23

L’autòpsia la van fer l’endemà de la mort, i no hi va haver sorpreses. L’Alberta Dodson va ser estrangulada: en Rizzardi va trobar hemorràgia en els músculs infrahioïdals i en els teixits del voltant de la laringe. S’havia mort per ofegament: en Brunetti es va sentir alleujat quan va llegir que segurament va ser ràpid.

Ho havien fet amb algun tipus de tela, potser un mocador de coll. L’assassí, que estava col·locat darrere de la dona, no podia ser més alt que ella perquè els morats als costats del coll baixaven cap a l’esquena. Les esgarrapades a la pell se les podria haver causat ella mateixa amb les ungles, però només ho sabrien segur quan arribessin els resultats del laboratori.

La resta de l’informe confirmava el seu bon estat de salut i que probablement hauria viscut molts anys més. En Brunetti llegia aquesta informació amb una inquietant sensació de pèrdua, pensant en què hauria fet la persona morta amb aquells anys. Llavors va començar l’espera. No hi havia manera d’accelerar un procés que s’havia mantingut sense canvis durant anys malgrat el progrés tecnològic en l’examen i l’avaluació de les proves. Van esperar fins que el laboratori va rebre les mostres i van fer el que calia per trobar el que els demanaven que busquessin. Era possible que les mostres s’extraviessin, que les etiquetes caiguessin i després les posessin al flascó equivocat? Qui ho sabia? El mes passat, un tren havia descarrilat perquè el punt on dues seccions de via s’unien havia estat subjectat durant mesos amb una peça de fusta. En una ocasió, un home va ser declarat innocent d’un crim però es va quedar a la presó tres anys més perquè ningú no va pensar a informar-lo a ell o al seu advocat. Així anaven les coses.

L’endemà de l’autòpsia, el director de l’hotel va trucar a en Brunetti per dir-li que el seu cap de seguretat havia descarregat tots els vídeos de vigilància gravats el dia de l’assassinat, i que els hi enviaria per ordinador si li donava l’adreça correcta.

En Brunetti, avergonyit de no haver pensat a demanar res sobre les càmeres de vigilància, va donar les gràcies al director i li va preguntar si havien tingut temps de mirar els vídeos. El director li va explicar que hi havia hores de gravació des de quatre càmeres diferents, i que no tenien prou personal per revisar-les.

En Brunetti li va dir l’adreça i li va donar les gràcies una altra vegada. Immediatament va trucar a en Vianello i li va demanar que assignés dos homes de confiança per mirar les gravacions dels vídeos. Li va dir a l’inspector que els homes d’en Bocchese podien proporcionar-los fotos del cos de la signora Dodson, perquè es fessin una idea de la roba que duia.

—Digues als homes que facin el visionat, que el que m’interessa —va començar en Brunetti, parlant com un amic— és qualsevol persona amb qui ella parlés, excepte l’home amb qui va entrar… —Va fer una pausa i després, parlant com un policia, va continuar—… qualsevol persona amb qui la dona parlés.

—Miraré qui hi ha de servei —va dir en Vianello—. Suposo que no hi vols l’Alvise o en Riverre —va afegir, amb veu neutra.

—No, millor que no —va contestar en Brunetti, li va donar les gràcies i va penjar.

Quan en Brunetti va tornar de prendre un cafè, va trobar una carpeta de documents a la taula. La va obrir i, sense molestar-se a mirar la carta de presentació, va fer una ullada ràpida a les primeres pàgines, les quals va descobrir que estaven totes escrites en espanyol. Les adreces a la part superior de cada full demostraven que allò era correspondència electrònica entre en Gonzalo i la Berta Dodson. Va tornar de seguida cap a la carta de presentació, de la signorina Elettra, que deia: «El número de telèfon anava a nom seu, i he trobat aquests missatges entre les dues persones difuntes que vostè em va esmentar. En Xavi ja ho està traduint. La traducció completa la tindrem demà». Quan en Brunetti va tornar a mirar els documents, va veure els parèntesis fets amb llapis, cadascun seguit d’una traducció a l’italià. Els havia ignorat en fer-hi el primer cop d’ull. Potser aquells documents li permetrien recrear la història, o almenys donar-li una idea del que havia sigut la història.

