24

Dos dies després de l’assassinat, a en Rudy li van donar permís per tornar a Londres. Al cap de tres dies, en Rizzardi va acabar la feina amb el cos de l’Alberta Dodson, i el van tornar cap a Yorkshire després que un cosí del seu marit, en Roderick Dodson, enviés un avió per endur-se’l. Un dels dos agents encarregats de visionar les hores de gravació de les càmeres de vigilància de l’hotel va agafar la grip, i l’endemà es va posar malalt el seu company. No trobaven ningú per fer aquella feina, de manera que en Vianello i en Pucetti es van oferir com a voluntaris per dedicar unes quantes hores diàries a mirar els vídeos. El primer dia, tots dos es van fixar en l’edat avançada de les persones que hi havia a l’hotel aquell vespre; el segon dia, en Pucetti va dir que se sentia més com el conserge d’una residència per a la tercera edat que no pas com un policia. El tercer dia, en Pucetti va cridar en Vianello des de l’altra banda de la sala i li va dir que hi anés a fer una ullada.

Quan en Pucetti va rebobinar el vídeo uns minuts, tots dos van veure una dona de cabells grisos que entrava al bar de l’hotel i mirava al seu voltant. Després d’haver vist tanta gent amb cabells grisos i blancs durant els dos últims dies, cap dels dos no en va estar segur fins que en Pucetti va aturar el vídeo prou estona per poder consultar les fotos fetes a la dona quan ja era morta. La càmera oferia una imatge en perspectiva de la barra fins a la dona que hi havia a l’altre extrem; duia un vestit negre llarg fins a mitja cama, igual que el que duia la dona morta. Com si algú li hagués parlat, la dona va girar el cap a l’esquerra, en direcció a un dels tres compartiments reservats.

L’expressió se li va relaxar i va anar cap al reservat. Va entrar a dins, de cara a la càmera, va dir alguna cosa a la persona que tenia al davant, després va entrar més endins i més de la meitat d’ella va desaparèixer.

De tant en tant entrava gent al bar i passaven pel camp de visió de la videocàmera. Van entrar quatre homes corpulents, després dos més. Els primers eren alts i robustos i podrien ser els fills dels altres dos, que anaven encorbats i eren calbs. Els sis homes es van apinyar a la barra, donant l’esquena al reservat on seia la signora Dodson. Els dos més corpulents es van passar un braç per l’espatlla i es van convertir en una criatura d’espatlles enormes i dos caps mentre bevien alguna cosa d’uns gots curts. Es van quedar al mateix lloc; dues mans van aparèixer per l’esquerra i van col·locar dos gots més a la barra, després dos més, i dos més. Mentre bevien, un dels homes va estar a punt de perdre l’equilibri, com si l’haguessin empès per un costat. Al cap d’una estona, tots sis se’n van anar, passant pel reservat i per la càmera.

Quan la paret humana que formaven aquells homes va desaparèixer, van entrar dues parelles. Els dos homes van ficar-se al reservat on hi havia hagut la dona asseguda, i les dues dones van ocupar el seient del davant.

—Els homes que eren a la barra els tapaven quan se’n van anar —va dir en Vianello.

En Pucetti va comprovar la pantalla i va apuntar l’hora que indicava: 23.17, després va prémer el Play i va continuar mirant la pantalla esperant que la signora Dodson tornés. En Vianello se’n va anar a la seva taula i va reprendre el visionat del vídeo de l’entrada principal de l’hotel.

Dues hores més tard, quan ja començava a pensar que es posaria a cridar entre tants caminadors, perruquins i dentadures postisses, en Vianello va veure durant una dècima de segon una dona de cabells grisos que s’acostava al peu de les escales per pujar cap a les plantes superiors, però immediatament va quedar tapada per tres homes que baixaven. Quan ells van desaparèixer del camp de visió, ella ja no hi era. L’inspector va aturar el vídeo i el va rebobinar per tornar-ho a mirar, però de nou li va quedar la imatge bloquejada pels tres homes, i no va poder comprovar del cert si era l’Alberta Dodson. L’hora que indicava la part inferior de la cinta era les 23.19.

