4

En Brunetti va caminar cap a casa a pas ràpid, sense fixar-se en què o qui passava pel seu costat, sord als refilets dels ocells que ja tornaven, els únics turistes que no molestaven a ningú. Tanmateix, no va poder evitar pensar en el que acabava de passar. Al llarg dels anys, el comte l’havia tractat, primer, amb educació i respecte, després amb un afecte creixent, i finalment amb l’amor que aquell home guardava per als amics més íntims i la família. Durant molts anys, el comte Falier havia sigut generós amb el seu temps i, cosa que també era important, amb les seves connexions per proporcionar a en Brunetti un seguit d’informacions que li facilitaven el camí professional a través d’investigacions complicades sobre polítics i gent que ocupava llocs de poder. El comte tenia accés a moltes d’aquestes persones i mai no havia dubtat a l’hora de fer una trucada telefònica o de presentar en Brunetti a algú en possessió d’informació que podria ser-li útil. Tampoc s’havia negat mai a pressionar algun conegut desconfiat perquè li revelés a en Brunetti els fets relacionats amb un succés del seu passat que podria tenir conseqüències compromeses si sortissin a la llum. Tot això, i més, en Brunetti ho havia buscat i trobat sota les ales protectores del poder d’aquell home.

Quan va arribar al segon pis de casa seva, el cor d’en Brunetti bategava amb força i respirava amb panteixos cada vegada més curts. Al replà de la porta dels Lambrini, es va aturar, es va treure el telefonino de la butxaca i va marcar el número del comte.

El comte va contestar només al cap de dos tons.

—Sí, Guido? —va preguntar.

—Hi faré una ullada —va dir en Brunetti—. I anirem al sopar.

Es va produir un llarg silenci, i llavors el comte va dir:

—Gràcies. —El silenci es va instal·lar de nou i es va allargar, i després en Brunetti va sentir que deia, en anglès, una expressió que fins llavors només l’havia sentit utilitzar quan s’adreçava a en Raffi, el seu net, l’esperança de la família, la llum dels seus ulls—: Dear boy.

Quan en Brunetti va arribar al seu replà i va ficar la clau al pany, el cor i la respiració ja havien recuperat el ritme normal. Què era allò que deia sempre la Paola? «L’amor triomfa sobre els principis»? Sí. Bé, pot ser.

Va entrar a casa i va penjar la jaqueta al costat de la porta, i va ser llavors que es va adonar com el molestava el seu pes i l’escalfor. Va anar cap a la terrassa i va mirar a través de les portes de vidre. Les rajoles del terra estaven escombrades i fregades, i dues de les cadires ja tornaven a ser al seu lloc, però no la taula. Va escoltar els refilets dels ocells. L’alegria el va envair per dins: ja era primavera un altre cop, els ocells havien tornat. Estava en pau amb el seu sogre i havia evitat comportar-se com un imbècil ingrat. Li hauria agradat que encara fos de dia per poder sortir a fora i treure’s la camisa i la corbata i deixar que el sol li escalfés el pit.

Va sentir uns passos que venien de la cuina, es va girar i va veure que la seva dona s’acostava. En aquell instant, li hauria agradat fer una mena de fotografia emocional perquè, en algun moment del futur en què les coses fossin diferents, se la pogués treure de la memòria, observar-la i dir: «He viscut una vida feliç».

—Caram, sí que arribes d’hora —va dir la Paola, amb una satisfacció evident.

—Sortim a seure a la terrassa —va suggerir ell, encara que ja fos gairebé fosc. Volia comprovar si la suavitat del dia encara perdurava.

Van fer exactament això, seure de costat, tan a prop que les cuixes se’ls tocaven, sentint els ocells que potser discutien sobre on podrien construir el niu aquest any, o potser es barallaven per un cuc: en Brunetti va trobar que era difícil endevinar-ho. Els llums ja estaven encesos a les finestres de sota i de davant seu, si bé encara hi havia prou claror a l’oest per reflectir-se a les teulades i als campanars.

A poc a poc, en Brunetti li va explicar a la Paola la conversa que havia mantingut amb el seu pare, li va parlar de la seva primera reacció i de la segona, sense dir-li per quin motiu havia reconsiderat la decisió, i llavors li va parlar del sopar.

