11

Anant cap a la Questura, en Brunetti li va explicar que havia demanat a la signorina Elettra si podia trobar una mica de temps per omplir els buits entre els pocs fets que coneixia de la vida d’en Gonzalo. En Vianello li va recordar que l’endemà era el seu últim dia al despatx abans de les vacances, i que potser no tindria temps per fer res «privat».

El comentari d’en Vianello va fer adonar-se a en Brunetti fins a quin punt la seva ment havia bloquejat el fet que la signorina Elettra no hi seria durant tres setmanes. Ell es veia incapaç de fer aquella recerca i no demanaria pas a ningú més, ni tan sols a en Vianello, que s’encarregués d’una cosa que era, tal com havia observat la signorina Elettra, «privada».

Cap dels dos no va parlar més fins que van arribar a la Questura, on, encara en silenci, es van separar i cadascun va anar cap al seu despatx. En Brunetti es va passar la resta de la tarda llegint els expedients que havien arribat a la seva taula aquell matí. En Rizzardi, el patòleg en cap, confirmava que un turista que va ser trobat mort tres dies abans en el que la cambrera de l’hotel on s’allotjava va descriure com «un llac de sang», efectivament s’havia dessagnat després que una vena varicosa de la cama li explotés. Aparentment, l’home havia begut molt i estava inconscient quan la vena se li va rebentar. En Brunetti va decidir no mirar les fotos que havia fet l’equip que van enviar a l’habitació d’hotel de l’home.

Un cuiner de Bangladesh havia estat atacat i colpejat quan tornava cap a casa sortint de la feina al restaurant Lista di Spagna. No hi havia hagut intent de robatori; els atacants parlaven italià. Dues nits enrere, havia esclatat una bomba en un caixer d’un dels bancs del Campo San Luca, però l’explosió no va aconseguir obrir la màquina. Una videocàmera instal·lada a sobre havia gravat tant la col·locació de la bomba com la seva explosió prematura, que havia ferit un dels homes. Tots dos van ser identificats pel primer policia que va veure el vídeo, i un d’ells va ser detingut l’endemà. Al cap d’una hora de la detonació, l’altre s’havia presentat ell mateix al Pronto Soccorso amb ferides d’explosió i cremades de tercer grau a la mà i el braç drets, i el van detenir quan va sortir de l’operació en què li van extirpar el que li quedava de tres dels seus dits. A l’informe s’hi adjuntaven dues captures de pantalla dels homes extretes del vídeo: en Brunetti els va reconèixer tots dos, petits delinqüents per als quals el sistema judicial s’havia convertit en un centre de reciclatge.

Va sortir a fer un cafè, va tornar a la Questura i va pujar al despatx de la Griffoni, però el va trobar buit. Finalment, poc després de les sis, va decidir que ja havia treballat prou, i va marxar del despatx i de la Questura. A fora encara era clar, un espurneig d’alegria al final d’un dia tediós.

Uns rastres de tons vermells al cel de l’oest es reflectien en alguns núvols baixos, i en Brunetti es va penedir de no haver anat caminant a prop de l’aigua almenys fins a la basílica. Quan va arribar a Rialto, els tons vermells ja havien desaparegut, els núvols ja tornaven a ser esquinçalls de color gris clar.

Quan va passar pel davant de l’antiga floristeria Biancat, va pensar que ja no podia aturar-s’hi i comprar flors anant cap a casa. Tan bon punt es va adonar de la seva lamentació es va dir a si mateix que no podia pensar així, no podia queixar-se per allò. La floristeria Biancat havia tancat, i ara hi venien bosses i cinturons barats, i ja està.

A dalt, a l’apartament, tot estava en silenci. Va anar a la seva habitació, passant per davant de l’estudi buit de la Paola, i va penjar la jaqueta, que va substituir per un jersei gruixut de color marró que li va regalar en Raffi per Nadal, però no de manera desinteressada. Va tornar a l’estudi de la Paola i es va col·locar davant dels prestatges on tenia els llibres. Va examinar els títols dels lloms, sense saber què li venia de gust agafar. Últimament havia llegit les tragèdies gregues, que no havia tocat més des que era un estudiant, i ara les volia continuar llegint perquè, després de tants anys, les trobava noves i reveladores. Es va sentir a si mateix remugant suaument mentre repassava les possibilitats. Encara no estava preparat per tornar a llegir Medea, i Agamèmnon era massa implacable. I Les troianes? Va recordar el seu professor de grec alçant les mans amb disgust quan a cap dels alumnes se li va acudir un paral·lelisme contemporani amb la història. Oh, si el professore de Palma fos viu ara, va pensar en Brunetti, els paral·lelismes li plourien a cabassos: els mars del voltant d’Itàlia estaven plens de vaixells carregats de dones troianes. Els bordells d’Europa estaven abarrotats de les restes vivents de la guerra a l’Est.

