2

—Oddio —va exclamar en Brunetti—. Què ha fet?

El comte va tornar a alçar les mans, però aquesta vegada per rebutjar aquella idea.

—No, no és això. No ha pas fet res.

Aquesta resposta va deixar en Brunetti confós, no sabia per què li demanava que es mirés en Gonzalo com a policia i no com el que ell creia que era: un entremig d’amic i de membre d’aquella família que també l’havia acollit a ell.

—No ho entenc —va dir.

L’expressió del comte es va endurir.

—Ningú que el conegui ho entendria.

—Expliqui-m’ho —va dir en Brunetti.

El comte va tensar els llavis i va alçar les celles amb una expressió que en Brunetti no va saber interpretar.

—No sé en què o amb qui s’ha ficat. —Després d’uns instants de reflexió, va continuar—. Ni tan sols puc assegurar que estigui passant alguna cosa.

En Brunetti es va reprimir l’impuls de preguntar per què mantenien aquella conversa, si en realitat no havia passat res. Però va dir:

—Em pot explicar què ha sentit a dir?

El comte es va aixecar i va contestar:

—Em sembla que ens anirà bé una copa. —Va anar al bufet, va obrir una ampolla de whisky sense preguntar-li a en Brunetti què volia prendre i va tornar amb dos gots curts generosament plens.

En Brunetti va agafar el seu, va esperar fins que el seu sogre va tornar a seure i llavors es va acostar el got als llavis. Quina sort que tenia de no guardar cap ampolla com aquella a casa. Com era possible que un líquid tan fort i amarg fos tan meravellós?

—La seva germana Elena em va trucar perquè està amoïnada —va començar el comte, deixant en Brunetti ben sorprès—. És una metgessa retirada i viu a Madrid amb el marit i el fill. Els seus altres germans i els seus fills també viuen allà.

—Vostè la coneix?

El comte va assentir.

—Ens vam conèixer fa molt de temps, la primera vegada que en Gonzalo em va dur a casa seva, quan encara estudiàvem. Al llarg dels anys hem mantingut el contacte.

—I els altres? —va preguntar en Brunetti, sorprès d’assabentar-se que en Gonzalo tingués germans i que, en tots els anys que feia que es coneixien, no haguessin parlat mai de la família.

—Hi ha una altra germana, la María Pilar, i un germà, en Francisco. Però en Gonzalo no es fa gaire amb ells, no s’han entès mai.

—També els coneix, a ells? —va preguntar en Brunetti.

—Els he vist unes quantes vegades.

—Parli-me’n —va dir en Brunetti.

—Hi ha poca cosa a explicar. Ells tres dirigeixen l’empresa. Els altres dos també estan casats i cadascun té un fill. —Va fer un somriure i va afegir—: Boines.

—Mani’m?

—Vaja —va aclarir el comte—, barrets. Però el que més fabriquen són boines. Sempre que vegis algú amb una d’aquestes estúpides coses planes al cap, probablement l’ha fabricat la seva empresa familiar. És una de les més grans d’Espanya. —Va agafar el got i el va fer rodolar entre les mans, observant el líquid abans de tornar-lo a deixar a la taula, sense beure—. I ara els tres fills treballen a l’empresa i l’heretaran.

Va agafar el got de nou, el va buidar d’un sol glop i es va reclinar a la butaca, observant el vas buit.

—Això és el que no va bé —va dir, finalment—. En Gonzalo vol un fill.

—Què? —va exclamar en Brunetti, que va alçar el cap involuntàriament i se li va vessar una mica de whisky a sobre de la camisa. Es va quedar mirant el seu sogre, com si hagués perdut el seny—. Què ha dit?

—Que vol adoptar un fill.

—Està sonat —va dir en Brunetti, deixant-ho anar sense escoltar més raons i pensant en altres casos similars, cap dels quals havia acabat bé. Tanmateix, ell no tenia ni idea de quin era el cas d’en Gonzalo, oi? Per tant, no tenia ni idea de si era similar o no als altres i hauria d’haver-se guardat el comentari, oi?

El comte el va mirar als ulls i va dir:

—Sempre has tingut fama de moderat en els teus punts de vista, Guido.

En Brunetti es va ruboritzar.

—No ho hauria d’haver dit. —Es va eixugar la camisa amb el mocador, pensant què diria la Paola quan arribés a casa fent pudor de whisky.

—Però ho has dit —va contestar el comte—. I probablement tens raó.

En Brunetti va considerar el que li havia dit el comte: adoptar un fill.