—Pobre Gonzalo —va dir la Paola, quan en Brunetti va acabar. Va allargar el braç i va agafar la mà del seu marit—. Era tan feliç amb en Rudy, oi? —va preguntar, fent referència a l’antiga parella d’en Gonzalo, en Rudy Adler, que l’havia deixat feia quatre anys i s’havia traslladat a Londres, i des de llavors molt poques persones n’havien sabut res o l’havien vist en comptades ocasions a la ciutat—. No ha tornat a ser mai més el mateix des que l’hi va dir.

—Qui? Què? —va preguntar en Brunetti.

—Des que en Rudy li va dir que havia conegut una altra persona i que se n’anava.

En Brunetti va deixar passar una bona estona abans de dir:

—No ho sabia, que era per això. —Va pensar en l’humor i l’amabilitat d’en Rudy, però només va trobar un clixé—: Em sap greu.

La Paola li va estrènyer la mà i la va deixar anar per apartar-se un floc de cabells dels ulls.

—Jo tampoc no ho sabia, fins que vaig veure en Rudy l’any passat a Londres i m’ho va dir.

Després de dir això, es va aixecar de la cadira i va intentar fer una llambregada al jardí del davant, des d’on venien uns crits molt forts.

—Què coi estan fent? —va preguntar a ningú en concret, i es va acostar fins a la vora de la terrassa per tenir més bones vistes.

—Jo diria que es barallen pel territori —va contestar en Brunetti, i llavors va afegir—: Els ocells ho fan molt, això. —La Paola no va dir res, continuava mirant per sobre de la barana, cap avall. En Brunetti va continuar—. I els humans també. —Si esperava provocar la Paola perquè repliqués, va fracassar.

La Paola es va girar i va tornar amb ell.

—Vols espàrrecs per sopar? N’he vist al mercat i no me n’he pogut estar. Són de Sicília i fan molt bona pinta.

—Com els faràs? —va preguntar ell.

—Em sembla que només els bulliré i els prepararé amb un parell d’ous durs.

—Quants n’has comprat?

—Un quilo. És que eren molt macos.

—Vols que vagi a comprar una mica de pernil?

Ella va somriure i es va inclinar per tocar-li breument la galta.

—Ja n’he comprat.

Quina millor manera hi havia de celebrar la primavera?, va pensar en Brunetti.

—Oi que tenim xampany a la nevera? —va preguntar, tot i que ho sabia segur perquè l’havia vist el dia abans.

—Sí. És l’última ampolla del que ens van regalar els meus pares per Nadal.

En Brunetti va intentar recordar quantes caixes els havien dut de Mascari: almenys quatre, va pensar. Déu meu, tan ràpid se l’havien begut?

—Abans que comencis a considerar apuntar-te a Alcohòlics Anònims, Guido, deixa’m recordar-te que una dotzena d’ampolles van desaparèixer la nit de Cap d’Any. Hi havia almenys vint persones aquí.

—Ai, me n’havia oblidat —va confessar en Brunetti.

En sentir això, la Paola es va tapar la cara amb les mans, es va girar i es va repenjar a la barana i, fent servir una veu que es reservava per imitar els serials televisius, va proclamar a la calle buida:

—Em vaig passar tres dies preparant el menjar per a aquella festa. Tres dies. I ell se n’havia oblidat.

En Brunetti la va ignorar i va dirigir l’atenció al campanile de San Marco.

A la seva dreta va sentir uns sanglots ofegats. Va llançar una mirada a la Paola i la va enxampar espiant-lo a través dels dits.

—Obro l’última ampolla, doncs? —va preguntar ell.

La Paola va deixar caure les mans i va somriure.

—Trobo que és una bona idea. —Es va acostar a en Brunetti, que continuava assegut, i es va repenjar a la seva espatlla, després es va inclinar i li va fer un petó al cap—. Va ser una festa meravellosa, oi?

—Estar aquí amb tu és millor —va contestar en Brunetti.

Van quedar en silenci. Les campanes de l’església van començar a tocar: el so el va omplir amb la mateixa sensació de plenitud. Es va aixecar i va anar a buscar el xampany.

