4

La porta de criptografia va emetre un xiulet que va desvetllar la Susan del seu somni. La porta havia girat sobre les frontisses més enllà dels noranta graus i es tornaria a tancar en passar cinc segons després de fer un gir complet de 360 graus. La Susan va centrar-se en el que havia de fer i va creuar l’obertura. Un ordinador va enregistrar la seva arribada.

Malgrat que es podia dir que havia viscut a Criptografia des de la seva creació tres anys enrere, l’espectacle encara la deixava bocabadada. La sala principal era una immensa cambra circular de cinc pisos d’altura. El sostre transparent en forma de cúpula s’elevava fins als trenta-sis metres en el punt central. La cúpula de plexiglàs tenia integrada una xarxa de policarbonat: un tramat de seguretat capaç de resistir un impacte de dues megatones de potència. El vidre filtrava la llum del sol, que dibuixava complicades sanefes sobre les parets. Minúscules partícules de pols s’enlairaven traçant espirals impossibles, presoneres del potent sistema de desionització de la cúpula.

Els laterals en pendent de la sala dibuixaven un arc ample al cim per després esdevenir gairebé verticals en arribar a l’altura de l’ull. En aquell punt adquirien una qualitat subtilment translúcida que degradava cap a un negre opac fins a arribar a terra: una extensió enlluernadora de rajoles d’un negre impecable que resplendia amb un llustre noble, de tal manera que un tenia la inquietant sensació que el terra era transparent. Glaç negre.

Al centre d’aquell mar negre s’erigia, com l’esmolada punta d’un torpede colossal, la màquina per a la qual s’havia fet construir la cúpula. La seva silueta, d’un negre relliscós, s’arquejava fins als set metres d’altura enmig de l’aire abans de tornar a caure en picat damunt el terra. Corb i suau, era com si una gegantina balena assassina hagués estat congelada a mig salt en una mar immòbil.

Era el TRANSLTR, l’exemplar d’equipament informàtic més car de tot el món: una màquina que la NSA jurava que no existia.

Com un iceberg, la màquina ocultava el noranta per cent de la seva massa i poder molt per sota de la superfície. El seu secret estava tancat en una sitja de ceràmica que descendia sis pisos de profunditat: un casc en forma de coet envoltat per un laberint de revolts de passarel·les, cables i xiulets dels gasos de combustió del sistema de refrigeració de freó. Els generadors d’energia del fons brunzien en un murmuri perpetu de baixa freqüència que atorgava a l’acústica de Criptografia una qualitat somorta i fantasmagòrica.

TRANSLTR, com tots els grans avenços tecnològics, havia estat fill de la necessitat. Durant els anys vuitanta, la NSA havia presenciat una revolució de les telecomunicacions que canviaria el món del reconeixement d’intel·ligència per sempre: l’accés del públic general a Internet. Més concretament, l’arribada del correu electrònic.

Els delinqüents, els terroristes i els espies s’havien cansat que els intervinguessin els telèfons i de forma immediata havien rebut amb els braços oberts aquest nou mitjà de comunicació global. El correu electrònic gaudia de la seguretat del correu convencional i la velocitat del telèfon. Atès que les transferències viatjaven a través de línies de fibra òptica soterrada i mai no s’emetien a les ones, eren del tot impossibles d’interceptar: si més no, això era el que es pensava.

En realitat, interceptar correus electrònics mentre llisquen per Internet era un joc de nens per als gurus tecnològics de la NSA. Internet no era la nova revelació d’ordinadors domèstics que creia la majoria. Havia estat concebut pel Departament de Defensa tres dècades abans: una immensa xarxa d’ordinadors dissenyada per garantir una comunicació governamental en cas d’una guerra nuclear. Els ulls i les orelles de la NSA eren una colla de vells professionals d’Internet. Les persones que efectuaven negocis il·legals a través del correu electrònic ràpidament van veure que els seus secrets no eren tan privats com havien pensat. L’FBI, la DEA, l’IRS i altres instruments encarregats de vetllar pel compliment de la llei als EUA (ajudats pels astuts pirates informàtics de les línies de la NSA) van gaudir d’una allau d’arrestos i condemnes.