Conscient que en Rudy havia trucat a la recepció al voltant de la mitjanit, va continuar mirant fins a aquell punt, esperant tornar-la a veure a ella o veure alguna altra persona amb ella. Quan el rellotge de la part inferior de l’última cinta marcava 00.11, en Vianello va clicar Stop, va explicar a l’altre agent els dubtes que tenia sobre el que havia vist a la cinta i li va dir que portés els dos vídeos al commissario Brunetti.

En Brunetti, que s’havia estalviat les hores de visionat de clients de la tercera edat, va quedar sorprès en veure la dona viva. La va reconèixer a l’instant, el somriure, els cabells grisos curts. Quan va veure que es posava una mà al cor, com per indicar que ella era la dona que la persona del reservat estava esperant, el va desconcertar completament i va haver d’apartar la vista de la pantalla.

—La coneixia bé, senyor? —va preguntar en Pucetti.

—La vaig conèixer el dia que es va morir —va ser l’única explicació que en Brunetti es va permetre donar.

En Brunetti va tornar a mirar la pantalla i va veure com entrava al reservat i quedava reduïda a la meitat, i després desapareixia completament, eclipsada pels homes corpulents agafats per les espatlles.

Quan en Pucetti va canviar de vídeo, en Brunetti va veure una dona que podria ser l’Alberta Dodson durant un instant abans de quedar tapada per tres homes que baixaven les escales. La va tornar a mirar, i una altra vegada, i malgrat que desitjava poder dir que era ella, no podia assegurar-ho.

—És tot el que hi ha, senyor —va dir en Pucetti, quan en Brunetti va alçar el cap de la pantalla.

En Brunetti va mirar l’hora que indicava la part inferior de la pantalla.

—Onze i dinou —va llegir en veu alta—. Encara no mitja hora més tard, era morta. —Després, adreçant-se a en Pucetti—. Has parlat amb el cambrer o el bàrman?

—No, senyor. Això ho acabem de trobar ara i he vingut a ensenyar-l’hi immediatament.

—Vull anar a parlar amb ells —va dir en Brunetti. Hi havia més de quaranta convidats en aquell sopar, a més dels clients habituals de l’hotel, però potser els homes del bar es recordaven d’ella. O potser no: una vegada la Paola li havia dit que les dones, a partir d’una certa edat —especialment si tenen els cabells blancs— eren pràcticament invisibles. Bé, ara ho comprovaria.

Si hagués existit un déu de la discreció, el conserge hauria pogut fer de model per a l’estàtua. Ni alt ni baix, ni prim ni gras, el nas recte col·locat correctament entremig dels ulls gris verd i un somriure que insinuava humor sense demostrar-ne. Parlava italià amb un petit accent que suggeria que no tenia una llengua nativa, només un ampli ventall de llengües amb un lleu accent. La seva professionalitat va quedar demostrada pel fet que va reconèixer en Brunetti immediatament com a agent de policia i va sortir de seguida de darrere del taulell de recepció per saludar-lo i allunyar-lo uns passos dels clients que hi havia per allà en aquell moment.

—En què el puc ajudar, signore? —li va preguntar a en Brunetti, sense esmentar el càrrec, tot i intuir-lo.

La insígnia de les claus creuades a la solapa brillaven, i en Brunetti se’l va imaginar netejant-les cada nit amb un drap humit.

—Em dic Brunetti. Commissario. Vinc pel cas de la signora Dodson.

En Brunetti sabia que la feina del conserge era captar les necessitats dels clients, de manera que va acotar el cap i va mussitar:

—Terrible, terrible —i tot seguit va mirar en Brunetti i va dir—: Els seus homes van ser molt diligents a l’hora d’enllestir la feina a l’habitació, senyor.

—Espero —va començar en Brunetti, amb la intenció de dir «que no deixessin rastres», però ateses les circumstàncies, li va semblar que sonava ominós, de manera que va acabar la frase dient—: que anessin amb compte.

—I tant, senyor. No va quedar cap senyal del seu pas per allà. Molt professionals. —La boca de l’home va fer un gest semblant a un somriure.

—M’agradaria parlar amb el cambrer i el bàrman que treballaven aquella nit —va dir en Brunetti.

—Per descomptat, senyor. Si s’espera un momentet, aniré a comprovar els horaris del personal i n’hi diré els noms. —Va tornar darrere el taulell i va buscar informació a l’ordinador, va deixar passar uns segons i va allargar el braç cap a sota de la taula per agafar un paper de la impressora.

