21

En Brunetti es va aturar a la recepció per dir a en Rezzante que els seus dos homes passarien la nit a la porta de les dues habitacions segellades, i li va demanar si els podien portar una cadira a cadascun i si els podien oferir cafè durant la nit i alguna cosa per menjar. Va agafar la cartera i en va treure la targeta de crèdit.

Quan la va oferir a en Rezzante, l’home es va amagar les mans a l’esquena, com si en Brunetti li estigués oferint una branca encesa.

—No, sisplau, commissario. Són els nostres convidats. Ara faré pujar un parell de cadires i ens cuidarem dels seus homes durant la nit.

En Brunetti va dubtar uns instants, però va decidir acceptar-ho. Es va guardar la targeta dient:

—Gràcies, i gràcies a l’hotel. Crec que el tècnic ha trucat a l’hospital i els ha demanat que enviïn una ambulància.

—Seran discrets, oi? —va preguntar en Rezzante.

—Ara quan surti a fora els trucaré i els avisaré —va dir en Brunetti—. Demà al matí també li trucaré a vostè per fer-li saber quan es poden tornar a obrir les habitacions.

—Gràcies, senyor. —Va semblar que en Rezzante volia dir alguna cosa més, però va callar.

—Què passa? —va preguntar en Brunetti, acostant-se una mica més al taulell.

—És una cosa terrible quan una persona es mor aquí. —Abans que en Brunetti pogués dir res, en Rezzante va continuar—. No vull dir precisament aquí, aquesta vegada, sinó sempre. L’hotel, qualsevol hotel, ja no és el mateix durant dies, o fins i tot més temps. És estrany perquè en el fons la persona és això, una persona estranya per a nosaltres, però d’alguna manera sentim la seva mort. Potser és l’absència d’un vincle real amb la persona el que ens permet sentir el misteri de la vida. —Es va aturar, va arronsar les espatlles i va afegir—: No ho sé.

—No pateixi, intentarem fer el mínim daltabaix possible —va prometre en Brunetti.

—Espero que… —va començar en Rezzante, però va substituir el final de la frase per un gest amb la mà.

—Gràcies —va dir en Brunetti. Es va adonar que el fet que tinguessin el barber en comú era irrellevant: sentia simpatia per en Rezzante perquè aquell home podia parlar del «misteri de la vida»—. I gràcies també per la seva generositat amb els meus homes.

—De res, commissario —va contestar en Rezzante, i després—: Buona notte —com si en Brunetti fos un client habitual i li desitgés una bona nit abans d’anar a dormir.

Un cop a fora, en Brunetti es va aturar i va trucar a urgències de l’hospital, es va identificar i després li va demanar a l’home que havia contestat que digués a l’equip de l’ambulància que enviarien a buscar el cadàver d’una dona que fossin el màxim de discrets possible quan arribessin a l’hotel. L’home li va assegurar que gestionarien la situació de manera correcta.

En Brunetti va començar a caminar cap a casa, pensant en les coses que hauria hagut de fer i que no havia fet. No havia buscat el telefonino de la Berta a la seva habitació, ni havia mirat si l’hi havien robat. Tot i així, no ho podria saber fins que no parlés amb el seu marit i li preguntés què s’havia endut la Berta. Tenia el número de telèfon fix de la dona, però necessitava ajornar la trucada fins que fos a casa i en un entorn propici per poder suportar el cop d’haver d’anunciar no només una mort, sinó una mort per violència intencionada.

Eren les dues tocades quan va entrar a l’apartament. El llum del passadís estava encès. Va penjar l’abric i va anar a la sala d’estar. Hi havia una safata a la tauleta de centre amb una ampolla del seu millor whisky i un got, i també un termos de metall, una tassa i un platet. Va seure al sofà i va destapar el termos: infusió de marialluïsa. Se’n va servir una tassa, i llavors hi va afegir un raig generós de whisky.

Encara no es va permetre tastar-la, sinó que va treure la llibreta, va buscar el número de la signora Dodson i va marcar el número anglès. Després de tres tons d’aquells tan distintius que sonen dobles, va contestar una veu d’home preguntant:

—Berta, ets tu?

Si esperava el rebuf aspre del lord anglès o bé la veu tremolosa d’un vell preocupat, en Brunetti va quedar doblement decebut. La veu era ferma i greu, les consonants cisellades, el to amb un punt d’entusiasme de pensar que potser podrien acabar la conversa que havien hagut de deixar a mitges l’últim cop que havien parlat.

—Signor Dodson? —va preguntar en Brunetti.

—Sí. Amb qui parlo?

—Soc el commissario Guido Brunetti, de la policia de Venècia.

El silenci va omplir l’espai entre ells dos. De fons, en Brunetti notava que l’home considerava les possibilitats, n’excloïa algunes i no li agradaven les que quedaven. De sobte es va adonar que sentia la respiració de l’home, profunda, pesada, feixuga.

—Què passa? —va preguntar.

—Tinc una mala notícia, signor Dodson: la pitjor de les notícies.

Un altre llarg silenci. La respiració es va aturar, després va tornar a començar, més ràpid, més feixuga. Volia quedar-se en caiguda lliure, l’anglès, conscient del que vindria però intentant endarrerir al màxim la notícia que canviaria les coses per sempre? En Brunetti se’l va imaginar, mirant el terra que s’acostava cada vegada mes ràpid, més ràpid, i l’única opció que tenia era tancar els ulls o bé mantenir-los oberts i preguntar.

—És la Berta?

—Sí, senyor.

—Digui’m.

—La seva dona és morta, signor Dodson. Em sap molt de greu, senyor, però no hi ha cap altra manera de dir-ho.

—Com?

