26

O sigui que aquell era el fill d’en Gonzalo, el jove que el seu amic havia mirat amb «ulls de tauró», el jove que ho havia arreplegat tot: l’apartament, els comptes bancaris en «algun lloc», els quadres, els gravats, tot el que en Gonzalo posseïa en el moment que va caure i es va morir quan anava a veure una exposició de pintures.

El comte Falier, el seu vell amic, havia intentat en va parlar amb en Gonzalo sobre el que estava planejant; el seu advocat havia deixat de provar de dissuadir-lo; mentre que la Berta, la seva millor amiga, havia persistit al llarg dels mesos per fer-li veure la seva pròpia vida amb uns altres ulls, els ulls humans. I ara era morta, igual que en Gonzalo.

En Brunetti va obrir el calaix de l’escriptori i en va treure la carpeta que la signorina Elettra li havia donat amb les còpies impreses dels emails entre en Gonzalo i la Berta. I allà ho tenia una altra vegada, la referència a alguna cosa que «nosaltres» sabíem que podia impedir a en Gonzalo fer el que tenia pensat fer, suposadament l’adopció. «Som els únics que sabem que no pots fer això». En Brunetti es va dir a si mateix que havia de parar d’inventar-se complots per descobrir qui devia ser l’altra part del «nosaltres» i simplement assumir el més fàcil: era en Gonzalo, i la Berta, que era la que li escrivia, completava el «nosaltres». Què devien saber ells dos que podia impedir-li a ell adoptar el marchese?

Si tots dos eren morts, aleshores el secret quedaria silenciat amb ells. Excepte… excepte… que algú altre s’hagués assabentat de què era… En Brunetti va descartar aquesta possibilitat com a material per a una pel·lícula dolenta: cartes descobertes després de la mort; aparició de fills perduts molt de temps enrere; el mapa per trobar el testament amagat, col·locat a dins de la bíblia familiar i descobert durant el funeral, a l’hora de llegir un passatge d’aquella bíblia. La Berta estava disposada a córrer el risc de caure en desgràcia per aturar l’adopció. S’havia arriscat a morir, en canvi?

Va tornar a la lectura i va tornar a trobar l’advertència de la Berta que la persona que en Gonzalo adoptés —mai esmentada en aquella correspondència— podria quedar desil·lusionada després de la mort d’en Gonzalo. Quina desil·lusió més gran podia haver-hi que descobrir que hi havia ben poc per heretar? Podia ser que la luxúria hagués impulsat en Gonzalo a fer aquella mena d’engany? En Brunetti, que de sobte va recordar la conversa amb en Nanni Costantini, es va adonar que, de fet, no hi havia cap dubte sobre l’abast de la fortuna d’en Gonzalo ni sobre la persona a qui anava destinada.

En Brunetti es va inclinar endavant i va agafar el telèfon. Va consultar la nota que tenia a sobre la taula i va marcar el número que li havia donat del comte Fabrizio Urbino, el qual li va confirmar el que en Torrebardo li havia dit. L’Urbino no va demostrar gens de curiositat pel fet que la policia li truqués per confirmar la versió d’en Torrebardo, i en Brunetti no va saber si era perquè a les persones com ell no els importava el que fes o pensés la policia, o perquè no es volia involucrar de cap manera amb els embolics d’en Torrebardo amb la policia.

Algú va trucar a la porta.

—Avanti —va dir en Brunetti, i el va complaure veure que la signorina Elettra obria la porta, amb uns quants papers a la mà dreta.

—Signore —va dir, mentre s’acostava a la taula—, acabo de rebre un email de la policia espanyola. —La seva veu no era la mateixa. En Brunetti es va trobar pensant si sonava atordida, com algú que de cop i volta es troba amb un accident, amb els cotxes destrossats encara fumejant.

—Digui’m —va dir en Brunetti.

Ella va alçar els papers, com si volgués demostrar la font i la validesa del que estava a punt d’explicar.

