13

En Brunetti va trucar a la Questura a les nou i va dir a l’agent de la centraleta que informés el vice-questore —però només si ell l’hi preguntava— que arribaria tard perquè havia d’anar a entrevistar un testimoni. Es va obrir pas entre els turistes de la Piazza San Marco i va arribar al Florian a tres quarts de deu. Va demanar si podia ocupar una de les sales de l’interior. El cambrer va assentir i el va acompanyar cap al final de la barra, va girar a l’esquerra i li va indicar una saleta. Li va dir a en Brunetti que podia triar la taula que volgués: era poc probable que hi hagués altres clients durant almenys la propera mitja hora.

En Brunetti li va donar les gràcies i li va dir que ja demanaria quan arribés el seu amic. Va pensar de descriure-li en Padovani perquè el cambrer el pogués fer passar cap a la saleta, però feia tant de temps que no veia el periodista que ja no sabia l’aspecte que tenia.

—Es diu Padovani —va dir.

—Oi tant, signore. El dottore ve sovint al nostre establiment. —Pel somriure de l’home, en Brunetti es va adonar que l’encant d’en Dami no havia disminuït. Ni tampoc, es va imaginar, la mida de les seves propines.

Va seure i es va veure reflectit a la paret de miralls que tenia al davant, però després es va canviar per un seient des d’on es veia tota la sala, dient-se a si mateix que ho feia per poder veure qualsevol que entrés per la porta. Va agafar la carta i va fer-hi una ullada. Potser podria demanar un cafè amb llet, però la idea el va fer marejar una mica. Va entrar un cambrer diferent i en Brunetti li va dir que demanaria quan arribés el seu amic.

No havia pensat a agafar el diari, de manera que va llegir tota la carta i després va fer una llambregada a la sala per veure si algú s’hi havia deixat un diari.

—Guido? —va sentir que preguntava una veu d’home.

Es va girar i va veure en Dami a la porta; feia pràcticament la mateixa cara que l’última vegada que s’havien vist. El periodista tenia la mateixa constitució robusta i el nas aplanat, i malgrat que tenia els cabells blancs, la resta del seu cos semblava més jove. La barba i la panxa havien desaparegut, i duia els cabells blancs pentinats enrere des del front, cosa que creava un efecte de vitalitat, no pas d’envelliment. En Brunetti el recordava… quina era la paraula? Indolent? Sí, el recordava amb un aire més indolent; en canvi, aquest home hauria pogut ser el campió de dobles de tennis d’un club privat de Milà.

De cop i volta, rememorant que en Dami sempre li havia caigut molt bé, en Brunetti es va aixecar i va anar cap a la porta per fer-li una abraçada. El Padovani d’abans hauria convertit aquell gest en una broma sarcàstica, però el d’ara semblava que havia superat les seves antigues maneres i no va fer res més que picar l’esquena d’en Brunetti unes quantes vegades i atrapar-li una mà entre les seves.

—M’alegro molt de veure’t, Guido, després de tant de temps. —Va fer un pas enrere i se’l va mirar bé. Va somriure i va dir, recuperant una mica del seu antic jo—: Si em dius que faig la mateixa cara d’abans, jo també t’ho diré a tu.

Amb una sinceritat gairebé solemne, en Brunetti va declarar:

—Estàs igual que abans.

En Padovani li va donar un cop de colze a les costelles i va començar a anar cap a la taula on seia en Brunetti.

—Per què hem vingut aquí on ningú no ens pot veure?

—Perquè aquí ningú no ens pot sentir —va respondre en Brunetti, amb veu neutra.

—Ah, esclar —va dir en Padovani, afablement—. Que hem de conspirar sobre alguna cosa?

—Pot ser —va contestar en Brunetti.

—No pas contra en Gonzalo, t’aviso —va dir en Padovani, seriós, sense cap indici de la frivolitat que en Brunetti trobava tan atraient anys enrere.

En Brunetti va negar amb el cap.

—Si de cas, m’agradaria poder-lo ajudar.

—Ostres, no —va dir en Padovani, de sobte alarmat. Va deixar de somriure de cop, i va preguntar—: Què ha passat?

El primer cambrer va aparèixer a la porta i es va apropar a la taula. Tots dos van demanar cafè, i en Padovani, amb una expressió amable, també va demanar un croissant.

Quan el cambrer se’n va anar, el periodista va preguntar:

—Què ha passat?

