com diu Evelyn, «no hi ha cap compost ni adob comparable al fet de moure la terra contínuament i girar-la amb la pala». «La terra», afegeix, en algun lloc, «especialment si és nova, conté un cert magnetisme que atrau la sal, el poder o virtut (digueu-ne com vulgueu) que li dóna la vida, i és la lògica de tota la feina i esforç que li dediquem per mantenir-la i ens alimenti; els fems i altres mescles sòrdides no són més que els vicaris succedanis d’aquesta millora». A més a més, aquest camp, que és un dels «camps esgotats i cansats que gaudeixen del seu sàbat», potser havia atret, com creu probable Sir Kenelm Digby, «esperits vitals» de l’aire. Vaig collir dotze bushels de mongetes.

Més concretament, perquè hi ha qui es queixa que el senyor Coleman informa religiosament de tots els experiments cars de pagesos refinats, les meves despeses foren les següents:

Els meus ingressos (patrem familias vendacem, non emacem esse oportet)^[35] procediren de:

Amb un benefici pecuniari, com ja he dit en algun lloc, de 8,71 1/2 dòlars.

Aquest és el resultat de la meva experiència en el cultiu de mongetes: planteu l’arbust petit de mongeta blanca comuna a principis de juny, en fileres de tres peus cada divuit polzades i aneu amb molt de compte a l’hora de seleccionar la llavor, que ha de ser fresca, rodona i sense barreja. En primer lloc mireu bé si hi ha cucs i poseu plantes noves als forats; a continuació aparteu les marmotes, si el lloc no està tancat, perquè rosegaran gairebé la totalitat de les primeres fulles tendres; i un cop més, quan apareguin els brots joves, elles se n’adonaran i, assegudes sobre les anques dretes com els esquirols, es menjaran els brots i les mongetes. Però, sobretot, feu la collita el més aviat possible si us voleu estalviar glaçades, tingueu una collita bona i gustosa; si feu tot això podeu evitar grans pèrdues.

També vaig adquirir aquesta altra experiència: em vaig dir a mi mateix «no plantaré mongetes i blat de moro amb tanta cura, l’estiu vinent, sinó llavors, sempre i quan no s’hagin perdut encara, com la sinceritat, veritat, simplicitat, fe, innocència, etcètera, i veurem si no creixen en aquest sòl, fins i tot amb menys adobs i esforços, i si no en visc, ja que segurament aquestes collites no s’esgotaran». Ai! Em vaig dir això a mi mateix, però ara ha passat un altre estiu, i un altre, i un altre, i no tinc més remei que dir-te, lector, que les llavors que vaig plantar, si en realitat eren les llavors d’aquelles virtuts, se les van menjar els cucs o van perdre la vitalitat i no van reeixir. En general, els homes només seran tan valents, o tímids, com els seus pares. Aquesta generació és molt probable que planti blat de moro i mongetes cada any, precisament com feien els indis fa segles i van ensenyar a fer als primers, com si fos el destí. L’altre dia vaig veure un home vell que, per sorpresa meva, feia forats amb l’arada per setantena vegada com a mínim, i no pas per jaure-hi ell a dins! Però per què no hauria de provar noves aventures, l’habitant de Nova Anglaterra, en comptes d’invertir tanta energia en el gra, el cultiu de patata i d’herba o l’hort, i fer créixer altres cultius? Per què ens hem de preocupar tant per les llavors de mongeta i tan poc per una nova generació d’homes? Hauríem de quedar ben tips i animats si, en conèixer un home, estiguéssim segurs de veure que algunes de les qualitats que he esmentat, que tots valorem més que aquells productes, però que en gran mesura floten disseminades per l’aire, han arrelat i crescut en ell. Aquí arriba una qualitat subtil i inefable, per exemple, com la veritat o la justícia, tot i que sigui escassa o d’una nova varietat. Als nostres ambaixadors se’ls hauria de demanar que enviessin llavors d’aquestes a casa i el Congrés hauria de distribuir-les per tot el país. Amb sinceritat mai no insistiríem en la cerimònia. Mai no ens enganyaríem ni insultaríem i tampoc no ens desterraríem els uns als altres per la mesquinesa, si tinguéssim presents el nucli de la dignitat i l’amabilitat. No ens hauríem de trobar amb presses. Amb prou feines em trobo amb molts homes perquè no sembla que tinguin temps; estan ocupats amb les seves mongetes. No voldríem tractes amb un home que sempre està enfeinat amb l’arada o la pala com a puntal de la seva feina, no com un bolet, sinó parcialment alçat de la terra, una mica més que erecte, com les orenetes quan caminen per terra:

