15

A en Brunetti li va passar pel cap el pensament fugaç que era una mica tard perquè en Gonzalo digués això. Il Gazzettino havia publicat recentment un reportatge sobre els problemes que moltes dones cuidadores de l’Est tenien amb els seus patrons o pacients masculins. Molts d’aquests vells, alguns dels quals passaven dels noranta anys, s’aprofitaven sexualment de les dones —la majoria joves— amenaçant-les d’acusar-les de robar-los o de maltractar-los si no s’avenien a fer el que els vells els exigien. L’accés sexual a aquelles dones sens dubte els faria feliços, però difícilment convertiria la seva felicitat en un Sant Graal davant del qual tothom s’havia d’inclinar.

—Sap què és el que el faria feliç a ell? —es va arriscar a preguntar en Brunetti, penedint-se’n tot just ho va haver dit. Volia mantenir-se al marge de tot allò, independentment de la seva amistat, o de l’amistat de l’Orazio, amb en Gonzalo.

—Ell diu que el fa feliç estar amb mi i aprendre sobre art i el negoci de l’art, quines persones hi estan ficades, qui són els artistes.

En Gonzalo devia llegir l’expressió d’en Brunetti en aquell moment, perquè ràpidament va afegir:

—Però no només això: també vol entendre per què alguns pintors són millors que d’altres. En termes artístics, no en termes de vendes.

O això diu, es va sorprendre pensant en Brunetti, i llavors es va preguntar per què s’havia posicionat en contra d’aquell home amb qui no havia parlat mai. En Padovani almenys havia admès que no era un testimoni neutral.

En Gonzalo, amb la vista clavada a terra, va parlar de nou.

—S’assembla molt a mi quan tenia la seva edat. Intel·ligent, curiós, amb ganes d’aprendre. Vull que sigui capaç de… —Sense poder acabar la frase, va alçar el cap per mirar en Brunetti. Va somriure, però no era un somriure feliç; més aviat el contrari—. Que sigui capaç d’estimar… —va començar a dir abans que en Brunetti veiés que l’orgull li feia tancar la boca de cop.

No, es va adonar en Brunetti, en Gonzalo no volia que aquell jove aprengués o tingués l’oportunitat d’estudiar art. Volia que se sentís agraït amb ell i que l’estimés per això. En Brunetti no sabia si riure o plorar davant d’aquella gairebé confessió d’en Gonzalo, perquè havia sigut exactament això. En Gonzalo segur que, d’alguna manera, era conscient de les seves pròpies il·lusions. En Brunetti descartava qualsevol altra interpretació dels fets o de les motivacions. Aquell noi era simplement un altre dels joves brillants, tant homes com dones, que assumien responsabilitats en el seu pas pel llarg camí cap a l’èxit. I segur que en Gonzalo n’havia conegut molts com ell, però ara el carro alat del temps l’estalonava.

—Hi ha una altra cosa —va dir en Gonzalo, amb veu cansada.

—Què és, Gonzalo? —va preguntar en Brunetti, esforçant-se per semblar que li interessava.

En Gonzalo va agafar el mocador, es va tornar a eixugar la boca i se’l va guardar de nou a la butxaca.

—És difícil d’explicar.

En Brunetti va quedar immòbil, com una estàtua.

—Es tracta de les meves coses —va dir en Gonzalo—. No sé què fer-ne.

—Quines coses? —va preguntar en Brunetti.

En Gonzalo va trigar una bona estona a respondre; en Brunetti va pensar que potser estava preparant una llista mentalment.

Finalment, l’home va dir:

—Totes les coses. Tot.

—Em sembla que no l’entenc —va dir en Brunetti.

Va passar una estona. En Gonzalo mirava per la finestra. Al final, es va girar, va mirar en Brunetti i va dir:

—Pensa en aquell Canaletto que tens.

—El de la cuina? —va preguntar en Brunetti, completament perdut.

En Gonzalo va assentir i va desencreuar les cames.

—Sempre m’has dit que a la Chiara li encanta.

—Sí, és veritat —va contestar en Brunetti. No entenia per què a la Chiara li agradava tant aquell quadre ni per què en Gonzalo es recordava d’aquest detall.

