8

En Brunetti va caminar cap a casa seguint el camí habitual, a través del Campo San Giovanni e Paolo, Santa Marina, i després travessant el pont de Rialto. Sense pensar, quan va arribar al capdavall del pont va girar per poder caminar al llarg de la Riva del Vin i després va fer drecera per San Silvestro. Tot i que els seus peus reconeixien el camí que seguien, la ment hi posava poca atenció i va deixar que els peus fessin la seva, convençut que durien la resta del cos a casa.

A l’entrada de l’edifici, no va pensar gens en l’aigua mineral i va començar a pujar. No va ser fins que va arribar al tercer replà, quan va veure quatre ampolles alineades al costat de l’apartament dels Nicchetti, que en Brunetti es va adonar que havia tornat a casa amb el cap força emboirat.

Es va inclinar, va agafar dues ampolles amb cada mà i va continuar pujant cap al seu apartament. A fora la porta, encara estava tan distret que es va haver d’aturar i pensar uns instants què havia de fer amb les ampolles abans de poder agafar les claus. Les va deixar a terra, va obrir la porta. Va tornar a agafar les ampolles i va entrar a casa. Va deixar les ampolles a terra, va tancar la porta, les va tornar a agafar i les va dur a la cuina. El taulell li va semblar un bon lloc per posar-les.

Va trobar una ampolla oberta de Pinot Grigio a la nevera i se’n va servir una copa. Se la va endur a la sala d’estar, deixant l’ampolla de vi destapada al costat de les d’aigua, sobre el taulell. Va seure al sofà, es va posar un coixí a l’esquena, va estirar les cames i va col·locar els peus a la tauleta de centre que tenia al davant.

En Brunetti havia deixat expressament al despatx els papers que li havia portat la signorina Elettra, volia obligar-se a recordar el que havia llegit, pensant que el més important seria el primer que li vindria al cap. Allà assegut, mentre es relaxava, la informació es va organitzar i es va començar a instal·lar a la seva memòria.

El primer fet que va aparèixer era el més sorprenent: quan en Gonzalo tenia vint anys, el seu pare, propietari de la fàbrica, s’havia servit d’una pàgina del diari local per declarar que ja no considerava en Gonzalo fill seu. No vivien a Madrid, sinó en una ciutat de mida mitjana al nord, la qual la seva família havia governat més o menys durant segles. En Gonzalo era l’hereu legítim per succeir el seu pare com a cap de família, propietari de la fàbrica i vescomte de… en Brunetti no recordava el nom del lloc. L’anunci, una còpia del qual era a la carpeta, deia ben clar que una entitat anomenada Diputación de Grandes d’alguna cosa havia deixat en Gonzalo fora del club.

Com que en el document no es feia cap esment d’un motiu o raó d’aquella decisió, quedaven les opcions obertes; en Brunetti va posar les seves fitxes sobre la política o la sodomia. Espanya a finals dels cinquanta: una família conservadora adinerada, franquista. Certament el motiu no era perquè en Gonzalo estigués caçant caderneres.

El fet de ser repudiat segurament va impulsar en Gonzalo a buscar l’èxit i la fortuna pel seu compte, i la signorina Elettra n’havia aconseguit captar rastres al llarg del camí. Va marxar cap a la terra promesa i la va trobar a l’Argentina, on es va convertir en granger, després en ranxer, després en exportador de bestiar, després en milionari. La signorina Elettra no havia trobat cap prova que s’hagués involucrat en política mentre vivia allà: criava les seves vaques, i amb això en tenia prou. Després, a finals dels seixanta, en el que semblava un acte d’exili voluntari, va fer les maletes i se’n va anar a Xile, va reprendre de nou el negoci de l’agricultura, va evitar la política, s’hi va quedar durant el primer any del règim de Pinochet i va tornar a Espanya a mitjans dels setanta.

El seu pare s’havia mort uns anys abans, però en Gonzalo no havia reclamat res del negoci familiar. Va obrir una galeria a Madrid, especialitzada en art precolombí, i al cap de pocs anys va obrir galeries a París, Venècia i Londres.