Quan va tornar amb en Brunetti, va dir:

—El cambrer està treballant ara, precisament, i encara s’hi estarà una hora més. El bàrman serà aquí a les sis. Avui treballa fins a les dues. —En veure la sorpresa d’en Brunetti, es va explicar—: Triga una estona a netejar el bar, i el conserge de nit no liquida la caixa abans de dos quarts de dues.

—Caram, una nit llarga —va dir en Brunetti.

—I encara més per a en Sandro: viu a Quarto d’Altino. —A en Brunetti el va sorprendre que l’home sonés compassiu pel desplaçament del seu company de feina, i llavors es va adonar que l’hauria sorprès que aquell home sonés compassiu amb qualsevol cosa—. L’acompanyo a veure el cambrer —va dir el conserge, resistint-se a la temptació de fer la petita inclinació de deferència que sens dubte feia a tots els clients. Es va dirigir cap a la part de l’hotel que donava al Gran Canal. Era una sala llarga i estreta amb taules de fusta aguantant enormes rams de flors. Els hotels com aquell semblava que tenien una predilecció especial pels gladiols; a en Brunetti no li agradaven, els trobava massa carregats i massa alts.

Al bar hi havia un cambrer amb jaqueta blanca més o menys de l’edat d’en Brunetti, esperant que el bàrman col·loqués dues begudes en gots alts en una safata petita. Un cop ho va tenir preparat, el cambrer va agafar la safata i la va portar a una parella jove asseguda en una tauleta amb vistes al que devia ser l’ajuntament més bonic d’Europa. Estaven tan concentrats l’un en l’altre que no es van adonar de l’arribada del cambrer i es van haver de tirar enrere, amb les mans agafades per sobre de la taula, per deixar prou espai perquè els hi servís les begudes.

Quan es va girar, el cambrer somreia i no es va molestar a treure’s el somriure mentre s’acostava a la barra.

—Tots hem estat enamorats alguna vegada —va dir al conserge quan va ser allà al davant—. Gràcies a Déu que la felicitat s’encomana —va concloure, i va mirar en Brunetti, que va somriure amb aquella idea.

—Gino —va començar el conserge—, aquest senyor és el commissario Brunetti. Voldria fer-te unes preguntes. —Dit això, va fer una lleu inclinació a en Brunetti i va assentir al cambrer, i tot seguit va tornar cap al taulell de recepció.

En Brunetti ja l’havia vist abans aquell cambrer, probablement s’havia creuat amb ell pel carrer durant anys. Era alt, amb els escassos cabells que li quedaven tallats curts a tot el volt del cap. Tenia els ulls vius, tan habituals en els cambrers, sempre comprovant si algú necessita la seva atenció.

—Li sap greu si ens quedem aquí, senyor? —va preguntar, i es va girar per fer una ullada a les poques taules que estaven ocupades.

—En absolut —va dir en Brunetti—. Vostè treballava la nit que van matar aquella dona aquí a l’hotel, oi? —va preguntar en Brunetti.

—Sí, commissario —va contestar—. Va seure en un dels reservats.

—És una elecció estranya, per a una dona sola —va dir en Brunetti—. Normalment seuen en una taula, no?

—Exacte, senyor. Però és que no estava sola.

—Ah —va dir en Brunetti—. Això no ho sabia. Estava acompanyada d’un home o d’una dona?

—D’un home, senyor —va respondre el cambrer, i es va girar de nou per comprovar les taules ocupades. Com que ningú no li va fer cap senyal d’avís, va tornar a parar atenció a en Brunetti—. Era un home. Jo diria que força més jove que ella. —Un cop ho va haver dit, va arronsar les espatlles i va afegir—: Aquella nit no hi havia gaire gent jove per aquí, o sigui que potser ho semblava més perquè tota la resta rondava els setanta.

—Me’l podria descriure?

El cambrer va tornar a somriure.

—Puc descriure la seva galta esquerra, senyor. Estava mirant la carta, amb el cap cot, repenjat a la mà esquerra, la carta col·locada sobre la taula. —En veure la decepció d’en Brunetti, va afegir—: Tenia els cabells castanys.

—Recorda alguna cosa més?

—No gaire res, senyor. Era força obvi que l’home volia passar desapercebut, de manera que no em vaig molestar a mirar-lo quan els vaig servir les begudes a la taula.