Va comprovar la data del primer correu i va veure que, cinc setmanes abans, la Berta havia escrit: «Precisamente porque soy tu mejor amiga puedo decirte la verdad». Aquella frase en espanyol era gairebé igual que en italià.

El mateix dia, en Gonzalo va replicar: «Tú no eres una amiga». Vaja, o sigui que després de tants anys, ella ja no era amiga seva.

Al cap d’uns dies, la Berta va replicar: «Somos los únicos que sabemos que no puedes hacer algo así». Aquí en Brunetti es va veure obligat a consultar la traducció a l’italià per entendre què deia. Es va preguntar a qui incloïa amb aquell «som», i què era el que en Gonzalo no podia fer. L’estava aconsellant o l’hi estava prohibint? Podia quedar-se mirant la frase tanta estona com volgués: això no la faria pas més comprensible.

En Gonzalo va respondre el mateix dia en espanyol, i d’una manera tan clara que en Brunetti no va ni haver de consultar la traducció de la primera frase: «Els amics no donen ordres». Després en Gonzalo adoptava una actitud de superioritat moral i declarava que: «Un amigo nunca haría daño a un amigo», frase que sí que va mirar com es traduïa.

La Berta va trigar una setmana a respondre això, i el missatge consistia tan sols en una ratlla: «Aunque para pararte los pies tenga que destruir mi propia reputación». Tot seguit, la versió en italià, no pas menys amenaçadora.

La correspondència s’acabava aquí. No costava gaire veure que parlaven sobre l’adopció. Només un tema que tots dos consideraven tan important i irrevocable podia fer-los abrandar d’aquella manera. Però què podria haver fet ella per destruir la seva reputació? La seva reputació com a què? Com la filla d’un home assassinat per Pinochet? Com l’esposa d’un noble anglès? Excepte que la veu prima que havia arribat per la línia telefònica fins a en Brunetti fos la d’un impostor. I per què la seva reputació, i no la del marit?

En Brunetti va donar voltes a la qüestió fins que algú va trucar a la porta i va aparèixer la signorina Elettra. Duia una carpeta a la mà.

—Em puc atrevir a dir buenos días? —va preguntar en Brunetti.

—No, si ho pronuncia d’aquesta manera —va contestar ella, amb un somriure completament amistós. Després, ignorant aquell intercanvi, es va acostar a la taula i va deixar els papers davant d’en Brunetti—. Això són totes les traduccions dels correus que a en Xavi li ha semblat que estaven relacionats amb aquesta discussió.

Ell va agafar els papers i els va col·locar al costat dels altres.

—Ha tingut temps de llegir-s’ho?

—No, signore. He pensat que potser vostè tenia pressa —va contestar, i se’n va anar.

La idea va sorprendre en Brunetti. Pressa? Per què? Per resoldre més ràpid l’enigma de la mort de l’Alberta Dodson i guanyar un premi? Per proporcionar a la premsa la ració diària de fets i insinuacions?

Era l’aparença de pressa el que era important en aquests assumptes: la urgència la captaven ben pocs. La discreció de l’hotel havia sigut absoluta; el cadàver s’havia retirat abans de l’albada. Quan els periodistes i fotògrafs i els dos diaris locals hi van arribar, ja no hi havia res a fotografiar llevat de la façana de l’hotel, la mateixa que apareixia a la pàgina web de l’establiment.

En Brunetti va escriure un breu informe i el va enviar a la premsa per email, en el qual només deia que s’havia iniciat la investigació de l’assassinat de la signora Alberta Dodson i que les autoritats interrogaven qualsevol persona que fos a l’hotel a l’hora del crim. Això incloïa en Rudy, malgrat que també podia passar sense esmentar-lo, però a en Brunetti li va semblar tan lògic que no va tenir cap problema per escriure-ho.

Els dos diaris van informar que la víctima, xilena de naixement, era l’esposa d’un noble anglès i que era a la ciutat fent turisme. També es lamentaven que els carrers de Venècia ja no fossin segurs a partir d’una hora determinada, ignorant el fet que a l’Alberta Dodson l’havien assassinat a l’interior de l’hotel.