—No, res —va contestar en Brunetti, en un to de veu que va intentar que fos tranquil·litzador—. En Gonzalo vol adoptar un fill.

En Padovani va tancar els ulls uns instants i va moure el cap. La intensitat de la seva veu va baixar quan va preguntar:

—Per casualitat, es tracta d’un home bastant jove? Un que és força guapo?

—Que el coneixes? —va dir en Brunetti.

—Conec aquest paio. —Hi havia menyspreu a la seva veu, potser alguna cosa més intensa, però en Brunetti no sabia qui n’era l’objectiu: en Gonzalo? L’altre home? Ell mateix?

Llavors, en Padovani va preguntar:

—El coneixes? Fa un quant temps que volta per aquí, i m’han dit que ara en passa molt amb en Gonzalo.

—Tu saps qui és? —va preguntar en Brunetti—. Tenim curiositat per saber-ne alguna cosa —va afegir, optant per no esmentar la petició original del seu sogre.

El cambrer va tornar a entrar i, fent veure que era invisible, va deixar els cafès a la taula i un plat petit amb un croissant. Tot seguit se’n va anar cap a la porta però no va sortir. En Brunetti s’hi va fixar i va veure una parella jove de japonesos al llindar, intentant mirar a dintre, però el cambrer els bloquejava el camí. El cambrer va inclinar el cap, els dos japonesos van inclinar el cap, i tots tres van desaparèixer.

—L’home en qui estic pensant es diu Attilio Circetti di Torrebardo —va dir en Dami, pronunciant el nom com si fos un presentador de televisió anunciant el seu convidat. Després va afegir—: Marchese di Torrebardo.

—Ves a saber on és, això —va dir en Brunetti, i va deixar que en Padovani deduís que ell ja havia sentit a parlar d’aquell nom.

En Brunetti va agafar un sobret de sucre i el va abocar al cafè, el va remenar molta més estona de la necessària i llavors va preguntar:

—Què més n’has sentit a dir d’aquest home?

En Padovani es va inclinar endavant i es va posar sucre al cafè, en va beure un glop, va tornar la tassa al platet i va agafar el croissant. Després de fer-hi dues queixalades, el va deixar al plat i es va acabar el cafè. Tot seguit, va dir:

—És historiador de l’art. Vaja, va estudiar història de l’art a Roma. I des de llavors ha rosegat les vores d’aquest món, durant uns deu o quinze anys.

—Rosegat, com?

—Fa recerca per a llibres que li encarreguen. De fet, escriu els llibres, pel que sé. Redacta catàlegs per a exposicions d’art, fa crítiques de mostres d’art online, escriu un blog. Des que viu a Venècia, a vegades fa alguna xerrada a l’Accademia o porta gent al museu.

—No sembla pas una feina gaire estable.

—És que no ho és —va dir en Padovani—. Però és una feina en què el principal requisit és l’encant, i ell en té molt. —Va fer una altra queixalada al croissant i el va deixar al plat.

En Brunetti va dubtar, però llavors es va atrevir a arriscar-se.

—He de suposar que parles per experiència?

—Déu meu —va exclamar en Padovani, amb un gran somriure—, viure tots aquests anys amb la Paola t’ha convertit en un home perspicaç, oi?

En Brunetti va riure.

—Espero que el fet que m’hagi mantingut al seu costat serveixi perquè creguis que pots confiar en mi —va dir, i va esperar la reacció d’en Padovani. Després d’uns instants de dubte, el periodista va somriure.

—Em va impressionar molt quan el vaig conèixer —va admetre ell, amb fredor.

—Però després ja no?

—No —va contestar en Padovani—. Al principi, em va deixar encisat: és llest, molt ben educat, cosa que per a mi compta moltíssim, i em va semblar una persona generosa. Però al cap d’un temps, vaig començar a veure que era una generositat de paraules: mai no parlava malament d’altres persones; això l’hi he de reconèixer. És un detall molt agradable en el món en què jo em moc. Però en realitat no feia mai res per ningú, i sé que rares vegades es pagava el sopar.

En Padovani va sospirar.

—És un tipus molt comú. Vesteix bé, sap els noms de les persones del món de l’art, sempre se’l veu en sopars i festes, té un reguitzell de comtesses ja grans a qui pot trucar i anar a visitar o dur-les a l’òpera o a sopar. —Va considerar el que acabava de dir, i va esmenar l’última frase—. Vaja, són elles les que el porten a l’òpera o a sopar.

