XV

Havia decidit que agafaria les carreteres nacionals i les comarcals. Digne, Gap, després tiraria cap al nord passant per Grenoble, una bona marrada, però tenia força temps. La va reconèixer poc després de la presa de Serre-Ponçon, que travessa el riu Durance.

O més aviat en va reconèixer la motxilla que anava en el mateix sentit que ell, però al llarg de la via oposada. No feia autoestop: caminava. El va sorprendre tant tornar a veure-la que es va estar una estona abans de pensar a aturar-se.

Ella ni tan sols va mirar el cotxe quan es va immobilitzar perillosament, amb un grinyol dels frens, a l’altre lateral. Va haver de sortir per cridar Daniella. Qui s’hauria pensat que Taillandier tenia un Twingo verd?

La carretera els separava. Ella va fer un somriure en reconèixer-lo, una alenada d’alegria pura, que de seguida va escombrar una expressió del rostre que ell no li havia vist mai, anormalment dura. Ella va esperar que no hi hagués trànsit per travessar.

Què ha passat, Daniella? I mentrestant ell ja li col·locava la motxilla al portaequipatge, entre el fusell i la bossa de viatge, i li obria la porteta de l’acompanyant.

Ella no respongué fins que ell va haver arrencat i tornat al carril de la dreta amb prudència. Després d’això, ella es va deixar caure damunt la guantera i la martellejà amb la mà, el fill de puta, el fill de puta.

Què ha passat? Per l’amor de Déu, Daniella, em vols dir què ha passat? No ho endevina? S’empassava els mocs plorant i sanglotant, ara asseguda amb l’esquena ben dreta, mentre es cordava el cinturó. No tindria pas un kleenex?

No en tenia. Es va mocar arromangant un tros del jersei.

Que potser ell t’ha… Vull dir… Ara conduïa a trenta quilòmetres per hora i notava que la ràbia li anava pujant, no la indignació, sinó la ràbia, la que ho arrasa tot i que et portaria fins a la fi del món per trobar aquell conductor, i al final resultarà que ja havia fet bé d’emportar-se aquell munt de cartutxos. Daniella, tranquil·litzem-nos, has pogut anotar el número de la matrícula? Cap a on anava? Quina mena de cotxe era? A quin s’assemblava?

Ella va riure un moment, gairebé entremaliada, una mena d’alleujament, mentre acabava d’eixugar-se els ulls amb la roba. No m’ha tocat, sap. No ha pogut perquè tinc això. Va fer unes contorsions per poder treure de la butxaca del davant del pantaló una navalla i la va obrir. Ara reia. Taillandier va posar la quarta com si saltés d’alegria. Formidable, va dir, formidable. De tota manera, si ens topem amb aquest paio em fas un senyal.

I a més, per descomptat, et portaré a casa teva.

* * *

Ella anava en direcció a Coutances. Quan començava a fer-se fosc només havien arribat prop de Chalon-sur-Saône. Als vessants dels turons hi havia vinyes, pobles que encara feien olor de sud, amb l’església de pedra blanca, els plàtans com uns monuments més, i abadies aïllades però que semblaven molt pròsperes. Ell li va preguntar: et fa res, si busquem un hotel? No m’agrada conduir, i molt menys de nit. Ella no hi tenia res en contra.

Durant el viatge havien parlat poc. En un moment donat ella es va preocupar de saber si li molestava que fumés. Ell va treure la pipa. Quin regal més fantàstic em vas fer. I si tinguessis foc, seria perfecte. L’encenedor del cotxe no és precisament ideal.

Es van aturar en un d’aquells llocs que costen menys de dos-cents francs la nit, generalment situats prop de les sortides de l’autopista, que eviten al viatger haver-se de perdre pel centre de la ciutat i, en canvi, li permeten continuar la ruta de seguida. Estava arrebossat de feia poc, el pis trontollava i era sorollós. El restaurant de la planta baixa intentava donar una mica de distinció al conjunt. Ell va agafar la 217. A ella li va tocar la 219, l’habitació contigua, amb una porta que permet passar d’una habitació a l’altra, va especificar el recepcionista amb un somriure descarat que va fer recordar a Taillandier que portava un fusell. Va pagar per endavant les habitacions i els esmorzars. Mentre treia amb parsimònia els bitllets, escolta’m bé, diu ell, el món no és aquest munt de merda en què estàs pensant, tot i que està exposat, contínuament, a tipus podrits com ara tu. Pots entendre el que t’estic dient?

Havia parlat amb un to de confidència, inclinat per damunt del taulell, però no prou baix, malgrat tot, perquè Daniella no el pogués sentir. Ella es va quedar més desconcertada que l’empleat.

* * *

Però què li ha deixat anar, vinga, digui-m’ho!

Tret d’un client situat a l’altra punta de la sala —sens dubte un representant de comerç, es notava per la manera com menjava, ràpida i sense entusiasme, com enyorava casa seva—, estaven sols al restaurant. En contraposició, Daniella mastegava voluptuosament l’entrecot que ell li havia demanat.

No has menjat res per dinar, oi que tinc raó? Vaig deixar expressament dos mil francs per a tu al calaix de la tauleta de nit.

No tenia ni idea que vostè fos capaç de parlar d’aquesta manera, va dir ella. Déu meu, quina cara que ha fet!

Entre mossegada i mossegada s’espolsava els flocs de cabells i reia per a si mateixa, com fa algú que en recorda una de ben bona. Ell gairebé no havia tocat el plat, li semblava que s’alimentava a través de Daniella. A les postres, quan ella va acceptar prendre la segona mousse de xocolata, ell es va fregar les mans.

* * *

Estava fumant la pipa estirat al llit i mirant programes poca-soltes quan Daniella va trucar a la porta. No puc dormir, li molesta si miro la tele amb vostè? Ell no s’havia emportat pijama. Es va afanyar a tirar-se el llençol i el cobrellit pel damunt. Ella portava una camisa de dormir de cotó gruixut d’on li sobresortien els peus entendridors.

Aquí tenen cable, va dir ella mentre s’asseia sense preguntar a la vora del llit i s’apropiava del comandament.

Va anar saltant per uns quants canals abans d’aturar-se en un que passava clips musicals. Taillandier era a punt d’adormir-se quan ella li va preguntar: vostè pensa que la meva mare em voldrà tornar a veure?

No era una pregunta de veritat, era una d’aquelles preguntes que es fan perquè et tranquil·litzin, de manera que Taillandier la va tranquil·litzar. A la teva mare, en aquest instant mateix, se li està fent una muntanya de mil dimonis. La teva mare es diu que tu estàs per les carreteres de Déu per culpa seva. Ta mare es diu: he fet una ximpleria com una casa, tant de bo que torni i em perdoni.

La meva mare no és així, diu Daniella, amb un to tan sec que ell es va sentir culpable, o més jove que ella. Què en sabia, ell, de tot el que havia viscut aquella marreca? I amb quin dret podia teoritzar sobre la vida en general, ell, que només havia conegut una infantesa extraordinària, una dona afectuosa, la torre d’ivori d’una pintura que tenia èxit, i ara la possibilitat de suïcidar-se com li vingués de gust? Ets massa a prop de la pantalla, va acabar per dir, et faràs mal a la vista.

És que sóc miop. No s’hi ha fixat mai ningú.