—Doncs és això —va dir en Gonzalo, amb una veu que de sobte es va tornar més intensa amb les ganes d’explicar—. A la Chiara li encanta, o sigui que tu i la Paola ja sabeu què fer-ne: l’hi podeu donar a ella. —Va mirar en Brunetti i, en veure que no l’entenia, va continuar—. És un objecte que tu estimes, i saps que anirà a les mans d’una persona que l’estima.

En veure que en Guido no deia res, en Gonzalo es va inclinar endavant per acostar-s’hi més.

—Guido, m’he passat tota una vida col·leccionant coses boniques, i les estimo. Però ara no sé on aniran a parar. Es repartiran entre el meu germà i les meves germanes, o les posaran a subhasta i les vendran a uns desconeguts que no senten res per aquests objectes.

A en Brunetti no se li acudia res per poder dir.

En Gonzalo es va reclinar de nou a la cadira i va tornar a encreuar les cames.

—Et pensaves que diria que aquests objectes són com fills meus, oi? —va preguntar, com de passada, amb la veu enigmàtica que en Brunetti recordava.

—No, no ho pensava pas —va contestar en Brunetti, dissimulant la incertesa.

—No he pas arribat tan lluny, Guido —va dir el vell Gonzalo. Després, amb veu calmada—: Són preciosos, i m’agradaria que anessin a parar a mans d’algú que sàpiga apreciar-ne la bellesa.

—I si ell no en sap? —va preguntar en Brunetti.

En Gonzalo va somriure alçant només una comissura de la boca.

—Aleshores hauré sigut un estúpid i un vell marieta i ho hauré regalat tot.

—En comptes de? —va preguntar en Brunetti.

—En comptes de ser algú que ha col·leccionat coses precioses i ha pres una bona decisió a l’hora de traspassar-les.

—És millor això? —va preguntar en Brunetti, conscient que no ho hauria d’haver fet. Sabia que aquell home havia arribat al límit de la seva paciència. Va posar una mà al braç d’en Gonzalo i el va estrènyer breument—. Crec que hauria de tornar cap a casa, Gonzalo. Aquesta conversa ens ha trasbalsat a tots dos. —L’home va assentir i va semblar que s’estovava i s’enfonsava a la cadira.

—Hi ha algú a casa, Gonzalo?

L’home va tornar a assentir.

—La Maria Grazia. Ja la coneixes.

En Brunetti va recordar la dona, d’Umbria, d’aspecte glacial, dedicada al seu padrone.

—Sí, esclar —va dir—. Em pot dir el seu número? —El va prémer al seu telèfon mentre en Gonzalo l’hi dictava. Va contestar una dona amb un simple «pronto»; en Brunetti li va demanar si allò era a casa del signor Rodríguez de Tejeda, i ella va contestar que sí i va demanar amb qui parlava.

En Brunetti li va explicar que ell era el signor Brunetti, un vell amic del signor Gonzalo, i que ara l’enviava a casa en barca i que es volia assegurar que hi havia algú esperant-lo. La dona va semblar alleujada de sentir això i va demanar per parlar amb el signore. En Brunetti li va passar el telèfon a en Gonzalo.

Malgrat que encara se’l veia dèbil i destrossat, la seva veu era ferma i gairebé valenta quan va dir que arribaria a casa al cap de vint minuts i que esperava que hagués anat a buscar els diaris per tenir alguna cosa per llegir quan arribés. L’alleujament de la dona, tot i que no les seves paraules, va ser audible fins i tot per a en Brunetti, i llavors van acabar la conversa. En Gonzalo va deixar el telèfon al palmell estès d’en Brunetti, però va quedar-se així i va alçar l’altra mà per agafar la d’en Brunetti per sota. El va estrènyer amb les dues mans en senyal d’agraïment.

En Brunetti va trucar a en Rugoletto i li va demanar si podia anar un moment al seu despatx, després va trucar a en Foa i li va demanar si li podia fer el favor de portar un amic a casa seva a Cannaregio.

—Em va perfecte, commissario. M’he passat el matí sentint un soroll estrany al motor i abans de dinar volia portar la barca al mecànic, que resulta que casualment és a Cannaregio, perquè m’hi faci una ullada. I tant que pot venir el seu amic: així li demanaré que escolti el soroll i em digui aviam què li sembla a ell.