—Això és el pitjor, senyor, si és que és possible. L’han matat. —No es va veure amb cor de dir-li que l’havien assassinat; era una paraula massa forta per dir-la.

La respiració es va tornar més pesada, profunda i lenta, ara, rasposa al començament de cada alenada. En Brunetti va esperar.

—Com?

—L’han matat a l’habitació de l’hotel —va dir en Brunetti, i després, com que no tenia cap altra opció, va explicar—. Algú hi ha entrat i l’ha matat.

—Ah —va dir l’home, com si li acabessin de clavar un cop de puny al cap.

En Brunetti es va aguantar l’auricular entre l’espatlla i l’orella i va agafar la tassa; se la va acostar al nas i va inhalar la barreja d’olors, després la va deixar al platet perquè es refredés una mica més.

—Com? —va repetir el marit. En Brunetti sabia que la gent que es quedava necessitava saber aquestes coses, fins i tot abans de preguntar qui era o qui ho havia fet.

—L’han estrangulat, senyor —va contestar en Brunetti, reclinant-se al sofà tot tancant els ulls.

—Perdoni’m. Em pot tornar a dir qui és vostè, sisplau.

—El commissario Guido Brunetti. L’ha trobat el seu amic, en Rudy Adler, i li han permès trucar-me. El personal de l’hotel m’ha donat el seu número de telèfon.

—«Li han permès»? —va preguntar en Dodson, i després d’un silenci significatiu, va dir—: Em pot dir què significa això?

—Tal com li he dit, senyor, ell ha trobat el cos. Ha anat a la seva habitació i l’ha trobat allà. —Com que en Dodson no deia res, en Brunetti va afegir—: En Rudy és amic meu. Per això m’ha trucat. Crec que no m’he expressat bé dient que «li han permès». El que ha fet ha sigut demanar si em podia trucar, i li han dit que sí.

—Ja ho entenc —va dir en Dodson amb veu suau. Va quedar tanta estona en silenci que en Brunetti es va inclinar endavant i va beure un xarrup d’infusió, i després un altre—. Té alguna idea del que ha passat? —va preguntar en Dodson.

—No, senyor. Encara no. Hem examinat l’habitació —va dir en Brunetti, sense esmentar que també havien examinat el cadàver de la seva dona.

—I la meva dona? —va preguntar, com si encara fos viva.

En Brunetti va escoltar la respiració implacable durant el que li va semblar una llarga estona.

—L’han traslladat a l’hospital, senyor —va contestar, incapaç de ser el primer de fer servir la paraula «cadàver». Tampoc volia parlar del que se li faria l’endemà al matí.

—Vaja —va dir en Dodson, i després—: No puc venir.

—Perdoni, senyor? M’ho pot repetir, sisplau?

—No puc venir. Estic al llit i no em puc moure. Ni tan sols per això. —En Brunetti va esperar que s’expliqués. Després d’una llarga pausa, l’home va dir—: Ni tan sols per la Berta.

—No ho sabia, senyor.

—No. És que no ho diem a la gent. Són coses que no es diuen, ja m’entén —va dir, cosa que va recordar a en Brunetti que era anglès.

En Brunetti no tenia ni idea de què contestar.

—Em sap greu, senyor. Però li asseguro que farem tot el que puguem per… —va començar, però va deixar apagar la veu, conscient del poc que podien fer per ajudar aquell home— per fer-li menys horrible aquest tràngol, senyor.

En Brunetti va sentir un gruny, i llavors en Dodson va dir:

—Moltes gràcies, signor… perdoni’m, he oblidat el seu nom.

—Brunetti, senyor. —Va pensar de dir-li que era el gendre del comte Orazio Falier, ja que la Berta podria haver-li parlat alguna vegada del comte. Però això no importava, en absolut.

—Ah, sí, Brunetti. Gràcies per la seva honestedat. És molt d’agrair, la veritat.

—Si hi ha res que pugui fer per vostè, signore, que el pugui ajudar d’alguna manera, sisplau, digui-m’ho. Li prometo que faré el que estigui al meu abast.

—És molt amable per part seva, senyor Brunetti —va dir, i va fer un soroll que suggeria que volia continuar la frase, però es va aturar.

En Brunetti va esperar, en silenci.

—La meva malaltia m’ha fet dependre de la Berta. Bé, d’ella i de les persones que tinc al voltant.

—Ja ho veig, senyor Dodson —va mussitar en Brunetti, tot i que no veia res.

—Quan es va morir el seu amic, va anar a Madrid tot un dia, i llavors em va demanar si podia anar a Venècia per organitzar un acte de comiat per a ell. —Va sospirar intensament i va continuar—. En Gonzalo era l’altre gran amor de la seva vida. M’ho va dir ella mateixa quan li vaig demanar si es volia casar amb mi.

En Brunetti va agafar la tassa i la va buidar, aguantant el telèfon de manera que l’home no sentís el soroll mentre bevia.

—De manera que li vaig dir que endavant, que organitzés l’acte. I va venir. I ara això.

El sospir es va convertir en un estossec, i quan va acabar, en Dodson va dir:

—Perdoni’m. Li estava dient que no puc venir. —Sense cap canvi de to, va preguntar—: Quin és el seu nom de pila, senyor Brunetti?

—Guido.

—Puc deixar-ho tot a les seves mans, Guido?

—Sí, senyor.

—Bé. Ara ja no puc continuar. Parlant, vull dir.

—Ho entenc, senyor.

—Truqui’m quan pugui, sisplau.

—Sí, senyor.

—Bona nit, doncs —va dir, i va penjar.

En Brunetti va penjar i es va inclinar endavant per servir-se una altra infusió. Aquesta vegada no hi va afegir un raig de whisky.