X

No és que es dediqués a espiar-la, és que per la més gran de les coincidències, en el moment d’abandonar el món, li havien ofert la possibilitat, a través d’ella, d’imaginar en què es convertiria el món. I com més l’observava a la casa gran, més confiança tenia en el «després d’ell».

L’esmorzar constituïa un moment especial perquè, encara que Daniella es llevés més tard, a Alice i a ell els agradava allargar-lo al voltant dels diaris, al voltant d’aquelles paraules que una vida en comú no ha esgotat —sinó que, ben al contrari, n’ha reforçat el sentit. Daniella aterrava a la pista de les seves discussions amb els peus descalços, amb un turmell cenyit per una cadeneta d’or fals, i aquest detall, que unes quantes setmanes abans hauria trobat vulgar, ara el divertia. D’altra banda, encara tenia peus de nena, una mica amples, inflats per aquella son que té el cos d’algunes adolescents que no entenen, o que no volen entendre, que es fan grans. No deia bon dia, anava a càmera lenta a buscar cereals, llet (abans que ella arribés, en aquella casa no es coneixia l’existència dels cereals ni de la llet), un bol que ell es negava a col·locar per obligació davant la tercera cadira, encara que cada matí li’n vinguessin ganes, sobretot perquè no era el seu pare.

Ella menjava en silenci, a batzegades, amb els colzes damunt la taula, inclinada damunt d’aquell bol com si estigués prenent bafs, i també aquest defecte, de manera inexplicable, li agradava. Mirava Alice. Feia veure, en aquell moment, que no s’havia adonat que Daniella acabava d’arribar? O és que l’havia incorporat definitivament al patrimoni del seu cor? Fes el que et sembli, bonica, estigues callada i no diguis bon dia, no passa res, veus, jo continuo xerrant amb Taillandier.

Podia ser una altra cosa, que ell era incapaç d’imaginar. Quan totes dues parlaven, a la cuina, o a la «sala» —una paraula que quedava massa gran si s’adjudicava a unes quantes cadires de vímet, una taula baixa, una llar de foc, res a les parets, quaranta metres quadrats de rajoles rústiques on regnava el buit—, ell s’esfumava amb un pudor barrejat amb gelosia. Semblava que s’estiguessin explicant coses molt importants a les quals els homes no tenien dret. Tomava a notar la sensació de no tenir res a fer voltant per l’habitació, esperant que haguessin acabat. I si es reunia amb elles, potser ni tan sols n’eren conscients, però callaven de cop.

Quan feia preguntes a Alice —amb un to que intentava ser despreocupat— no estava segur que li ho expliqués tot. Li havia dit allò de la mare de la noia, de l’absència del pare, però també la infantesa a Normandia, prop de Caen, els resultats sorprenents a l’escola, fins que la va deixar, el que volia fer més endavant, un entremig de pagesa i criadora, de gossos o d’ovelles, no ho sabia, el nom de l’única amiga que tenia, Valérie, però encara dubtava si li havia d’escriure. Això no impedia que en el seu interior li subsistís una vaga incertesa, una mena d’estranyesa per no saber-ho tot, i, de manera més general, de no haver-ho sabut tot, de no haver-se dedicat prou a les persones que havia tractat, per exemple Alice mateix.

A l’hora de fer balanç, amb el llapis a la mà, només veia una casella per marcar: la seva distracció.

Per això, quan es va adonar que, unes quantes tardes seguides, Daniella s’havia quedat a casa, la va anar a veure. Va trucar diverses vegades a la porta de la seva habitació, la qual cosa encara el va posar més nerviós, però ella portava el Walkman a les orelles. Quan va cridar entri!, va entrar dins la cambra com si no volgués despertar ningú. Ella s’havia tret els auriculars, estava asseguda damunt del llit amb les cames encreuades. Es va adonar que ella el mirava com si veiés acostar-se el professor, amb atenció, amb bona voluntat, amb tanta esperança com por. L’habitació, on no havia estat des que hi va entrar, com pensava ell, gairebé per la força, tenia el mateix aspecte. No res, un lloc de pas.

Et volia dir, Daniella, et volia dir, eh, bé, hi ha alguna cosa que no funcioni?

Per què m’ho pregunta?

Et quedes tancada aquí dins… Al matí nosaltres no… En fi, ja saps que…

He trencat. Se n’ha d’anar a Noruega. Vaig pensar que no em faria tanta pena si ens separàvem de seguida, després seria més dur, ho entén?

Qui era?

El fill dels Dumiez. Ell el coneixia. Dels Establiments Dumiez, fuel-oil, fabrica de cervesa, neteja de xemeneies, taller mecànic, també era atractiu, vint anys, estilitzat i despert de ment. Tenen avantpassats noruecs, va explicar ella pausadament, han preparat el terreny per fundar una empresa allà, i li ha tocat a ell.

Ja ho entenc, va dir ell, ja ho entenc.

En sortir de l’habitació no va poder reprimir un lleuger saltiró. Ignorava si era degut al fet que ja no tingués pretendent —i, per tant, tota la vida per endavant— o perquè se li havia confiat de la mateixa manera (potser) que a Alice.