Sense gens d’urgència, en Brunetti va tornar a la versió italiana de la correspondència de la Berta amb en Gonzalo. Ella afirmava que era la seva millor amiga i que sabia la veritat, si bé aquella veritat no apareixia ni esmentada ni descrita. En Gonzalo li responia que no era la veu d’una amiga el que sentia, sinó un desig de ferir-li els sentiments.

Aquell «nosaltres» que sabien el que no podia fer, fos el que fos el que estiguessin discutint, continuava sense quedar especificat a la traducció. I el comentari de la dona, dient que «no pots fer una cosa així», mantenia la força gramatical en les dues llengües, però quedava tan poc clar després de la traducció com abans.

La resposta d’en Gonzalo, que «els amics no donen ordres», li semblava completament justificable a en Brunetti, igual que l’afirmació que tot allò era una causa d’aflicció per a ell: en Brunetti havia entès prou bé la versió espanyola per saber-ho.

Una mica menys concentrat, va tornar a llegir la traducció, però encara no va aconseguir trobar cap indici del perquè podria quedar perjudicada la reputació de la Berta. Sens dubte ningú no seria tan burro de sospitar que era l’amant d’en Gonzalo. En Gonzalo era un dels pocs homes que en Brunetti coneixia que mai no havia fingit no ser gai. Aquesta sinceritat era normal avui dia, però el comte també li havia dit que en Gonzalo no se n’havia amagat mai, ni tan sols quan era un adolescent estudiant, més de mig segle enrere. D’aquesta manera, s’havia estalviat els anys de fingiment, de contraure un matrimoni fals, d’educar —i potser fins i tot engendrar— els fills.

En Brunetti es va passar una bona estona llegint tots els altres emails de la Berta, escrits en anglès, i després hi va tornar. La signora Dodson es revelava com una persona amable, generosa, pacient amb els amics i no semblava crítica, si bé ocasionalment no podia evitar la temptació del sentit de la ironia britànic quan comentava el seu comportament.

Quan passava a la seva llengua nativa amb en Gonzalo, revelava les mateixes qualitats, almenys quan no discutien sobre els seus plans d’adoptar. En aquest cas, la flexibilitat i la ironia desapareixien, i ella es posava rígida mostrant oposició a la seva idea, no en relació a cap persona específica, sinó en general, considerant-la com a «deshonesta» i «susceptible d’acabar en desil·lusió per a la persona que adoptis».

A en Brunetti li va cridar l’atenció això, però no tenia gens clar què volia dir. El millor que se li va acudir va ser una mena d’escàndol financer del qual la Berta tingués coneixement, tot i que venint d’en Gonzalo probablement seria un embolic i no un escàndol. Si era així, el fill adoptiu viuria esperançat amb la idea que seria l’hereu d’un home ric, i llavors només heretaria deutes i ruïna, i un apartament propietat del banc. Però tot seguit va recordar el que havia dit en Padovani sobre les riqueses que es podien trobar a casa d’en Gonzalo.

En Brunetti es va redreçar a la cadira i va plegar les mans sobre les còpies dels emails. Va alçar la vista al despatx i va mirar a fora, a través de la finestra, on va veure un agradable tros de cel i les fulles verdes de la planta enfiladissa que creixia a la paret de l’altra banda del canal. Va dirigir els pensaments a la seva ètica professional i a la llei, a la inadequació de fer servir mai el seu càrrec per sol·licitar la divulgació d’informació privilegiada. La confidencialitat de confessionari entre l’advocat i el client continuava vigent després de la mort del client, la privacitat s’havia de respectar fins i tot més enllà de la tomba.

Aprofitant la seva millorada capacitat cibernètica, en Brunetti va refusar l’atractiva guia telefònica que tenia al calaix i va decidir engegar l’ordinador per buscar la pàgina web de l’studio legale de Costantini e Costantini, els advocats d’en Gonzalo i, més important encara, el bufet d’advocats, un dels socis del qual era un antic company de classe d’en Brunetti a la facultat de dret de la Universitat de Ca’ Foscari.