Va agafar el llibre de l’estanteria, va anar cap a la sala d’estar i es va posar a llegir. Al cap de mitja hora, quan la Paola va arribar a casa, havia llegit poques pàgines i s’havia aturat a les paraules de Posidó: «Insensat el mortal que assola ciutats, perquè, en lliurar a l’abandó temples i sepulcres, asil sagrat dels difunts, acaba sucumbint ell mateix!».^[1] Es va preguntar quants savis havien dit el mateix al llarg dels mil·lennis, i aquí estem, enviant els homes amb casc a buscar venjança. I a saquejar.

En Brunetti no es va adonar de l’arribada de la Paola fins que ella el va cridar. Va tancar el llibre, el va deixar a la tauleta i es va aixecar. S’hi va acostar i li va fer un petó a la galta, reprimint-se l’impuls d’embolcallar-la amb els seus braços protectors i prometre-li que ell la protegiria.

Ignorant que pogués necessitar la protecció del seu marit, la Paola va penjar la jaqueta al penjador del costat de la porta i es va ajupir per agafar les bosses de la compra que tenia als peus. Ell les hi va agafar de les mans pensant que, si bé no podia salvar-la de la ira de Menelau, almenys podia portar les bosses de menjar a la cuina.

Una de les bosses pesava molt més que l’altra. La va sospesar unes quantes vegades i va preguntar:

—Què hi ha aquí?

Ella es va girar i va mirar la bossa.

—Ah, un quilo d’espàrrecs i un quilo de pèsols. He pensat que hauríem d’aprofitar per menjar-ne ara que n’és temporada, i volia provar si queden bé junts en un risotto.

—Vols dir que no val més fer-lo amb pèsols sols? —va preguntar. Venecià fins al moll dels ossos, havia crescut amb risi e bisi i li encantava—. Potser ens podríem menjar els espàrrecs abans?

—Això que sento són les súpliques d’un addicte? —va replicar ella.

—Ja saps que m’encanta el risi e bisi.

—No tens gens de curiositat culinària, Guido.

—Sí que en tinc —va insistir ell, mentre deixava les bosses al taulell i es posava una mà al cor—. Però és que m’encanta el risi e bisi.

—Ets pitjor que la canalla. Almenys ells estan predisposats a tastar coses noves.

—Jo també —va dir ell—. Però he pensat que estaria bé que féssim… —Va deixar apagar la veu i després hi va afegir uns quants sanglots ploraners. Tot seguit, en un intent de conciliar-se amb la seva filla, va dir—: A més, un bon plat de verdures locals com els pèsols compensarà vitello tonnato.

Mentrestant, la Paola havia tret les verdures de la bossa i li va donar un cop al braç amb un manat d’espàrrecs.

—D’acord, d’acord, d’acord. Torna-te’n amb el teu llibre i deixa’m tranquil·la.

Quan va veure que en Brunetti anava cap a la nevera, la Paola va dir:

—Hi ha una ampolla de Gewürztraminer aquí dins. Per què no l’obres i així en podré tirar una mica al risotto?

En Brunetti va fer el que li manaven, sempre obedient a la veu del seny.

Quan va tornar al seu lloc amb el llibre, va fer una pausa abans d’obrir-lo de nou i va beure un glop de vi, i després un altre. Va pensar que estava en el punt en què podia tornar el llibre i agafar-ne algun de menys amenaçador. Sabia què passava en aquella història, però havia oblidat com reaccionaven la majoria dels personatges als seus destins, tant els causats pels capricis dels déus com de l’home.

Va deixar la copa a la tauleta i va agafar el llibre.

Va sentir que arribaven els nens a casa. La Chiara va entrar a la sala d’estar, li va fer un petó al cap i va desaparèixer sense dir res. De tant en tant li arribava alguna veu de lluny, i el va tranquil·litzar, enmig del que estava llegint, sentir els sons de la vida.

Quan la Paola va treure el cap a la porta per dir-li que ja podien sopar, havia aconseguit llegir només cinc pàgines més i es va alegrar de l’avís, perquè l’alliberava —almenys de moment— de sentir les profecies de Cassandra sobre les terribles conseqüències de la seva violació. Va tornar a deixar el llibre; ja sabia què li passaria a la princesa boja i a les dones capturades amb ella. Però, i les nombroses violacions que es produïen ara, en vaixells, en platges, en camions i cotxes, a mesura que moltes més dones troianes eren expulsades de casa seva per llançar-les als braços dels homes que havien pagat per elles o els les havien promès com a part d’un botí?

En Brunetti es va aturar al llindar de la cuina i es va treure del cap l’atmosfera de l’obra, però abans va acceptar que el que hagués de passar, passaria.