—Estaven casats.

—Què? —va exclamar en Brunetti, sense entendre res.

—El seu amic Gonzalo i la signora Dodson; estaven casats. És així com ella va sortir de Xile.

Va col·locar els papers a sobre la taula, però en Brunetti amb prou feines els va veure, ni va parar gaire atenció a l’Elettra, perquè els pensaments l’assaltaven. La signora Dodson havia dit més d’una vegada que en Gonzalo li havia salvat la vida. En Rudy havia fet broma dient que semblaven un matrimoni de vells rondinaires.

—Quan? —va preguntar en Brunetti—. On?

—A l’ambaixada espanyola a Santiago, l’any després que Pinochet pugés al poder —va contestar ella.

—Però ella està casada amb un anglès —va protestar en Brunetti.

La resposta va arribar calmada.

—Això sembla. Però els espanyols no troben cap registre de divorci a nom de la dona.

—És fiable això? —va preguntar en Brunetti, en un to que flirtejava amb la condescendència.

La veu de la signorina Elettra va canviar quan va dir:

—Si busca algú per acusar-lo de fer un mal manteniment dels registres, signore, Espanya no és el lloc on ha de mirar. De fet, han contestat gairebé immediatament quan els hem dit que una ciutadana espanyola, l’Alberta Gutiérrez de Vedia, havia estat assassinada aquí.

La signorina Elettra va fer una pausa per donar-li l’oportunitat de preguntar sobre això, però com que en Brunetti no va parlar, va continuar.

—Els he enviat una còpia de la nostra documentació. —Abans que ell pogués intervenir, va afegir—: De tota. I els he demanat que em facilitessin qualsevol informació que tinguessin d’ella.

—Ja hi havia tractat amb ells, oi? —va preguntar en Brunetti.

—Sí, però mai amb aquest departament —va contestar l’Elettra, que va vacil·lar i després va afegir—: Allà no és com aquí, dottore. La persona que et dona la informació no ha de ser necessàriament el cosí del teu cunyat o algú que va anar amb tu a l’escola de primària.

En Brunetti va assentir per animar-la a continuar.

—Tenien el registre del seu matrimoni amb un ciutadà espanyol a Xile i la simultània sol·licitud de nacionalitat, i després el de l’emigració a Espanya. Tenien la data en què se li va concedir la ciutadania i, després d’això, quan i on vivia i votava en les eleccions espanyoles, i llavors, l’adreça a Anglaterra. —La signorina Elettra va fer una pausa i va repetir, innecessàriament—: No han trobat cap registre del seu divorci.

Per a en Brunetti, era com si l’horitzó de sobte s’hagués traslladat a un lloc nou i li demanessin que examinés la nova disposició de les coses.

—Això significa que no està adoptat, oi? —va preguntar.

—Si recordo la llei correctament, signore, no, no ho està —va contestar ella. No era necessari que l’hi expliqués, la llei era ben clara i precisa: l’adopció d’un adult per part d’una persona casada només era vàlida si l’espòs i l’esposa hi estaven d’acord.

—Gràcies —va dir en Brunetti, i va estirar els papers cap a ell. No va ni sentir que l’Elettra marxava, de tantes ganes que tenia de submergir-se en els documents. Va llegir les tres primeres pàgines dues vegades, però tot i així no va entendre què llegia, malgrat que el llenguatge burocràtic espanyol era molt semblant a l’italià. Entenia les dates, reconeixia els noms, però no es podia concentrar en els fets a causa de l’ombra que projectaven sobre el que vindria després.

Es va aixecar, va anar cap a la finestra i va examinar el cel, potser buscant-hi la il·luminació. No l’hi va trobar, ni tampoc al canal de sota la finestra.

