III

Era només el començament de la primavera, dos mesos els separaven encara de maig, tanmateix Alice va telefonar de seguida als seus fills. Hugo, el gran, vivia a París. Tot i que no havia fet quaranta anys, havia estat pare cinc vegades. Tres dones diferents havien estat mares, i no era cap disbarat pensar que aviat una quarta faria augmentar la seva descendència. Era un home atrafegat a qui totes les pensions que havia de pagar li donaven una mena de talent per fer diners, insomnis freqüents i una predilecció per les cites impossibles a hores impossibles, que tanmateix se saldaven amb importants remuneracions. A la inversa, Jeanne, la petita, només havia viscut amb un noi, només havia concebut una filla que educava entre cotó fluix, prop d’Annecy, on era professora de francès i de llatí. Habitualment, tot el que Hugo tenia de liberal ho tenia Jeanne de timorata. Si Alice mostrava les seves preferències per Hugo —si més no en la vida de cada dia, ja que la seva manera de fer ràpida i irregular li suposava una preocupació constant—, Taillandier havia de confessar que tenia debilitat per Jeanne. De la mateixa manera que temps enrere ell s’havia refugiat a les golfes per pintar, i que la seva àvia li havia trobat les seves coses, a ell li havia arribat a les mans per casualitat, buscant un objecte perdut, una novel·la de Jeanne —en aquella època devia tenir, quants?, setze anys? amagada sota uns quaderns vells de quan era nena, i no estava malament, gens malament. Per descomptat, ell no n’hi havia parlat mai, i a ella no li havia passat pel cap publicar res, però ell estava segur que continuava escrivint.

En una ocasió va anar prop d’Annecy, quan va néixer la seva néta. Un pis en una planta baixa d’un edifici modest, en una urbanització apartada del bullici. Sobretot res d’estrident. El seu marit era dolç i atent, també era professor, d’una altra assignatura. Amb motiu d’aquella visita, els havia servit, a Alice i a ell, un gran banquet, i també s’havia posat, a penes refeta del part, unes mitges de color carn, una brusa de bona nena i un vestit jaqueta comprat als Trois Suisses. Era la seva manera de dir-los que li feien un gran honor.

A la paret hi havia, emmarcada com si fos un Utrillo, una aquarel·la minúscula de Taillandier, que ell li havia regalat temps enrere, sense pensar-hi gaire; dins la llibreria amb portes de vidre, entre els llibres de quan era estudiant, mig descolorits, de revistes de la CAMIF i de llibres en edició de clubs de lectors, es veien catàlegs d’exposicions col·leccionats i classificats amb cura. De vegades d’algun d’ells sobresortia un retall de diari que mostrava un tros d’una obra, o del rostre, del seu pare.

I en tots els dies que s’hi havien quedat ell no va poder parar de pensar en el secreter tancat amb clau de l’habitació, en l’ordinador portàtil entrevist damunt d’un moble —una petita bogeria, li havia dit el marit en sorprendre la seva mirada, però és que Jeanne en tenia tantes ganes… Després l’home va insistir a ensenyar-li l’habitació del nen, afegida al pis gràcies als crèdits. Estava orgullós d’haver-la entapissat ell mateix.

Potser Jeanne li havia explicat temps enrere al seu futur espòs, amb aquell to de confidència que tenen els amants els primers dies, que somiava ser escriptora o poeta. Taillandier era l’únic que no ignorava que Jeanne no havia deixat mai d’escriure amagada de tothom. I només de pensar-hi li agafava una mena de dolor sord, gairebé físic, i al mateix temps una sensació de dignitat que no li era estranya.

* * *

Com havien arribat a trobar-se tots dos, pare i filla, la mateixa tarda, deambulant a passes comptades pels laterals que vorejaven una mica pomposament els carrers de la urbanització? Jeanne parlava d’Annecy, del seu treball, tot plegat no passava de la ratlla dels llavis, i després, de sobte, en evocar amics comuns, també professors, amb els quals el seu marit i ella anaven de vacances, es revifava, se li notava un apassionament. La veu no trigava a ennuegar-se-li, es recordava de sobte que Taillandier i Alice no s’havien casat, que els amics que apareixien per casa durant la seva infantesa —tan divertits, tan fantàstics, ella picava de mans quan li anunciaven que vindrien, més endavant li farien arribar dins d’uns paquets dirigits a ella sola col·leccions de suros de pescar pintats, llibres de la comtessa de Ségur en edició de 1918 de la Librairie Hachette, o cartes segellades a Madeira—, que aquests amics, doncs, figuraven en l’actualitat en els museus, en les grans col·leccions.

En un moment donat, ell la va agafar pel braç. No era habitual que ho fes. Es va sobresaltar. Estava acostumada a un pare preocupat, sens dubte, atent, fins i tot orgullós dels seus fills, però que no arribava mai a estovar-se de tendresa. Al cap d’una estona, ella va posar la galta damunt la seva espatlla. Passaven uns núvols blaus com d’amagatotis per l’horitzó d’un cel groc, s’anaven encenent els llums a les finestres de les cases i davant de les portes de la urbanització que en qualsevol altra ocasió Taillandier hauria ignorat, però ara sí que no, ara en percebia l’aspecte acollidor, el xiuxiueig que tan bé li quedava a Jeanne, perquè ell havia gosat tocar-la i a través d’això, com un home a qui li passa l’electricitat en agafar la mà d’un altre home que s’està electrocutant, vivia en lloc de la seva filla.

Era a ella a qui Alice telefonava ara (primer s’havia comunicat amb Hugo, després que una veu femenina i desconeguda li havia donat el número del mòbil, i finalment l’havia trobat entre el carrer de Rivoli i la plaça de la Concòrdia, a bord d’un Bentley que li havien deixat), i li deia, com estàs, reina meva? Havíem pensat convidar alguns amics del poble, però al final hi serem només la família. No, Taillandier s’ocupa de tot. El vostre viatge. El millor servei de banquets a domicili. Flors pertot arreu. No es vol estar de res. Te’l passo.