de manera que podríem pensar que estem parlant amb un àngel. Potser el pa no sempre ens alimenta, però reconèixer la generositat en l’home o la naturalesa i compartir qualsevol alegria heroica i pura sempre ens farà bé, fins i tot ens traurà la rigidesa de les articulacions i ens farà flexibles i optimistes quan no sapiguem què ens afligeix.

La poesia i la mitologia antigues suggereixen, com a mínim, que l’agricultura antigament era un art sagrat, però nosaltres la seguim amb una irresponsabilitat i pressa irreverents, i el nostre objectiu és simplement tenir granges i collites ben grans. No tenim cap festival, processó ni cerimònia, sense exceptuar les fires de bestiar i l’anomenat dia d’Acció de Gràcies, amb el qual el pagès expressi el sentit sagrat de la seva vocació, o que li recordin el seu origen sagrat. El que el tempta és el premi i el festí. No sacrifica a Ceres ni al Júpiter terrestre, sinó més aviat al Plutó infernal. Per avarícia i egoisme, i un hàbit servicial, del qual ningú no està lliure, de veure el sòl com a propietat o el principal mitjà d’adquirir-ne, el paisatge es deforma, l’agricultura es degrada amb nosaltres i el pagès porta la més mesquina de les vides. Coneix la naturalesa des del punt de vista del lladre. Cató diu que els beneficis de l’agricultura són especialment pietosos o justos (maximeque pius quaestus), i segons Varró els antics romans «anomenaven igual la Mare Terra i Ceres, i creien els que la cultivaven duien una vida pietosa i útil, i que ells eren els últims de la raça del rei Saturn».^[37] Oblidem que el sol observa els nostres camps, prats i boscos sense fer cap distinció. Tots ells en reflecteixen i n’absorbeixen els raigs d’igual manera però els primers només representen una petita fracció del quadre gloriós que contempla el seu curs quotidià. Als seus ulls, la terra es cultiva com un jardí. Per tant, hauríem de rebre el benefici de la seva llum i escalfor amb la mateixa confiança i magnanimitat. Quina importància té si valoro la llavor d’aquestes mongetes i les cullo a la tardor? Aquest camp ampli que he mirat tant no em veu a mi com al seu principal cultivador sinó a altres influències que li són més beneficioses, que el reguen i el fan reverdir. Aquestes mongetes tenen resultats que jo no recullo. No creixen en part per a les marmotes? L’espiga del blat (en llatí spica, antigament speca, de spe, esperança) no hauria de ser l’única esperança de l’agricultor; el seu nucli, o gra (granum de gerendo, suport) no és tot el que ofereix. Així doncs, com podem tenir una mala collita? No m’hauria d’alegrar també per l’abundància de les males herbes, les llavors de les quals serveixen de gra per als ocells? Importa comparativament poc si els camps omplen els estables del pagès. El bon agricultor abandonarà el neguit, ja que els esquirols no es mostren gens preocupats per si el bosc els proporcionarà castanyes per a tot l’any i acabarà la feina cada dia, renunciant a qualsevol dret dels productes dels camps i sacrificant en la seva ment els primers fruits i també els últims.