Va dir el seu nom i el seu càrrec a la dona que va contestar al telèfon i li va demanar si podia parlar amb l’avvocato Giovanni Costantini. El silenci de la dona va durar tres batecs, i llavors va dir que preguntaria a l’avvocato si tenia temps. En Brunetti va enretirar una mica la cadira i va encreuar les cames, després va sentir un clic i tot seguit la veu d’en Nanni Costantini.

—Ah, Guido. Quant de temps sense sentir-te la veu.

En Brunetti va riure i va dir:

—Digue-ho clar, Nanni: des de l’última vegada que vaig necessitar un favor.

—Sí, també es podria descriure d’aquesta manera —va reconèixer en Nanni, amb aire d’advocat—. Què voldries saber? No disposo de gaire temps, ara. Tinc una clienta plorant al despatx del costat.

Això era un impediment petit per a en Nanni, en Brunetti ho sabia, de manera que li va preguntar:

—Pot ser que un client del teu pare que va morir fa poc ho deixés tot en herència a un home jove?

—Ah —va xiuxiuejar en Nanni, i en Brunetti gairebé va sentir com li començaven a girar els engranatges del cap mentre considerava les diverses possibilitats de revelació i refús—. En primer lloc, era client meu: el pare me’l va traspassar a mi.

—Tens llibertat per dir-me per què? —va preguntar en Brunetti.

—Ara que és mort, pobre home, crec que sí. Tot i que suposo que t’ho hauria dit, de totes maneres. És molt simple: el pare era amic seu abans de convertir-se en el seu advocat, i no volia espatllar aquella amistat negant-se a fer el que en Gonzalo volia, o sigui que jo em vaig convertir en el seu advocat.

—Doncs ara repetiré la pregunta —va dir en Brunetti—. El teu client ho va deixar tot en herència a aquell jove ben plantat del Piemont?

—Això significa que no l’has vist des que en Gonzalo es va morir? —va preguntar en Nanni, divertit.

—L’he vist només una vegada —va contestar en Brunetti—. En un sopar.

—Des de la mort d’en Gonzalo, s’ha tornat molt seriós amb mi, tant en la manera de parlar com en la conducta —va dir en Nanni—, com si fos l’única manera correcta i adequada de comportar-se per a una persona que ha heretat un patrimoni com aquest. —Després, amb una veu més reflexiva, va afegir—: Si visqués a l’antiga Roma, probablement ja hauria col·locat una màscara funerària a l’atri de la casa.

Animat per la predisposició d’en Nanni per transmetre-li informació sobre el seu client, en Brunetti va preguntar:

—Vas intentar convèncer en Gonzalo perquè no ho fes?

En Nanni va deixar escapar un sospir cansat.

—Em vaig rendir, Guido. Intentar discutir amb ell sobre aquest tema era passar unes hores interminables suportant la seva negativa a escoltar. Sempre he pensat que només hauria de fer aquestes coses quan vull planificar unes vacances particularment cares i necessito diners extres. —Després de deixar-li pair l’explicació a en Brunetti, va afegir—: A més, no és feina meva intentar raonar amb els clients.

—No has pas perdut els principis morals des de l’última vegada que vaig parlar amb tu, Nanni —va observar en Brunetti—. Li vas suggerir mai, només suggerir, que potser hauria de reflexionar bé la seva decisió?

En Nanni va fer un sospir melodramàtic i va dir:

—Fa més o menys un mes, va venir aquí i em va dir el que volia fer; em va demanar que ho convertís a l’argot legal i que li redactés un testament. Va nomenar l’Attilio Circetti di Torrebardo, el seu fill, com a hereu universal. —En Nanni va fer una pausa perquè en Brunetti pogués fer algun comentari, però com que no va dir res, l’advocat va continuar—. Al cap de dos dies va tornar per signar el testament. Dues de les nostres secretàries van ser testimonis de les signatures, i llavors en Gonzalo em va donar una còpia del document d’adopció i em va demanar que el guardés amb els seus altres papers. —Al cap d’uns instants, va afegir—: No li vaig preguntar el nom de l’advocat que li havia obtingut el tràmit.

De sobte, en Nanni va callar i es va sentir una veu llunyana des de l’altra banda de la línia.

