60

El Two-Tone avançava pel passadís emmirallat que anava del pati exterior fins a la pista de ball. En tombar-se cap a un mirall per comprovar que dugués ben posat l’imperdible del nas, va adonar-se que darrere hi havia algú que se li llançava al damunt. Va tombar-se ràpidament, però va fer tard. Un parell de braços durs com pedres li van estampar la cara contra el vidre.

El punk va intentar tombar-se.

—Eduardo? Ei, tio, ets tu? —El Two-Tone va notar que una mà buscava la seva cartera abans la silueta no s’ajupís amb fermesa contra la seva espatlla—. Eddie! —va cridar el punk—. Deixa de donar pel sac! Hi havia un paio que buscava la Megan!

La silueta l’aferrava amb fermesa.

—Ei, Eddie, tio, para! —Però quan el Two-Tone va aixecar la mirada cap al mirall, es va adonar que la silueta que el subjectava no era el seu amic.

Era un rostre gravat i cobert de cicatrius. Dos ulls buits de vida l’observaven com brases des de darrere d’unes ulleres de muntura de filferro. L’home es va inclinar endavant per posar la boca a tocar de la seva orella. Una veu estranya va esbufegar:

—¿Adónde fue? A on ha anat? —Les paraules tenien un deix que semblava deformat.

El punk va quedar glaçat, paralitzat per la por.

—¿Adónde fue? —va repetir la veu—. El Americano.

—A…, a l’aeroport. Aeropuerto —va quequejar el Two-Tone.

—¿Aeropuerto? —va repetir l’home amb els ulls negres clavats en el reflex de la boca del Two-Tone al mirall.

El punk va assentir.

—Tenia l’anell?

Aterrit, el Two-Tone va moure el cap d’una banda a l’altra.

—No.

—Has vist l’anell?

El Two-Tone va callar. Quina era la resposta encertada?

—¿Viste el anillo? —la veu esmorteïda va exigir.

El Two-Tone va fer que sí amb el cap, amb la ferma esperança que la sinceritat tindria la seva recompensa. Però no. Uns segons després lliscava sobre el terra amb el coll trencat.