En Brunetti va mirar a través de l’escletxa que quedava entremig dels seus peus alçats. La llum del dia feia estona que s’havia esvaït, però veia rectangles de llum a les cases i, a la llunyania, el campanar: vivint en un pis elevat, el campanar es podia veure des de la major part de la ciutat. I també se sentia.

Es va acabar el vi i es va inclinar endavant per deixar la copa a la taula, després es va tornar a reclinar per considerar la paperassa que havien acumulat diversos governs sobre en Gonzalo a mesura que ell s’havia obert camí pel món i pels anys.

L’adquisició del seu apartament a Venècia, on suposadament vivia sol, s’havia registrat a l’Ufficio Catasto més de vint anys abans, i a un preu que seria l’enveja de qualsevol que actualment busqués un habitatge. En Brunetti coneixia prou bé com funcionava la compra d’una casa per saber que el preu que es va declarar en els documents oficials potser era la meitat del que en Gonzalo havia pagat, però fins i tot si li hagués costat tres vegades el que s’havia declarat, continuava sent una ganga.

Les còpies dels permisos per a la restauració que la signorina Elettra havia trobat en diverses oficines administratives reflectien l’estat en què estava l’apartament. La llista de permisos d’obres era impressionant: teulat i finestres noves, sistema de calefacció, sistema elèctric nou, vint centímetres d’aïllament sota el sostre, a més de tres lavabos i la reconstrucció de tres parets.

Una vegada la Paola va comentar que una casa no és res més que un forat a terra, al costat del qual hi ha el propietari, mentre una veu profunda des del forat crida: «Dona’m euros, dinars, francs, corones, iens, dòlars, ducats, el teu primogènit, sang. Dona-m’ho tot». Tenia raó, va pensar en Brunetti.

Els documents que la signorina Elettra havia aconseguit obtenir només mostraven el tipus i l’abast de les renovacions, no del preu, ni de l’inevitable augment dels costos. L’apartament es va declarar «abitabile» dos anys i quatre mesos després d’haver obtingut els permisos, sis anys i tres mesos després d’haver-los sol·licitat. Que potser Oblómov treballava a l’oficina de permisos d’obres?, es va preguntar en Brunetti.

El primer any d’aquest segle, en Gonzalo es va retirar del negoci de l’art: Vanity Fair, entre altres revistes, va publicar una notícia sobre les festes que va organitzar per celebrar la seva jubilació, que incloïa fotos dels actes que es van fer a les tres galeries. Quan va examinar les còpies que la signorina Elettra havia fet dels articles, en Brunetti es va sorprendre de reconèixer-hi alguns dels convidats: una estrella del rock i un jugador de futbol a París, i un polític i la seva esposa actriu a la festa de Londres. Una vegada havia detingut l’advocat, però no la seva esposa, que apareixia a la festa de Venècia.

Dos dels articles informaven que en Gonzalo havia venut les galeries i la cartera de clients a una famosa casa de subhastes per una quantitat no revelada. Quan el van entrevistar a la festa de Venècia —a la qual havia decidit assistir—, va dir que tenia previst passar la jubilació anant a museus per contemplar els quadres i els objectes que mai no havia tingut prou temps per examinar de debò. Desitjava que els anés bé als nous propietaris i deia que al llarg del proper any hi treballaria com a assessor.

I després, pràcticament res. Mai no es va parlar de si havia fet alguna cosa per als nous propietaris. La seva fotografia va aparèixer unes quantes vegades en revistes com Chi i Gente, però a mesura que passava el temps, les fotos s’anaven fent més escasses i més petites i apareixien cap al final de les revistes. Quan en Brunetti va pensar en les imatges que acompanyaven els articles, li va semblar que en Gonzalo no només s’havia fet més gran, sinó més pàl·lid i menys enèrgic.

En Brunetti era conscient que això era el que passava a les persones que es jubilaven. Igual que les fotos que estaven massa temps penjades a la paret, els colors es començaven a esvair. Els cabells seguien el curs de la vida i començaven a perdre lluïssor, i la brillantor dels ulls s’apagava. La mandíbula prominent es feia més difícil de distingir; la pell es ressecava i era més fràgil. Continuaven sent les mateixes persones, però començaven a desaparèixer. Certament, la gent ja no s’hi fixava, ni en la roba que duien ni en el que deien o feien. Simplement eren allà, desgastats i considerats inútils, atrapats rere el vidre de l’edat. La pols s’acumulava sobre el vidre, i un dia ja no eren a la paret juntament amb les altres fotos descolorides, i al cap de poc la gent començava a oblidar com eren o què havien dit.