Finalment, va desxifrar la clau dels documents i va desglossar la cronologia, i després hi va afegir els seus propis fets. La Berta tenia edat per creure en l’eficàcia de la protesta política; els agents de Pinochet es van assabentar del seu nom i la van anar a buscar; en Gonzalo es va comportar com un cavaller i va salvar la dama en un destret, derrotant els dracs de Xile, casant-se i emportant-se la princesa cap a Espanya. Van continuar sent amics i potser van decidir oblidar-se del matrimoni. Al capdavall, qui es recordaria d’un casament entre —en Brunetti va haver de consultar els papers— l’Alberta Gutiérrez de Vedia i en Gonzalo Rodríguez de Tejeda enmig de la llei marcial, el tumult polític i milers de desaparicions inexplicables? El temps passa, els governs canvien, la gent oblida.

Qui s’hauria imaginat mai que el respectable marxant d’art gai tenia una dona, especialment si la dona en qüestió aparentment s’havia casat amb un noble anglès i era aficionada a la caça?

Tanmateix, per a la policia espanyola, la Berta Dodson continuava sent l’Alberta Gutiérrez de Vedia, esposa i per tant, molt breument, vídua de Gonzalo Rodríguez de Tejeda. Per tant, ella, i no el fill fraudulentament adoptat d’en Gonzalo, seria la seva hereva. En Brunetti es va preguntar qui devien ser els hereus d’ella, però de seguida ho va deixar córrer. No importava, i no hi havia res que pogués fer que importés.

La memòria el va assaltar, i de sobte es va tornar a trobar pensant en Les troianes, en els grecs i en el que els estimulava. Que diferents eren els seus motius, sense la idea de guanys materials. Ells defensaven el seu honor, tant homes com dones; el defensaven amb violència o astúcia o la combinació de les dues coses, però no per obtenir beneficis. Clitemnestra no va matar Agamèmnon per heretar la seva casa, i Medea no tenia cap interès per la riquesa de Jasó. Va pensar en un discurs d’una de les obres, no estava segur de quina. Va recordar només el disgust que sentia un personatge quan creia que un altre havia actuat impulsat per l’ànim de lucre. No es podia imaginar un motiu més poc noble.

I aquí estàvem nosaltres, dos mil anys més tard, amb la cobdícia com a denominador comú de l’acció humana.

Va tornar a la taula, mussitant:

—Segueix els diners. Segueix els diners. —Sens dubte, ell era un home de la seva època.

El rastre conduïa al marchese di Torrebardo, la persona que s’hauria beneficiat de la mort de la Berta. Si només hagués sigut la millor amiga d’en Gonzalo, i res més, podria haver-se’n salvat. La llista dels «podria ser» era descoratjadorament llarga.

En Brunetti es va imaginar l’escena en la qual ell intentava convèncer un magistrat que la brillantor que havia vist als ulls del marchese di Torrebardo era la prova de la seva implicació en la mort de la Berta, i va descartar la idea avergonyit.

Per cap altre motiu que per parlar d’alguna cosa, va decidir anar a fer una altra visita al cambrer per veure si, després d’haver tingut temps per pensar-hi, podia recordar alguna cosa de l’home del reservat.

Feia un dia agradable que li despertava els sentits i el temptava a anar caminant per la riva, però en Brunetti va decidir agafar el vaporetto i baixar a San Tomà, la parada més propera a l’hotel. De seguida va ser allà i va entrar al bar mig ple, on va veure el cambrer dret d’esquena a la barra.

Va assentir i va fer un mig somriure mentre en Brunetti s’acostava a la barra.

—Buon dì, commissario —va dir.

En Sandro, el bàrman, es va atansar a aquell extrem de la barra i va preguntar a en Brunetti:

—Puc oferir-li alguna cosa, signore?

—Estic de servei —va respondre en Brunetti. Quan va veure la cara de sorpresa de l’home, va somriure i va dir—: Bé, potser una copa de vi blanc. Ja són més de les cinc, i no he de tornar a la Questura.

—Pinot Grigio? —va preguntar el bàrman.

—Sí, gràcies.

Com a resposta al gest que feia una de les tres dones que seien en una taula al costat de la finestra, el cambrer va anar cap allà per prendre nota.

