14

Van estar un quart d’hora més parlant de moltes altres coses, però sense tornar al tema d’en Torrebardo ni d’en Gonzalo. La sala es va anar omplint a poc a poc, i en Brunetti va decidir que ja feia prou estona que ocupaven aquella taula. Va cridar el cambrer i va fer veure que signava en l’aire. Al cap de poc el cambrer va tornar i va donar el compte a en Brunetti, ignorant la mà alçada d’en Padovani.

En Brunetti va veure que els havien fet la tarifa baixa que reservaven als venecians; va pagar i va afegir-hi una propina generosa que faria sentir en Padovani orgullós. Van sortir a la piazza i van notar que l’aire primaveral s’havia traslladat cap al sud, deixant un ambient humit i una brisa que devia haver passat per la Sibèria de camí cap a Venècia.

—D’aquí a unes quantes setmanes —va dir en Brunetti—, el temps recuperarà el sentit comú.

En Padovani es va aturar i va dir, en un to de veu sorprenentment seriós:

—Crec que el temps ha perdut definitivament el sentit comú. —Va sonar ben bé com la Chiara. El periodista va fer una encaixada de mà a en Brunetti i es va allunyar en direcció a l’Accademia.

Quan en Brunetti va arribar a la Questura, l’agent de la porta el va aturar i va dir:

—Commissario, hi ha un home que l’espera a dalt, al seu despatx.

L’agent era jove i nou al cos, de manera que en Brunetti va fer servir un to moderat per preguntar-li:

—Qui és? —tot pensant quin magistrat o funcionari podria voler parlar amb ell.

L’home va mirar cap avall per inspeccionar-se les botes i va mussitar alguna cosa.

—Perdona, Coltro, no t’he sentit.

Encara atent a les botes, l’agent va dir:

—No ho ha dit, senyor.

—I l’has deixat entrar al meu despatx?

—Bé, senyor, és que és un home d’una certa edat, i va molt ben vestit.

—I això és suficient per deixar-lo entrar al meu despatx? —va preguntar en Brunetti, intentant recordar quines carpetes tenia a sobre de l’escriptori, l’escriptori amb uns calaixos que mai no es molestava a tancar amb clau.

—Ha passat per aquí davant, commissario, i ha començat a pujar les escales, i he hagut d’agafar la clau de sobre la taula i tancar la porta de l’entrada abans d’anar darrere d’ell, i quan l’he atrapat, ja pujava el segon pis, però estava repenjat a la barana i feia molt mala cara. Panteixava per l’esforç. Tenia la cara blanca i amarada de suor.

Repetint-se que havia de parlar amb normalitat, en Brunetti va preguntar:

—I què has fet?

—En Rugoletto baixava per les escales, o sigui que l’hem ajudat; de fet, senyor, més aviat l’hem arrossegat cap al seu despatx. Em sap greu, però no se’ns ha acudit res més.

—I encara hi és?

—Crec que sí, senyor. Fa tot just uns minuts que ha passat això. En Rugoletto ha anat al seu despatx per portar-li un got d’aigua, i jo he hagut de tornar per obrir la porta de l’entrada. I llavors és quan vostè ha arribat.

—D’acord —va dir en Brunetti, i es va dirigir cap a les escales i va començar a pujar. Quan va arribar al primer replà, es va girar cap a en Coltro i li va fer un gest perquè tornés a la garita de recepció. Va continuar pujant, a pas ràpid però sense córrer.

Quan era a mig camí, va sentir uns passos forts que ressonaven darrere seu i es va girar per veure en Rugoletto pujant els esglaons de dos en dos. Portava una ampolla d’aigua mineral i un got. Quan va arribar a l’altura d’en Brunetti, el jove agent es va aturar i va alçar el got en una mena de salutació.

—En Coltro l’hi ha explicat, senyor? —va preguntar.

—Sí —va contestar en Brunetti.

—Vol que vingui amb vostè, senyor?