Per descomptat, quan els usuaris d’ordinadors de tot el món van descobrir que el Govern dels EUA tenia accés directe a les seves comunicacions electròniques, es va enlairar un udol de ràbia. Fins i tot els amics per correspondència que només feien servir el correu electrònic amb finalitats recreatives van trobar que aquella manca de privacitat era del tot inquietant. D’una banda a l’altra del món, programadors emprenedors van començar a buscar una forma de fer que el correu electrònic fos més segur. De seguida en van trobar una i va néixer l’encriptació amb clau pública.

L’encriptació amb clau pública era un concepte tan intel·ligent com simple. Consistia en un programari fàcil d’usar en ordinadors domèstics que desordenava els caràcters dels missatges electrònics personals de tal manera que eren del tot il·legibles. Un usuari podia escriure un correu i passar-lo pel programari d’encriptació, i el text arribava a l’altra banda amb l’aspecte d’un garbuix aleatori de text (del tot il·legible), un codi. Qualsevol persona que interceptés la transmissió es trobava amb un aldarull il·legible a la pantalla.

L’única forma de desxifrar el missatge era introduir la clau de pas del remitent: un seqüència secreta de caràcters de funcionament semblant al PIN d’un caixer automàtic. Per norma, les claus de pas eren molt llargues i complicades; recollien tota la informació necessària per indicar a l’algoritme d’encriptació les operacions matemàtiques exactes que havia de dur a terme per recrear el missatge original.

Ara, un usuari podia enviar un correu electrònic sense haver de patir. Encara que la transmissió fos interceptada, només les persones que en coneguessin la clau podrien desxifrar-la.

La NSA en va patir les conseqüències immediatament. Els codis amb què ara s’enfrontaven ja no eren senzills codis de substitució que es poguessin desxifrar amb llapis i paper: es tractava de funcions infinitesimals generades per ordinador que aplicaven la teoria del caos i molts alfabets de símbols per transformar els missatges en una massa aparentment confusa.

Al principi, les claus de pas que es feien servir eren prou curtes com perquè els ordinadors de la NSA poguessin «intuir alguna cosa». Si la clau de pas que es volia descodificar tenia deu dígits, es programava un ordinador per provar amb totes les possibilitats compreses entre 0000000000 i 9999999999. Abans o després, l’ordinador encertava la seqüència correcta. Aquest mètode d’interpretació provatura-error es coneixia com a «atac de força bruta». Requeria molt de temps, però donava un resultat segur.

A mesura que el món va ser massa savi per a l’abast de la descodificació per força bruta, les claus de pas van començar a ser més i més llargues. El temps que necessitaven els ordinadors per «endevinar» la clau correcta va passar de ser de setmanes a mesos i, finalment, anys.

En arribar als anys noranta, les claus de pas ja tenien més de cinquanta caràcters de longitud i utilitzaven els 256 caràcters de l’alfabet ASCII de xifres, lletres i símbols. El nombre de possibilitats alternatives s’acostava a les 10¹²⁰: és a dir, 120 zeros. Encertar una clau de pas era tan improbable des del punt de vista matemàtic com triar el gra de sorra correcte en una platja de cinc quilòmetres. Es va estimar que un atac per la força bruta amb èxit basat en una clau estàndard de seixanta-quatre bits tindria enfeinat l’ordinador més potent de la NSA (el secretíssim Cray/Josephson II) més de dinou anys. Fet i fet, quan l’ordinador hagués encertat la clau i desxifrat el missatge, el seu contingut ja no seria rellevant.

Víctima d’una apagada d’intel·ligència virtual, la NSA va remetre una directriu d’alt secret subscrita pel president dels EUA. Amb el suport dels fons federals i carta blanca per fer tot el que calgués per solucionar el problema, la NSA es va embarcar en la construcció de l’impossible: el primer ordinador de descodificació universal del món.

A despit de l’opinió de molts enginyers que l’ordinador de descodificació que es demanava era impossible de construir, la NSA s’aferrava al seu lema: Tot és possible. L’impossible només demana una mica més de temps.

