XI

Els qui havien temut un canvi de temps es van quedar, des que va començar maig, ben decebuts. No havia parat de fer bon temps i calor. Taillandier, quan anava al taller, aquesta vegada ja no era per veure les teles, sinó per examinar l’escopeta, ficar-li els cartutxos, comprovar, amb un gest sec, que el mecanisme funcionava perfectament, greixar-lo, si calia, pensava que després vindria juny, i juliol, i l’estiu meravellós damunt la terra. Li agradava la idea d’anar-se’n en el moment en què, si més no a França, la gent seria més feliç que de costum.

S’entrenava a apuntar-se, perquè no és gens fàcil. Treia la munició, palpava els canons superposats, arribava amb prou feines al primer disparador, al segon no. Finalment va decidir disparar-se a la templa, hi guanyava ben bé deu centímetres, i amb l’ajuda del dit gros —per poca força que tingués— podia disparar per la mateixa inèrcia la segona vegada. Sempre triava les estones en què Alice se n’anava —tancava amb pany la porta de l’edifici, per si de cas apareixia Daniella. No era tant per por de revelar el seu projecte com perquè no el veiessin com un estúpid, descansant el pes del cos ara en un peu, ara en l’altre, amb el cap inclinat a un costat, intentant introduir-se al forat de l’orella una escopeta de caça que, si ho aconseguia, feia clic, clic. Al cap d’un quant temps, li sortia perfecte.

Taillandier tenia uns quants diners sense haver estat, tanmateix, estalviador. Mai no havia tingut gaire consideració pels béns materials, i es va limitar a comprar un sostre, coses per menjar, d’altres per fer contenta Alice —temps enrere, per educar els seus fills. Tenia la sort de ser prou ric per riure-se’n, la qual cosa irritava els banquers, i també Hugo.

Aquell matí, quan va anar a l’agència, va experimentar un plaer maliciós, al mateix temps que arranjava de manera discreta la seva herència, en demanar cent mil francs en efectiu. Els va obtenir l’endemà. Va reservar —i va pagar per endavant— unes suites per als fills i els néts al millor hotel dels voltants, un «Relais et Châteaux» que tenia una vista impagable sobre un paratge molt conegut. Després va anar a la botiga de menjars on l’amo el va mirar esfereït en sentir l’enunciat del que li volia encarregar: el més car que tingui, si és possible. Finalment, va passar per la floristeria per fer-se enviar uns rams altius, unes mates de roses i aquelles delicades composicions en què s’inclou tant les heures com branques verdes.

Quan ho va fer saber a Alice, ella no se’n va estranyar gens. El seu temperament imperial tenia predilecció pels capricis. Fins i tot va telefonar ipso facto a Jeanne i a Hugo amb una punta d’orgull, per anunciar-los que, per una vegada, Taillandier havia estat veritablement grandiós. Hugo estava neguitós per saber si havia venut Punto e basta! (tenia les seves pròpies idees sobre la manera que s’havia de negociar el quadre a fi d’obtenir-ne ell mateix la part del lleó, i Taillandier s’escarrassava per trobar la manera de deixar-li després de mort. Li regalava, simplement?)

Només Jeanne, va notar ell —o li va semblar entendre, pel so de la seva veu a l’aparell—, pressentia que alguna cosa no rutllava. Em vull creure que és el teu aniversari, papa, però és una ostentació que només lliga amb les desenes, i tu faràs seixanta-dos anys.

Va respondre amb evasives quan ella li va preguntar si no havia tingut cap més crisi, o seqüeles, després de l’operació, si seguia de debò el tractament. Te n’adones, va dir ell, la sort que tenim que aquest 14 de maig caigui en diumenge? Ja veuràs, pel que fa a la nit de dissabte, la teva mare no ha mentit, he reservat unes habitacions de nit de noces.