—No cal, ja hi parlo jo. —En Brunetti va agafar l’ampolla i el got, li va donar les gràcies i va continuar escales amunt. Un cop a la porta del seu despatx, va treure-hi el cap per mirar qui era.

En Gonzalo Rodríguez de Tejeda estava assegut en una de les cadires del davant de la taula d’en Brunetti, amb un colze repenjat al reposabraços, aguantant-se el cap amb la mà, i l’altra mà reposant flàccida a la falda. A terra, als seus peus, hi havia un mocador blanc arrugat.

—Ah, Gonzalo —va dir en Brunetti, en un to de veu d’allò més natural—. M’alegro que m’hagi vingut a veure. Ha passat massa temps des de l’última vegada que vam parlar. —Va deixar l’ampolla i el got a l’escriptori i va remenar uns quants papers, després es va girar cap a en Gonzalo i li va donar uns copets a l’espatlla—. Deixi’m anar a buscar un altre got —va dir, amb la seva millor veu casolana. Va anar cap a l’estanteria, va moure les coses lentament fins que en va trobar un.

Quan en Brunetti va tornar a la taula, en Gonzalo s’havia redreçat i tenia les mans repenjades al reposabraços de la cadira; no hi havia cap rastre del mocador.

—Puc oferir-li un got d’aigua? —va preguntar en Brunetti.

—Sí, sisplau, Guido —va contestar l’home gran.

En Brunetti va omplir un got i l’hi va donar, després va omplir l’altre i el va deixar a sobre la taula, al davant de l’altra cadira. Es va inclinar sobre en Gonzalo, posant-li una mà a l’espatlla durant uns instants, després va col·locar l’altra cadira de cara cap a ell i va seure.

—Em sap greu que no fos aquí quan ha arribat, Gonzalo. He anat a prendre un cafè amb un vell amic que feia anys que no veia. —Va tancar els ulls amb el record—. Venia a la universitat amb mi i amb la Paola.

Assegut tan a prop d’en Gonzalo, i sense cap obstrucció entremig, va veure com s’havia envellit el seu amic des del dia que es van veure al Campo Santi Apostoli. Les taques de sota els ulls s’havien convertit en replecs de pell seca. Tenia els llavis premuts i se li haurien enfonsat endins si no hi hagués hagut les dents per oposar-hi resistència. Els ulls s’havien apagat i es veien una mica més ennuvolats. Però havia redreçat el cos, per molt d’esforç que li hagués costat, i fins i tot havia aconseguit encreuar les cames amb un aire despreocupat.

—Quant de temps feia que no us vèieu? —va preguntar en Gonzalo, i va aconseguir que sonés com si realment estigués interessat a mantenir una conversa informal per posar-se al dia del que els havia passat des de l’últim dia que s’havien vist. Hi havia una nova i exagerada sibilació en la seva manera de parlar, un so que en Brunetti associava amb les dentadures postisses, tal com també hi va associar la perfecció blanca del seu somriure.

—No me’n recordo exactament, però feia més de quinze anys. La Paola manté el contacte amb ell.

Mentre deixava el got a la taula, en Gonzalo va dir:

—Està molt bé, mantenir el contacte amb vells amics.

Optant per no agafar-se el comentari com un retret, en Brunetti es va dir a si mateix que no mostraria curiositat per saber per què en Gonzalo l’havia anat a veure, que es comportaria com si fos la cosa més normal del món passar per allà i parlar del valor de les velles amistats.

En veure que el got d’en Gonzalo estava buit, en Brunetti es va acabar la seva aigua i va tornar a omplir els dos gots. Quan no sàpigues què dir, parla del temps, això ho tenia clar.

—És meravellós notar que ja comença a venir el bon temps —va dir. Com que en Gonzalo no va respondre, en Brunetti va afegir—: I és clar fins una hora més tard. —Un cop esgotat el seu interès per la meteorologia, va callar i va beure més aigua, decidit a deixar que en Gonzalo parlés quan volgués.