—N’estarà encantat, Foa. I quina feliç coincidència que el teu mecànic sigui a Cannaregio.

—Sí que ho és, oi, commissario? —Després de fer una riallada, el pilot va penjar. En Brunetti es va imaginar que en Foa tenia amics mecànics convenientment situats a cada sestiere de la ciutat, per si de cas li demanaven de manera extraoficial que acompanyés algú a casa.

Quan en Rugoletto va arribar, va entrar i va agafar en Gonzalo pel braç esquerre; en Brunetti li va agafar el dret i entre tots dos el van fer sortir al passadís i el van acompanyar escales avall. En Gonzalo va emetre una sèrie de grunys i se li van escapar uns quants crits ofegats, però va arribar fins a baix. Un cop es van acabar les escales, va alliberar els braços i va donar les gràcies als dos homes per la seva ajuda, i llavors va dir:

—No m’han agradat mai les escales; sempre tinc por de caure.

Va redreçar l’esquena i va caminar cap a la porta sense cap mena d’ajuda, amb en Brunetti darrere seu. A fora, en Brunetti el va ajudar a pujar a la barca, i llavors en Foa el va ajudar a baixar els esglaons per entrar a la cabina.

—Vol que l’acompanyi, Gonzalo? —va preguntar en Brunetti, quan l’home va estar assegut a prop de la porta.

—Per descomptat que no, Guido. El teu capità em pot portar perfectament fins a casa. I la María Grazia i en Jérôme probablement ja són a la riva, com un parell de vells ximplets, esperant que arribi.

—D’acord, doncs —va dir en Brunetti, i es va inclinar per fer dos petons a en Gonzalo—. M’alegro d’haver-lo vist.

—Ha passat massa temps —va dir en Gonzalo, però en Brunetti ja estava a punt de marxar i no sabia si en Gonzalo es referia al temps que no s’havien vist o al temps que havien estat parlant, però no es va girar per preguntar-ho.

Les portes es van tancar darrere d’ell. Va saltar fora de la barca, en Foa va accelerar el motor i va fer virar l’embarcació en direcció al Rio San Giovanni Laterano. I llavors, des de la cabina, en Gonzalo li va dir adeu amb la mà. En Brunetti el va saludar agitant els dos braços i els va mirar fins que la barca va trencar a la dreta i va desaparèixer, de camí cap a la laguna i després a l’esquerra, cap a Cannaregio.

Mentre tornava cap al seu despatx, en Brunetti es va recordar a si mateix que si en Gonzalo estigués interessat en una dona quaranta anys més jove i volgués casar-s’hi, poques persones haurien qüestionat els seus desitjos. Potser haurien posat en dubte la sensatesa del fet, però no pas el desig en si mateix. Al capdavall, era un home, i tenia dret a obtenir el que es podia permetre. Però com que la persona que havia triat també era un home, i el desig d’en Gonzalo era adoptar-lo, la qüestió es consideraria des d’una perspectiva diferent, perquè, què podia voler un home a la flor de la vida d’un home molt més gran que ell, si no era la seva riquesa? Independentment de si això era veritat o no, en Brunetti no dubtava que seria el que probablement pensaria tothom. Ni tampoc no dubtava que la majoria de gent pensaria que per a una dona era natural vendre’s per diners, però no per a un home.

Quan en Brunetti va seure davant de l’ordinador, va buscar les lleis referents a l’adopció d’un adult i les va llegir per sobre, i després les va tornar a llegir detingudament.

Si una persona sense descendència volia traspassar la seva fortuna a un hereu directe i sense gaire càrrega impositiva, només li calia convèncer el seu cònjuge per adoptar la persona que creguessin més convenient, sempre que aquesta persona fos almenys divuit anys més jove. El fet que els pares biològics de la persona que es volia adoptar fossin vius no era cap impediment, sempre que hi donessin el seu consentiment. Un cop adoptat, el fill o la filla quedava vinculat al nou pare o pares com un liquen a una roca, i tenia la majoria de drets d’un fill legítim o il·legítim. El nou pare tenia l’obligació legal de mantenir econòmicament la persona adoptada sempre que aquesta no pogués —o no estigués disposada— a fer-ho per si mateixa.

