IX

Abril no havia deixat ni un moment de ser clement, i havia sorgit entre ells un d’aquells petits jocs, que forgen la complicitat, que ella desaparegués quan Alice s’absentava, és a dir, gairebé totes les tardes. Ja no deixava notes damunt la taula de la cuina. Arribava invariablement cap a les cinc. De vegades, per tongades, quan tornava, feien desenfrenades partides d’escacs. De vegades s’evitaven, com si calgués, de comú acord, no fer malbé la connivència amb el costum. Alice sabia coses de les quals ell no s’assabentaria mai. En compensació, Daniella li regalava aquell secret només per a ells dos.

Un dia que ell havia d’anar a tirar unes cartes —les habituals i també les que rebutjaven ofertes anormals, proposicions d’exposicions infectes, les d’intermediaris sospitosos, oh, Déu meu!, què ens empeny a indignar-nos encara per això tan a prop del final?—, la va veure a la terrassa del Cafe del Centre. Estava envoltada de nois en els quals no havia pensat, i que serien més endavant —potser, també tenim dret d’equivocar-nos— pagesos tranquils, amatents, assenyats. Ni rastre d’Alexandre, i això li va agradar. Ni tampoc de tipus durs.

Van fer veure, tant ell com ella, que s’ignoraven, mentre ell creuava fins al terraplè. Per un moment havia pensat preguntar-li si necessitava diners, i després, per sort, se n’havia estat.

La part de baix del poble donava a un rierol a l’estiu; en aquell moment un petit riu; tres ponts el travessaven, a poca distància els uns dels altres, un atractiu turístic, però que no deixaven passar dos cotxes al mateix temps. Es va asseure a la barana del primer i va llançar la correspondència, que tanmateix portava els segells que calia, a l’aigua. Va mirar com navegava a la deriva fins al marge, s’enfonsava, reapareixia de nou picant contra les pedres que sobresortien, i anava fins al fons definitivament.

Quinze anys, aviat setze… El sol començava a davallar rere els turons i retallava els pins més alts com si fossin ombres xineses. Ara els tocava a ells construir el món: noies vagabundes, pagesos assenyats i amatents, Alexandres atractius amb els destins com les dents d’una serra. Va somriure al riu, al cel que amenaçava, virant a vermell, de desaparèixer del tot. Tu no has fet res per a aquests nanos, Taillandier, i mira que has pogut, encara que només fos per als teus.

No era un lament, era una cessió de terra en la qual no havien sembrat cap discussió. Daniella, i també els altres, sabrien veure que en l’absència de gent més gran hi havia la voluntat de no lligar-los encara més? I en la més definitiva de totes, aquesta sortida entre bastidors, el lliurament d’unes claus que només els pertanyen a ells?

Li van donar un cop amb la mà, a l’esquena. Era Georges, una mica més gran que ell, amb qui de vegades perdia a la petanca, que també vivia al turó, i que havia estat enginyer naval, feia temps, i que s’asseia al seu costat, damunt del pont, amb les cames penjant per damunt de sis metres de buit, el curs d’aigua brillant per sota, i què, Taillandier, què estàs somiant?

Penso en els nois, Georges.

Taillandier mirava el paisatge familiar, l’estesa de turons demanant socors, per pietat, sol, estalvia’ns la nit!

Em sap greu no haver fet més per ells, o no haver-ho fet millor.

Per resposta Georges va fer un grunyit que es dirigia al soroll de l’aigua contra les roques, a la vida en general, i a aquell aligot que veien giravoltar no gaire lluny d’un cim. Les seves sabates comprades per correspondència —especial Alaska, folrades de pell, la llengüeta amb doble cremallera— esguerraven, marrons i francament lletges, el panorama. Encara hi ha una mica de claror. Tinc unes boles al cotxe. Va, vine.