VI

Si el març havia estat molt plujós, l’abril va començar amb una festa inesperada de sol. Per damunt del turó i entre les garrigues es podia veure l’esclat de les flors i l’aparició d’insectes que habitualment es veien més endavant. Si baixaven al poble —i malgrat que als taulells de les tavernes, com a dignes descendents dels gals, la gent comentava que era massa bonic per no amagar alguna cosa al darrere—, hi regnava una agitació pròpia de festa major; en certa manera, es preparaven per anar al ball, un ball invisible, però tangible.

El mateix Taillandier hi era sensible. Daniella, ara, l’acompanyava de vegades fins «al poble», dos quilòmetres a peu, i dos quilòmetres de tornada, que ell feia per plaer i per necessitat —odiava conduir, Alice sortia sovint per anar Déu sap on, ell havia acabat perdent la llista de totes les causes que ella defensava.

Ara li agradava aquell moment —en general al matí— en què, amb Alice fora, sabia que ja no estava sol a la casa gran. Anava amunt i avall fent veure que canviava objectes de lloc, després s’adonava que havia arribat prop de l’habitació dels convidats, i tossia una mica abans de cridar, Daniella! me’n vaig al poble, vols que et porti res? Ella sortia del seu refugi amb una mena d’atrafegament barrejat amb alegria infantil, amb els ulls eixamplats com per una promesa del pare Noël, (el «poble»!). Que puc venir amb vostè?

Parlaven molt poc quan anaven a fer aquestes excursions. De vegades, gens ni mica. Ella, per timidesa, i ell, per respecte a la seva timidesa. De la mateixa manera, si en algun revolt del camí que els portava insensiblement fins als carrers apareixien les primeres papallones, o alçava el vol una perdiu, ell evitava mirar cap a aquella direcció per no incomodar-la quan les seves mirades es trobessin.

Ell li notava, tan bon punt entraven a la població, el deler de veure gent, terrasses de cafè, motos potents, botigues on venien articles de poc valor, pòsters, llums en forma de Betty Boop, targetes postals que representaven uns nens fent-se un petó a la boca i que donaven, per contrast, sensació d’innocència. Eren objectes de vint duros. Ella no li demanava mai res; ell de vegades n’hi comprava, si pressentia que li agradaven. Ella tampoc no li’n donava les gràcies.

Ell li comprava també les cigarretes, seguint un ritu que, en pocs dies, havia esdevingut inalterable. Se separaven davant d’un quiosc, on ell es proveïa de diaris. Una hora més tard, rellotge en mà, ella es reunia amb ell a l’exterior del Bar del Centre, on ell acabava de repassar-los, tancant els ulls de tant en tant, la cara orientada cap al sol. Damunt la taula hi havia uns quants paquets de baixos en nicotina que havien aparegut com per art d’encanteri, i que ella s’entaforava a les butxaques de la caçadora; en acabat, ell li preguntava què volia beure. Bevia invariablement una coca-cola amb llimona.

En una ocasió, quan tornaven, va passar el que ell havia temut, el cor li va començar una altra vegada a bategar al galop. Vaig a pixar, va dir, continua sense mi, ja t’atraparé. No va saber com va poder arribar amb dignitat fins a un grup de matolls al bell mig dels quals es va estirar d’esquena, ara la dinyaré, no passa res.

L’últim pensament va ser per a l’únic engany que s’havia permès amb Alice, les pastilles que s’havia de prendre i que, en el moment d’empassar-se-les, entaforava dins la borra d’un sofà. N’hi devia haver un bon grapat, a hores d’ara. Uns coixins farcits de medicaments… Se n’adonaria ella, més endavant?

Després va passar, com temps enrere durant els bombardeigs, quan cadascú es deia: aquesta vegada, cauen per mi. Es va tornar a posar dret entremig d’arboços i murtres, sorprès de ser allà, a flor de la terra rugosa. El dolor fugia de mica en mica de la caixa toràcica, a mesura que les pulsacions esdevenien regulars. Va passar la mà per unes fulles brotades de feia poc, i per d’altres, de perennes, com si acariciés uns cabells. Experimentava a parts iguals alleujament i recança; en el fons era així com li hauria agradat acabar, envoltat per la primavera de les plantes, sense violència.

També va estar content que Daniella ja fos a casa —i que, sense preocupar-se per ell, ja hagués anat a buscar en la immensa nevera panets per a hamburgueses, mostassa dolça, pernil i cogombrets, per fer amb tot plegat un entrepà que, tanmateix, a ell no li hauria vingut gens de gust.