L’home es va inclinar endavant i va deixar el got a la taula amb un cop fort perquè va calcular malament la distància. En Brunetti es va sobresaltar, però en Gonzalo va semblar que ni se n’adonava. Va col·locar les mans als braços de la cadira, va estirar el dit índex de la mà dreta i va començar a moure’l endavant i endarrere per la fusta. Al cap de poc s’hi va afegir el dit del mig, i tots dos anaven fregant la superfície polida. En Brunetti va tensar les mans amb força i es va tornar a dir que no havia de parlar.

Va passar una estona. Hi havia tant de silenci al despatx que a en Brunetti li va semblar que sentia el lleu frec dels dits d’en Gonzalo, tot i que sabia que era impossible. En Brunetti va començar a comptar fins a quatre, i després una altra vegada, una cosa que havia fet al principi de la seva carrera per ajudar a passar les hores de vigilància, mentre esperava que algú sortís d’un edifici o hi tornés a la nit. Comptar d’aquella manera no havia pas accelerat les coses, però li havia alleujat una mica l’ansietat que sentia pel fet d’haver de suportar la inactivitat.

En Gonzalo es va rendir i va ser el primer de trencar el silenci.

—He vingut a demanar-te que em facis un favor, Guido —va dir, amb la veu ferma—. Es tracta de l’Orazio.

—Sí? —va preguntar en Brunetti, en to neutre.

—Es veu que va per la ciutat fent preguntes sobre mi. —En Brunetti va sentir la ira implícita en la veu d’aquell home gran i la va veure a les seves mans, que ara estaven aferrades als reposabraços de la cadira.

—Sobre què són, aquestes preguntes? —va dir en Brunetti.

En Gonzalo se’l va quedar mirant, sense dissimular gens la seva sorpresa.

—Si no fossis el marit de la Paola, m’aixecaria i marxaria —va dir, bruscament. Després, en to acusador—: També ha parlat amb tu, oi? —La ira es va acostar uns quants passos més cap a en Brunetti.

—Sí, és veritat: em va demanar quan va ser l’últim cop que el vaig veure a vostè i com estava. —En Brunetti va decidir que així era com recordaria la conversa amb el comte, perquè totes dues coses eren certes.

—Et va parlar d’un home jove?

Sense vacil·lar, en Brunetti va respondre:

—Sí, me’n va parlar.

—Et va preguntar si ens havies vist junts?

En Brunetti va deixar anar una alenada d’aire per suggerir exasperació, una cosa que a vegades li passava quan tractava amb nens petits.

—Vaig veure un home jove al sopar de casa d’en Lodo, i vaig veure que vostè parlava amb ell, però no vaig fixar-m’hi gaire. No ens van presentar, i no ens vam dir res.

En Gonzalo va tancar els ulls prou estona perquè en Brunetti tingués temps de tornar a omplir els gots. Quan els va obrir, la seva expressió era més calmada.

—Tu i la Paola éreu allà, és veritat, però no vam tenir temps de parlar. Em sap greu —va dir.

En Brunetti es va inclinar i li va donar un copet al dors de la mà.

—Ja estem parlant ara, no, Gonzalo?

En Gonzalo es va mossegar el llavi inferior. Quan el va alliberar, en Brunetti hi va veure les marques que hi havien deixat les dents. L’home es va treure un mocador de la butxaca de la jaqueta i es va eixugar la cara abans de tornar-lo a guardar. Va mirar en Brunetti i, sense cap mena d’introducció, va dir:

—Ens havíem discutit. Abans de sopar.

—Vostè i aquell jove? —va preguntar en Brunetti, pensant que en Gonzalo no tenia prou energia per continuar si no l’incitava a fer-ho.

En Gonzalo va assentir.

—Sobre què? —va preguntar en Brunetti, conscient que allò el duria a una discussió que volia evitar.

—Diners —va contestar l’home gran.

