5

En Brunetti va trigar una bona estona a explicar a la Griffoni el que el comte li havia dit sobre el seu millor amic i sobre la situació en què es trobava: més de seixanta anys d’amistat en perill per un enamorament que el comte Falier no aprovava. En Brunetti va fer una pausa en aquest punt de la narració perquè es va adonar que no tenia ni idea de si el seu sogre aprovava o no l’opció d’en Gonzalo, ni de si creia que tenia dret a fer-ho. El comte havia expressat la seva opinió només en referència al comportament de dos homes a la Calle de la Mandola, si bé no l’havia pas descrit. I havia sigut per una qüestió de correcció, no de moralitat.

En Brunetti va continuar el relat fins al final, sense esmentar la seva negativa inicial d’ajudar.

—I tu quina opinió en tens? —va preguntar la Griffoni quan ell va acabar de parlar. Com que va veure que no deia res, va afegir—: Sobre l’adopció, vull dir.

—Per descomptat que no ho hauria de fer —va contestar en Brunetti, sense pensar-hi gaire.

—Perquè té vuitanta anys i ha perdut el seny per un home almenys dues generacions més jove? Per què és tan dolent això? —Malgrat la situació que estava descrivint, el to de la Griffoni era curiosament suau.

En Brunetti la va mirar fixament.

—No hi veus res estrany? Per exemple portar-se més de quaranta anys de diferència?

—Si fos el seu fill de debò, ningú no hi donaria cap importància, Guido —va dir ella—. Hi ha molts homes que tenen fills als cinquanta o als seixanta anys.

—Les seves dones tenen fills, Claudia. I no pareixen homes adults. —Va alçar les mans deixant entremig una separació d’uns vint centímetres—. Tenen nadons.

—No cal que ho repeteixis, Guido. Ho he entès el primer cop.

—Ho repeteixo perquè ho entenguis —va dir en Brunetti, bruscament.

—Ho entenc, Guido. I també entenc que la majoria de persones assumiria que el seu interès per un home tan jove ha de ser sexual.

La moderació el va abandonar i en Brunetti li va etzibar:

—Per descomptat que és sexual.

—Oh, oh, oh —va grunyir la Griffoni, i va alçar els palmells en senyal de rendició. Va estar una estona en silenci, va abaixar les mans a la taula i va somriure abans de preguntar—: I què passa si és veritat?

En Brunetti va plegar els braços. Conscient que devia semblar que estava a la defensiva, els va desplegar i va repenjar les mans a les cuixes. Va desitjar que hi hagués alguna manera de veure-ho amb perspectiva, poder tenir una visió més àmplia de tot plegat.

No s’havia molestat en absolut a pensar en els sentiments d’en Gonzalo per aquell jove. Com que en Gonzalo era gai, només era capaç de guiar-se per la luxúria i no per l’amor? Pensaria el mateix si es tractés d’un home heterosexual amb una dona molt més jove? Per descomptat que sí, va pensar, però estaria obert a la possibilitat que s’estimessin, i segurament fins i tot ho desitjaria per ells.

La Claudia es va remoure al seient i va encreuar les cames. A en Brunetti li hauria agradat que s’estigués quieta: estava pensant, intentant resoldre tot allò. Es va examinar el dors de les mans i va reproduir la conversa, la intensitat de les seves veus, l’èmfasi que tant ell com la Griffoni havien posat en les paraules, el to inquisitiu que havien fet servir tots dos.

—D’acord —va dir, encara sense mirar-la—. L’únic que importa és si aquest home l’estima i si es portarà bé amb ell. —De fet, en Brunetti va veure que era irrellevant que aquell jove estimés en Gonzalo o no: el que importava era si el tractaria bé. En Gonzalo tenia vuitanta-cinc anys. Quant de temps li quedava de vida? Va recordar l’última vegada que l’havia vist, òbviament intentant evitar una conversa amb en Brunetti, caminant ràpid, i després tan a poc a poc, allunyant-se d’ell, amb una mà al maluc com si volgués alleujar-se el dolor.

—I tu creus que l’ordinador de la signorina Elettra serà capaç de dir-te això? —va preguntar la Griffoni, amb una veu tan suau com l’aire de primavera.

Ell va alçar el cap ràpidament i la va mirar, buscant algun signe de sarcasme, però no en va trobar cap.

L’ordinador no en seria capaç, en Brunetti ho sabia. Però sí que podria revelar el passat de l’home, almenys en certa mesura, i això podria donar alguna indicació del seu present i per tant del possible futur d’en Gonzalo.

En Brunetti es va aixecar, va passar com va poder pel costat de la Claudia i va sortir a fora.

—Necessito rumiar-hi —va dir, com a comiat. Ella no va dir res i no el va mirar abans que ell comencés a marxar passadís avall. A mitja escala, en Brunetti es va aturar i va mirar enrere, va tornar i va treure el cap per la porta. La Griffoni estava asseguda igual que abans, d’esquena a ell, amb els braços plegats davant del pit, examinant la superfície de la taula.

No va fer cap gest ni comentari a en Brunetti, però el seu cos va canviar, com si estigués més atenta, per sentir més bé el que ell li hagués de dir.

—Gràcies per dir el que has dit —va afirmar en Brunetti.

Va veure que ella assentia, però no es va girar.