19

Aquell vespre, després de sopar, en Brunetti va decidir preguntar a la Paola si creia convenient que ell parlés amb el seu pare sobre la signora Dodson, que segurament devia assistir al funeral a Madrid. En Raffi havia anat a casa d’un amic a estudiar, mentre que la Chiara era a la seva habitació, intentant fer un treball de recerca sobre la relació entre la pol·lució de l’aire i l’Alzheimer.

En Brunetti i la Paola estaven asseguts l’un davant de l’altre, ell en una butaca, ella al sofà, dos cafès a la tauleta de centre.

—És estrany —va dir en Brunetti—, que en tots aquests anys, no hagi sentit mai que l’Orazio esmentés el seu nom. —Va pensar en la conversa amb la signora Dodson i es va adonar que en cap moment no havia dit que conegués l’Orazio, només havia dit que en Gonzalo se l’estimava molt. Es va preguntar si algun dels amics d’en Gonzalo, a part d’en Rudy, la coneixia.

La Paola no va semblar que ho trobés gaire estrany.

—La majoria de persones tenim diferents cercles d’amics, i molts d’ells no s’arriben a conèixer mai, a vegades ni saben que existeixen. —Es va acabar el cafè i va deixar la tassa, i llavors va dir—: És un dels motius pels quals els funerals són tan interessants: hi veus persones que mai no t’hauries imaginat que hi serien. És com si la persona difunta hagués viscut en dos mons separats. O tres.

—Però tots dos són amics d’una etapa anterior de la seva vida —va dir en Brunetti, com si això canviés les coses, com si d’alguna manera les hagués d’unir.

—També són amics de continents diferents, si em permets que t’ho recordi.

—Ja ho sé —va dir en Brunetti, amb aquella veu que feia servir quan no n’estava convençut i simplement deia alguna cosa per guanyar temps. La seva vida i els seus orígens eren completament diferents: ell i els seus amics s’havien conegut de petits i havien viscut la major part de la seva vida a Venècia. A ell l’havien destinat a altres ciutats, però havia sigut per períodes breus, cap superior a dos anys.

Els amics íntims d’en Brunetti —els que tenien grau de membres de la família— eren tots venecians, i tots es coneixien. L’única excepció era la Claudia Griffoni, però ella pertanyia a la categoria d’amics de la feina.

El pensament de la Griffoni li va fer veure que potser s’havia equivocat i que probablement era ben normal que la gent tingués divisions entre els compartiments on guardaven les diferents amistats: els amics de l’escola aquí; els amics de la feina allà; els amics que gairebé no veus mai. Per tant, era possible que en Gonzalo no hagués parlat mai de la seva millor amiga al seu millor amic.

La Paola li va interrompre els pensaments preguntant:

—Com és?

—Atractiva —va contestar, gairebé sense pensar—. És enginyosa i té sentit de l’humor. De jove devia ser una gran bellesa. Se li nota. —Va reflexionar sobre això uns instants i després va dir—: Tinc la sensació que a ella no li importa que la seva bellesa… no és que hagi desaparegut, però s’està esvaint. Tot i així, encara et giraries per tornar-la a mirar.

—T’ha causat bona impressió, doncs?

—Molt. Ha agafat la mà d’en Foa i li ha agraït el viatge pel Gran Canal. Quan tornàvem cap a la Questura, en Foa m’ha dit que mai ningú no li havia donat les gràcies d’aquella manera, com si ho sentís de debò i li agraís moltíssim el que havia fet.

—Fa molt de temps que viu a Anglaterra, potser ha adquirit la seva bona educació —va dir la Paola.

En Brunetti va riure i va intentar provocar-la dient:

—Em pensava que érem els italians, els educats.

—Déu del cel, no —va contestar la Paola, realment sorpresa—. Som amables i encantadors, però els anglesos són educats.

—No entenc la diferència —va dir en Brunetti.

—Això és perquè tu no et vas passar sis anys en una escola privada per a noies a Anglaterra, Guido. Creu-me, els anglesos són educats.

En Brunetti es va adonar que no tenia ganes de discutir-ho i va decidir agafar l’exemplar de l’Sturmtruppen, dient-se a si mateix que seria l’últim de la sèrie que llegiria, conscient que era mentida.