—Ah —va sospirar en Brunetti.

—Intentava convence’l perquè accepti una feina d’investigador. Fa un quant temps que estic fora del món de l’art, i no he mantingut el contacte amb la gent que hi és ficada. No he estat al cas del mercat, vaja, no seriosament, de manera que no sé qui és a dalt i qui és a baix. —Va fer una pausa per donar a en Brunetti l’oportunitat d’indicar-li que el seguia. Mentre en Brunetti pensava què podia dir, l’home va fer una llambregada al despatx, es va aturar en el quadre que hi havia a la paret del fons i ràpidament va apartar la mirada.

—Ja ho entenc —va dir en Brunetti, i en Gonzalo va reprendre el fil allà on l’havia deixat.

—Necessito algú que sàpiga com funciona un ordinador i pugui trobar els preus de sortida en subhastes importants, i que em digui què s’ha venut a Hong Kong i a Art Basel i per quant. Si no tinc una idea del que està passant, seria un error pensar a involucrar-m’hi de nou.

Però a veure, es va preguntar en Brunetti, per què volia tornar-s’hi a involucrar? En Brunetti estava poc familiaritzat amb el negoci de l’art, però sospitava que cap llista de preus, per molt llarga i exhaustiva que fos, proporcionaria la informació suficient per impulsar la reincorporació d’en Gonzalo al món de l’art. Tal com ell ho interpretava, aquell món funcionava com qualsevol altre culte: la gent parlava amb altres creients en el llenguatge de la creença, i el dogma canviava per seguir el mercat. En els dos casos es tractava d’una qüestió de fe per aconseguir l’entrada al Paradís, ja fos final o fiscal.

—Així, vol tornar a treballar en el món de l’art? —va preguntar en Brunetti, intentant imprimir entusiasme en el to de veu.

En Gonzalo va fer un dels seus antics i enormes somriures. Fins i tot amb les dents noves i la cara vella, va irradiar l’energia i l’encant que en Brunetti li havia vist sempre.

—És l’única cosa de la qual n’he sabut molt —va contestar, i després, amb el do de l’oportunitat que formava part del seu humor, va afegir—: Tret de ramaderia, i la veritat, no hi veig gaire futur en això aquí a Venècia.

En Brunetti va riure, i la tensió entre ells dos es va suavitzar.

—I l’ha tirat endavant, el pla? —va preguntar, pensant que era millor això que no pas preguntar-li a en Gonzalo si tenia intenció d’alterar la seva vida amb una decisió precipitada per donar una feina a aquell jove.

En Gonzalo va brandar el cap.

—Ell, l’Attilio, em va suggerir que truqués als meus amics que encara estan ficats en el negoci per demanar-los què els semblava la idea. —La seva veu es va allunyar d’aquesta frase i del que fos que l’hagués seguit.

—I ho va fer?

En Gonzalo va assentir i va dir, concís:

—Em van dir que no ho fes.

—Ah —va ser l’únic que li va sortir a en Brunetti. Igual que un gos que surt corrents per anar a protegir la casa quan sent el timbre de la porta, els seus peus conversadors relliscaven constantment en el terra de marbre de la seva ment, grataven amunt i avall i no trobaven res on agafar-se—. Potser és millor —es va arriscar a dir—, si els seus amics l’hi van recomanar. —Com podia trobar les paraules exactes per sonar interessat però no invasiu?

Com si es volgués solidaritzar amb la incomoditat d’en Brunetti, en Gonzalo va dir:

—Per tant, continuaré sent un home retirat, i l’Attilio no treballarà per mi.

A en Brunetti no se li va acudir res per fer llevat d’assentir i somriure, com si aprovés la decisió.

Llavors, de sobte, sense haver-ho demanat, sense avís previ, en Gonzalo va dir una cosa que va arrossegar el gos imaginari d’en Brunetti, deixant les marques de les ungles a la superfície, fins a l’escletxa de la porta.

