XII

Van arribar, sense haver quedat prèviament d’acord, gairebé en el mateix moment, el Mercedes de gamma alta, matrícula de París, 75, i el petit Opel que portava, un número més baix, el 74, Annecy. No passava gaire de les dotze del migdia, totes les finestres eren obertes, i els insectes brunzien per damunt de l’extensió de lavanda com si haguessin de transmetre un missatge, però com que els humans no l’entenien, havien de cridar-lo més fort.

Hugo havia vingut acompanyat d’una dona nova i Alice estava una mica decebuda: només havia portat tres fills. La filla de Jeanne s’havia trobat malament durant el viatge.

Havien pensat dinar sota l’emparrat. Amb una mica de sort, a la nit també menjarien a fora. L’àpat de la celebració tindria lloc l’endemà al migdia. Daniella no es va decidir a sortir de l’habitació fins que tots van estar instal·lats al jardí. L’animació de les converses havia minvat, ja no se sentien aquelles exclamacions, aquelles històries interrompudes sense parar en l’alegria de retrobar-se. Però quan ella va aparèixer a ple sol i a la terrassa, es va fer un silenci. Alice, que en aquell moment estava asseguda de perfil, va estendre la mà cap a ella evitant mirar-la, vine Daniella, vine. Benvinguda entre nosaltres.

* * *

Són en el temps aturat d’un cap de setmana en família, en aquella mena d’ensopiment dolç, quan s’ha allargat massa la sobretaula, quan els homes no ajuden a desparar, i encenen un cigar amb preocupacions d’especuladors, quan les dones freguen els plats, contentes d’estar soles. Els nens juguen al jardí o troten travessant les habitacions, els d’Hugo —tres nois— han aconseguit convèncer, amb molta amabilitat, la filla de Jeanne, que és esquerpa, perquè jugui amb ells. És curiós, no s’havien vist mai i són cosins, en el fons.

Daniella ja no hi és. No cal que ens preocupem, diu Alice, és a la seva habitació, o potser ha anat a fer un tomb pel turó. L’altra nouvinguda és diu Esther. Només té vint-i-tres anys, no, encara no està embarassada d’ell, però s’estimen, això segur, i ella no voldria trigar gaire a quedar-s’hi. No ignora, diu mentre fa dringar les safates que ajuda a endreçar en un armari, que té molts embolics. Que per què està convençuda, malgrat tot, que ell només vol viure amb ella? N’està seguríssima. Alice pensa que té raó, Alice, per primera vegada, ha notat que una engruna de fatiga emanava del seu fill, la necessitat de posar seny. El seu encant —que li serveix també per als negocis— se li comença a esbravar, i potser ja no serà capaç, a partir d’ara, de conquistar una noia jove, una mica superficial, és veritat, però de bon veure, tanmateix.

Jeanne, que eixuga els plats, observa Esther d’amagat, els pantalons que li entren enmig de les natges, la cintura provocadora, el rellotge pesant que li penja al voltant del canell, com per subratllar que és molt prim, aquell no-sé-què que la fa tan parisenca, i que no aconsegueix destriar si li fa enveja, o la diverteix.

Cap a mitja tarda, el marit de Jeanne va a passejar per la garriga amb Taillandier. És una mica cerimoniós, de bona gana li diria «mestre» o «sogre». No s’acaba de decidir a parlar-li de tu, cosa que en canvi Taillandier fa sense cap vergonya. Medita una bona estona cada una de les frases que ha de dir i escull amb molta cura les paraules. Però si Taillandier, que a penes respon i es fa retrets per ser tan lacònic, el convida a parlar de la seva feina, del sistema educatiu en general, s’esplaia, es deixa anar. El que s’hauria de reformar és el sistema de dalt a baix. I són els que estan més amunt en la jerarquia —els més ineptes, per descomptat— els que el bloquegen, el sistema.

A la nit, sí, podran sopar a fora.