XXI

En certa manera, ell també s’havia llançat a l’aigua quan la va acompanyar a les roques. Havia començat a dibuixar-la d’amagat, assegut una mica apartat, uns metres més enrere, però el fet que ella l’hagués vist en més d’una ocasió i que no fes cap pregunta el va animar a reproduir-la obertament. Reproduir-la, perquè s’havia sorprès d’haver-se tornat tan acadèmic. Això el transportava a l’època en què observava el treball de la seva àvia i pintava a les golfes. No havia anat a cap més altra classe, com tampoc no havia posat els peus a Belles Arts, però s’imaginava que el que hi feien es devia assemblar molt a allò, al que tenia davant els ulls, tan escolar. No hi havia cap Taillandier, en aquells dibuixos, sinó estudis minuciosos, aplicats: D.l, D.2, D.3, D. prenent el sol amb els ulls tancats, D. en vestit de bany, asseguda i abraçant-se els genolls amb els braços, el walkman a les orelles —i el mar al davant, en dos traços. D. dormint confiada, amb els braços plegats sota una galta, malgrat la duresa de la roca. D. capbussant-se i D. nedant.

Al cap de poc va ser D. a la cuina, D. llegint. Havia comprat un fixador. Tenia el projecte que, quan arribaria el moment oportú, els hi regalaria tots, relligats formant un quadern, o cosits, ja ho veuria. Seria només per a ella. Una mena d’àlbum de fotos d’aquesta VACANÇA, de ben segur que li agradaria. De tota manera, es deia brandant el cap i alçant els croquis amb la mà, no era un regal fantàstic. Tomava a pensar en Rossini i somreia. Quina lliçó d’humilitat, efectivament!

Ella ja no ignorava que posava, i semblava que hi prenia gust. Quan ell treia els carbonets li notava un encarcarament imperceptible, la correcció d’un gest que es disposava a fer, una parada del cos que no convidava a ser representat per pura vanitat, sinó a deixar treballar el pintor en tota llibertat. Ell no va saber mai com havia passat. Però el fet és que un matí esplèndid, ja eren al mes de juny, ella acabava de nedar com a mínim un quilòmetre i recuperava l’alè, llavors ell li va dir: inclina el cap a l’esquerra. Ella va obeir. El moviment no era el que ell desitjava. Llavors, molt a poc a poc, agafant el cap mullat entre les mans, com fan els perruquers per separar els cabells de damunt l’orella, li ho va indicar.

A partir d’aquell moment ell ja no es va abstenir d’indicar-li posicions que ella adoptava de primer d’una manera maldestra, després cada vegada amb més encert, com si les instruccions de Taillandier li fessin prendre la mesura plena del seu cos. Era una llàstima que no hagués esculpit mai, i els seus dibuixos no esgotaven el secret de les cuixes, de les espatlles massisses, del seu coll tan recte. I a més hi havia els moments a l’estil Bonnard. No cal dir que li havia agradat la novel·la que li havia triat, n’havia comprat d’altres i les havia deixat escampades, ella les llegia, ni que fos dreta, l’estona que s’estava al lavabo, llavors ell la dibuixava menys a ella i més l’entorn, les finestres que donaven al mar, els mobles que dataven dels anys seixanta, gastats per generacions d’estiuejants, els detalls lletjos que s’obliden —els fils elèctrics a la vista, la bombona de gasa còpia de veure’ls, la bellesa inesperada (una gerra antiga col·locada damunt la taula, sola, envoltada de la llum del capvespre). D. llegint era el pretext per això.

Va ser en un instant d’aquests, retirats del món, i quan el món mateix s’avé a trobar el seu lloc, quan ella va preguntar: ja sap que hi ha una escopeta dins el cotxe?

Sí.

I sempre va amunt i avall arrossegant una escopeta?

Sí.

Ui, em sembla, Taillandier, que no és el seu estil.

Sí.

* * *

S’havia menjat sense dir ni piu ànec ennegrit, ous que haurien de ser ferrats i una pastarada d’arròs. Ella n’estava molt satisfeta, ho veu, tot s’aprèn!

* * *

Un dia, eren a la platja i hi havia marea baixa, ella es va girar cap a ell, que gargotejava pels marges i, amb aquella expressió de seriositat que tant li agradava en ella, va dir, puc posar despullada, si vol. A mi no em molesta gens. Sap, he mirat el que fa. És el meu cos i no és el meu cos. És el cos.

Para, aquesta intel·ligència, a la teva edat, se m’està fent insuportable.

Alice em va explicar que des de fa set anys… Em faria molt contenta si…

Ell va tancar els ulls. Em pensava que havíem fet un pacte. I a més, no he tingut mai cap model abans que tu. Jo no vull veure el teu darrere, el que vull veure és el teu cul, ho entens?

D’acord, va dir ella tornant a la línia de l’horitzó, encara que una mica ofesa, ho entenc, Taillandier.