A en Brunetti no li passava pel cap la situació que podria impulsar un sabater, per exemple, a adoptar una persona adulta, ni tampoc podia entendre per què un adult voldria ser adoptat per un verduler. Però per evitar que la fortuna del duc d’això o la duquessa d’allò fos devorada per uns hereus poc dignes o pels honoraris dels advocats contractats per defensar les accions dels seus clients, no era molt més sensat escollir el millor d’una nova generació i deixar-l’hi tot a ell, o ella? D’aquesta manera, ja no hi havia necessitat de barallar-se pels tapissos i les cases, pels comptes bancaris amagats aquí i allà, ni tampoc es produïen revelacions indecoroses sobre l’origen —o, més sorprenent encara, l’extensió— de la fortuna. Adopta un adult i tot es mantindrà igual, amb poques exigències inoportunes per part de l’estat. A més, ara, en una època democràtica, la llei era aplicable a tothom, de manera que qualsevol podia adoptar.

En Brunetti sabia que, en molts altres països, la gent podia fer el que volia amb els seus diners: deixar-los a orfes i vídues, a les seves amants, al seu gat; fins i tot, si els venia de gust, podien apilar-los en un vaixell víking, calar-hi foc i empenye’l mar endins perquè se l’endugués la marea. Però ell, i tots els italians, havien de seguir unes pautes i llegar una part designada als seus familiars en uns percentatges determinats per la llei. La resta era per malgastar o per seguir les lleis de l’amor, no les de l’estat.

En Brunetti, quan es va morir la seva mare, va heretar set-cents dotze euros, la meitat dels estalvis que hi havia al seu compte bancari. Per tant, li costava una mica entendre la preocupació que tenien altres persones per vigilar que la seva fortuna anés a parar a les mans correctes. Ell sabia que algun dia la seva dona seria hereva, i que amb el temps els seus fills serien rics. Però creia que era molt més important que tots dos es preocupessin pel medi ambient, i que la Chiara no tingués cap altre objectiu que el de salvar el planeta. Podia tenir grans somnis un fill?

Va fer una ullada al seu voltant, sorprès de ser encara a la seva taula. Va descartar trucar a en Foa per preguntar-li si hi havia algú a la riva esperant en Gonzalo. Segur que el pilot li hauria trucat si hi hagués hagut algun problema. Va mirar el rellotge, va veure que eren la una tocades i va decidir anar a menjar alguna cosa. Quan va arribar al bar, només hi va veure turistes, de manera que va demanar a en Bambola, el bàrman senegalès, un cafè i dos tramezzini, va fer lliscar Il Gazzettino d’aquell dia per la barra i va repassar la portada mentre esperava que li portessin el que havia decidit anomenar dinar.

Quan va arribar la comanda, en Brunetti va donar les gràcies a en Bambola i es va quedar a la barra per fullejar el diari. Famós per l’impacte dels seus titulars —sovint seguits per una narració dels fets que eren contraris a les seves insinuacions—, avui el diari no decebia. L’assassí que havia deixat el cos desmembrat d’una dona al bosc del nord de Verona esperava, segons opinava el diari, que els senglars es desfessin del cadàver per ell.

—Em sembla que per avui és suficient —va dir en Brunetti entre dents mentre plegava el diari. Es va desplaçar per la barra fins a la caixa registradora—. Come va? —li va preguntar al bàrman.

El somriure d’un alegre gat de Cheshire va revelar unes dents potser no més blanques, però sí més grans.

—Molt bé, dottore —va contestar en Bambola—. La meva dona i la meva filla vindran cap aquí. —Va fer una pausa, com si dubtés de si n’havia de dir res més, i llavors va afegir—: La dotoressa Griffoni va escriure unes cartes per mi. I va trucar a un amic seu de Roma. I llavors van arribar els papers. —Aclaparat per les emocions, va repenjar els braços sobre la barra i hi va fixar la vista. A en Brunetti li va semblar que veia llàgrimes als ulls del bàrman—. Fa dos anys que no les veig —va dir, amb un fil de veu entretallada.

