58

El punk va udolar al Becker:

—La Megan és del meu amic Eduardo! Mantén-te’n!

—On és? —El cor del Becker estava a punt de sortir-li per la boca.

—Que et follin!

—És una urgència! —va tallar el Becker. Va engrapar el marrec per la màniga—. Té un anell que és meu. L’hi pagaré! Molts diners!

El Two-Tone es va quedar immòbil i va esclatar a riure com un boig.

—Vols dir que aquella espantosa joia d’or és teva?

Els ulls del Becker es van obrir com taronges.

—L’has vista?

El Two-Tone va assentir amb timidesa.

—On és? —va exigir saber el Becker.

—Ni idea. —Va riure amb sarcasme el Two-Tone—. La Megan anava per aquí intentant trobar algun beneit.

—Que l’intentava vendre?

—No t’amoïnis, home, no ha tingut sort. Tens un mal gust espantós per a les joies.

—Estàs segur que ningú no l’ha comprat?

—Te’n fots de mi? Per quatre-cents papers? Li he dit que n’hi donava cinquanta, però ella en volia més. Intentava comprar un bitllet d’avió: ara està en espera.

El Becker va notar que la sang se li glaçava a les venes.

—A on?

—Al coi de Connecticut —va escopir el Two-Tone—. L’Eddie va d’una banda a l’altra.

—Connecticut?

—Collons, sí. De tornada a la gran mansió que el papa i la mama tenen en un barri residencial. Odiava la família d’acollida espanyola. Tres germanets espanyolets que es passaven el dia fotent-se d’ella. Ni una gota d’aigua calenta.

El Becker va notar que se li feia un nus a la gola.

—Quan marxa?

El Two-Tone va aixecar els ulls.

—Quan? —va riure—. Ara ja fa molta estona que ha marxat. Fa hores que ha marxat a l’aeroport. És el millor lloc per col·locar l’anell: turistes rics i xusma d’aquesta. Tan bon punt com ha tingut els calés a la mà, ha agafat l’avió.

Una nàusea vertiginosa va ascendir pels budells del Becker. «Això deu ser alguna mena de broma macabra, oi que sí?». Es va quedar dret una bona estona.

—Com es diu de cognom?

El Two-Tone va sospesar la pregunta i va arronsar les espatlles.

—Quin avió tenia pensat agafar?

—Ha dit alguna cosa del Roach Coach.

—Roach Coach?

—Sí. Viatge de nit en cap de setmana: Sevilla-Madrid-La Guardia. Així és com en diuen. Els nens que van a la universitat l’agafen perquè és barat. M’imagino que s’asseuen al final per fumar burilles de petes.

«Fantàstic». El Becker va grunyir mentre es passava una mà pels cabells:

—A quina hora surt?

—A les dues de la matinada, tots els dissabtes a la nit. A aquestes hores deu ser en algun punt per damunt de l’Atlàntic.

El Becker es va mirar el rellotge. Assenyalava la 1.45 de la matinada. Es va girar cap al Two-Tone, desconcertat.

—Dius que l’avió sortia a les dues de la matinada?

El punk va assentir amb una rialla.

—Em sembla que t’he deixat ben fotut, tio.

El Becker es va assenyalar el rellotge enrabiat.

—Però si només són tres quarts de dues?

El Two-Tone va observar el rellotge amb aparent perplexitat.

—Així estic acabat —va riure—. Normalment no vaig mai tan torrat fins a les quatre del matí.

—Quina és la via més ràpida per anar fins a l’aeroport? —va interrompre el Becker.

—La parada de taxis del davant.

El Becker va treure d’una revolada un bitllet de mil pessetes de la butxaca i el va entaforar a la mà del Two-Tone.

—Eps, tio, gràcies! —va dir-li cridant el punk des del darrere—. Si veus la Megan, la saludes de part meva! —Però el Becker ja havia marxat.

El Two-Tone va exhalar un sospir i va tornar fent tentines fins a la pista de ball. Anava massa begut com per adonar-se de la presència amb ulleres de muntura de filferro que el seguia.

A fora, el Becker recorria l’aparcament a la recerca d’un taxi. No n’hi havia cap. Es va acostar corrent fins a un goril·la rabassut.

—Taxi!

El goril·la va moure el cap.

—Massa d’hora.

«Massa d’hora?». El Becker va rondinar. «Són les dues de la matinada!».

—Demani-me’n un!

L’home va agafar un walkie-talkie. Va pronunciar unes quantes paraules i després va penjar.

—Vint minuts —va explicar.

—Vint minuts? —va protestar el Becker—. ¿Y el autobús?

El goril·la va arronsar les espatlles.

—Quaranta-cinc minuts.

El Becker va aixecar les mans al cel. «Perfecte!».

La remor d’un petit motor va fer tombar el cap al Becker. Semblava una serra de cadena. Un nano gran i la seva parella recoberta de cadenes arribaven a l’aparcament amb una motocicleta Vespa 250 vella. La faldilla de la noia se li havia arromangat fins a les cuixes. No semblava haver-se’n adonat. El Becker s’hi va llançar al damunt. «No em puc creure que estigui fent això», va pensar. «Odio les motos». Va cridar al conductor:

—Et pago deu mil pessetes perquè em portis a l’aeroport!

El nano el va ignorar i va apagar el motor.

—Vint mil! —va esclatar el Becker—. Necessito anar a l’aeroport!

El nano va aixecar els ulls.

—Scusi? —era italià.

—Aeropórto! Per favore. Sulla Vespa! Venti mille pesete!

L’italià va mirar de reüll el tros de ferralla que tenia al davant i va esclatar a riure.

—Venti mille pesete? La Vespa?

—Cinquanta mille! Cinquanta mil! —va oferir el Becker. Eren uns quatre-cents dòlars.

L’italià va riure amb dubtes.

—Dov’è la plata? I la pasta?

El Becker va treure cinc bitllets de deu mil pessetes de la butxaca i els hi va allargar. L’italià va observar els diners i després la xicota. La noia va engrapar els diners i se’ls va entaforar a sota la brusa.

—Grazie! —L’italià lluïa un somriure d’orella a orella. Va llançar al Becker les claus de la Vespa. Després va aferrar la mà de la seva xicota i van desaparèixer ràpidament tot rient a l’interior de l’edifici.

—Aspetta! —va cridar el Becker—. Espera! Jo volia que em portessis!