—Es va poder fer una impressió de si es coneixien molt o poc?

—No, senyor. No els vaig sentir parlar entre ells dos, i va ser la senyora la que va demanar les begudes. D’això me’n recordo.

—Però es van comportar de manera amistosa? —va preguntar en Brunetti.

—No l’hi sabria dir, senyor, la veritat. Aquella nit el local estava ple perquè hi havia un sopar. Jo vaig estar enfeinat tota la nit, especialment després del sopar. —Va tornar a mirar cap a les taules, però ningú va alçar la mà ni va intentar captar-li l’atenció.

—Esclar, ho entenc —va dir en Brunetti. Va decidir no esmentar que havia vist els vídeos, potser el personal no sabia que els gravaven. Per si de cas, era millor deixar-ho així—. Sap si van marxar junts?

—No en tinc ni idea, commissario. Hi havia una taula d’anglesos al costat de la finestra. Són uns bevedors terribles, els anglesos. Devia anar a la seva taula potser sis vegades, aquella nit. Més i tot. —Després, recordant la pregunta d’en Brunetti, va dir—: Quan vaig tornar al reservat, ells ja eren fora i s’hi havia assegut una altra gent; dues parelles joves.

—Com van pagar, l’home i la dona? —va preguntar en Brunetti, esperant que ho haguessin fet amb targeta de crèdit, i que ho hagués fet l’home.

—Van deixar diners a la taula. I una propina. Les dues parelles joves de després me’ls van fer lliscar quan vaig anar a prendre’ls nota.

—Els va tornar a veure després?

—No, senyor.

Per a en Brunetti havia arribat el moment de fer la pregunta que potser el cambrer no voldria respondre. Però tenia curiositat, o sigui que va dir:

—Quan es va assabentar que havien assassinat la dona… —Va fer una pausa i va veure que el cambrer passava els ulls per la gent de la sala, ara amb cara de nen perdut per la platja, buscant algú que l’ajudés a trobar la seva mare.

En Brunetti va continuar.

—Per què no es va posar en contacte amb nosaltres?

Van passar uns segons. El cambrer va abaixar la vista i es va examinar les puntes de les sabates. Llavors va alçar el cap i va preguntar:

—No hi ha pas cap llei que digui que ho he de fer, oi?

—No, no hi ha cap llei que digui que té l’obligació de fer-ho.

—Ningú no va a la policia —va dir el cambrer, amb resignació, sense cap desig evident d’ofendre en Brunetti—. Llavors tot són problemes.

—Ho creu de debò, això?

—Sí, signore —va respondre el cambrer. Després, en veure una mà que s’alçava per avisar-lo, i sense fer res per dissimular l’alleujament, va dir—: Això és tot, signore?

—Sí, això és tot —va contestar en Brunetti—. Gràcies per la informació.

El cambrer va assentir i se’n va anar. En Brunetti va decidir tornar cap a casa.

Aquell vespre, després de sopar, va tornar caminant a l’hotel per parlar amb el bàrman, un home de gestos ràpids que aparentment havia estat informat que la policia volia interrogar-lo. Va somriure a en Brunetti i li va oferir una beguda. Tot i que en Brunetti la va refusar, el bàrman li va demanar en què el podia ajudar.

Sí, havia treballat la nit del sopar d’aniversari, però no s’havia fixat en la gent dels reservats, ell només preparava les begudes. Quan en Brunetti li va preguntar sobre això, el bàrman li va dir que l’únic que havia de fer era girar-se i mirar cap als reservats per saber a què es referia. En Brunetti ho va fer, i es va adonar que els reservats estaven col·locats en diagonal i lluny de la barra per tal de deixar un espai perquè pogués haver-hi gent dreta. Per tant, el bàrman només podia veure el primer reservat.

—Si ho vol comprovar des d’aquí, senyor…

En Brunetti va somriure i va moure el cap per indicar que no calia.

Des d’on estava situat, en Brunetti es va adonar que era impossible veure els reservats, de manera que va donar les gràcies a l’home i se’n va anar. Tots dos eren fora d’allà a les 23.19. Dos minuts més tard, ella —potser ella— pujava les escales de l’hotel i es va trobar amb la mort.

De camí cap a casa, en Brunetti es va aturar en un bar i va prendre una grappa que li va cremar la gola. Tant li feia.