XXIV

Quan ell va tornar en si ella ja no estava asseguda damunt seu, sinó al terra, amb les cames plegades, i se’l mirava amb la mateixa fixesa que una pítia.

Funciona, va dir ella. Tinc poders.

Ell va fer un gemec mentre es girava de cara enlaire. El que més li costava era recuperar la respiració. Calia tornar a aprendre a inspirar, a expirar, i no és gens fàcil quan sents aquest dolor insuportable al pit —però que es va esmorteint— i aquest soroll irregular de tam-tam dins el cap. Tot plegat es traduïa en un seguit de xiulets roncs.

Ella esperava amb paciència, no semblava que res l’angoixés. Quan finalment va poder parlar: has avisat algú?, va preguntar.

Ella va fer que no amb el cap.

Perfecte. Ajuda’m a aixecar-me.

El va aguantar perquè pogués fer les poques passes que el separaven del llit on es va estirar amb parsimònia. Al final canviarem d’habitació, si no et molesta. Et quedaràs la meva, sóc incapaç de moure’m. Per sopar, aquest vespre, només has de baixar al restaurant i ho fas apuntar tot al meu compte. Vols diners per sortir?

Em quedaré per aquí i tinc les claus. No se’n sortirà així com així.

En el moment d’anar-se’n, va semblar que es recordava d’alguna cosa, va tornar cap al llit, s’hi va asseure i va començar a descordar les sabates de Taillandier. Així estarà millor…

Para, Daniella —es va alegrar que li tornés a parlar amb un to enèrgic, era senyal que ella havia guanyat—, prefereixo mil vegades la incomoditat que algú em tregui EL MEU calçat. Tota la meva vida s’ha construït a partir d’aquest principi, i no en tinc cap altre de reserva, ho entens?

Ella va arronsar les espatlles abans de sortir definitivament de l’habitació. És completament idiota. Però ja s’ho farà.

* * *

Prou, Taillandier. Això ja no pot durar més.

En aquell moment l’habitació estava immersa en la foscor. Havia aconseguit treure’s ell mateix les sabates. Ara la nena pot alçar el vol i, en el pitjor dels casos, té una navalla a la butxaca. Ja no és miop, amb tot aquell carregament de lents de contacte. Hauria de pensar a obrir-li una llibreta en un banc, d’altra banda. A veure, quin és el pla?

Tomem a Coutances. Vaig a veure la seva mare. No sé com me les empescaré, però et juro que li ficaré al cervell que no es pot deixar fora tant d’amor. I aquesta mena de dones és precisament la que escolta un home de seixanta-dos anys. Han rebut massa cops, de joves, més dels que es pot imaginar. Després, crido Daniella des de la finestra, li dic que pot pujar, cauen l’una en braços de l’altra (argument ideal).

També pot passar que no hi sigui en aquell moment. O que hagi canviat de casa. Deixo Daniella al desviament que porta a Caen, amb el polze alçat, i l’equipatge augmentat amb llibres, un tauler d’escacs i petxines. En cas de problemes, serà prou llesta per anar a veure Alice.

I no em fa res abandonar-la perquè ara em toca a mi. La meva escopeta, l’Ardenne, la meva vida.

«Abandonar-la», fas servir unes paraules, Taillandier… Que potser ets el seu pare?

Ell li va telefonar a les onze de la nit, a través de la centraleta de la recepció. No, no havia sortit, i sí, havia menjat bé. Precisament ara estava a punt d’anar a veure com es trobava. Ha estat deliciós, al restaurant, un turbot amb salsa noséquè. M’han aconsellat un vi blanc, però no em recordo del nom. Sap una cosa, fins i tot m’he pres un aiguardent digestiu. No me l’he pogut acabar. M’han deixat que el pugés, és al meu costat, ara en som dos per desitjar-li bon any i millor salut.

Estava borratxa. Ell li va preguntar, m’escoltes, Daniella? Ho captes? Demà ens n’anem a Coutances. Vull anar veure la teva mare.

Es va fer un silenci.

Aniré a veure la teva mare, i ella m’escoltarà.

Un altre silenci.

Si no hi és, et deixaré a la carretera. Ah! i després remena les meves coses, hi trobaràs els croquis que et vaig fer. Els volia portar a relligar, o a cosir. Tant és… Te’ls regalo tal com estan. Et recordes d’Hugo? Té el mateix cognom que jo, viu a París, no et costarà trobar-lo, ell sabrà vendre-te’ls per un bon preu, amb discreció —i en pronunciar aquesta paraula, «discreció», es va adonar que ja no es dirigia a Daniella, sinó a Hugo, què pensarà d’aquest moment suspès en la història, un centenar d’apunts que representen, tots sense excepció, una noia una mica massissa, fets en un estil acadèmic, i en un moment en què es pensaven que era mort? Una possibilitat entre dues, va pensar, una possibilitat entre dues que Hugo no li ho digui a Alice.

S’ha acabat?, va preguntar ella al cap d’una estona.

Em sembla que no em deixo res, va respondre ell.

Per quins set sous m’hauria d’imposar aquesta mena de planificació? I a més, no té cap idea més bona?

No, va dir. Em sembla realment que no em deixo res.