—Qui vol adoptar? —va preguntar.

El comte va arronsar les espatlles i va agafar el got. Quan va veure que estava buit, va anar de nou al bufet i va tornar amb l’ampolla. En va servir una mica a cadascun i va beure un petit glop abans de deixar l’ampolla a la taula. Ignorant la pregunta d’en Brunetti, va continuar.

—Va ser en Lodo Costantini el que m’ho va explicar —va dir, referint-se a l’home que era un dels seus millors amics i un dels seus advocats—. Em va dir que fa uns mesos en Gonzalo li va preguntar si el seu bufet d’advocats duia temes d’adopcions. Quan en Lodo li va demanar per què ho volia saber, li va dir que era per un amic seu que volia adoptar un adult.

Es va posar els dits sobre els llavis i va moure el cap, com si no es cregués el que estava dient.

—En Lodo no s’ho va creure, em va dir que estava segur que en Gonzalo ho demanava per ell. Si bé només es tractava d’una pregunta, en Lodo va pensar que no era pertinent expressar la seva opinió, però llavors es va assabentar per algú altre, no em va dir qui, que en Gonzalo ja estava fent els tràmits. Per tant, va pensar que podia comentar-m’ho perquè en Gonzalo és amic meu. —Oh, que meravellosament casuístics que són els nostres advocats.

El comte va continuar.

—Com ja saps, la llei decideix on anirà a parar la major part del seu patrimoni, independentment dels seus desitjos. —Abans que en Brunetti tingués temps de recordar la llei aplicable, el comte va seguir—. Per tant, es queda a la família, se’n va per als seus germans, encara que ell no s’hi entengui, encara que siguin uns filisteus. —El to de veu del comte era tan neutre, que podria haver estat llegint la recepta d’un pastís de prunes. Després, amb el mateix to calmat, va observar—: Sospito que és una llei feta per a la conveniència dels rics.

Si la filla d’aquest home hagués estat allà per donar-li suport, en Brunetti hauria preguntat: «No ho són totes?», però la seva absència el va fer mantenir discret i simplement va assentir.

El comte va continuar.

—En canvi, si en el moment de la seva mort ell ha adoptat algú, aquesta persona heretarà tot el seu patrimoni, talment com si fos un fill natural. —Va fer una pausa, llavors va afegir—: Fins i tot li podria llegar el títol.

En Brunetti es va adonar que el comte Falier, posseïdor d’un dels títols més antics de Venècia, pronunciava aquesta última frase amb una notable fredor. Com que aquest era un problema amb el qual la família d’en Brunetti no s’havia enfrontat mai, es va limitar a observar:

—Tal com vostè ha dit, Orazio, aquesta llei està feta per als rics.

—Si tu i la Paola no haguéssiu tingut fills —va dir el comte amb una paciència palpable—, amb el temps hauria pogut arribar a ser un problema per a tu. —Va mirar en Brunetti per veure com reaccionava a aquella desavinent veritat abans d’afegir—: El teu germà heretaria tot el que teniu tu i la Paola. —En Brunetti va quedar impressionat de la tranquil·litat amb què el seu sogre parlava d’ell com a copropietari de tot el que la Paola heretaria. El comte va fer una pausa per donar l’oportunitat a en Brunetti de comentar alguna cosa; quan va veure que no deia res, el seu sogre va afegir—: El teu germà sembla una persona decent, però si no ho fos, t’agradaria que t’ho arrabassés tot?

Pronunciat per boca d’una altra persona, el que el comte acabava dir sens dubte hauria sonat irremissiblement vulgar. Tot i així, en Brunetti va tenir la temptació de respondre que, un cop mort, seria molt poc probable que ell pogués fer-se una opinió de la vàlua del seu germà per heretar la fortuna Falier. En qualsevol cas, la conversa s’havia desviat d’en Gonzalo i ja començava a fregar la superstició, cosa que en Brunetti sempre havia pensat que era la raó per la qual la gent no feia testament.

—I amb una adopció n’hi ha prou? —va preguntar en Brunetti.

—Sí.

En Brunetti va agafar el got i el va aguantar a contrallum. Va agitar el líquid que hi quedava, fent un cercle que va pujar fins a la vora abans de tornar-se a enfonsar dins del got. El comte li havia dit només de començar que no li agradaven les xafarderies, però tot el que en Brunetti havia sentit fins ara era d’aquell nivell.

Va beure un glop i va deixar el got.

—Per què m’explica tot això, Orazio?