Cinc anys, mig milió d’hores de feina, i 1,9 mil milions de dòlars més tard, la NSA ho va tornar a demostrar. El darrer dels tres milions de processadors grans com un segell es va soldar a mà: havia conclòs la darrera tasca de programació interna i es va segellar la carcassa de ceràmica. Havia nascut el TRANSLTR.

Tot i que els mecanismes interns secrets del TRANSLTR eren producte de molts cervells i no hi havia cap persona que els comprengués del tot, el seu principi bàsic era molt senzill: com més gent més fàcil és la feina.

Els tres milions de processadors treballaven en paral·lel: comptant en sentit ascendent a una velocitat vertiginosa, provant totes les permutacions possibles a mesura que avançava. La gran esperança era que fins i tot els codis amb claus de pas inconcebiblement monstruoses no es podrien resistir a la tenacitat del TRANSLTR. Aquesta obra mestra de milers de dòlars faria servir el potencial del processament en paral·lel, a més d’alguns avenços d’alt secret, en l’avaluació de text per trobar claus de pas i desxifrar codis. No només obtindria la seva potència del sorprenent nombre de processadors, sinó també de nous avenços en informàtica quàntica: una tecnologia en emergència que permetia emmagatzemar informació com a declaracions de mecànica quàntica i ja no només com a dades binàries.

El moment de la veritat va arribar un ventós matí de dijous d’octubre. La primera prova en viu. Malgrat la incertesa que envoltava la rapidesa de la computadora, hi havia un aspecte en el qual convergien tots els enginyers: si tots els processadors funcionaven en paral·lel, el TRANSLTR seria molt potent. La pregunta era com de potent.

La resposta va arribar dotze minuts més tard. Un silenci perplex va caure sobre el grapat de persones que esperaven quan la impressora va cobrar vida per donar el text en clar: el codi desxifrat. El TRANSLTR acabava de trobar una clau de seixanta-quatre caràcters amb una mica més de deu minuts, gairebé un milió de vegades més ràpid que les dues dècades que hauria necessitat el segon ordinador més potent de la NSA.

Encapçalada pel director adjunt d’Operacions, el comandant Trevor J. Strathmore, l’Oficina de Producció de la NSA havia triomfat. El TRANSLTR era un èxit. Empesos per l’interès que l’èxit fos secret, el comandant Strathmore va filtrar ràpidament informacions que asseguraven que el projecte havia estat un gran fracàs. Tota l’activitat que es desenvolupava a l’ala de Criptografia era, teòricament, un intent de salvar el fracàs de dos mil milions de dòlars. Tan sols l’elit de la NSA sabia la veritat: el TRANSLTR desxifrava centenars de codis cada dia.

Mentre la gent del carrer creia que els codis encriptats per ordinador eren del tot indesxifrables (fins i tot per a la totpoderosa NSA), no paraven de descobrir secrets. Narcotraficants, terroristes i malversadors per igual (tips que els interceptessin les transmissions telefòniques) s’anaven aficionant a l’excitant nou mitjà dels correus electrònics encriptats per comunicar-se amb tot el món a l’instant. Mai més no haurien d’enfrontar-se a un gran jurat i sentir com les seves veus emergien d’un magnetòfon com a prova d’alguna conversa pel mòbil feia temps oblidada i interceptada a les ones pel satèl·lit de la NSA.

La recollida d’intel·ligència mai no havia estat més fàcil. Els codis que interceptava la NSA entraven al TRANSLTR essent enigmes del tot il·legibles i aquest els escopia uns minuts més tard en forma de text en clar perfectament comprensible. Ja no hi havia secrets.

Per tal que la comèdia del fracàs fos del tot creïble, la NSA carregava amb ferotgia contra tots els programes nous d’encriptació informàtica que sortien amb l’argument, defensat amb fermesa, que entorpien la seva tasca i que feien impossible que els legisladors poguessin enxampar i jutjar els delinqüents. Els grups de drets civils estaven exultants: insistien que la NSA no havia de tenir accés als missatges de cap manera. Els programes d’encriptació no paraven de sortir al mercat. La NSA havia perdut la batalla. Tot era com la NSA havia previst. Havien enredat la comunitat mundial electrònica sencera…, si més no, això semblava.