—Que es va descuidar de demanar alguna cosa? —va preguntar el bàrman mentre en Brunetti xarrupava el vi.

Havia anat allà per parlar amb el cambrer, però en Brunetti va decidir que també podia incloure el bàrman en la seva curiositat.

—Volia demanar-los a tots dos si han recordat alguna cosa de la persona que estava asseguda amb la signora Dodson al reservat.

El bàrman va agafar una baieta de sota el taulell i va netejar la superfície de la barra unes quantes vegades. Després va esbandir la baieta sota el raig d’aigua, la va escórrer i la va penjar a l’aixeta.

—Puc preguntar-li una cosa, senyor?

—Per descomptat.

—Vostè creu que l’home que era amb ella al reservat és l’home que la va matar?

En Brunetti va considerar la resposta durant una estona abans de dir:

—És possible. —Va beure un altre glop de vi i va pensar que li vindria de gust picar alguna cosa. Cacauets, per exemple.

Com si li hagués llegit la ment, el bàrman va obrir un calaix i en va treure un bol amb ametlles salades. Va fer lliscar el recipient cap a en Brunetti i va assentir.

—Són molt bones amb el vi blanc. —L’expressió se li havia suavitzat, va pensar en Brunetti, tal com passa sovint quan una persona ofereix menjar a algú altre.

En Brunetti va agafar unes quantes ametlles i se’n va posar dues a la boca, preguntant-se per què sempre ens mengem les ametlles d’una en una, o de dues en dues, i no ens les fiquem a la boca amb l’excés imprudent amb què tractem els cacauets. Eren molt bones.

El cambrer va tornar i va anunciar:

—Tres copes de xampany. —Es va girar cap a en Brunetti i va dir, fent servir el plural—: Puc preguntar-li si han descobert alguna cosa?

En Brunetti va beure un altre glop petit, va deixar la copa a la barra i va contestar:

—Sí, ho pot preguntar, i no, no hem descobert res.

—En Sandro i jo n’estàvem parlant —va dir el cambrer, inclinant el cap en la direcció del bàrman, que era a l’altre extrem de la barra desembolicant el tap d’una ampolla de xampany.

—I a algun de vostès se li ha acudit alguna cosa? —va preguntar en Brunetti, amb naturalitat.

—Bé… —va dir el cambrer, i llavors es va permetre un temps de pausa llançant una mirada a les taules del local. En veure que ningú no li feia cap senyal, va continuar, vacil·lant—. No sé si li van parlar de les videocàmeres.

—Sí, me’n van parlar, i hem mirat les gravacions —va contestar en Brunetti—. Res.

—Busquen algú en concret? —va preguntar el cambrer.

Així, va pensar en Brunetti, era com la informació privilegiada anava a parar a la portada d’Il Gazzettino. Respondre la pregunta d’aquell home seria revelar informació de la qual només la policia estava al cas.

—Sí. Pensem en algú en concret.

El cambrer va començar a dir alguna cosa, va callar, va tornar a mirar cap a les taules, a en Brunetti, i va dir:

—L’home del reservat?

En Brunetti va somriure i va fer un lleu assentiment, com si volgués indicar l’aprovació per la intel·ligència de l’home, però sense respondre realment la pregunta.

El bàrman va tornar amb tres copes subjectades entre els dits. Les va col·locar a la safata del cambrer, que les va posar més separades i llavors va dir al seu company:

—Els han donat els vídeos, però no hi han trobat res.

Va arronsar les espatlles, va agafar la safata i se’n va anar cap a la taula on seien les tres dones. El bàrman va tornar a netejar la barra, i en Brunetti es va menjar unes quantes ametlles més.

Quan el cambrer va tornar, es va repenjar de nou d’esquena a la barra i va fer un sospir d’alleujament.