El comte es va acostar la mà dreta a la vora de la boca i es va estirar la pell un parell de vegades. Cada cop que ho feia, les arrugues desapareixien, però després tornaven al seu lloc.

—Vull saber —va dir, finalment—, si necessita ajuda d’algun tipus, però no sé com esbrinar-ho. —Va apartar un moment la vista i de seguida va tornar a mirar en Brunetti—. He pensat que potser tu sabries com fer-ho.

—Per què no l’hi pregunta a ell de dret? —va suggerir en Brunetti, no perquè no estigués disposat a ajudar el seu sogre, sinó perquè preguntar-ho directament a en Gonzalo semblava la manera més fàcil de descobrir-ho.

El comte va alçar les mans en senyal de protesta, com si aquell suggeriment fos impensable.

—En Gonzalo s’ofendria.

—Per la idea de necessitar ajuda?

—Per la idea que jo hagués pensat que en necessita.

En Brunetti va estar a punt de dir que potser els bons temps ja s’estaven acabant per a en Gonzalo. Era vell i dèbil, i per tant no representaria cap pèrdua d’honor el fet de necessitar ajuda, però de seguida es va adonar que estava parlant amb un home gairebé igual de vell, tot i que potser no tan dèbil, com en Gonzalo, i que segurament no li faria gens de gràcia que li diguessin allò.

—Què ha pensat, doncs? —va preguntar en Brunetti.

El comte no va poder dissimular la confusió.

—Pensat per a què?

—Perquè jo trobi una manera d’ajudar.

El comte el va mirar una bona estona i després va desviar la mirada.

—No ho sé, Guido —va respondre, òbviament sorprès per la pregunta—. I si et dono el nom del jove?

—Vol dir l’home a qui vol adoptar?

—Sí —va respondre el comte. Va agafar el got i va semblar sorprès de tornar-lo a veure buit. El va deixar de nou a la taula i es va girar cap a en Brunetti—. És que fa uns quants anys, potser deu, en Gonzalo va viure durant una temporada breu amb un noi.

En Brunetti va fer veure que era un tros de molsa en una roca i va esperar. Podia ploure, podien passar-li peus per sobre, els animals podien rosegar-lo. Però ell s’esperaria, impertèrrit. No va encreuar les cames ni va moure els peus. Tenia els braços reposats a banda i banda de la butaca. La seva copa podria ben ser en una habitació diferent. O en un planeta diferent.

—Van ser només uns mesos. I no aquí. A Roma.

En Brunetti es va mirar els peus i va esperar.

—El jove era el fill d’un advocat: de bona família, havia estudiat a França, semblava que tingués molts diners. —El comte va callar de cop, després va continuar—. Ja sé que això sembla més aviat una xafarderia, però és tot veritat.

Llavors va reprendre el tema.

—Era molt esbojarrat, aquest noi. Prenia drogues. I també en venia. A algunes persones que havia conegut a través d’en Gonzalo. I llavors el van detenir a l’aeroport de Bogotà amb una maleta plena de cocaïna.

»La policia li va permetre trucar al seu pare, però el pare es va negar a parlar amb ell. L’endemà al matí, el pare va trucar a en Gonzalo i li va dir on era el noi. Però quan en Gonzalo es va posar en contacte amb la policia, el noi ja s’havia penjat a la cel·la. —El comte va fer una pausa i va escrutar la cara d’en Brunetti abans d’afegir—: Almenys això és el que li va dir la policia.

En Brunetti recordava vagament el cas i sabia que no s’havia esmentat mai en Gonzalo, ni als diaris ni en cap document oficial que ell hagués llegit sobre el cas.

—Com s’ho va fer per mantenir-se’n al marge? —va preguntar.

El comte va arronsar lleument les espatlles.

—No ho sé. Però no costa gaire imaginar-s’ho, no?

No, de fet no, per a un home tan ben connectat i tan ric com en Gonzalo, va pensar en Brunetti, sense dir-ho en veu alta.

Una de les normes de la seva professió era no revelar mai informació als que no tenen cap motiu oficial per saber-la.

—No ens va arribar mai cap petició, ni de Roma ni d’enlloc, de vigilar en Gonzalo. Per tant, fos qui fos el que es va cuidar de mantenir-lo al marge del cas, va fer una bona feina.

El comte va agafar l’ampolla. En Brunetti va remenar el cap i va posar la mà sobre el got. El comte va deixar l’ampolla i va dir:

—Vull protegir-lo d’un error similar. —Llavors, abans que en Brunetti pogués dir res, va afegir—: I sí, t’estic demanant que ho facis per mi.