Estaven així asseguts, ell encantat amb el còmic i la Paola encisada amb La princesa Casamassima, quan va sonar el telefonino d’en Brunetti. Deu ser en Raffi, va pensar, que truca per dir que encara és amb el seu amic. El radar paternal havia detectat soroll a l’altre extrem de la casa, o sigui que la Chiara era dins de la seguretat de la llar.

El número tenia un prefix anglès. Bé, allà era una hora abans, per tant no era una trucada a mitja nit.

—Brunetti —va contestar.

—Guido? —va preguntar una veu d’home, amb un terror mal dissimulat.

—Sí, amb qui parlo?

—Soc jo, en Rudy. —Després, com si en Brunetti li hagués de demanar que s’identifiqués més bé, va afegir—: En Rudy Adler.

—Què passa, Rudy? —va preguntar, amb la veu despullada de qualsevol indici de sospita o d’autoritat.

—És la Berta —va dir, i va fer uns sorollets suaus ofegats—. És morta, Guido.

La Paola havia deixat el llibre quan havia sentit la pregunta d’en Brunetti, i ara, en veure-li la cara, es va inclinar endavant i li va posar una mà al genoll.

—Explica’m què ha passat, Rudy —va dir en Brunetti, amb veu monòtona.

—No ho sé. No en tinc ni idea. Només m’han deixat fer una trucada.

—Qui?

—La policia.

—Explica’m per què.

—És absurd —va dir en Rudy, acabant la curta protesta en un to més alt.

—Explica’m què ha passat, Rudy.

—Teníem habitacions comunicades. Sempre ho fèiem així quan viatjàvem a algun lloc junts. I sempre deixàvem oberta la porta que connectava les habitacions. Era un costum de quan en Gonzalo i jo viatjàvem amb ella. —Va callar abruptament, després va dir—: M’estic enrotllant, oi?

—No passa res, Rudy. Pren-te el temps que calgui i explica’m què ha passat.

—Aquest és el problema, que no ho sé.

En Brunetti estava acostumat a la confusió i l’atordiment de les persones sobtadament exposades a la vasta realitat de la mort. En molts casos, els deixava sense paraules; en d’altres, els feia xerrar en un flux constant, com si deixar de parlar pogués permetre que d’alguna manera la mort tornés d’amagat.

Va quedar en silenci, convençut que tard o d’hora en Rudy l’hi explicaria. El silenci es va allargar, i en Brunetti va pensar en la informació que necessitava: des d’on trucava en Rudy? Per què hi havia la policia amb ell? Què li havia passat a la Berta? I per què li permetien fer només una trucada?

De sobte, en Rudy va parlar de nou.

—He tornat de sopar fa mitja hora, m’he aturat a la recepció i he preguntat si la signora Dodson era a la seva habitació. M’han dit que sí, o sigui que he pujat i he trucat a la porta. Com que no contestava, he suposat que se n’havia anat a dormir, he anat cap a la meva habitació i he entrat a dins. —Es va aturar, com un cotxe amb una sobtada avaria elèctrica.

Una clau va girar a la ment d’en Rudy, i va començar a parlar una altra vegada.

—La Berta era al terra de la meva habitació, a prop de la porta que comunica les estances. —Va fer una pausa i va fer unes quantes respiracions—. Em pensava que s’havia desmaiat o que li havia agafat alguna cosa i m’hi he acostat de seguida, però quan he sigut a prop seu, no sé per quin motiu, he sabut que era morta. —Va començar a sanglotar, amb uns sorolls tan forts que la Paola els podia sentir a través del telèfon.

—Rudy —va cridar en Brunetti—. Rudy. Rudy. —A la quarta vegada, en Rudy va reaccionar i va dir, amb la veu entretallada:

—Què?

—Dona el telèfon a un d’aquests policies. —Quan en Rudy va començar a protestar «Què…», en Brunetti va repetir, encara més fort—: Dona el telèfon a un d’aquests policies.

Va sentir una fressa i després la veu d’un home:

—Soc en Tomasini, commissario.