—Per això he decidit buscar una manera millor d’ajudar-lo.

—Com? —va exclamar en Brunetti.

—Adoptar-lo.

—Això es pot fer?

En Gonzalo va considerar-ho una estona abans de respondre.

—Amb els advocats adequats, sí.

—Ah —va tornar a dir en Brunetti, i llavors—: Per què m’ho explica això, Gonzalo?

L’home, sorprès per la pregunta, va respondre sense pensar.

—Perquè l’Orazio t’estima i confia en tu, i probablement t’escoltarà.

—Si li dic què? —va preguntar en Brunetti, malgrat que ho sabia.

—Que és massa tard per aturar-me —va començar a dir en Gonzalo, amb la veu més forta amb cada frase que deia, si bé la cara continuava sent la d’un home gran cansat—. Que ja pot parar de demanar als meus amics que intentin dissuadir-me’n i ja pot parar d’intentar buscar proves per demostrar que he perdut el cap o que he caigut en males mans.

Això significava, va pensar en Brunetti, que en Gonzalo ja havia adoptat l’Attilio? O que la seva decisió era irrevocable? Va ajuntar els palmells i es va acostar les mans a la boca. Després els va separar i va dir:

—No l’hi pot dir vostè mateix? —I va afegir, en un to afable i raonable—: Al capdavall, la seva amistat és més antiga que jo mateix.

En Gonzalo va llançar una mirada freda a en Brunetti.

—No intentis desanimar-me, sisplau, Guido.

—No és pas la meva intenció, ni tampoc n’he de fer res —va dir en Brunetti immediatament—. Simplement, no vull involucrar-me en això.

—Bé, doncs ja hi estàs involucrat —va dir en Gonzalo, secament.

En Brunetti havia après de ben jove que la millor manera de defensar una posició dèbil era atacar.

—Què se suposa que significa això? —va preguntar, alliberant tota la irritació que aquella situació li causava.

—Que estàs vinculat a l’Orazio, per llei i per amor, i que tens l’oportunitat d’evitar que faci alguna ximpleria, alguna cosa de la qual es penedirà.

En Brunetti es va reprimir la temptació de dir-li a aquell home gran que tenia al davant que ni a ell ni al seu amic Orazio els quedava prou vida per arriscar-se a embrutar-la i espatllar-la amb un tema com aquell. La Paola sempre li deia que totes les interaccions entre homes estaven relacionades amb el poder i amb qui en tenia més, i aquella n’era una altra prova.

Amb la paciència esgotada, va dir:

—Això no és problema meu, Gonzalo. M’imagino que ha decidit fer això per assegurar-se que aquest home hereta tot el seu patrimoni, en comptes de deixar-n’hi només una part. —En Gonzalo va alçar una mà de protesta, però ara en Brunetti tenia els peus sobre la moqueta, i disposava de la tracció suficient per anar on ell volgués—. Simplement, podria començar a donar-li el que li vingui de gust. Ara mateix. Només cal que ho agafi d’allà on ho guarda i l’hi doni a ell, i nomeni’l hereu de la part que sigui que la llei li permeti llegar en el seu testament. Si després passa res que el fa canviar d’opinió, podrà modificar el testament. Fins llavors, liquidi tants actius com vulgui i doni’ls a aquest home. En efectiu. Sense impostos. Sense rastre.

En Gonzalo es va inclinar endavant i va dir, amb la veu tensa:

—I això m’ho diu l’home que acaba d’afirmar que no s’hi vol involucrar. —Després, gairebé amb desdeny—: Però resulta que curiosament ja ho té tot resolt. —Va alçar la mà i va fer un gest fregant-se els dits que va deixar en Brunetti astorat.

—Si li dic el que el seu advocat li diria… —va començar en Brunetti, mirant de calmar-se. Quan va veure un bri d’inquietud als ulls d’en Gonzalo, va afegir—: I que probablement ja li ha dit, no m’hi estic involucrant. Simplement li dono el consell que li donaria qualsevol advocat.