—Oh, que intel·ligent que ets —es va dir en Brunetti a si mateix. Es va aixecar i va anar a l’habitació a canviar-se per anar al sopar d’en Lodo.

En Lodovico Constantini, a més de ser un dels advocats del comte Orazio, també era amic seu i, per tant, per una mena de llei de successió, també era amic de la Paola. Aquella mateixa llei també li feia tenir bona predisposició cap a en Brunetti pel dret del matrimoni. En Lodo va saludar cordialment en Brunetti i li va dir que la Paola ja era al salone: ella hi havia anat directament des de la universitat, ja que a la facultat de literatura anglesa havien fet la reunió anual per decidir qui faria els exàmens orals al final del semestre.

Quan va entrar al gran salone, ple de frescos i massa il·luminat, en Brunetti va buscar la Paola entre els convidats. Va saludar amb el cap unes quantes cares conegudes, es va inclinar per besar la mà de la cunyada d’en Lodo, i finalment va veure la Paola amb una copa de xampany a la mà, parlant amb un home que no va reconèixer.

Com que l’home era almenys una dècada més jove i força ben plantat, en Brunetti va agafar la Paola per les espatlles i li va fer un petó al costat del front. Ella se li va acostar una mica més durant un instant, suficient per agrair-li el petó, i va dir:

—Ah, Guido, et presento en Filippo Longo. És un col·lega d’en Lodo. Ha vingut perquè demà té una vista al jutjat; ara m’ho estava explicant.

Mentre la Paola parlava, l’home va agafar una copa de vi escumós d’una safata que oferia un cambrer que passava per allà i la va donar a en Brunetti, que va assentir per donar-li les gràcies. En Longo era robust: el coll i el pit i fins i tot els canells, que li sortien de les mànigues de l’americana, semblaven recoberts d’una capa extra de múscul. La cara, en canvi, era delicada i de trets fins. L’efecte era com veure una estàtua grega amb el cap d’Apol·lo i el cos d’un os.

—Sobre què és la vista, si em permets la pregunta? —va dir en Brunetti, i va beure un glop de vi, que va trobar excepcionalment bo.

—És de les pitjors —va contestar en Longo, amb la mena de veu que se suposa que produeix un pit com aquell: un baríton baix amb una reverberació que un cantant envejaria—. De successió. —Va moure el cap i va fer una esgarrifança exagerada amb tot el cos—. Les vistes són terribles. —Llavors va somriure i va afegir—: Però són la meva especialitat, o sigui que interpreteu les meves paraules com una descripció, no com una queixa.

—Per què són les pitjors? —va preguntar en Brunetti.

En Longo va inclinar el cap i va mirar un instant darrere d’en Brunetti.

—Perquè les coses no són mai el que semblen i sovint no són el que el client et diu que són. —Va fer una pausa abans de continuar, com si intentés trobar una manera per explicar exactament que aquella mena de casos eren terribles. Llavors va assentir—. Sí, això mateix. Et penses que el teu client està sent enganyat pels seus germans o els seus fills o la minyona de la persona pel testament de la qual s’estan barallant, i et penses que ho fan perquè creuen sincerament i amb tota la bona fe que tenen el dret a rebre més diners o un apartament o els diamants de la seva mare.

L’advocat va beure una mica de vi, i en Brunetti va pensar que devia ser molt bo en els arguments orals: sabia perfectament quan calia fer una pausa.

—Però el que fan en realitat és revifar les baralles infantils, es vengen d’antigues rancúnies, però no els importen en absolut els objectes o els diners, només els interessa escopir a algú que va ferir els seus sentiments fa mig segle. —Va beure un altre glop i llavors va dir, en veu més baixa i pausada, i greu com si fossin en un funeral—: La tragèdia és que mai no se n’adonaran, d’això.

Abans que l’advocat pogués dir res més, un altre cambrer va aparèixer a la porta i va anunciar:

—Signori, la cena è servita.