L’endemà al matí, en Brunetti va arribar a la Questura mitja hora abans de l’habitual, malgrat que era impossible que el seu superior, el vice-questore Patta, hagués arribat abans que ell. De fet, era molt poc probable que el vice-questore fos allà en algun moment. En Brunetti va anar al seu despatx i va revisar l’email, després va baixar per fer una visita a la secretària del seu superior, la signorina Elettra Zorzi, a qui va trobar traient narcisos del paper d’embolicar per col·locar-los en un gerro alt de vidre. A sobre de la taula ja hi havia uns quants papers; ara estava enfeinada amb l’últim manat.

—Ah, commissario —va dir, somrient mentre entaforava l’últim narcís a dins del gerro. Es va girar cap als fulls de paper blanc i els va plegar meticulosament per la meitat, després una altra vegada, i tot seguit es va inclinar per llençar-los al receptacle apropiat que tenia a l’esquerra del seu escriptori.

Es va redreçar i va alçar el gerro abans que en Brunetti tingués temps de reaccionar i l’agafés ell. El va col·locar a l’ampit de la finestra, va fer dos petits retocs i va tornar a la taula.

—En què el puc servir aquest matí? —va preguntar, fent un altre somriure.

En Brunetti havia reflexionat sobre com havia d’expressar allò, ja que es tractava d’un tema personal i no tenia res a veure amb la feina policial.

—M’agradaria que fes una ullada a una persona —va contestar.

En Brunetti es va fixar que la part interior del coll i dels punys de la camisa de la noia eren de color groc rovell. Era això el que l’havia impulsat a portar narcisos del mercat? També haurien pogut ser tulipes grogues, va suposar, però no s’alçaven i cridaven «PRIMAVERA» tal com ho feien els narcisos.

—I de quina persona es tracta, signore?

—L’home es diu Gonzalo Rodríguez de Tejeda. —Tot seguit va afegir—: Va néixer a Espanya.

—No és de Polònia? —va preguntar ella, mentre engegava l’ordinador.

En comptes de dignar-se a respondre immediatament, en Brunetti va arrufar els llavis, va mirar el sostre i es va esperar un moment.

—Fa uns vint anys va adoptar la ciutadania italiana i va tornar el passaport espanyol.

—En qualsevol cas, serà més fàcil de trobar que en Franco Rossi —va dir, fent rebotar els palmells a banda i banda del teclat mentre esperava que l’ordinador es posés al seu servei.

Quan va començar a teclejar, en Brunetti va afegir:

—També podria haver-hi un títol, però no sé si això es va passar per alt quan es va canviar de nacionalitat.

L’Elettra va apartar la vista de la pantalla i va preguntar:

—Alguna cosa més, signore?

—Fa temps que viu aquí, i és propietari de la casa on viu, de manera que hauria de constar a l’Ufficio Anagrafe. Viu a la part de Fondamenta Nuove. Si troba l’adreça, m’agradaria saber si algú més consta com a resident en aquella casa.

L’Elettra es feia una llista; en Brunetti va quedar satisfet de veure que encara feia servir paper i bolígraf, malgrat que fos molt de tant en tant.

—I miri quins comptes bancaris o inversions pot trobar, tant aquí com a Espanya. O on sigui, posats a fer. —Al cap d’un moment, va afegir—: I si s’ha ficat mai en cap problema.

Ella es va quedar mirant l’última paraula que havia escrit.

—Potser hi trigaré una mica. No sé si… —va començar, però la veu se li va apagar.

En Brunetti es va esperar, però quan va veure que no acabava la frase, va continuar.

—Mentre busca tot això, podria mirar si té alguna altra propietat a la ciutat? O en algun altre lloc. —El commissario es va adonar que estava endarrerint anunciar-li que hi havia una altra persona a la seva llista.

—Espanya és fàcil —va dir, i a en Brunetti li va venir un flaix a la memòria d’un lladre a qui havia detingut al principi de la seva carrera, que li havia dit: «Les portes de fusta són fàcils»—. Hi tinc amics —va continuar l’Elettra. Probablement el director del Banc Central, va pensar en Brunetti.

—I faci una ullada a la seva família, també —va afegir en Brunetti—. Té un germà i dues germanes que tenen una fàbrica de boines.

Ella va escriure alguna cosa a la llista.

—Qualsevol cosa que trobi serà d’agrair.

Quan va veure que ja no tenia res més per preguntar sobre en Gonzalo, en Brunetti va dir:

—Tinc un altre nom. —Ella va assentir, però no es va molestar a alçar el cap—. Attilio Circetti, marchese di Torrebardo.