Els altres van alçar el cap quan va entrar, tots contents de veure’l. Al mig de la taula hi havia un bol de risotto amb pèsols, amb aquella superfície cremosa que per a ell era gairebé com una benvinguda. Va seure al seu lloc, la Paola va servir risotto al seu plat i l’hi va donar. Després va servir-ne als nens, i després a ella.

La Chiara va fer un bot a la cadira en una demostració espontània de delectació.

—Risi e bisi, risi e bisi! —va dir, sense amagar l’alegria.

En Brunetti va mussitar una esperança en silenci —si hagués sigut creient l’hauria anomenat pregària— a alguna cosa que desconeixia i en la qual probablement no creia, perquè la Chiara pogués gaudir de temporades interminables per delectar-se amb els pèsols. Això l’ajudaria a ser feliç: n’estava convençut, tot i que no sabia per què.

—Papà —va dir, indecisa, després d’haver matat el cuc—. És veritat que el zio Gonzalo vol adoptar algú?

Per sort, en Brunetti tot just havia començat a menjar, de manera que es va poder entretenir un moment mentre pensava què podia dir. Com a resposta, va preguntar:

—On ho has sentit?

Va mirar la Paola i va veure que assentia amb aprovació per la calma amb què havia reaccionat.

—Ens ho ha dit avui el nonno a l’hora de dinar, i després no parava de parlar-ne, fins i tot la nonna li ha demanat que callés.

—Què ha dit? —la va interrompre la Paola.

La Chiara va llançar una mirada al seu germà, que havia dinat amb ella a casa dels avis, però en Raffi va continuar menjant, com si no estigués gaire atent a la conversa.

—El de sempre —va contestar.

—I què és el de sempre? —va preguntar en Brunetti.

La Chiara va deixar la forquilla i va mirar el seu pare.

—Que era un error.

En Brunetti, que també era d’aquesta opinió, va preguntar:

—Ha dit quina mena d’error?

—Mena?

—Sí. Potser perquè ja tenia una família, o perquè és massa gran per assumir noves responsabilitats, o perquè el nonno té alguna objecció contra aquesta persona?

Això va fer afegir en Raffi a la conversa.

—No ho ha explicat. Ha dit que en Gonzalo no ho hauria de fer, i ja està. —En Raffi es va esperar un moment, fins que va veure com digerien allò els seus pares, i després va afegir—: Però a veure, l’avi no és pas tan cap quadrat, oi?

A en Brunetti li va sonar com una pregunta retòrica, de manera que va deixar per a la Paola l’oportunitat de respondre-la: al capdavall, el comte era el seu pare.

No va ser fins que tots tres se la van quedar mirant que la Paola finalment va dir:

—Jo diria que ho deu haver dit perquè la seva idea de família potser és diferent de la d’en Gonzalo.

—Família? —va preguntar la Chiara—. Però la del zio Gonzalo no és a Espanya?

La Paola va assentir.

—Doncs per què li hauria de molestar a la seva família que ell adopti algú aquí? —va preguntar, sincerament desconcertada.

En Raffi va intervenir per dir:

—Aquí ens té a nosaltres com a família, no? —Quan va veure les seves expressions, va afegir—: Bé, una espècie de família.

La Paola va mirar en Raffi i li va fer un somriure petit.

—El teu avi no pensa en la família com una cosa que pugui ser «una espècie» de res. O ho és o no ho és.

—Doncs què significa «família» per a ell? —va preguntar la Chiara, en un to estranyament adult—. «Família» segons quin criteri?

—La sang, crec que diria ell —va respondre la Paola.

—Però així, què passa amb en Bartolomeo? —va preguntar la Chiara a l’instant, esmentant el fill adoptat d’un col·lega de la Paola.

—Potser en aquest cas és diferent perquè el van adoptar quan era petit —va suggerir en Brunetti.

—Doncs quina és l’edat límit? —va replicar la Chiara.

Confós per un instant, en Brunetti va preguntar:

—L’edat per a què?

—Perquè l’adopció funcioni i tu et converteixis de debò en el fill de les persones que t’adopten. Hi ha una edat? —Hi havia un deix d’alguna cosa, potser malícia, no sarcasme, en la manera de formular la pregunta.

La Chiara sovint es posava a la defensiva, en Brunetti n’era conscient, quan els seus comentaris no es tractaven de manera seriosa, però aquesta vegada va mantenir la calma i va continuar:

—Només intento saber quines són les normes que et permeten formar part d’una família.

Oh, la nena intel·ligent, va pensar en Brunetti amb orgull silenciós.

—El nonno sabia quina edat té aquesta persona? —va preguntar la Paola, i per deixar-ho ben clar, va afegir—: La que en Gonzalo vol adoptar.

—Pel que ha dit abans que l’àvia aconseguís fer-lo callar —va dir la Chiara, amb el més mínim suggeriment d’un somriure—, suposo que és gran.

