95

«La sang de Crist…, la copa de la salvació…».

La gent s’agombolava al voltant del cos desplomat sobre el banc. Per damunt d’ells, l’encenser dibuixava pacífics arcs. El Hulohot avançava sense saber on anava i a empentes pel passadís central escodrinyant el temple. «Ha de ser aquí!». Va tombar-se ràpidament cap a l’altar.

Trenta fileres més endavant, la sagrada comunió prosseguia sense interrupció. El padre Gustavo Herrera, responsable principal de sostenir el calze, observava amb curiositat la petita commoció que s’havia format en un dels bancs centrals; no estava pas amoïnat. A vegades, alguns dels feligresos més ancians eren sorpresos per l’Esperit Sant i morien. Sovint, era qüestió d’un petit corrent d’aire.

Mentrestant, el Hulohot buscava desesperadament. El Becker no es veia per enlloc. Aproximadament hi havia un centenar de persones agenollades a l’altar rebent la comunió. El Hulohot es preguntava si el Becker en devia ser una. Els va estudiar les espatlles. Estava preparat per disparar a cinquanta metres de distància i es va disposar a fer-ho.

«El cuerpo de Jesús, el pan del cielo».

El jove sacerdot que va donar la comunió al Becker va fer-li una mirada de recriminació. Podia comprendre l’ànsia del desconegut per rebre la comunió, però això no era cap excusa per passar al davant de la resta.

El Becker va abaixar el cap i va mastegar l’hòstia amb tanta normalitat com va poder. Notava que darrere d’ell passava alguna cosa, alguna mena d’aldarull. Va pensar en l’home a qui havia comprat la jaqueta amb l’esperança que hagués escoltat el seu consell i no s’hagués posat la del Becker a canvi. Es va tombar per mirar, però temia que les ulleres amb muntura de filferro li retornessin la mirada. Es va ajupir amb l’esperança d’ocultar els pantalons caquis amb la jaqueta negra. Però no.

El calze s’aproximava ràpidament per la seva dreta. La gent ja s’empassava el vi, se senyava i es posava drets per marxar. «Calma’t!». El Becker no tenia cap pressa per marxar de l’altar. Però amb dues mil persones esperant la comunió i només vuit sacerdots que la poguessin administrar, es considerava que era una manca de consideració endarrerir-se en prendre el glopet de vi.

El calze estava tot just a la dreta del Becker quan el Hulohot va divisar els incoherents pantalons caqui.

—Estás ya muerto —va xiuxiuejar en veu baixa—. Ja ets mort.

El Hulohot va avançar pel passadís central. Ja n’hi havia prou de subtileses. Dos trets a l’esquena, arreplegaria l’anell i marxaria. La parada de taxis més gran de Sevilla estava a mitja illa de distància a Mateus Gago. Va abaixar les mans per agafar la pistola.

Adiós, señor Becker…

«La sangre de Cristo, la copa de la salvación».

La intensa aroma del vi negre va saturar els narius del Becker quan el padre Herrera va abaixar el calze de plata brunyit a mà. «Una mica d’hora per beure», va pensar el Becker mentre es tirava endavant. Tanmateix, quan la copa de plata va baixar més avall del nivell dels ulls, es va sentir un rebombori de moviment. Una silueta que s’acostava ràpidament, el seu reflex embolcallat a l’interior de la copa.

El Becker va distingir una llampada de metall, una arma brandida. A l’instant, inconscientment, com un corredor apostat en el punt de sortida en sentir el tret, el Becker va fer un salt endavant. El sacerdot va caure enrere amb un gest de terror al rostre alhora que el calze volava pels aires i el vi carmesí esquitxava el marbre vermell. Sacerdots i escolanets van arrencar a córrer desordenadament mentre el Becker aterrava a l’altra banda de la barana de la comunió. Un silenciador va projectar discretament un únic tret. El Becker va caure com un plom i la bala va aterrar sobre el terra de marbre que tenia al costat. Un segon més tard baixava a corre-cuita els tres graons de granit que duien al valle, un estret passadís per on entraven i sortien els clergues i que els permetia aparèixer a l’altar com per gràcia divina.

Al peu de les escales, va ensopegar i va caure. El Becker va notar que patinava sense control sobre la relliscosa pedra polida. Una punyalada de dolor li va travessar els budells en caure de costat. Un segon més tard travessava de qualsevol manera un arc encortinat i tornava a baixar un tram d’escales.

Dolor. El Becker corria pel mig d’un vestidor. Era fosc. Se sentien crits procedents de l’altar. Sorolloses petjades que li anaven a l’encalç. El Becker va obrir d’una revolada unes portes dobles i va caure enmig d’una mena d’estudi. Era fosc, decorat amb luxoses estores orientals i caoba polida. A la paret més allunyada penjava un crucifix de mida natural. El Becker es va aturar en sec. Camí sense sortida. Estava al capdamunt de la creu. Sentia com el Hulohot s’acostava ràpidament. El Becker va mirar el crucifix maleint la seva mala sort.

—Maleït sia! —va cridar.

Inesperadament es va sentir una trencadissa de vidres a l’esquerra del Becker. Va girar en rodó. Un home abillat amb una túnica vermella esbufegava i es va tombar per mirar el Becker amb un gest de terror. Com un gat al qual han enxampat amb un ocellet a la boca, el sant home es va eixugar la boca mentre intentava ocultar l’ampolla trencada de la sagrada comunió que s’escampava als seus peus.

—¡Salida! —va exigir el Becker—. ¡Salida! Deixi’m marxar!

El cardenal Guerra va reaccionar empès per l’instint. Un dimoni havia penetrat a les cambres sagrades udolant que l’ajudessin a fugir de la casa de Déu. El Guerra li concediria el desig, de seguida. El dimoni havia arribat en el moment més inoportú.

Pàl·lid, el cardenal va assenyalar una cortina que penjava a la paret de l’esquerra. Amagada darrere la cortina hi havia una porta. L’hi havia fet construir tres anys enrere. Duia directament al jardí de fora. El cardenal s’havia cansat de sortir de l’església per la porta principal com un vulgar pecador.