Va ser llavors, quan la gent de la sala buscava un lloc per deixar-hi la seva copa, que en Brunetti va veure en Gonzalo. Al principi no el va reconèixer, perquè aquest Gonzalo era almenys deu centímetres més baix del Gonzalo de sempre. I els cabells, abans estirats i rebels, obrint-se pas per on volien, ara reposaven esllanguits sobre el crani, sense aconseguir del tot tapar les clapes rosades de la pell de sota.

L’home es va dirigir cap a la porta, amb el cap inclinat endavant, feixuc. En un moment determinat, devia recordar-se d’on era perquè va redreçar tot el cos. Es va acostar a la taula i es va desplaçar per darrere de les cadires per llegir els noms de les targetes col·locades a cada lloc. Mentre en Brunetti l’observava, en Gonzalo va arribar al final, va donar la volta per darrere de l’única cadira que hi havia al cap de taula i va començar a baixar per l’altra banda, fixant-se en les targetes repenjades als plats.

Va trobar el seu lloc, al costat dret de l’amfitrió, en Lodo. Va col·locar les dues mans al respatller de la cadira, sense molestar-se a dissimular que necessitava aquella ajuda. La cunyada d’en Lodo, que era a la seva dreta, quan ho va veure, va seure al seu lloc i va donar uns copets al seient d’en Gonzalo per convidar-lo a seure. Es va instal·lar a la cadira, repenjant-se amb una mà sobre la taula, i després es va girar per donar les gràcies a la dona i respondre alguna cosa que ella havia dit.

En Brunetti, que seia al lloc més allunyat d’ell, a la banda oposada, tenia un parell d’enormes rams de gladiols situats al centre de la taula que li bloquejaven la visió d’en Gonzalo.

A la dreta d’en Brunetti hi seia la filla d’en Lodo, la Margherita, que havia estudiat dret a Ca’ Foscari uns anys després que ell i a qui considerava una de les seves amistats oficials. A l’altre costat de la Margherita hi havia la Paola, a la dreta de la qual hi seia el director d’un festival de cinema de la Toscana, que ella havia conegut quan l’home va anar a fer una sèrie de conferències a la universitat.

Els dos llocs del davant d’en Brunetti i la Margherita eren buits, però just quan la porta de la cuina es va obrir per deixar passar els cambrers que duien el menjar, una dona molt jove es va esquitllar al seient del davant d’en Brunetti i es va girar cap a la dona d’en Lodo, que seia al cap de taula oposat al seu marit, i va dir:

—Scusa, nonna.

Després, es va quedar allà asseguda amb el cap cot fins que en Brunetti va exclamar:

—Déu del cel, tu ets la Sandra. No et veia des que eres tan alta com aquesta taula, i fixa’t, ja ets una dona ben guapa.

Ella va alçar el cap i li va somriure, i després va fer una llambregada a la taula per veure qui més hi havia.

El primer plat, un antipasto di mare, el van servir amb un Ribolla Gialla particularment bo que en Brunetti recordava haver tastat allà mateix uns anys abans. Com a resposta a la seva pregunta sobre quin era el cas en què estava treballant, la filla d’en Lodo li va explicar que en aquell moment representava la família d’un treballador que s’havia mort en un accident al port de Marghera: cansat després de pujar sis pisos de bastida, l’home s’havia aturat per repenjar-se contra la paret. Però resulta que no era una paret, sinó un tros de roba blanca entaforada entremig de dues bigues verticals, de manera que va caure des de sis pisos d’altura i es va morir a l’acte.

Mentre la dona li explicava això, en Brunetti va sentir veus darrere seu i va girar lleument el cap per veure què passava. Un home ben afaitat amb un vestit de mudar de color gris fosc parlava en veu baixa amb un dels cambrers, que el va escoltar durant uns segons amb el cap abaixat per sentir-lo més bé. El cambrer va assentir i va conduir l’home al voltant de la taula fins al seient buit que hi havia dos llocs enllà a la dreta d’en Gonzalo, just davant de la Margherita. Va seure ràpidament i va mussitar alguna cosa que devia ser una disculpa a tothom en general. El que en Brunetti ja començava a considerar la Gran Muralla de Flors, li bloquejava una part de la cara de l’home, però el veia prou bé per saber que era moreno i guapo: ulls grans i foscos i cabells arrissats i tallats molt curts. Va parlar amb la cunyada d’en Lodo, que seia a la seva esquerra, després amb la Sandra, i totes dues van assentir i van somriure fàcilment als seus comentaris.

