XXII

Al mateix temps que tenia la sensació d’anar-se despullant lentament de tot, a la manera d’algú que es presentés davant la mort amb una camisa blanca i els peus nus, se sorprenia que ella compartís tan estretament aquesta ascesi i, sobretot, que s’hi complagués d’una manera tan evident; una vegada més, no era propi de la seva edat. Alguns llibres, els diaris i les llargues partides d’escacs constituïen les seves úniques distraccions; els seus únics companys eren el cel, el mar i aquella casa. Quan s’acostava el termini, ella va demanar que allarguessin el lloguer. Era possible, dues setmanes més. Després ja seria juliol, i estava reservada, com cada any en les mateixes dates, per la mateixa família, va explicar l’empleat.

Per esborrar el rastre, Taillandier anava a treure diners a Guingamp, Morlaix i fins i tot a Quimper. Daniella, que al sud tenia tant deler per veure gent, ara preferia quedar-se. Ell havia fet la ximpleria de regalar-li una guia turística profusament il·lustrada, i quan li insistia perquè visités tal ciutat —quan algú no sap on és, Daniella, no sap qui ésella objectava que la millor manera de viatjar és amb els llibres, i afegia amb malícia que al cap i a la fi, era precisament Taillandier qui li havia ensenyat també això. A propòsit, estic a punt d’arribar al final d’aquella novel·la que em va regalar. Si vostè pogués…

Al matí, quan es feia el llit i la sentia feinejar a l’habitació del costat, li venia una sensació estranya. Una marreca que no tenia projectes, un home gastat que ja no en tenia… Es trobaven cada vegada més al centre de res, però junts. De vegades la sentia cantussejar a través de l’envà. Devia estar endreçant-se la roba, o escoltant una casset, abans d’anar al bany i de preparar el cafè. Llavors ell s’asseia aclaparat pel pes d’una emoció que li semblava absurda —i tanmateix ben real. Què fa que aquesta noia et tingui tant d’afecte, Taillandier? I què fa que li tinguis tant d’afecte?

És veritat, quan ell anava a la ciutat, la primera cosa que feia era anar a escorcollar una bona llibreria. No llegia gaire novel·les, preferia la poesia, en canvi tenia bon olfacte per treure de les prestatgeries exemplars que la seduirien. Aquest exercici tenia molt a veure amb el del llapis que intentava concretar-la sobre el paper: era una altra manera de fer-la sortir a la llum. Calia que les obres fossin contemporànies, al més sovint firmades per dones, si era possible no gaire extenses però potents, atapeïdes. Ines Cagnati, Agota Kristof, Sylvie Germain, Béatrix Beck. Quan tenia la sensació d’haver ensopegat amb els llibres exactes, sentia un alleujament, una mena de felicitat que continuava escapant-se-li en els dibuixos.

Igual que «allà» s’havia sentit sol quan ella s’arribava al poble a la tarda, ara notava que li faltava algú quan anava a la ciutat. Si ella l’hagués acompanyat potser haurien anat als museus o a visitar esglésies, o haurien seguit al peu de la lletra aquella guia que li havia regalat. En sabia molt, d’art cristià. Li hauria ensenyat com Bretanya el transfigura, les verges infantils, els dimonis amb metralleta, i tot aquesta munió d’escultures que semblen haver-se ajuntat per ocupar menys espai sota el vent.

Li hauria indicat de quina manera aquell sant i la seva peregrinació havien donat forma a un poble determinat que davalla cap a l’Odet amb una inclinació suau. Haurien resseguit la pista dels estuaris dels rius, l’un rere l’altre. Enlloc d’això, un cop acabades les compres a Guingamp, Morlaix o Quimper, s’asseia a les terrasses dels bars, demanava copes de vi blanc i mirava el rellotge; comprenia la necessitat de deixar-la sola una estona. Quan va gosar demanar que allarguessin el lloguer de la casa li va dir, sap, és la primera vegada que tinc una casa meva.

Certament la Bretanya li era familiar, però per això no deixava de mirar la gent que passava com si fossin estrangers. S’havia deixat créixer la barba. No era per fer-se el vagabund: un dia que no s’havia afaitat ella li va assegurar que tots aquells pèls blancs li quedaven bé. Més endavant, s’acariciava les galtes tot somiant i sotjant el moment de tornar a la casa, animal passat de moda a qui la barba, efectivament, i malgrat que sempre havia detestat portar-ne, li donava un aire de lleó vell. Quan arribava l’hora, pagava les consumacions i s’extirpava del seient amb un sospir ronc que es podia sentir des de l’altra punta del cafè.

