3

Per trencar el silenci que s’havia estès després de l’últim comentari del comte, en Brunetti va preguntar:

—Algun altre dels seus amics n’ha dit res, d’ell?

—No, no gaire.

—Què vol dir «no gaire»?

La pregunta va sorprendre el comte.

—Fa temps que ningú no em diu res sobre en Gonzalo. Pel que sé, en Lodo és l’únic amb qui ha parlat.

—La seva família en sap res? —va preguntar en Brunetti.

—L’Elena és l’única amb qui en podria parlar, i prefereixo no fer-ho.

—Per què amb els altres germans no?

—Aquesta família s’ha fet molt rica —va contestar el comte—. La gent com ells no volen problemes.

En Brunetti va reprimir l’impuls de dir que a ningú no li agraden els problemes.

—Són conservadors?

El comte va fer una riallada sobtada.

—En Gonzalo una vegada em va dir que els seus pares tenien por que jo el corrompés.

—Mani’m? —va ser l’únic que li va sortir a en Brunetti.

—Políticament —va aclarir el comte—. Havien sentit rumors que ni el meu avi ni el meu pare no havien sigut feixistes.

En Brunetti no va tenir el coratge de preguntar si era veritat.

—Al cap d’uns quants anys de néixer jo, però abans de la guerra, el meu avi es va adonar del que estava a punt de passar, de manera que va fer declarar dement el meu pare —va començar a explicar el comte, parlant amb naturalitat, com si allò fos la cosa més normal que faria un pare—. Se’ns va endur a tots a viure a la vil·la de Vittorio Veneto —va continuar, obrint un volum de la història de la família Falier sobre el qual la Paola no li havia parlat mai.

»D’aquesta manera, amb la sospita que la malaltia podria ser un tret familiar, ja no els van pressionar més per allistar-se. Ni perquè el pare anés a lluitar. En resum, l’avi ja era massa gran, el pare va ser declarat dement i jo era un nen. —Va assentir unes quantes vegades mentre considerava aquests fets i llavors va dir—: Per tant, ens vam quedar allà i es van oblidar de nosaltres, de les tres generacions.

—I el seu pare? Què li va passar?

—Va aprendre la feina dura de cultivar i cuidar la terra.

—I es van quedar tots a Vittorio Veneto fins que es va acabar la guerra?

—Aquesta era la idea de l’avi, però el pare tenia altres plans.

—Quins? —va preguntar en Brunetti, intrigat.

—Volia unir-se als partisans —va contestar el comte—. Crec que volia ser un heroi.

—Ah —va murmurar en Brunetti.

El comte va somriure.

—Ens vam rendir als aliats l’any 43, i l’avi li va demanar al pare que s’esperés fins que les coses s’aclarissin abans de fer res.

—Per què?

—Probablement perquè era més gran i més savi i havia lluitat a la guerra anterior i havia vist com es comportava la gent.

—I el seu pare hi va estar d’acord?

El comte va assentir.

—Poc després de la rendició, els partisans van començar a venir a casa per exigir-nos el bestiar que no s’havia dut a les muntanyes. Per sort, els treballadors havien amagat la major part del gra i el panís i el formatge, o sigui que ens va quedar alguna cosa per menjar. —Va fer un somriure sobtat i va dir—: Hi havia una pagesa vella d’allà els voltants, que devia tenir uns noranta anys, que es va negar a deixar-los entrar a casa seva. Tenia gallines a les golfes, se sentien cloquejar des de fora, però als partisans els va fer por la dona i la van deixar en pau. —Amb veu greu, va afegir—: Els alemanys van venir un any més tard. I es van endur les gallines.

Per posar fi a aquesta conversa del passat, el comte va dir:

—Els pares d’en Gonzalo no haurien aprovat el que va fer el meu avi.

—I vostè? —va preguntar en Brunetti, sorprenent-se a si mateix.

—Per descomptat —va contestar el comte, sense dubtar ni un instant—. Es va encarregar que no obliguessin el seu fill a allistar-se a l’exèrcit i que llavors l’enviessin a lluitar a Rússia, o Albània o Grècia o Líbia. I li va salvar la vida. —Després d’una llarga pausa durant la qual va semblar que s’endinsava en aquells anys tan llunyans, va dir—: L’avi tenia raó: la gent es comportava malament.

—Vostè encara era petit en aquella època. Com va saber el que havia passat?

—La gent que ara es cuida de la finca em va dir que havien sentit explicar històries als seus pares i avis. Al llarg dels anys les han compartit amb mi. —Abans que en Brunetti pogués dir res, el comte va continuar—. Sí, aquest és un dels motius pels quals no puc vendre la vil·la.