Mentre l’home continuava conversant amb la Sandra, en Brunetti va veure que en Gonzalo posava els palmells a cada banda del plat i es començava a aixecar, però gairebé immediatament es va tornar a relaxar a la cadira i va agafar la forquilla i el ganivet. Va mirar el plat, sense cap expressió a la cara. Malgrat l’obstacle de les flors, en Brunetti va captar la tensió de l’home. En Gonzalo es va inclinar endavant i va mirar a la seva dreta, cap al jove que seia a l’altra banda de la dona gran.

—Buona sera —va dir en Gonzalo, encara mirant el jove que s’acabava d’asseure. Un cambrer estava recollint el plat de la Margherita, i mentrestant ella va deixar de parlar. La veu d’en Gonzalo va sonar indecisa, i en Brunetti va mirar cap a una altra banda.

El jove es va girar i va clavar la mirada a en Gonzalo. Van passar tres segons —en Brunetti els va comptar— abans que el jove assentís i dirigís un somriure ardent a aquell home gran.

—Em sap greu haver arribat tard —va dir, gairebé com si en Gonzalo fos l’amfitrió i per tant la persona que es mereixia una disculpa pel retard.

Els anys que en Brunetti s’havia passat observant i reflexionant sobre el comportament humà li van fer considerar aquell breu intercanvi. La disculpa exigia una resposta, i l’única resposta que el jove esperava —en Brunetti n’estava segur— era la submissió, i això només podia expressar-ho l’altra persona dient que el retard no tenia gens d’importància.

En Gonzalo va somriure amb una expressió relaxada i renovada.

—El que compta és que hagis vingut —va dir, i va agafar la forquilla.

La rialla del jove va arrencar un somriure com a resposta a la cara d’en Gonzalo. Mentre en Brunetti observava en Gonzalo menjant-se la pasta, va veure que seia amb l’esquena més recta; semblava que les espatlles omplien més l’americana, i la seva veu va perdre qualsevol indici de vellesa i es va tornar profunda i sonora, tal com en Brunetti la recordava d’abans.

En Gonzalo i el jove no van parlar directament durant el sopar, llevat d’algunes comptades vegades, però la seva manera de parlar deixava ben clar que hi havia un vincle entre ells. La visió d’en Brunetti quedava obstruïda per les flors, però veia com en Gonzalo s’inclinava cap a l’altre home cada cop que parlaven, si bé el jove no es molestava a girar-se per captar l’atenció d’en Gonzalo quan contestava.

La Margherita, en veure el poc interès que en Brunetti mostrava pels detalls de les proves i les declaracions dels testimonis, es va girar cap a l’altra banda i va parlar una estona amb la Paola.

Va aparèixer de nou el cambrer a l’esquerra de la Margherita i li va servir una cosa que en Brunetti no es va molestar a mirar. Va sentir el joc d’emocions en la veu de la Margherita mentre li repetia a la Paola la descripció de la família del treballador mort, però posava molta més atenció al joc d’emocions a la part de la cara d’en Gonzalo que podia veure quan s’inclinava endavant i mirava cap al jove.

La conversa als dos costats de la taula, pel que en Brunetti podia sentir, era principalment sobre pel·lícules, un tema sens dubte originat pel director del festival. En Brunetti creia que aquest tema dominava en tants sopars perquè, en els últims anys, s’havia tornat cada vegada més perillós parlar de política o d’immigració o, de fet, de gairebé qualsevol tema important; fins i tot els comentaris sobre la política en els països veïns podien portar problemes. En Brunetti no tenia res per aportar a una conversa sobre cinema perquè tenia poc temps lliure i li sabia greu dedicar-lo a mirar pel·lícules. Les escasses vegades que el convencien per anar al cine, invariablement tornava a casa rondinant per la pèrdua de temps: hauria pogut quedar-se a llegir.