—L’home que és amb tu parla una mica d’italià, per tant, parla’m en veneziano i parla ràpid. Digue’m què està passant.

En Tomasini va posar la directa:

—Ens han trucat de recepció, ens han dit que hi havia una dona morta, que semblava sospitós. Hem vingut amb barca.

—Qui?

—Jo, l’Alvise i en Pucetti. Estem de guàrdia nocturna aquesta setmana. Els dos homes que patrullen a San Polo estan de camí.

—Què li ha passat a la dona?

—L’equip de la brigada criminal ja ve cap aquí. És a dir, en Rizzardi. Sé que vostè el prefereix a ell.

—Però què sembla que ha passat, Tomasini?

—Diria que algú l’ha estrangulat. Però això només és el que em sembla a mi. Pel coll.

—Emporta’t l’home a baix i que s’estigui en un dels salons de l’hotel. —En Brunetti va pensar en quin dels seus homes podria posar fent companyia a en Rudy: l’Alvise era un idiota; en Pucetti era espavilat i esbrinaria coses—. Queda’t a baix amb ell fins que jo arribi, i…

—Necessita una barca, commissario? —el va interrompre en Tomasini.

—No, arribaré abans si vinc a peu.

—D’acord, senyor. —Una pausa, i després va preguntar—: He de segellar les habitacions, senyor? —Per l’amor de Déu, això volia dir que encara no ho havia fet.

Amb molta calma, en Brunetti va dir:

—Sí, totes dues. Digues a l’Alvise i en Pucetti que es posin al davant de les dues portes i que no hi deixin entrar ningú, absolutament ningú, fins que arribi la brigada criminal.

—Sí, senyor. Alguna cosa més?

—No —va dir en Brunetti, i va tallar la connexió. Es va girar cap a la Paola—. Ho has sentit?

—Si la científica va cap allà, és que la pobra dona és morta, i si la policia és al que crec que deu ser el seu hotel, és que no ha sigut un accident.

Ell va assentir.

—L’han trobat a l’habitació d’en Rudy. Almenys això és el que m’ha semblat entendre.

Es va aixecar i va deixar el còmic a la taula, avergonyit d’estar llegint un llibre com aquell quan en Rudy havia trucat.

—Me’n vaig cap allà —va dir—. Pobra dona. Venir aquí i que li passi això.

—No és pas més terrible que hagi passat aquí que en qualsevol altre lloc, Guido —va dir la Paola, i immediatament va preguntar—: Trigaràs força estona, oi?

—Sí. Ves a dormir. Ja et despertaré quan arribi —va dir en Brunetti, conscient que, si despertar la Paola hagués sigut el tretzè treball d’Hèrcules, ni tan sols l’heroi se n’hauria sortit un cop ella estigués ben adormida.

Li va fer un petó de comiat, es va posar un abric prim i va sortir de l’apartament.

Com que l’hotel on en Rudy i la signora Dodson havien reservat habitació era a la seva banda del Gran Canal, en Brunetti va trigar menys de deu minuts a arribar-hi. Quan s’acostava a l’entrada, al final d’una calle estreta, va veure dos agents uniformats a fora de la porta principal. Tots dos el van saludar.

—Sabem res dels nois de laboratori? —va preguntar ell.

—Han pujat pel Gran Canal —va contestar un d’ells— i han atracat a la porta d’acqua. Potser els hauríem sentit venir, però des d’aquí no els podem veure.

En Brunetti va assentir i va preguntar:

—Ha entrat o sortit gent?

—Han entrat dues parelles, senyor. Hem anat a la recepció amb ells i ens hem assegurat que s’allotgen a l’hotel.

—Ha marxat algú? —va preguntar en Brunetti.

—Ningú que hàgim vist nosaltres, senyor —va contestar el mateix home—. Almenys des que hem arribat. Fa uns deu minuts.

—Gràcies —va dir en Brunetti—. Quedeu-vos aquí fins que enviï algú per dir-vos… —va començar, però es va adonar que no sabia quan acabaven el seu torn— quan podeu marxar —va dir, i va entrar a l’hotel.