Es va redreçar a la butaca i va afegir:

—A més, és el primer lloc que recordo, o sigui que suposo que el porto gravat a dintre: allò és casa meva.

—I això no? —va preguntar en Brunetti, fent un gest amb la mà per assenyalar les parets, les bigues del sostre, les vistes a través de les finestres dels palazzi de l’altra banda del Gran Canal.

L’expressió del comte es va suavitzar; va desviar els ulls per seguir la mirada d’en Brunetti cap a l’exterior.

—D’una manera diferent, sí —va dir. Després d’un llarg silenci, va continuar—. No és sant Pau que diu alguna cosa sobre haver sigut un nen i pensar com a tal? Però que ara és un home i ha de deixar de banda les coses infantils?

En Brunetti coneixia aquesta cita, però n’havia oblidat la font.

—Per tant, la vil·la és la meva infantesa. Però tot això —va dir el comte, repetint el mateix gest que en Brunetti— és el que m’ha sobrevingut com a home.

En Brunetti es va posar rígid amb una sensació que s’acostava a la por. Sisplau, que no comenci a dir que totes aquestes coses passaran a la Paola algun dia, i després a en Raffi i la Chiara, va pensar. No vull que això es converteixi en una conversa sobre el pes dels segles que està a punt de caure’ns a sobre, de la necessitat de donar un bon exemple als pagerols morts de gana i tractar-los bé. No vull que em recordi que no seré jo el qui assegurarà el futur dels meus fills, sinó aquest home i la seva filla.

—Guido?

En Brunetti va mirar el comte i va veure que feia cara de molt amoïnat.

Va fer un somriure i va dir:

—Perdoni, Orazio. Estava pensant en una altra cosa. —Tot seguit, conscient que la seva pregunta seria el primer pas per fer avançar la conversa, va dir—: Així, doncs, em dirà el nom del jove?

El comte va prémer els llavis amb un gest de resignació. Finalment va dir, molt seriós:

—M’has de prometre que no riuràs.

Sorprès per la idea de les possibilitats que aquella petició suggeria, en Brunetti va contestar:

—Per descomptat.

—Attilio Circetti, marchese di Torrebardo.

Havia fet bé de prometre que no riuria, perquè en Brunetti va trobar aquell nom lleugerament risible, igual que molts dels noms de nobles que havia sentit i llegit al llarg de la vida. Intentant vèncer els prejudicis, va pensar que l’Attilio podia ser perfectament un jove modest i sense pretensions.

—Creu que és ell l’escollit? —va preguntar.

—Probablement. Fa dos anys que viu a Venècia —va contestar el comte.

—En sap alguna cosa, d’aquest home? —va preguntar en Brunetti, en un to suau.

—Molt poc. Que sigui fiable, vull dir. —En Brunetti va quedar en silenci, obligant el comte a continuar—. Ja t’he dit abans que no m’agraden les xafarderies. Però n’he sentit un munt. Tot i així, com que la gent sap que soc amic d’en Gonzalo, segurament es modera amb els comentaris que fan d’ell.

—D’en Gonzalo?

—No, d’aquest altre home.

—I què és el poc que en sap?

—Que sovint se’l veu amb en Gonzalo, i que en Gonzalo n’està molt, d’ell. Algunes vegades la gent dona a entendre que és un home molt intel·ligent i d’allò més encantador. Se’l veu en sopars i festes pertot arreu, però sembla que ningú no en sap gaire res.

L’experiència d’en Brunetti li suggeria que era un tipus comú en determinats cercles de la ciutat: l’home perfecte per convidar a sopar si era necessari igualar el nombre de cavallers. Discret, afable, ben educat, més o menys familiaritzat amb la resta de convidats, podia parlar de gairebé tots els temes i afirmar que coneixia una bona colla de venecians. I tot i així, un no acabava de saber mai a què es dedicava o on vivia exactament la seva família, i a més, tenia l’habilitat de fer que semblés groller preguntar-l’hi.

—Vostè el coneix?

—Hi he coincidit en un parell de sopars, però no he tingut l’oportunitat de parlar-hi —va explicar el comte.

—Hi ha més xafarderies?

El comte va moure el cap.

—Res que sigui clar o que es digui obertament. Però es nota un cert to, o una mena de matís, quan la gent diu el seu nom. —Dit això, va mirar en Brunetti, que va assentir. Amb un aire concloent, va afegir—: No et puc dir res més que això, Guido.

Van estar uns instants sense parlar, fins que el comte va dir:

—Hi ha una altra cosa.

En Brunetti va mostrar la seva curiositat alçant la barbeta.