Va agafar el got d’aigua que els havien dut amb el cafè i el va buidar; després es va enretirar una mica de la taula i la delicada cadira va protestar amb un grinyol; en Padovani va fer un bot de sorpresa. Va tornar a aterrar sobre la cadira i va mirar a sota, però no hi devia veure res d’estrany; tot seguit va tornar a dirigir l’atenció a en Brunetti.

—És tot fals. —Va alçar una mà per evitar que en Brunetti es mogués—. Té ben poca bondat en el fons. Potser es mostrarà encantador i afable i estarà molt per tu, però l’únic que fa és buscar una manera de beneficiar-se de tu. Cada segon de cada minut que està amb tu.

—Què va passar quan et vas adonar d’això?

—Un dia li vaig trucar i vaig anul·lar un sopar al qual jo l’havia convidat. No sé per què: simplement, estava tip d’ell. Al cap d’uns quants dies em va trucar ell, però li vaig dir que tenia feina. I després, quan em va tornar a trucar, jo tornava a estar enfeinat. I ja va estar. Es van acabar les trucades.

—Sembla que te’n vas escapar prou bé —va dir en Brunetti. El que no va dir va ser que aquella llista de greuges d’en Torrebardo tant podia ser el plany d’un amant menyspreat com la valoració imparcial dels defectes d’un home. Gorrejar dels rics era una forma de vida a Venècia, no un delicte.

—Sí.

—I en Gonzalo?

En Padovani va arronsar les espatlles.

—Fa l’efecte que l’Attilio ha anat cap a pastures més verdes. —Després d’una pausa, va afegir—: És la trajectòria normal per a un home com ell.

—La trajectòria de què a què? —va preguntar en Brunetti.

—D’un periodista amb una quantitat modesta de diners a un home que té moltes possessions.

—Això és veritat?

—Que la meva fortuna és modesta, sí —va dir en Padovani, i va riure de gust quan va veure la cara de vergonya d’en Brunetti. Va allargar la mà i va donar un copet al braç del seu amic—. No passa res, Guido. —Va tornar a riure i va dir—: Però pel que fa a en Gonzalo, hi ha pocs dubtes sobre la seva fortuna. Se’l considera realment una persona molt rica, i viu com a tal. —Com si estigués sorprès pel que acabava de dir, va fer una pausa per escoltar l’eco, i llavors va continuar—. No he viscut mai en una ciutat amb tanta gent que intenta semblar més rica del que és, o amb tanta gent que intenta semblar més pobra. —Va fer una altra riallada, la que es fa davant de la revelació de veritats sorprenents—. Els venecians teniu unes idees molt estranyes sobre els diners.

En Brunetti ho va pensar uns instants i va decidir que la venalitat o no dels venecians era a la llista de coses que ja no tenia paciència per discutir, de manera que va canviar de tema i va preguntar:

—Tu la coneixies, la col·lecció d’en Gonzalo?

En Padovani va arronsar les espatlles.

—Sí. Té un gust excel·lent, va comprar moltes bones obres fa uns quants anys. —Va inclinar el cap i va mirar un moment en la distància, després es va girar cap a en Brunetti i va dir—: Té un petit Bronzino, malauradament anònim, d’un jove cortesà. És tan meravellós que encara hi somio. I té una primera edició completa d’I Carceri. En perfectes condicions. No he vist mai res semblant.

En Padovani va moure el cap i va dir:

—La majoria de les altres peces són de la mateixa qualitat, per tant, responent la teva pregunta, sí, va fer molt bona feina a la galeria. Galeries.

En Brunetti va agafar el cafè i en va beure un glop, però ja estava fred. El va deixar i va preguntar:

—Ho havia fet alguna altra vegada, això d’enamorar-se i intentar complimentar la persona amb els seus diners o amb la promesa dels seus diners?

La boca d’en Padovani va fer una rialleta sense humor.

—Tan obvi, és?

En Brunetti va deixar de somriure.

—M’he passat gran part de la vida vivint amb una dona que està enamorada de Henry James i que llegeix les seves novel·les constantment: creus que no he après res sobre la manera com les persones s’utilitzen les unes a les altres?

Evidentment incòmode amb l’aire que havia agafat la conversa, en Padovani va suavitzar el to i va dir:

—No n’he llegit mai res, però en sé prou coses per poder fingir que ho he fet.