* * *

De vegades imaginava, tancant els ulls, el que devia estar passant allà, a la casa gran. Alice ja devia haver esgotat tots els recursos, la policia, els hospitals. Sens dubte una ordre de recerca planava per damunt del cap d’un Taillandier ben afaitat, senyora, té algun senyal especial, alguna cosa que pugui orientar la nostra recerca? Miri, li ho he d’advertir, ens dediquem més a les fugues dels menors d’edat, en el seu cas ni tan sols hi ha abandonament de la llar conjugal, vostès no estan casats. Em sap molt de greu dir-li això, però hi ha milers, escolti’m bé, milers de persones que desapareixen a França cada any. En trobem un grapat, no sempre, i quan els trobem, li ho ben asseguro, és en circumstàncies dramàtiques. S’han ficat en una secta o bé (aquí el policia tus perquè s’adona que ha arribat massa lluny), o bé han refet la seva vida. M’entén, senyora?

Jeanne i Hugo, avisats primer amb trucades telefòniques, deuen haver anat a veure-la. L’agafen per les espatlles caminant a poc a poc i li prometen que tot s’arreglarà, però esperen amb impaciència la més petita notícia, igual que ella. Cada vegada que sona el telèfon és un ensurt. Jeanne confessa que aquest aniversari havia tingut un pressentiment, no era normal, Hugo abaixa el cap i revela allò dels quatre últims quadres que en aquest moment està negociant, ell no volia que se sabés, jugava a la borsa, sembla. A la borsa!, va exclamar Alice, per l’amor de Déu, Taillandier no ha sabut mai la diferència entre una acció i una lletra del tresor. Després ella recorda les claus del taller, que havia trobat per terra i que havien pensat que ell les havia perdut el dia del seu, el dia de la seva… com s’havia de dir?

I si era intencionat? I ells, que no haurien gosat mai entrar-hi sense ell, obren aquell petit edifici. Però no, no hi ha res, ni un missatge ni un indici. No veure Punto e basta! en el lloc esperat provoca una ferida, un sentiment nefast, com si la tela s’hagués esvanit al mateix temps que el seu pintor. Ho hauria hagut d’entendre abans, diu Hugo. Sóc un idiota rematat.

S’haurà posat en contacte amb el banc, Alice? No és impossible. El que és segur, en canvi, és que ja no dubta, malgrat que sempre s’havia negat a fer-ho, a obrir-li el correu. L’extracte del compte, l’envien cada dos mesos. Quan arriba constaten amb estupor que a banda dels cent mil, que la celebració no havia costat, sens dubte, s’ha pagat un hotel a Granville, i que les targetes de crèdit s’han utilitzat en un perímetre delimitat per Cotentin i el Finisterre. Han, perquè es tracta de Taillandier o d’algú que coneix els codis d’accés? I Alice, que s’ha informat, no té cap mitjà, segons les condicions que ell havia establert amb el banc, de frenar els reintegraments.

Una cosa més: l’home a qui va llogar el cotxe, nerviós de veure que el Twingo no torna, es deu haver donat a conèixer. El meu Taillandier? En un cotxe?, va preguntar Alice per telèfon. No es mogui, vinc de seguida.

Amb l’empleat comprensiu posa en marxa un pla d’atac que fa renéixer l’esperança. Posar una querella per robatori del vehicle. Això motivaria més els serveis de la policia, en el pitjor dels casos començarien a estirar el fil; en el millor, trobarien Taillandier a l’altra punta, i retirarien la querella. Ella firma de seguida un xec que equival al preu del cotxe sencer, com si no s’hi fixés.

Ella està feta d’aquesta manera, trobar-lo, sí, emprenyar-lo, no. Per això ell no ha vist cap ordre de recerca als diaris. I si havia decidit, com li havia insinuat tan amablement aquell, canviar de vida? Amb quin dret podia fer publicar anuncis, si Taillandier, s’ha escapat? I més endavant s’hauria de dir que l’havien trobat en un ashram, cosa que només l’afectava a ell?

A mitjan juny, el territori s’estreny. Han utilitzat caixers automàtics als departaments 22 i 29, i dues vegades al 56, a Pointivy. En canvi, continuen sense cap notícia del cotxe.

Hugo ha tornat a París, Jeanne prop d’Annecy, però un cop més Alice es dirigeix a ella. Cal que sempre hi hagi algú a la casa, per si de cas. S’acosten les vacances escolars. Que et faria res, reina meva, venir a viure una temporada aquí, amb el teu marit i la teva filla? M’agradaria anar a la Bretanya.

Taillandier, que ha tancat amb molt de compte la porta de la seva habitació, es tapa la cara amb les mans. Ja la tenim aquí, Alice circula lentament pels carrers de Guingamp o de Morlaix, buscant un cotxe verd, Alice fa preguntes a totes les botigues on s’atura, un home de seixanta-dos anys, amb una mirada que no t’examina, t’embolcalla?

A la nit Alice agafa un hotel, i mentre se’n va al llit tota sola parla en veu alta, serà demà. Demà ho sabré.

Taillandier plora en silenci. Si no fos per les llàgrimes que li llisquen entre els dits, no es notaria res. Perdona’m, si us plau, perdona’m. És la temporada més difícil, Alice. Després l’esperança s’esbravarà. Tomaràs a casa. Veuràs com creixen els teus néts i riuràs amb ells. Continuaràs tenint els llargs i misteriosos conciliàbuls que regeixen la vida de les dones entre elles. També coneixeràs aquelles absències, quan la ment atemorida dubta de tot, o bé de sobte tens un sobresalt, algú fa soroll a la porta, és ell, ha tornat.