—Els vaig veure pel carrer, potser deu fer un any. A la Calle de la Mandola. —Va fer una pausa, però esperonat pel silenci d’en Brunetti, va continuar de seguida—. Es comportaven d’una manera que vaig pensar… Bé, vaig pensar que no era correcte per ser a la Calle de la Mandola a les dues del migdia. —Després, una mica a contracor, el comte va afegir—: La següent vegada que ens vam veure, l’hi vaig comentar a en Gonzalo.

—L’hi va dir així mateix?

—Bé, més o menys. —El comte, igual que la seva filla, tenia una memòria excepcional que ho retenia tot: segur que recordava exactament el que li havia dit.

—I com va reaccionar?

—Va deixar el tovalló al costat del plat, es va aixecar i se’n va anar del restaurant.

—No va dir res?

El comte va mirar per la finestra, però el palazzo de l’altra banda del carrer no tenia res a dir-li.

—No.

—I des de llavors no han parlat més?

—Exacte.

En Brunetti es va aixecar i es va acostar a la finestra. Ja feia més d’una hora que era allà amb el seu sogre i tenia ganes de marxar i tornar cap a casa. Hi havia moltes raons que podia argumentar per refusar aquella petició: era un ús indegut dels recursos de la policia; estava massa enfeinat amb altres casos. No obstant això, sabia que la raó principal era una altra completament diferent: ell no volia formar part d’allò, no volia ficar el nas en la vida privada d’en Gonzalo.

Va pensar en la possibilitat d’anar a casa i parlar-ne amb la Paola, però tampoc no la volia deixar atrapada entre el seu pare i el seu marit, ni tampoc no volia dir-li que la persona investigada era el seu padrí.

A baix, passaven barques. Les sentia perquè el palazzo, com a part del patrimoni artístic de la ciutat, no podia tenir vidres dobles, de manera que el so dels motors i les botzines, i també d’alguna sirena ocasional, eren un fons normal per a totes les converses que es mantenien a les habitacions del davant. Les cambres del darrere eren més fosques i més tranquil·les.

Un taxi va passar rugint en direcció a San Marco, superant en excés el límit de velocitat, però no s’hi podia fer res. A en Brunetti se li va acudir que, de fet, no es podia fer res amb la majoria de coses de la ciutat.

—Hi ha una cosa que m’agradaria que fessis per mi —va dir el comte, interrompent les cavil·lacions d’en Brunetti.

—De què es tracta?

—Demà al vespre en Lodo fa un sopar. M’agradaria que hi anéssiu, tu i la Paola. Ja n’he parlat amb en Lodo, hi esteu tots dos convidats.

Li va anar molt just, però en Brunetti es va abstenir de preguntar: «Per espiar?». En comptes d’això, va dir:

—Hi haurà en Gonzalo?

—Sí.

—Amb aquest jove?

—Sí.

—Em sap greu, Orazio, però preferiria no haver de fer-ho.

El comte va sospirar, i tot seguit va dir:

—Ja m’ho pensava que reaccionaries així, però de totes maneres volia preguntar-t’ho. —Després d’un instant de dubte, va afegir—: Però el tema del sopar és diferent. Vull que els vegis junts i llavors decideixes si val la pena intentar-ho… —Va acabar la frase deixant esvair la veu.

En Brunetti es va preguntar si allò era una mena de prova de lleialtat familiar. El seu sogre li diria a la Paola com l’havia decebut? Això suposaria algun canvi en la seva amistat no gens fàcil d’aconseguir amb el comte?

L’home es va aixecar i va sacsejar una cama per fer posar el camal al seu lloc. Es va col·locar al costat d’en Brunetti i va observar amb ell el trànsit del canal. Finalment, va dir:

—A mesura que passa el temps, hi ha moltes coses d’aquesta ciutat que em semblen cada vegada més estranyes. Davant nostre, hi ha un palazzo que va ser construït al segle XV i encara conserva les mateixes columnes i finestres. Un tros amunt, hi ha un palazzo on Henry James va escriure Els papers d’Aspern i per això la meva filla el tracta com si fos el Sant Sepulcre. I li acabo de demanar a una persona que estimo que espiï una altra persona que estimo.

Aquestes últimes paraules van colpir el cor d’en Brunetti i el van deixar sense paraules. Va alçar el braç dret i va abraçar les espatlles de l’home que tenia al costat. La seva fragilitat el va impressionar i el va fer desdir d’estrènyer el comte més a prop seu. Es va inclinar, li va fer un petó a la templa i va dir:

—Donaré records a la Paola i els nens de part seva.

—Gràcies, Guido —va contestar el comte, amb la mirada clavada en les barques del canal.

En Brunetti es va girar i va deixar el seu sogre allà, observant el passat.