Per l’expressió d’en Gonzalo, era evident que no s’esperava sentir això d’en Brunetti. El que el sorprenia era de qui provenia, no el comentari que li havia fet.

Decidit a no estalviar-li res a en Gonzalo, va continuar.

—Un cop l’adopti, a ell o a qualsevol altre, ja no hi ha marxa enrere, Gonzalo. No pot obrir la porta i oferir totes les seves possessions a una persona, i després canviar de pensament i tancar-l’hi als morros.

La indignació d’en Brunetti es va dissipar tan bon punt va callar, i llavors es va sentir culpable per la manera com li havia parlat a aquell home gran, refregant-li la llei per la cara. S’avergonyia de la seva covardia pel fet de no admetre davant d’en Gonzalo que sabia molt més del que semblava o del que volia reconèixer. A més, què li importava a ell on anirien a parar els diners d’en Gonzalo, si els deixaria a aquell jove o si els deixaria als seus germans? O si els perdia tots a les màquines escurabutxaques, tal com feien tants jubilats molt sovint?

En Brunetti va mirar en Gonzalo i va veure que assentia; després va intentar parlar. Li va sortir un soroll, no paraules. Va alçar una mà, demanant paciència a en Brunetti, i es va aclarir la gola unes quantes vegades. Finalment, va dir:

—Està bé, Guido. Sé que ho dius de bon cor.

A en Brunetti li va semblar que deia alguna altra cosa, però no ho va entendre.

—Perdoni’m, Gonzalo. No l’he sentit.

L’home el va mirar directament als ulls.

—El que passa és que no ho pots entendre, Guido —va dir. Després, gairebé com si li fes por haver-lo ofès, va posar la mà venosa sobre la d’ell i va afegir—: Perquè tu estàs envoltat d’amor, Guido. Nedes en un mar d’amor. Tens la Paola, la Chiara, en Raffi; fins i tot tens l’Orazio i la Donatella, que també t’estimen. Tens tant d’amor —va dir, i llavors va fer un somriure—, que probablement ni te n’adones.

En Gonzalo va callar i en Brunetti va quedar quiet, mut, reprimint-se l’impuls d’apartar-li la mà o, pitjor encara, fer una broma. Va esperar.

—Ho trobo a faltar, Guido. Ser estimat. Ho vaig experimentar en el passat, de manera que sé què és el que ha desaparegut de la meva vida. —Va donar un copet a la mà d’en Brunetti i la va deixar anar. En Brunetti la va enretirar i se la va posar sobre la falda amb l’altra.

—Desitjo tenir algú a qui estimar —va dir en Gonzalo, i després va afegir—: I l’he trobat a ell.

—N’està segur? —En Brunetti no es va poder estar de preguntar-ho.

En Gonzalo el va mirar de nou als ulls i va dir:

—No sentis llàstima per mi, Guido. La llàstima de les persones que estimem és pitjor que la dels desconeguts.

—No sento llàstima per vostè, Gonzalo —va dir en Brunetti, amb sinceritat—. Només em preocupa que això sigui una fal·làcia. —Ja està. Ja ho havia dit, ja havia deixat anar la seva advertència. Però no se sentia pas més bé.

En Gonzalo va alçar la barbeta i es va posar una mà al cor, tots dos gestos fets de manera exagerada.

—Però el que jo sento és genuí, Guido.

En Brunetti va quedar en silenci; durant una estona va ser incapaç de parlar. Finalment, va dir:

—Em sap greu, Gonzalo. Jo no n’he de fer res de tot això, i hauria d’haver callat. Vostè té tot el dret de fer el que el faci feliç.

Les arrugues de la cara d’en Gonzalo va semblar que s’havien aprofundit durant l’última mitja hora; la seva boca feia un gest de trista resignació.

—Aquest és el problema: això és el que no sé.

—El què?

—El que em farà feliç.