En Raffi va mirar la seva germana i va dir:

—Tinc la sensació que algú d’aquesta taula et preguntarà a què et refereixes per «gran».

La Chiara li va dedicar la mirada soferta d’una persona avesada als obstacles i va dir:

—Crec que té uns quaranta anys.

En comptes de demanar-li com ho havia descobert, en Brunetti va assentir i va dir:

—Gran.

Es va preguntar quant trigaria la Chiara a preguntar si hi havia un límit a l’altre extrem de l’escala d’edat per a l’adopció, però no ho va fer.

Es va girar cap a la seva mare i va dir:

—Mamma, has dit que el nonno potser tenia alguna objecció contra aquesta persona. —Va menjar una mica més de risotto i va deixar la forquilla de través a sobre del plat abans de continuar—. No ha pas dit qui era, però m’ha fet la impressió que el nonno la coneix i que no li cau bé.

—Ho ha dit ell, això? —va preguntar la Paola.

—No, però ja saps que al nonno no li cal una raó per fer-se una opinió.

Si el comentari de la Chiara hagués estat fet com alguna cosa més que la simple observació d’una veritat coneguda per tots els participants a la conversa, els seus pares l’haurien renyat. Però en aquell cas, va passar sense crítiques i es va acceptar.

—A més —va continuar—, fa anys que sentim a parlar al zio Gonzalo de la seva família. L’única persona que pot suportar és la seva germana, la metgessa. Per tant, per què no pot decidir formar la seva pròpia família? —Va mirar al voltant de la taula, però ningú no va dir res—. És el que faria si es casés, no? —va preguntar, amb un deix d’incertesa a la veu.

La Paola va mirar en Brunetti i li va fer un senyal donant a entendre que aquella pregunta la podria respondre més bé que ella. La Chiara es va girar i va inclinar el cap amb posat inquisitiu.

Amb objectivitat legal, en Brunetti va començar:

—És una mica més complicat que això, em penso. Si es decideix a adoptar, aleshores el fill adoptat ho heretarà tot; en canvi, una esposa només hereta la seva part.

La Chiara el va interrompre immediatament.

—No parlo de diners, papà. Jo parlo d’amor.

Ningú no va dir res. El silenci es va instal·lar a la taula fins que la Paola es va aixecar i va començar a recollir els plats. Tots callats, cadascun li va donar el seu, vigilant que no caiguessin els coberts. Va tornar de seguida amb una safata de pollastre amb tomàquets cherry i olives, la va col·locar al mig de la taula, va anar al taulell de la cuina i va tornar amb un plat d’assortiment de formatges per a la Chiara.

En Brunetti va esperar fins que la Paola va tornar a seure per continuar.

—Em temo que la llei no pot dir res sobre l’amor, Chiara. No es pot mesurar, ni avaluar ni tan sols reconèixer. Per tant, quan els advocats parlen de temes com l’adopció, han de parlar de coses que són certes, i això vol dir que només poden parlar de lleis, i les lleis tenen a veure amb els diners i els objectes i allò que les persones poden fer o no.

Amb el plat oblidat davant seu, la Chiara mantenia la mirada clavada en el pare.

—No puc parlar pel teu avi ni justificar per què no aprova el que en Gonzalo vol fer, però crec que puc explicar perquè se sent… incòmode… amb la idea.

—És perquè és gai? —va preguntar la Chiara, indecisa.

—No —va contestar en Brunetti sense dubtar ni un segon—. Això no és important per al teu avi.

—Doncs per què fa tants escarafalls amb tot això? —va preguntar la Chiara—. De debò que no ho entenc.

—M’imagino que és perquè creu que en Gonzalo no ho ha pensat prou bé —va explicar en Brunetti, en adonar-se que això podria ben ser la veritat—. La llei deixa clar quines són les obligacions d’un pare envers un fill: l’ha de mantenir, i després li ha de deixar el patrimoni, i com que en Gonzalo no té esposa, tot anirà al seu fill adoptiu. Un cop es formalitzi l’adopció, ja no es pot fer enrere.

La Chiara va assentir.

—En canvi a l’inrevés —va continuar en Brunetti—, del fill cap al pare, no hi ha protecció legal. El fill no té cap obligació legal de donar-li res al pare, ni estimar-lo ni mostrar-li agraïment.

Aquesta vegada la Chiara va trigar una estona a assentir.

—I potser és per això que el teu avi està amoïnat pel que té intenció de fer el seu amic.

La Paola els va sorprendre a tots dient, de sobte:

—Us agrairia que no parléssim més d’aquest tema, sisplau. No n’hem de fer res. —Abans que ningú pogués fer cap comentari, va afegir—: En la mesura que estimem en Gonzalo, ens podem preocupar per ell. Però no fer-hi safareig, almenys en aquesta taula.