Com si encara parlés de literatura, en Brunetti va dir:

—A James li interessa la depredació, però amb veus suaus i el te de la tarda.

L’expressió d’en Padovani es va endurir, potser quan va sentir la paraula «depredació».

—És molt pitjor, d’alguna manera, quan es fa amb el cor fred. —Després d’una llarga pausa, va afegir—: Això no li hauria de passar a una persona com en Gonzalo.

Va agafar la tassa buida i va intentar escurar-ne unes quantes gotes més. No se’n va sortir i va tornar la tassa al platet. Va mirar en Brunetti, que li va aguantar la mirada fins que va aparèixer el cambrer per demanar-los si volien res més.

Tots dos van demanar un altre cafè.

En Padovani va tornar a deixar passar una bona estona abans de dir:

—Va ser una de les primeres persones que vaig conèixer quan vaig començar la meva carrera professional. Ens vam conèixer… bé, és igual on i com, la qüestió és que ens vam conèixer i ens vam caure bé. Potser perquè a tots dos ens agradava riure o perquè cap dels dos s’agafava seriosament el món en el qual vivíem, el món de l’art. En Gonzalo fins i tot menys que jo.

En Brunetti es va enretirar de la taula per encreuar les cames, i la seva cadira va deixar anar un grinyol encara més histèric que el que havia fet la d’en Padovani una estona abans. Tot dos van ignorar el soroll.

Va aparèixer el cambrer amb dos cafès i dos gots d’aigua en una safata platejada i ho va col·locar sobre la taula, retirant discretament el que hi havia.

Quan va ser fora, en Padovani va continuar:

—En Gonzalo em va ensenyar sobre art modern i art contemporani, em va ensenyar com distingir entre l’art bo i el dolent i entre el que vendria i el que no. Em va dir a quins agents calia afalagar, a quins artistes promocionar, quan calia elogiar un geni jove, i quan valia més evitar escriure sobre algú amb una carrera a punt d’acabar-se.

Va callar i va beure un glop de cafè, i en Brunetti va aprofitar l’oportunitat per comentar:

—Fas que sembli un joc d’enganys.

—És que ho és. És tan fals com el futbol: tots dos es decideixen als despatxos, no al camp. Els agents decideixen qui puja i qui baixa, qui guanya i qui perd. De tant en tant hi ha un geni que simplement ho ignora tot i pinta o esculpeix o fa fotografies, i res del que facin pot afectar-lo. O afectar-la. Però en la majoria de casos, és l’agent el que fa l’autèntic treball creatiu i el qui transforma una pintura mediocre en una obra mestra.

—I un pintor mediocre en un geni? —va preguntar en Brunetti.

En Padovani es va inclinar endavant i va dir:

—I jo em vaig convertir en bon escriptor sobre art dolent.

Va riure del seu propi comentari i es va acabar el cafè. Quan li va semblar que en Padovani havia acabat de parlar, en Brunetti va preguntar:

—I?

—En Gonzalo em va ensenyar a sobreviure en aquest món, i al cap de poc ja era famós. Vaja, tan famós com pot ser-ho un periodista. —Va fer una pausa, deixant clar que encara tenia més coses per dir. Va moure la tassa i el plat lleugerament cap a l’esquerra, va mirar en Brunetti i va continuar—. És la persona més generosa que he conegut mai, Guido. És generós amb la seva riquesa, però molta gent ho és. És generós amb els seus coneixements, i la majoria de gent no ho és. —En Padovani es va aturar de nou, però aquesta vegada en Brunetti no estava segur de si havia acabat. Va esperar, i finalment en Padovani va dir—: Això significa que gran part del que dic probablement és el resultat de la meva vergonya per haver-lo tractat tan malament mentre que ell va tenir la generositat de continuar tractant-me bé.

—Què va passar? —va preguntar en Brunetti, ja que la cadència del relat d’en Padovani havia agafat decididament un ritme d’últim capítol.

—Vaig trobar una altra persona, o una altra persona em va trobar a mi, i aquella història es va acabar.

—I després?

—Gràcies a Déu, vam conservar l’amistat. O gràcies a en Gonzalo. Va continuar sent generós amb la informació i l’ajuda, seguia establint contactes per mi, i de sobte es va tornar paternal amb mi, no sé si aquesta és la paraula. Érem amics, però ell era més gran i molt protector. —Va fer una pausa, com si se li hagués acudit alguna cosa enginyosa per dir—. Però el temps passa, i ell s’ha fet encara més gran, i ara soc jo el que s’ha tornat protector.