—No s’imagina pas el mal d’esquena que agafes, després d’estar-te dret tantes hores. —Es va posar les mans als malucs i es va inclinar endavant, i després va girar el cos a un costat i a l’altre. Quan va tornar a estar dret, en Brunetti va fer un assentiment comprensiu.

Tot seguit, els dos homes van intercanviar una mirada que en Brunetti no va entendre. Al cap d’un moment, el bàrman li va preguntar:

—Els hi van donar tots, els vídeos?

—Hi havia una gravació presa des del taulell de recepció, mirant cap a la porta, i una des de la porta cap al taulell —va dir en Brunetti—. N’hi havia una altra d’aquí —va començar, i es va girar per buscar la càmera—. Allà, aquella d’allà dalt —va dir, assenyalant una esfera de vidre que sobresortia, gairebé invisible, de la motllura de sobre el mirall, a la paret del fons de la barra—. I també n’hi havia una de les escales que van cap a dalt, amb la imatge presa des del vestíbul.

—I ja està? —va preguntar el bàrman, una mica perplex.

—Sí —va respondre en Brunetti.

—Ah —va dir el bàrman, que va sospirar i va mirar el cambrer. De cua d’ull, en Brunetti va captar un lleu moviment de cap del cambrer, però va mantenir l’atenció posada en el bàrman, que finalment va dir—: N’hi ha una altra.

—Probablement no l’hi volien dir —va comentar el cambrer, a ningú en concret.

En Brunetti va decidir no preguntar i esperar a veure què li dirien, conscient que ara no tenien elecció.

—Suposo que l’hi hauria d’explicar jo —va dir el cambrer. El bàrman va agafar la baieta i va tornar a netejar la barra. En Brunetti va alçar la copa perquè pogués netejar a sota.

—Va passar fa uns cinc mesos, a principis d’hivern —va començar el cambrer—. Hi havia molts clients, però vaja, ara sempre n’hi ha, o sigui que estàvem bastant enfeinats.

El bàrman, sense molestar-se a esbandir el drap, el va penjar a la vora de l’aigüera i es va enretirar de la barra. Va plegar els braços.

—Jo estava fent el meu torn de nit —va continuar el cambrer—, i de sobte em vaig adonar que dos homes que eren aquí ja havien estat al bar un parell de caps de setmana abans; no m’hi havia fixat gaire perquè llavors hi havia encara més gent i teníem molta feina. Un d’ells era una mica ros, i l’altre tenia els cabells pèl-rojos molt arrissats. Diria que tots dos tenien uns vint-i-pocs anys. En qualsevol cas, van ser aquí els divendres i els dissabtes a la nit. El ros el vaig reconèixer perquè treballava en una botiga de roba que hi ha davant de casa meva. El coneixia però no el coneixia, ja sap què vull dir.

Va fer una pausa per deixar parlar en Brunetti. Va assentir però no va fer cap comentari. Venècia estava ple de gent que coneixia però no coneixia.

—El que vaig reconèixer em va cridar l’atenció. Per què no anava al bar del barri, amb gent coneguda? I com s’ho feia per pagar les begudes aquí, que jo sé el que costen, si treballava de dependent en una botiga de roba? —Hi havia més que un deix de lleu irritació a la veu del cambrer, sens dubte desproporcionat per la presència d’un dependent en un hotel car.

De sobte el cambrer es va excusar, va anar cap a una taula ocupada per dos homes i va tornar ràpidament per fer la comanda al bàrman. Després de servir-los les begudes i de fer una ullada a les altres taules, va tornar a la barra i va continuar.

—Per tant, em vaig començar a fixar en ell i en l’altre paio, que també pagava cada vegada en efectiu. —Quan va veure la confusió a la cara d’en Brunetti, va aclarir—: Els clients sempre s’apunten el compte a l’habitació.

»En fi —va continuar—, em vaig adonar que tots dos arribaven sols però sempre acabaven parlant amb algun altre home i es traslladaven a la seva taula.

Així, va pensar en Brunetti, representa que sempre donaven conversa a un home.

