XXIII

D’una manera molt curiosa, aquest modelatge de Daniella va anar acompanyat d’un plaer més gran de dibuixar, o de menys sofriment, com es vulgui. Si bé continuava sense estar satisfet del seu treball, començava a notar que estava a punt d’arribar a algun lloc. Daniella mateix, que fins llavors no s’havia permès fer-ne el més mínim comentari, li ho va observar: m’agrada molt. Això el va fer somriure. Què en sabia, ella, de pintura? Però la seva opinió no la hi havia dictat la cultura, sinó la mirada molt segura i verificadora que algunes dones dirigeixen al seu propi cos. Una veritable petita femella, va pensar ell, i no era injuriós, sinó admiratiu.

Un matí, quan tornava de nedar el seu quilòmetre i feia aquell gest tan graciós per escórrer-se els cabells abans d’eixugar-se’ls, li va preguntar: no em parla mai de pintura. I en canvi era —és— la seva vida, em sembla.

Oblides el nostre pacte.

No, Taillandier, això no entra dins el pacte. Després d’assecar-se s’havia assegut davant seu sobre les roques, esperant, amb els genolls tocant-li la barba, els ulls ben fixos en els seus, ell no sabia fer una classe magistral d’art.

Mare meva, per on començo?

Mai no he sabut fer una altra cosa, va dir. És la meva vida, tens raó, perquè ni un sol segon he pensat en cap altra cosa. Pintar estava per damunt de tot. I després venia llegir quadres…

La meva opinió és que comença així: estàs fascinat per la reproducció d’un gravat de Rembrandt —la meva mare en tenia, però te n’estalviaré els detall— si al mateix temps que et quedes enlluernat t’adones que és molt fotut. Estàs dividit: en el mateix moment de donar tot l’amor de què ets capaç —i és immens, perquè només penses en això— ja estàs plagiant, robant, barrinant.

Al començament copies, tempteges, firmes coses que més endavant lamentaràs haver firmat, en el mateix grau en què algunes persones lamenten haver comès un crim. Després, de mica en mica, allò surt a la llum. Però, cap a on vas? Ho ignores. L’única certesa és que vols estar al servei d’allò, ni tan sols en vols ser l’amo, l’obrer d’allò, que només et pertany a tu, i que tens la sensació de delimitar més a cada instant. Recordo que havia examinat l’obra d’alguns artistes —Rauschenberg, per exemple— igual que ara m’empasso els diaris, tenia alguna cosa d’espionatge, i no només d’això, també de revelació, en la mesura que seguia el seu treball, que el quadre reeixit no és bonic, és just. En virtut de què? Això continua sent un misteri profund.

Vaig conèixer Rauschenberg, vaig tenir aquesta sort, em deia Tail-lan-dier, expressament amb un accent americà, i això que dominava altres llengües. Esperava el que jo feia de la mateixa manera que jo estava atent a tot el que exposava. Mai no m’he emocionat tant.

Sóc un vell idiota, Daniella. I els vells idiotes, en un moment o altre, sempre han d’explicar alguna cosa. Intenta fer-me caure a la trampa en una altra ocasió.

* * *

El matí que havien de marxar van rebre la visita dels de l’agència. Daniella va verificar amb ells que tot estigués apagat, desconnectat i net. Ella mateixa va tancar amb dues voltes de clau, que va tornar a l’empleat, però amb la sensació que segellava les roques, i les onades, i el vent. Taillandier l’esperava dins el cotxe. Plovia. El portaequipatge era ple de petxines que algun dia servirien de cendrers. Les novel·les de les quals no s’havia vist amb cor de separar-se estaven empaquetades dins d’unes bosses de plàstic. El tauler d’escacs regnava al capdamunt de l’equipatge, era absurd, li havia fet una sensació com de dol.

Daniella no es va decidir a parlar fins passat Saint-Nazaire, en direcció a Nantes, on anem d’aquesta manera? No parava de ploure. No era una pluja d’estiu, sinó una fina cortina que retornava la regió a l’hivern. L’eixuga-parabrises no se n’acabava de sortir; grinyolava i fent grinyols afavoria més la visió de l’acompanyant que la del conductor.

On anem d’aquesta manera? Ell estava content que plogués. Hi ha menys policies per les carreteres. Podria creuar-se amb Alice sense adonar-se’n. De tant en tant feia una ullada al mapa desplegat sobre el tablier. A veure, el Poitou, l’Aunis, l’Angoumois. La Rochelle.

La Rochelle et seduirà, em sembla.

* * *

A migdia va llogar dues habitacions, prop del port. Aquesta vegada estaven força separades. A ell n’hi va tocar una amb unes finestres que s’obrien a l’oest sobre les famoses torres bessones, a l’entrada del Pertuis, i sobre unes clarianes del cel.

Ella en va ocupar una altra a l’est, un pis més avall, que donava a unes cases i a un pati. Ell va proposar: vols que ens les canviem? Ella preferia posar una creu al mes de juny en aquell ambient, una mena de pou fosc, a sota la muntanya de núvols que ressuscitava a l’horitzó.