—Ja —va dir en Brunetti, i van quedar en silenci.

En Brunetti no sabia com expressar el que li volia preguntar a en Padovani. «Tens por del pitjor?» semblava molt arcaic i exagerat, però allò era precisament el que volia saber. Tanmateix, es va conformar amb una frase molt més prosaica.

—Estàs preocupat per ell?

La mirada d’en Padovani es va tornar seriosa.

—Sí, i ara que m’has parlat de tot això, encara ho estaré més.

En Brunetti no va saber què dir. Va quedar una estona en silenci i llavors va preguntar:

—D’on és en Torrebardo?

—Del Piemont, però no sé exactament d’on.

—Has estat en companyia d’ells dos?

—Vols dir d’ell i en Gonzalo?

En Brunetti va assentir, i quan va veure que en Padovani no contestava, va insistir.

—I doncs?

En Padovani va començar a contestar, però va quedar interromput per la tornada del cambrer, que va fer entrar sis turistes xinesos a la petita sala però va ser prou prudent de fer-los seure a la taula més allunyada d’en Brunetti i en Padovani. Els va donar sis cartes i va dir que de seguida tornava per prendre nota de la comanda. Els turistes les van obrir i van començar a parlar en veu baixa.

En Padovani va agafar la seva carta i va picar el dors de la mà d’en Brunetti amb la punta. Somrient, va dir:

—No, no els he vist mai junts. —Al cap d’un moment, el somriure se li va esvair—. No sé per què em sento tan molest parlant d’aquest tema. —Una rèplica matussera del seu somriure es va deixar veure un segon, i llavors va continuar—. Però vaja, no soc un testimoni gaire neutral. —Va deixar la carta a la taula i va dir—: A més, si l’Attilio és amable amb ell i se’n cuida, quin problema hi ha?

—Això no és pas el que deies fa un moment —va dir en Brunetti.

—T’acabo de dir que no soc un testimoni fiable. —El periodista es va regirar amb incomoditat a la cadira, es va apujar la màniga per fer una ullada al rellotge i després va mirar en Brunetti. Va prémer els llavis i va remenar el cap—. No puc dir que sigui una mala persona. És egoista i cobdiciós, però també ho són moltes altres persones en aquest món. Li interessa poder viure de manera confortable, però mira, posats a fer —va fer una pausa i un petit esbufec—, a mi també.

—Has canviat per posar-te a la defensiva —va observar en Brunetti—, per si de cas no te n’havies adonat. —Va somriure mentre ho deia, però en Padovani no li va poder correspondre el gest.

—D’això se’n diu sentiments contradictoris, Guido.

Per estalviar temps, en Brunetti va preguntar:

—Confiaries en en Torrebardo?

—Amb què?

—Un secret.

—Si li digués que no es pot dir a ningú, sí.

—Diners?

—No —va respondre en Padovani, sense vacil·lar—. Li agraden massa, desitja totes les coses que es podria permetre amb diners. —Es va quedar uns instants pensant en això, va arronsar les espatlles i va afegir—: És molt jove. Vaja, vist des de la meva perspectiva, és jove. Encara pensa d’aquesta manera.

—La majoria de gent pensa així, sigui jove o no —va dir en Brunetti, i va afegir—: I normalment no canvien quan es fan grans.

—Ja ho sé —va dir en Padovani, intentant fer un somriure—. Però a un sempre li agrada creure que, per una vegada, les coses seran diferents.

—I que algú ens estimarà pel que som i no pel que tenim? —va preguntar en Brunetti.

—Més o menys —va contestar en Padovani, observant el sucre dissolt al fons de la tassa.

—Tu no vas conèixer mai la meva mare —va començar en Brunetti, fent alçar el cap a en Padovani per mirar-lo amb cara de confusió—. Després de morir-se el meu pare, li vaig preguntar si era creient. —Quan va veure que en Padovani seguia sense entendre’l, en Brunetti va afegir—: Sempre havia anat a missa i sempre ens hi havia arrossegat a mi i al meu germà. Però sempre havia tractat Déu com un parent llunyà, i jo no sabia què era el que creia realment. Per tant, li vaig preguntar si el nostre pare era amb Déu.

Va callar, però en Padovani no va dir res. En Brunetti va esperar fins que el seu amic finalment va preguntar:

—I què et va dir ella?

—Que «seria molt maco».