Un home amb un vestit de mudar fosc estava dret rere el taulell de la recepció. En Brunetti l’havia vist a la barberia unes quantes vegades i el va saludar fent un gest amb el cap. La targeta que duia penjada deia que era en Walter Rezzante.

—Em pot dir on són els meus homes? —va preguntar en Brunetti.

—Habitació 417, signore.

—Gràcies —va contestar, sense moure’s del seu lloc al davant del taulell—. I el signor Adler?

—És al Club Lounge, senyor. Un dels seus homes està apostat a la porta —va dir, assegurant-se que ho deia amb una veu que no viatjaria més enllà de l’oïda d’en Brunetti.

Ell va assentir.

—El signor Adler i la senyora han arribat cap a les dues. M’agradaria saber què han fet després d’instal·lar-se.

—Després de fer el check-in —va dir en Rezzante—, el signor Adler ha pujat a la seva habitació amb el grum i llavors ha baixat i ha parlat amb mi per una reserva d’habitacions per a tres persones el mes que ve. A més de les dues habitacions que ell i la signora Dodson… —En Brunetti va veure que es quedava aturat davant de la necessitat d’escollir un temps verbal— havien reservat —va decidir, evitant el problema. Després, potser pel costum de parlar sempre de l’hotel, va afegir—: No ha sigut fàcil, però he trobat habitacions; l’hotel potser és nou, però ja és força conegut.

En Brunetti va assentir, com si això ho sabés tothom.

—I la senyora? —va preguntar—. Ha sortit de l’hotel?

—Suposo que sí, senyor. M’ha demanat un mapa, i quan l’hi he donat m’ha demanat el camí més curt per arribar al Campo Santa Margherita. Jo l’hi he indicat en el mapa —va dir, i va mirar en Brunetti per suggerir que un mapa no té cap mena de significat per a una persona que no coneix la ciutat—. Com que parlava en un italià acceptable, li he dit que si de cas podia preguntar-ho a algú pel carrer.

En Brunetti va assentir.

—L’ha tornat a veure?

—No, senyor. Aquí no tenim claus de debò, per tant, no hi ha necessitat que la gent torni a la recepció. Als hostes se’ls donen les targetes quan es registren. —Va mirar en Brunetti, com si li demanés que ho comprengués—. A la gent sembla que li agrada la privacitat que això ofereix. Així poden anar i venir quan vulguin.

—Esclar —va dir en Brunetti, malgrat que ell preferia l’antic sistema de deixar la clau a recepció.

—Pot ser que hagi sopat aquí?

—És poc probable, senyor. Aquest vespre teníem un sopar d’aniversari a l’hotel, per a quaranta persones, o sigui que el menjador estava tancat, fins i tot per als hostes. —En Rezzante va pensar alguna cosa i va alçar la mà per indicar a en Brunetti que tingués paciència. Va prémer unes quantes tecles a l’ordinador, després unes quantes més. La pantalla va parpellejar unes quantes vegades, i tot seguit va dir—: No consta enlloc que hagi fet servir el servei d’habitacions, o sigui que si ha menjat, no ho ha fet a l’hotel.

En Brunetti es va estar de dir que en Rizzardi ja descobriria què havia menjat, i va desitjar no haver-ho pensat.

—Com que hi havia aquest sopar, estàvem molt enfeinats avui, senyor. —En Rezzante va fer una veu més cordial, gairebé amb confiança—. Nosaltres també anem curts de personal: el recepcionista de nit té la grip, o sigui que hem de fer torns de vint-i-quatre hores.

—Ha vist entrar el senyor Adler? —va preguntar en Brunetti.

—Sí, senyor. Poc després de mitjanit. Ha pujat per les escales —en Rezzante va afegir, com si hagués notat un comportament inusual que considerés important per a la investigació—. Al cap d’uns minuts, m’ha trucat amb el telèfon de l’hotel, i semblava totalment fora de control. No parava de dir: «És morta, és morta».

»Al principi he pensat que potser havia begut massa, però llavors he recordat el seu posat quan ha entrat per la porta del vestíbul: completament calmat i ben serè. I després se m’ha acudit que potser havia rebut una trucada i li havien dit que algú s’havia mort. O sigui que li he preguntat això.