Amb això n’hi va haver prou perquè l’Elettra el mirés. En Brunetti va assentir.

—L’únic que sé és que fa almenys dos anys que viu aquí.

Mentre en Brunetti l’observava, va veure que un lent somriure es desplaçava de la boca fins als ulls de la noia.

—Ah —va dir ella mentre apuntava el nom—, així potser sí que en trobaré alguna cosa.

En Brunetti es va girar per marxar, però ella el va fer aturar.

—Commissario?

—Sí? —va preguntar, girant-se.

—Aquesta… recerca, que potser és privada, per casualitat?

En Brunetti va quedar en silenci, donant-se temps per pensar, i llavors va contestar amb una evasiva.

—Per què ho diu?

—Tenint en compte que l’home havia sigut ciutadà espanyol, si això fos una investigació oficial, crec que ja s’hauria posat en contacte amb les autoritats espanyoles i en sabria alguna cosa més.

Li va fer un somriure que reflectia la brillantor dels narcisos, i va afegir:

—Per descomptat que això és igual. Només ho dic perquè si no és ben bé oficial, faré la recerca d’una manera diferent. —Va augmentar la intensitat del somriure—. D’una manera més discreta.

—Justament, signorina —va accedir en Brunetti—, crec que seria molt millor així. De manera discreta.

—Però… —va començar, apartant la vista de la pantalla; es va tornar a aturar abans d’acabar la frase.

—Però? —va preguntar ell, amb un somriure.

—Però no sé pas què podré fer, amb el poc temps que queda.

Confós, en Brunetti va preguntar:

—Abans de què? A qui li queda poc temps?

—A mi —va contestar ella.

Si un llamp hagués caigut a l’edifici, en Brunetti no hauria quedat tan sorprès. Què volia dir? Estava malalta? Plegava? Se la va quedar mirant, incapaç de parlar.

—Què —va començar, i va tossir lleument mentre intentava pensar en una manera per posar fi al seu pànic—. Què ha passat? —va preguntar, i llavors va tornar a tossir i va afegir—: Si em permet la pregunta. —No ho volia saber. No ho volia saber.

—Faig vacances —va contestar ella, mentre es mirava els genolls per espolsar-se alguna cosa, o potser per donar temps a en Brunetti de reajustar la seva expressió—. És al calendari de personal per al mes que ve, signore.

—Esclar, i tant —va dir en Brunetti, refet de l’ensurt—. Em podria recordar quant de temps serà fora? —Quan va acabar de parlar, ja havia recuperat completament el control de la veu.

—Plego aquest divendres. I seré fora tres setmanes.

En Brunetti va prémer els llavis i es va ficar les mans a les butxaques.

—Ah, sí —va dir, sorprès pel fet de no saber-ho. Era conscient que hauria de mostrar una mica d’interès, preguntar-li alguna cosa, però no se li va acudir res—. Espero que li vagi molt bé —va afegir.

Ella va tornar a somriure i es va girar cap a l’ordinador.

Mentre pujava les escales, en Brunetti es va preguntar com era possible que ningú no n’hi hagués dit res. Sempre sabia quan feien festa en Vianello, la Griffoni i en Pucetti, de manera que normalment no es molestava a mirar el calendari de personal abans del primer dia de mes, i a vegades ni tan sols això. Si tallessin l’electricitat durant tres setmanes, segur que la gent en parlaria, oi? Sens dubte se n’hauria assabentat. Només quedaven tres dies. I l’Elettra es devia haver d’ocupar d’altres coses abans de marxar, o sigui que aquella recerca discreta probablement s’hauria d’esperar fins a la tornada. Bé, en Gonzalo no marxaria pas enlloc. Però valia la pena informar en Vianello i la Griffoni de la petició que havia fet a la signorina Elettra.

En comptes d’anar al seu despatx, va continuar pujant les escales, i després va travessar el passadís del fons de l’edifici que conduïa al petit cubicle que havien donat a la Griffoni per fer servir com a despatx. La porta era oberta. Estava asseguda a la taula, un moble que li havia fet un amic seu, amb la superfície d’una sola peça de fusta de la mida de tres caixes de plàtans i un llum d’arquitecte collat. A sobre hi tenia un iPad, una tassa plena de llapis i, almenys avui, la pistola de servei i la funda.