Van arribar les postres, després el cafè, i després un meravellós licor d’albercoc que un amic d’en Lodo de Val Venosta li enviava cada any. Poques persones van tenir ganes de quedar-se després del licor. La majoria van donar les gràcies i van marxar pels volts de les onze.

En Gonzalo no havia vist en Brunetti, o almenys no l’havia reconegut, tot i que havia parlat amb la Paola amb molt d’afecte. En Brunetti, que no volia forçar la situació, es va quedar enrere per donar les gràcies als amfitrions fins que tots els altres van haver marxat.

—Com ha anat això? —va preguntar en Lodo, mentre ell i la seva dona acompanyaven la Paola i en Brunetti a la porta.

—Ha sigut un sopar fantàstic, Lodo —va dir la Paola, per evitar d’aquesta manera la possibilitat d’una conversa sobre el seu pare, en Gonzalo o el seu jove protegit—. Feia molt de temps que no veia la Margherita —va continuar, clavant un altre clau al taüt de la discussió sobre en Gonzalo i el seu jove amic—. Està estupenda, i se la veu molt feliç i orgullosa amb la seva feina.

—És ben veritat —va dir en Lodo, confirmant que no hi hauria cap conversa incòmoda sobre el seu client, l’amic del pare de la Paola. Així doncs, seguint amb l’èxit professional de la Margherita, van continuar fins a la porta de l’apartament, on es van intercanviar un munt de petons i agraïments i bons desitjos.

Quan van tombar cap al pont de l’Accademia, en Brunetti va preguntar:

—I doncs?

—No et refereixes pas a la meva opinió sobre el menjar, oi? —va contestar la Paola.

—Si fos un home intel·ligent, diria que m’he passat més estona parant atenció a l’esquer que no pas al menjar.

—Si et refereixes a en Gonzalo —va dir la Paola, quan entraven al Campo Santo Stefano—, diria que va picar l’esquer fa molt de temps i està ben enganxat i fora de l’aigua.

—És la mateixa impressió que m’ha fet a mi —va dir en Brunetti—, però tu estaves asseguda més a prop d’ell i probablement has sentit més coses.

—He escoltat bastant. —Es va aturar i va mirar la lluna, plantada sobre el palazzo Franchetti. No li va captar l’atenció al seu marit, simplement es va quedar allà palplantada observant aquell disc al cel, i ell va fer el mateix. Quan en van tenir prou, van continuar travessant el campo en direcció al pont nou.

—I? —la va instar en Brunetti.

—I el marchese Attilio pensa que en Quentin Tarantino és un geni.

—I jo soc Galileu Galilei —va replicar en Brunetti—. S’han passat tot el sopar parlant de cine?

—Em temo que sí. Tu t’hauries posat a cridar. A mi m’ha anat just de no fer-ho.

—Per què? Em pensava que t’agradaven les pel·lícules.

—Sí que m’agraden. El que no m’agrada és haver d’escoltar la gent parlant de cine. La majoria diu estupideses. Pitjor encara, diu estupideses pretensioses.

Abans que pogués continuar, en Brunetti va preguntar:

—Què en penses?

—Crec que en Gonzalo està enamorat, i crec que el marchese es cuida que continuï així.

—Mmm —va ser el millor que se li va acudir a en Brunetti.

—Té ulls de tauró —va dir la Paola.

—El marchese?

—No. En Gonzalo.

—Què? —va dir en Brunetti.

—Te’n recordes quan ens vam conèixer i vas decidir que jo t’agradava?

—Sempre has tingut tendència a la moderació —va dir en Brunetti—. Crec que és perquè et vas educar a Anglaterra.

Ignorant el comentari, la Paola va continuar.

—Durant un temps, vas tenir ulls de tauró. Els he vist tota la vida en els homes. Els hi passa quan estan pletòrics de passió i no poden controlar-la.

—Jo? —va dir en Brunetti, sorprès.

—Tu. Durant una setmana aproximadament. I llavors et vaig començar a agradar, i llavors et vas adonar que m’estimaves, i els teus ulls van deixar de ser de tauró i van tornar a ser els de sempre.

En Brunetti va decidir no seguir-li el fil i va preguntar:

—I en Gonzalo té ulls de tauró?

—Si no, jo soc Galileu Galilei —va contestar la Paola, i van començar a travessar el pont.