—Llavors, una nit, vaig veure que el paio que jo coneixia desapareixia durant una estona, i després, l’home a la taula del qual s’havia assegut, el seguia al cap d’un minut, i cap dels dos no tornava fins deu minuts després. —Es va aturar i va mirar en Brunetti, fent cara de sentir-se molt incòmode pel que acabava de dir.

Com si volgués justificar-se davant d’en Brunetti pel fet de prendre’s la molèstia d’explicar aquella història tan llarga, va dir:

—Al principi em pensava que sortien a fora a fumar, però no anaven cap a la sortida de l’hotel, sinó a la part del darrere, al lavabo d’homes.

En Brunetti va prémer els llavis i va alçar les celles. El bàrman es va inclinar endavant i li va demanar si volia una altra copa de vi, però en Brunetti va refusar l’oferiment.

—I què va fer vostè? —va preguntar al cambrer.

—Els vaig observar durant els següents caps de setmana, i vaig veure que l’altre paio feia el mateix, més o menys, però no cada vegada que venia.

Va fer una repassada a les taules, però va comprovar que ningú no li feia cap senyal i va continuar.

—No m’agradava allò. Aviam, no és el meu hotel i no n’he de fer res del que fa la gent, però per l’amor de Déu, que no ho facin al lavabo d’homes d’un local públic. Imagini’s que hi ha una família aquí allotjada o algú porta el seu fill a prendre una coca-cola a l’estiu, i el nen va al lavabo i veu dos homes que surten del mateix cubicle o veu alguna cosa més, ves a saber què. —Va tornar a mirar cap a les taules, però ningú no li cridava l’atenció.

—I què va fer vostè? —va repetir en Brunetti.

—Ho vaig dir al gerent, i llavors van posar una càmera al lavabo d’homes. Vaja, no a dintre dels cubicles, sinó a fora, a la paret del fons, enfocada cap a la porta, per poder veure qui entra.

En Brunetti va fer un esforç per dissimular l’emoció i va preguntar:

—I què van fer amb els dos homes?

El cambrer i el bàrman van intercanviar una llarga mirada, i aquesta vegada va ser el bàrman qui va parlar.

—L’endemà d’haver instal·lat la càmera, el primer va venir a pagar el compte abans de marxar, i li vaig preguntar si sabia que hi havia una videocàmera al lavabo d’homes. —Va prémer els llavis i va inclinar el cap a un costat, com si volgués deixar constància de la seva confusió. Va mirar el cambrer, que va assentir, i després va dir—: Ens va semblar que era el més correcte dir-l’hi.

—I com va reaccionar?

—Va deixar caure el canvi. Ni tan sols va intentar recollir-lo. Va marxar i no l’he tornat a veure més.

—I l’altre home?

El cambrer va intervenir.

—Tampoc no ha tornat a aparèixer des d’aquella nit.

Mirant de mantenir la veu calmada, en Brunetti va preguntar:

—La càmera encara està instal·lada?

Els dos homes es van tornar a mirar. El cambrer va dir:

—Suposo. No hi ha cap raó perquè no hi sigui.

En Brunetti es va acabar el vi. Va fer el gest de treure’s la cartera, però el cambrer li va posar una mà al braç.

—Sisplau, signore. Convida la casa.

—Em permeten deixar una propina? —va preguntar en Brunetti amb un gran somriure, per demostrar que estava fent broma.

—Quins acudits! —va exclamar el bàrman, fent veu de tieta soltera quan veu una faldilla massa curta.

—Moltes gràcies, doncs —va dir en Brunetti, que es va inclinar sobre la barra per encaixar la mà del bàrman. Quan es va girar, l’esperava la mà del cambrer, que en Brunetti també va encaixar, dient—: Si mai els puc ajudar amb una multa de parquímetre, senyors, em dic Brunetti, i serà un plaer poder-ho fer.

Els dos homes van riure, i en Brunetti se’n va anar per parlar amb el conserge.