El passadís era tan baix i estret que era impossible que no ho sentís quan algú s’apropava al seu despatx. Sense molestar-se a girar-se per veure qui era, la Claudia va dir:

—Bon dia, Guido.

—Que m’has posat un xip electrònic a l’orella? —va preguntar ell.

Es va girar per mirar-lo i per apartar els genolls a un costat per deixar-lo passar i seure a l’altra cadira. Duia un jersei gris clar i tenia una jaqueta negra penjada al respatller de la cadira. A vegades a les dones rosses no els queda gaire bé el gris, però a ella sí, potser pel color dels seus ulls.

—No —va respondre—. Reconec la teva manera de caminar.

Ell es va mirar les sabates, com si tinguessin alguna mena de defecte estrany que delatés la seva identitat. Semblaven unes sabates de pell marró ben normals.

La Claudia va somriure i va arronsar les espatlles.

—Tothom sona diferent quan camina. He après a reconèixer la gent.

—Fins i tot el tinent Scarpa? —va preguntar en Brunetti, esmentant la seva bête noire.

—L’arribada del tinent s’anuncia per l’olor de sofre que el precedeix —va dir ella, molt seriosa—. Per això no paro cap atenció especial als clics de les peülles. —Va somriure, clarament satisfeta de poder parlar malament del tinent.

En Brunetti va assentir, preguntant-se si ell sabria reconèixer els passos d’algú.

—Li he demanat a la signorina Elettra que em busqui una informació per a una persona que conec —va començar. La Griffoni va assentir i va esperar—. S’hi posarà quan torni —va afegir ell, orgullós de la calma amb què ho havia dit.

—Molt bé —va dir la Griffoni, i després—: Què farem sense ella?

Complagut per aquell plural que acabava de fer servir la Claudia, en Brunetti va respondre:

—Resar.

Ella va assentir, va esperar un moment i llavors va preguntar:

—Qui és aquesta persona?

—El meu sogre.

L’expressió d’ella va canviar, la curiositat va substituir la diversió.

—No el conec —va comentar—. Però m’he creuat amb ell pel carrer unes quantes vegades.

—Com ho sabies qui era?

La Claudia va fer el somriure que intentava reprimir-se quan un sospitós revelava alguna cosa que ella podia aprofitar a favor seu.

—Tal com m’has dit sempre des que vaig arribar aquí, Guido, això és Venècia, i tothom es coneix.

—Ell sap qui ets? —va preguntar en Brunetti.

—Em mira i ara ens somriem i ens saludem amb un cop de cap. Però no hem parlat mai.

—Doncs et podries presentar —va dir en Brunetti—. Fa anys que treballem junts, i estic segur que li he parlat de tu alguna vegada.

—Ai, Guido —va dir—, la teva joventut et delata.

—Mana’m?

—És un home d’una altra època. O potser d’una altra era, seria més exacte. No ho oblidis, això. Ell va créixer en un temps en què les dones no parlaven amb els homes a qui no havien presentat.

En Brunetti va fer un esbufec involuntari i la va mirar amb incredulitat.

—Claudia, per l’amor de Déu, no és pas un dinosaure, aquest home.

Ella va continuar somrient.

—He observat com es comporta quan es troba amb gent, especialment dones. —Abans que en Brunetti pogués parlar, va continuar—. No porta mai barret, però si en portés, probablement se’l trauria amb cada home que conegués. I he vist la manera com besa la mà a les dones quan les veu pel carrer.

Va fer una pausa per donar a en Brunetti l’oportunitat de parlar, però ell va quedar en silenci, mirant de recordar com era caminar pel carrer al costat del comte.

—No és pas la manera com els besaria la mà en un saló amb convidats. Els llavis ni tan sols s’acosten a la pell: és un petó imaginari. —El somriure se li va eixamplar i va afegir—: Probablement perquè qualsevol de les dones a qui ell besaria la mà portaria guants, si fos fora de casa.

En Brunetti va tornar a quedar sense paraules.

—Els homes com ell no parlen amb dones desconegudes, ni elles amb ell, Guido. —Com que en Brunetti no ho va qüestionar, va preguntar—: De qui vol que busquis informació?

—Del seu millor amic.

—Oddio —va exclamar, posant-se una mà a la boca. Després, lentament i amb el que a en Brunetti li va semblar penediment, va dir—: Així, potser no ho és.

—No és què?

—Un gentleman —va contestar, en anglès.