XXV

Entre l’esmorzar a La Rochelle i l’arribada a Coutances ella només va fer una pregunta: podríem comprar piles, per al walkman? Es van aturar en un adroguer de poble.

Ell anava repassant totes les formes possibles de discurs que podrien fer raonar una mica a una mare: commovedor, sec, amenaçador. No servia de res, ho sabia prou bé. El que calia era entrar pel dret, i després ja veuríem què passava.

El silenci va pesar dins del cotxe fins que van arribar a la ciutat. Ell es va dirigir al centre per buscar el primer banc que hi hagués. Quan el va haver trobat, i va haver aparcat al davant, amb el fre de mà posat, es va girar cap a Daniella. Et molestaria treure’t els auriculars?, anirem a obrir-te un compte corrent. Has de venir amb mi.

No en tinc cap intenció, Taillandier.

És indispensable, necessitaré la teva firma, agafa els documents d’identitat.

No en tinc la més mínima intenció perquè tinc un mal pressentiment. Intentarà convèncer ma mare, d’acord. Si no, em deixarà al desviament cap a Caen, d’acord. Però aquest fotut Twingo no se’n tornarà cap a casa. Hi ha l’escopeta del portaequipatge. Si m’obre un compte, telefono immediatament a Alice.

Ell va començar dient, em pensava que havíem fet un pacte, abans d’esclafir de riure —aquella noieta que se’l mirava fixament amb aquells ulls tan negres, amb una expressió ferma i amenaçadora… Gairebé la va haver d’empènyer perquè sortís del cotxe. Es va quedar admirat de la manera com omplia els papers davant del banquer impacient, amb l’aparell connectat de nou a les orelles, i el volum al màxim.

Quan li va tocar a ell signar la transferència d’aquella quantitat, i se’l miraven amb aquella mena d’interrogació barrejada amb complicitat —Vostè ja m’entén, oi senyor? A la nostra època teníem unes altres maneres—, ell la va mirar, ara es premia la música contra les orelles amb totes dues mans, a punt de posar-se a ballar al mig de l’agència, doncs sí, va deixar anar com una confidència, repenjant els colzes a la finestreta, nosaltres érem obedients i molt idiotes. Miri-se-la bé: està construint una paret. Espero que ella es quedarà en aquesta banda, i que vostè no aconseguirà saltar-hi per damunt.

* * *

El juliol accentuava encara més l’aspecte desolat de la regió. Fins i tot les fulles dels arbres eren més petites que en altres indrets, i estaven recobertes d’una pols groga. Un gos que passejava en llibertat semblava fora de lloc. Estaven més acostumats a veure’ls més en forma i lligats, al capdavant de les patrulles.

Ell li va demanar: m’agradaria que et quedessis al cotxe, ja m’espavilaré per arreglar-ho, et cridaré des de la finestra. Digues-me el pis i el número de l’apartament.

C 23. C com l’edifici, i 23 perquè era el tercer del segon replà, no era difícil de recordar. En acabat es va tornar a col·locar els auriculars al seu lloc.

A l’entrada, la major part de les bústies estaven rebentades. Evitava mirar els racons foscos d’on pujava una olor de pixum. Un cop al segon pis, no li va costar gens trobar l’apartament, era estrany que la porta estigués barrada amb una cinta de plàstic vermella i blanca, com les obres del carrer. Va picar molta estona, però no li van respondre. Va parar l’orella, era evident que allà dins no hi havia ningú. Això el va deixar desemparat, ignorava per quin motiu, a partir del moment en què va prendre la decisió d’anar a veure la mare de Daniella, estava convençut que la trobaria a casa.

Espero fins que torni? S’ho estava rumiant quan una porta es va obrir darrere seu. Una matrona l’observava per la porta entreoberta. Que sap on és?, va preguntar assenyalant amb el dit el C 23.

Li van començar a parlar en francès, després el flux es va accelerar en una llengua que desconeixia, al mateix temps que, mentre la porta s’obria del tot, se li plantaven al llindar, amb les mans als malucs, i li llançaven una mena de discurs. Darrere d’ella, Taillandier va reconèixer algú.

Hola, Njoia, va dir. Et recordes de mi? Que saps on és?

El nen va fer callar la seva mare. Vostè la coneixia, senyor? No? Millor, per a mi serà més fàcil. És morta, senyor. S’ha suïcidat o l’han assassinada, no se sap. Estan fent una investigació. Per això han posat la tira de plàstic. Tomaran per precintar-la.

Gairebé havia arribat a les bústies esbotzades quan es va aturar, i es va asseure en un esglaó. No pensava en la mare, tant se li en fotia, la mare, pensava en Daniella, i en la seva pròpia voluntat d’acabar per sempre. Amb quin dret ens podem sostreure a l’amor de l’altre? I qui som nosaltres per apropiar-nos així de la pena i de la tristesa, del neguit i del dol? On és el valor de debò, Taillandier? Va, digues. En els duels d’home a home, un a cada punta de carrer i tu l’únic que els veu, amb l’escopeta a la mà? Va, que n’ets, d’ase, d’insensat.

Alice. No comencem amb Alice, si no, tornaré a ploriquejar. L’hospital, un altre cop? Doncs sí, company. Ni tan sols t’havia passat pel cap fer-li aquesta mena de regal? Qui et penses que ets, per l’amor de Déu, QUI ET PENSES QUE ETS?

Va inspirar una bona alenada d’aire i es va mirar el rellotge. Vint minuts, deixaria passar vint minuts, semblava un temps raonable.

* * *

Ha desaparegut, va dir ell.

Com ha passat? Ell podia notar damunt seu els ulls engrandits per la incomprensió, encara que evités girar-se cap a ella mentre arrencava.

Ha desaparegut, puf, ha volat.

Però això no és possible!

Escolta, Daniella, tu mateixa m’has dit que havíeu canviat de lloc quinze vegades i, si em surten bé els comptes, en quinze anys.

No és possible, ho he de… Ella s’aferrava a la maneta de la porta, però ell la va retenir pel braç.

He anat per tots els pisos, va dir. He fet preguntes a tots els que hi sobreviuen al mes de juliol. He vist Njoia, ja el coneixes, Njoia, oi que sí? Què et penses que he estat fent aquesta mitja hora? Ningú, escolta’m bé, ningú no sap on se n’ha anat. La van veure marxar amb les maletes, punt i final.

* * *

Ella el va acompanyar mig inconscient al banc on, davant dels ulls atordits del director, van cancel·lar el compte que havien obert aquell mateix dia. En aquesta època la gent som molt volubles, va explicar Taillandier, gairebé cantussejant.

A la sortida de Coutances ella va recuperar la veu. I ara què serà de mi? Estava postrada en el seu seient, era ben poca cosa, realment.

Això, l’únic que ho pot dir és el futur, va respondre ell. Però una bona persona, em sembla.