Però com a mínim no t’hauré fet aquesta: haver d’identificar el meu cos. I el món que s’esfondra.

* * *

Alça!, va dir ella, quan ell la va trobar a la sala, hi ha alguna cosa que no funciona?

Ella era darrere del bar amb un davantal que havien trobat pels armaris i en el qual hi havia escrites frases ridícules. Treia la llengua mentre rascava unes petxines que s’havien enganxat al fons de la paella, quedarà molt bé amb uns espaguetis al dente, com a vostè li agraden. De tant en tant es redreçava amb un moviment molt ancestral que contenia generacions senceres procedents de l’Àfrica i d’Europa, una mà posada sobre el maluc, i l’altra tornant al seu lloc uns flocs de cabell. S’havia omplert un got de vi, que reposava damunt el taulell. Que en vol un? Vol que n’hi posi?

No m’agrada que beguis alcohol.

Doncs miri, sap una cosa?, abans ho detestava. Però ara, un bon got de vi… S’havia girat d’esquena, i per molt que s’escarrassés amb gràcia, davant les plaques elèctriques, per molt que la seva bona voluntat fos evident, per molt que hi hagués les seves espatlles nues, com un homenatge —no s’havia tret el vestit de bany, s’havia posat els texans i el davantal al damunt—, de sobte va descobrir-hi la vulgaritat. D’aquí a deu anys, va pensar, estarà casada amb el pagès mitjà, li cuidarà la caseta. Si no és que es dedica a fregar escales.

Els teus cabells, va dir ell.

Què els passa, als meus cabells? Es col·locava davant d’un mirall imaginari i se’ls allisava.

Fatal. Apagats. Massa llargs.

De cop ella va començar a sanglotar, no eren els mateixos d’aquella vegada, aquests eren sorollosos. S’eixugava la cara amb un drap. Merda, va dir ell, em sap molt de greu. No sabia com s’havia d’agafar algú amb els braços. Ho va fer d’una manera maldestra, molest perquè li tocava les espatlles nues. Ella mesurava exactament un cap menys que ell, que li posava la barbeta al capdamunt del crani. Va, Daniella, calma’t, no passa res, de debò que em sap molt de greu.

* * *

Daniella ballava per ella sola pels carrers de Carhaix-Plouguer. Preguntava: doncs, com me’ls he de fer tallar?

Ell inclinava el cap, dues passes més enrere, com quan un escultor pren mides, amb els ulls mig tancats.

A l’alçada de les orelles. El serrell recte.

Ell també s’havia comprat unes ulleres fosques, estava neguitós perquè ningú no ella. Carhaix-Plouguer era dins del perímetre. Si bé la barba el transformava una mica, amb Daniella no passava el mateix, amb aquells sabatots que martellejaven damunt la vorera i se sentien de vint metres lluny.

A la perruqueria va ser ell qui va donar les instruccions, en certa manera era com si estigués tornant a pintar. Quan el pentinat va estar acabat, es va quedar glaçat, Déu meu, que bonica que estàs així!

I ara què li agradaria?

La teva roba. Que t’anéssim a comprar roba. No hi havia cap botiga del gust de Taillandier.

Van arribar fins a Brest, on va anar rebuscant fins que va trobar el que li quedaria bé: un vestit fins a mig genolls, unes sabates de ballarina i un collaret de fantasia. Quan van sortir de la botiga —ell portava els parracs vells en una bossa gran— li va semblar que alguns vianants es giraven per mirar-la, i que caminava més recta.

Van beure un te en una pastisseria d’abans de la guerra, on els empleats es dirigeixen als clients amb una mena de compungiment, i on s’apaguen els llums, a la tarda, per afany d’estalviar. Era veritat, caminava més recta, i aquest gest era mig un regal i mig la responsabilitat del model, i primer li preguntaven a ella què volia prendre. Van estar una estona en silenci abans que ell s’atrevís a dir-li, ja sé que saps allò dels meus problemes cardíacs, em podria agafar en qualsevol lloc, però et demano una cosa, si us plau, si passa, no cridis mai a ningú. Prefereixo morir que anar a un hospital. Ho entens?

Ella feia que sí amb el cap, i mirava en la mateixa direcció que ell, es veia el port, les grues. No era vulgar. Estava esplèndida. L’últim raig de sol accentuava l’harmonia de la caiguda del pentinat amb la línia del coll.

No m’he equivocat… va dir ell. Et queda bé, el mar.

No és el mar, Taillandier, no és el mar… És VOSTÈ que em fa la vida agradable. Anem a casa?

Es va girar cap al fons de la sala perquè ella no se n’adonés. Aquella mania que tenia de les llàgrimes als ulls a cada moment s’estava convertint en un martiri. Decididament es feia vell. O és que hauria de deixar el whisky. El vi. I de fumar.