—Quants anys té la teva filla? —va preguntar en Brunetti, esperant que aquesta banalitat ajudés el bàrman a recuperar l’aplom—. Quan me’n vas ensenyar la fotografia, era una nena petita.

En Bambola va alçar el cap i el va mirar.

—Se’n recorda de la foto?

—La teva filla s’assemblava a la meva quan tenia aquella edat. Quants anys tenia llavors, tres? —va preguntar en Brunetti. Quan va veure que assentia, va continuar—. Estava col·locada de la mateixa manera, amb les cames entrellaçades, una mà agafant la de la seva mare i un petit somriure a la cara, com si no acabés de saber si estava contenta o espantada.

Llavors, tot d’una ben seriós, en Brunetti va dir:

—Em sap greu que t’hagis perdut aquests anys, Bambola. —Després d’uns segons de reflexió, va afegir—: Però continua sent una nena, i no hi ha res més bonic al món. A més, d’aquí a poc ja serà aquí. —Va allargar el braç i va posar una mà a l’espatlla de l’home—. Espero que aquests dies passin ben ràpid, i espero que les puguem veure ben aviat.

Abaixant el cap per mirar les monedes, en Bambola va fer lliscar els tres euros per sobre el taulell i els va guardar a la caixa registradora, que va sonar quan va marcar l’import. Llavors va mirar en Brunetti, va somriure i va dir:

—Ara tornaré a tenir un motiu per viure.

—No n’hi ha cap de millor que aquest —va respondre en Brunetti, i es va girar en direcció a la porta.

Com ho podia suportar un home, això?, es va preguntar en Brunetti mentre tornava a la Questura. Dos anys sense la seva família, i amb un nom que algun italià es va inventar perquè el de debò era massa difícil de pronunciar. En tots els anys que feia que en Brunetti el coneixia, en Bambola havia portat sempre la seva gel·laba, cada dia d’un blanc radiant i acabada de rentar i planxar. Era així com s’aferrava a la seva identitat?

Va anar al despatx de la Claudia Griffoni i la va trobar amb la taula tota plena de documents, amb una mà traspassant una pila desordenada d’esquerra a dreta. Va fer un gruny com a salutació mentre agafava una altra pila de papers.

—Vas escriure unes cartes per en Bambola?

Ella va assentir però no es va molestar a alçar el cap.

—I vas trucar a algú de Roma?

—Tinc un amic que treballa al Ministeri de l’Interior —va contestar, encara removent papers amunt i avall.

—Per fer venir la seva família cap aquí?

—No, Guido, per veure si podia trobar-li una feina com a subsecretari del ministre —li va etzibar. Després, alçant el cap per mirar-lo, va dir—: Esclar que ho vaig fer per portar la seva família cap aquí. No deus pas esperar que continuï vivint així, oi?

—T’ho va demanar ell? —va voler saber en Brunetti.

—No n’has de fer res —va contestar ella, en un to de veu no gaire amistós. Però llavors ho va aclarir dient—: L’única cosa que m’ha demanat mai, a part de com estic cada vegada que hi vaig, és si vull un cafè.

—Quan vas escriure aquestes cartes, vas haver de fer servir el seu nom real, oi?

Sense gaires miraments, la Griffoni va contestar:

—Sí. Per descomptat. Dubto que el Ministeri volgués donar el permís de residència a la dona i la filla d’un home anomenat Bambola, oi?

Ignorant el seu to, en Brunetti va preguntar:

—I quin és? El seu nom de debò, vull dir.

—Bamba Diome.

—Gràcies.

Admetre la curiositat que sentia no li va ser fàcil a la Griffoni, per això va trigar una estona a preguntar:

—I?

—Mira, ara podré començar a dir-li pel seu nom de debò.

Ella va assentir i va dir:

—La seva dona es diu Diambal, i la seva filla Pauline.

—Pauline?

—Sí. Té cinc anys.

—Molt bé —va dir en Brunetti, i va afegir—: Gràcies.

—De res —va contestar la Griffoni, que de seguida va continuar regirant papers per l’escriptori. En Brunetti va tornar al seu despatx.