—Dona’m cinc minuts i vinc —va dir, bruscament, i va tornar a dedicar l’atenció a en Brunetti dient—: I després, va caure i es va morir, i ara el signor marchese heretarà el patrimoni.

—Que és? —va preguntar en Brunetti.

—Ja saps que se suposa que no t’ho puc dir això, oi? —va preguntar en Nanni.

—Per descomptat, Nanni. Que potser no vam aprendre el respecte per la llei a la mateixa universitat? —va replicar en Brunetti—. I també sé que se suposa que no em podies dir tot el que m’acabes de dir.

—D’acord. L’apartament i tot el que conté i un compte bancari en algun lloc del qual jo no t’he parlat.

—Hi ha molt?

—D’això no n’he de fer res, jo —va contestar en Nanni, bruscament.

—Perdona, Nanni —va dir en Brunetti, molt seriós, tot i que tenia prou coneixement sobre comptes bancaris «en algun lloc» per saber que era poc probable que s’esmentessin en el testament, sinó en un acord privat entre l’advocat i el client—. Alguna cosa més? —va preguntar en Brunetti.

—Uns quants centenars de milers d’euros en accions i bons —va dir en Nanni, amb el desdeny que només els rics poden mostrar quan parlen d’aquestes quantitats—. Un tros de terreny en algun lloc de Xile que en Gonzalo va heretar d’algú que va dir que era familiar d’un amic.

—Vas ser tu el qui en va informar el marchese?

—Sí. Era responsabilitat meva.

—I com s’ho va prendre?

—Per descomptat, estava molt afligit —va contestar en Nanni, amb una entonació que suggeria que no havia acabat, tal com de seguida va quedar demostrat—. Però afligit tal com ho està la gent a les pel·lícules dolentes o a les obres de teatre amateurs, que es pensen que la pena es demostra tirant-te cendres al cap o esgarrapant-te les galtes. O lamentant-se. —Va fer una pausa i va afegir—: Tal com he dit abans, un romà.

—Ja ho veig —va dir en Brunetti. I ho veia—. S’esmentava algú més al testament?

—El seu maggiordomo, o criat, o digue-n’hi com vulguis. En Jérôme, un home de Bangladesh, però no em preguntis d’on ha tret aquest nom. I la majordoma, la Maria Grazia. Han treballat amb ell des de sempre, que jo recordi. En Jérôme va plorar quan li vaig dir el que en Gonzalo li havia deixat; ella no podia ni parlar, de tan afectada que estava. —En Brunetti es va adonar que, amb aquestes persones, en Nanni es comportava com un advocat i no va revelar res dels seus llegats.

—Com és que has parlat amb ells? —va preguntar en Brunetti, conscient que el testament no es podia haver legalitzat amb tanta rapidesa.

—En Gonzalo sempre me n’havia parlat amb molt d’afecte, d’ells dos, i vaig pensar que els havia d’anar a veure. —Un calfred va recórrer la veu d’en Nanni quan va dir—: Hi ha gent que m’ha trucat o m’ha aturat pel carrer per parlar-me d’en Gonzalo. La majoria volien saber qui es quedaria amb l’apartament i amb la resta del patrimoni, però els fa vergonya preguntar-ho directament. Això m’ha fet sentir llàstima per en Gonzalo, i mira que no m’havia passat mai; ell sempre semblava que es divertia molt amb tot.

En Brunetti l’escoltava tot recordant els funerals als quals ell havia assistit, on les converses se centraven a fer especulacions sobre el testament i qui obtindria què, però sempre, per descomptat, d’una manera molt elegant.

Aquest pensament el va fer posar seriós, i va dir:

—Que trist, vius la teva vida entre persones que creus que són els teus amics, organitzes festes, els convides a dinar, fas grans sopars a casa teva, no t’oblides mai de cap aniversari. I al final, l’únic que els preocupa és qui heretarà les teves coses.

—Escolta, he de penjar —va dir en Nanni, abruptament—. Alguna cosa més?

—No. Gràcies, Nanni.

—T’ha ajudat, el que t’he dit?

—No gaire, em sembla —va admetre en Brunetti. Després va afegir—: Si de cas, només ha confirmat les meves pitjors sospites.

—Tot forma part de la feina d’advocat —va dir en Nanni, i va penjar.