S’havia tret les sabates planes i mirava un programa evidentment mediocre a la televisió. A què era deguda aquella sensació, en aquell retorn al passat, de fallida, o de fracàs, d’haver fet molt de camí per a no res?

Va apagar brutalment l’aparell. Amb aquell vestit tenia fred, malgrat l’estació. Es va adonar que el collaret de fantasia li premia massa el coll. Va llançar el vestit al mig de l’habitació; el collaret va aterrar de ple a la paperera, després d’un magnífic xut, ja no hi estic d’acord, Taillandier.

Havien quedat que es trobarien al restaurant, a la planta baixa. Els fulletons turístics deien que eren especialistes en marisc. Quan ella es va reunir amb ell a taula, amb les botes que se sentien de vint metres lluny i la caçadora completament podrida, ell va preguntar: passa alguna cosa? En podem parlar?

* * *

L’incident va tenir lloc a la nit, i si bé no era exactament culpa de Daniella, tampoc no en quedava al marge. Havia tornat el bon temps, i havien passat la tarda passejant pels molls. Per distreure-la, Taillandier havia estat massa xerraire, massa falsament eufòric. Havien hagut de comprar pastes, i després de cop i volta gelats. Ella no s’havia acabat el seu, cada vegada més sorruda. Per què ell —i per primera vegada— mentia d’aquella manera?

En aquell moment visitaven el centre de la ciutat, era l’hora en què tanquen les botigues, i a ell li va semblar que sentia uns comentaris desagradables darrere seu, va parar l’orella, no s’havia equivocat, estaven dient, amb una veu que intentava ser esmorteïda, però que no ho aconseguia prou: mira aquest vellot, com que té una mica de pasta, es tira les nenes joves.

Espera, potser és la seva filla, o la seva néta.

És evident que no. Salta a la vista… És fastigós.

Quan es va girar va sorprendre dos nois joves, elegants, ben posats, agradables de veure, d’aquells que a l’estiu viuen a la costa de l’Atlàntic, els papàs hi tenen una casa, i la resta del temps se la passen criticant vagament la roba que porten els altres estudiants de COU, per la zona del carrer de l’Assomption, a París, al districte XVI. Podien perfectament clavar-li un cop de puny a la cara. I què?

Amb quin dret, va escridassar-los fent mitja volta bruscament i barrant el pas del carrer, amb quin dret podeu dir totes aquestes coses? Què en sabeu, vosaltres, de la vida?

Li tornaven a agafar aquells reconsagrats atacs de còlera, les paraules ja no li sortien del cap, ni de la gola, sinó del ventre: sou unes criatures i ja esteu deixant que se us podreixi la vida? Què heu dit, fastigós! Vosaltres sí que sou repugnants. Perdó, rectifico, sereu repugnants.

Es va trobar malament davant la porta de Daniella, quan li desitjava bona nit. Deixa’m entrar, t’ho demano.

Va caure a plom sobre el ventre, damunt la moqueta, amb els braços en creu. Va tenir temps de preguntar: et recordes com vam quedar? Ella no en va tenir per contestar-li. Ell s’havia desmaiat.

* * *

Vell pintor, vellot, vell lleó, hòstia, no et moris, si us plau. No estava acostumada —igual que ella tocar la gent, li costava molt passar-li la mà pels cabells, per la barba, fer-li massatge a l’esquena, fregar-li les costelles, merda, què s’ha de fer quan un home s’està morint?

No te’n vagis, Taillandier, mala puta, et necessito, m’has fet conèixer les roques i l’oceà, m’has col·locat en el món, has estat la barrera que m’ha separat de la seva estupidesa, i una porta que dóna a la bellesa, per l’amor de Déu, reaccionaràs o no, que em vols deixar o què?

Se li havia posat a cavall damunt l’esquena i li plantava bufetades a les galtes, em dic Daniella, d’aquí a dos dies faré setze anys, però tu no ho saps, és clar, t’ho demano, Taillandier, torna.

El sacsejava amb tanta força que estava tota suada, però no aconseguia desplaçar-lo ni tan sols uns centímetres. No s’havia adonat mai com n’era, de llarg i de pesant. Fins a quin punt se li podia arrugar la roba, i fins a quin punt era de carn i ossos, tangible, de debò. Desperta’t, merda, merda…

Després va arribar un moment en què ella es va dominar, continuava a cavall sobre la seva esquena, es redreçava, es mullava els cabells amb el que li rajava del front, recuperava la respiració, més dreta que mai, molt bé, mala bèstia, jugarem a un joc nou, no vull que te’n vagis de cap manera, no te n’aniràs, el rei diu que a la mort li fan por les noies, tu parles de drets —ara li clavava uns bons calbots al cap, abraonant-se-li—, aixeca’t!

No hi tens cap dret. A la mort li fan por les noies. Aixeca’t, malparit!