La cara de l’home es veia cada vegada més agitada a mesura que parlava, i ara estava coberta d’una capa de suor. En Brunetti es va preguntar si havia pujat a dalt i havia vist el que havia passat, però sabia que ara no era el moment de demanar-ho. En Rezzante necessitava parlar per esbravar-se una mica abans que en Brunetti li pogués preguntar allò.

L’home va sospirar profundament.

—M’ha dit que no, que era allà, a la seva habitació. Que la seva amiga era allà, i que li semblava que era morta. M’ha demanat què havia de fer, i jo li he dit que hi pujava de seguida.

—No se li ha acudit trucar al 118? —va preguntar en Brunetti.

—No, senyor —va contestar en Rezzante—. No pas abans de veure el que havia passat. No volia causar un trasbals innecessari a l’hotel. —Quan en Brunetti va assentir, va continuar—. Ja es pot imaginar com reaccionarien els nostres clients amb una ambulància arribant pel Gran Canal amb la sirena engegada.

En Brunetti va quedar sense resposta.

—I després? —va preguntar.

—Per sort, encara hi havia la Franca a la cuina, netejant després del sopar, o sigui que l’he avisat i li he demanat que s’encarregués de la recepció. Llavors he pujat a dalt. La porta de l’habitació estava oberta. El signor Adler estava dret al llindar. Amb una mà es repenjava a la paret, com si tingués por de caure. —Es va aturar.

—I després? —va preguntar en Brunetti, amb veu suau.

—He entrat a dins i he vist la dona estirada a terra. —En Rezzante va mirar en Brunetti i va fer un somriure nerviós que va mostrar unes dents de fumador—. Sabia que era morta, però tot i així el fet de veure-la m’ha impressionat. Tot seguit, he tret el telefonino i he trucat a la policia.

—L’ha tocat? S’hi ha acostat, a la dona?

—No, senyor. —Va sonar gairebé ofès per la pregunta d’en Brunetti i va explicar, amb veu seriosa—: Miro molta televisió, senyor, i sé que en teoria no et pots acostar a un cadàver fins que la policia no l’hagi vist. —Va parlar com si fes un retret a un Brunetti negligent.

—Ha fet molt ben fet, signore —va dir en Brunetti, fent-ho semblar un veritable elogi. L’home va assentir com si hagués rebut un compliment, i en Brunetti va preguntar—: Quanta estona ha passat fins que han arribat els meus homes?

—Potser vint minuts.

—I vostè s’ha esperat allà?

—Sí, senyor. Exacte. Primer he trucat a la Franca i li he demanat que es quedés. Li he dit que vindria la policia.

—I què ha fet fins que no han arribat?

—M’he estat a l’habitació amb el senyor Adler.

—Què ha fet ell?

—De cop i volta, senyor, ha quedat assegut a terra, deixant lliscar l’esquena per la paret, abans que jo el pogués ajudar. Li he demanat si calia que avisés un metge, però m’ha dit que no, que només havia de seure.

—Ha dit res més?

—No, senyor. S’ha quedat allà assegut i jo m’he estat dret a la porta fins que han arribat els seus homes.

—I després?

—Quan han arribat, un dels homes, que era jove però semblava que estava al càrrec de la situació, m’ha donat les gràcies per haver trucat i m’ha preguntat què havia passat. Llavors m’ha dit que ell ja s’encarregava de tot i que podia tornar a la recepció.

—I després?

L’home va semblar confós per la pregunta.

—Què ha fet vostè, després? —va repetir en Brunetti.

—He vingut cap aquí, i li he dit a la Franca que podia tornar a la cuina —va contestar en Rezzante, i es va quedar uns instants en silenci—. Sempre és una situació molt estranya quan es produeix una mort en un hotel, senyor. A ningú no li agrada. —Quan va veure que en Brunetti no feia cap comentari ni cap pregunta, va afegir—: Perquè sovint estan sols quan es moren, senyor. I això no li hauria de passar a ningú.

En Brunetti li va donar les gràcies, li va demanar l’adreça i el telèfon de la dona morta, i quan ho va tenir, va anar cap a les escales.