43

Un home de quaranta-cinc anys desenfadat, el Chad Brinkerhoff, anava perfectament planxat, empolainat i informat. El vestit d’estiu, igual que el bronzejat de la seva pell, no mostrava el més petit indici ni arruga d’ús. Tenia els cabells gruixuts, d’un ros vermellós, i (el més important de tot), tot era natural. Els ulls eren d’un blau brillant, lleument millorats pel miracle de les lents de contacte acolorides.

Va recórrer amb la mirada el despatx de parets folrades de fusta que, n’era conscient, era el màxim a què podia aspirar a la NSA. Estava situat a la novena planta: Mahogany Row. Despatx 9A197. Àrea de direcció.

Era dissabte a la nit i Mahogany Row estava del tot desert, els directius ja feia estona que n’havien marxat per gaudir dels passatemps que practiquen els homes influents en el seu temps d’oci. Malgrat que el Brinkerhoff sempre havia somniat en un lloc «real» a l’organisme, havia acabat sent un «assistent personal»: el cul de sac oficial de la raça de rates polítiques. El fet de treballar colze a colze amb l’home més poderós de la intel·ligència americana no era cap gran consol. El Brinkerhoff s’havia llicenciat amb matrícula d’honor a l’Andover i Williams, però, tot i així, allí el teníeu, mitjana edat i sense un poder real, cap participació real: es passava el dia organitzant l’agenda d’una altra persona.

Ser l’assistent personal del director comportava, però, uns avantatges gens menyspreables: el Brinkerhoff tenia una oficina de luxe a l’àrea de direcció, lliure accés a tots els departaments de la NSA i un cert nivell de distinció derivats de l’arbre que li donava aixopluc. Feia encàrrecs per als nivells de poder més elevats. En el fons, el Brinkerhoff sabia que havia nascut per ser un ajudant personal: prou llest per prendre notes, prou ben plantat per oferir rodes de premsa i prou mandrós per estar satisfet amb aquesta activitat.

El repic enganxifós del rellotge de la prestatgeria accentuava el final d’un altre dia d’aquella existència patètica. «Merda», va pensar. «Les cinc de la tarda d’un dissabte. Què dimonis hi faig, aquí?».

—Chad? —Una dona va aparèixer a la porta.

El Brinkerhoff va alçar els ulls. Era la Midge Milken, l’analista de seguretat interna del Fontaine. Tenia seixanta anys i era una mica grassa i força atractiva, cosa que el desconcertava. Una coqueta sense remei i tres cops exesposa. La Midge rondava per l’àrea de direcció de sis sales amb una autoritat graciosa. Era llesta, intuïtiva, treballava durant hores interminables i corria el rumor que sabia més coses del funcionament intern de la NSA que Déu.

«Coi», va pensar el Brinkerhoff, amb els ulls posats sobre el vestit gris de caixmir d’ella. «O jo em faig vell o ella sembla més jove».

—Informes setmanals. —Va somriure ensenyant-li un plec de papers—. Hauràs de revisar els números.

El Brinkerhoff va repassar-li el cos.

—Els números tenen bon aspecte des d’aquí.

—De debò, Chad —va riure ella—: podria ser la teva mare.

«No m’ho recordis», va pensar ell.

La Midge va entrar al despatx i va anar cap al seu escriptori.

—Ara marxo, però el director vol que tot això estigui enllestit per quan torni de l’Amèrica del Sud. I això serà dilluns a primeríssima hora. —Va deixar caure els documents davant d’ell.

—Què sóc jo, un comptable?

—No, rei, ets un director de creuer. Em pensava que ja ho sabies.

—I així què faig quadrant números?

Ella li va amanyagar els cabells.

—Volies més responsabilitats. Ve-t’ho aquí.

Va aixecar els ulls cap a ella amb posat trist.

—Midge…, no tinc vida.

Ella va picar els papers amb un dit.

—Això és la teva vida, Chad Brinkerhoff. —Va abaixar els ulls cap a ell amb menys aspror—. Hi ha res que pugui fer per tu abans de marxar?

La va mirar amb ulls implorants i va moure el coll adolorit.

—Tinc les espatlles tenses.

La Midge no va picar.

—Pren una aspirina.

Ell va fer un botet.

—No em fas un massatge?

Ella va moure el cap negativament.

—Al Cosmopolitan diu que dos de cada tres massatges acaben en sexe.

El Brinkerhoff la va mirar indignat.

—Els nostres no!

—Per això mateix —va fer-li l’ullet—. Aquest és el problema.

—Midge…

—Bona nit, Chad. —Va marxar en direcció a la porta.

—Marxes?

—Ja saps que em quedaria —va dir la Midge aturant-se a la porta—, però encara em queda una mica d’orgull. No m’agrada ser el segon plat d’algú…, en especial si és una adolescent.

—La meva dona no és una adolescent —va defensar-se el Brinkerhoff—. Només es comporta com si ho fos.

La Midge el va mirar amb sorpresa.

—Jo no parlava pas de la teva dona. —Va parpellejar amb innocència—. Parlava de la Carmen. —Va pronunciar el nom amb un fort accent de Puerto Rico.

La veu del Brinkerhoff va fallar una mica.

—Qui?

—Carmen. Del servei d’alimentació!

El Brinkerhoff va notar que s’encenia. La Carmen Huerta era una xef de pastisseria de vint-i-set anys que treballava al menjador de la NSA. El Brinkerhoff havia gaudit amb ella d’una sèrie d’escapades a darrera hora suposadament secretes al magatzem.

Ella li va fer un somriure maliciós.

—Recorda-ho, Chad… El Gran Germà ho sap tot.

«El Gran Germà?». El Brinkerhoff va aclarir-se la gola, incrèdul. «El Gran Germà també vigila els magatzems?».

El Gran Germà, o «Germà» com sovint l’anomenava la Midge, era un Centrex 333 que hi havia instal·lat en un petit recinte semblant a un armari davant de la sala central de l’àrea. El Germà era tot el món de la Midge. Rebia dades de 148 aparells de vídeo en circuit tancat, 399 portes electròniques, 377 línies telefòniques i 212 micròfons ocults independents al complex de la NSA.

Els directors de la NSA havien après per experiència que 26.000 empleats no només eren un actiu important, sinó també un gran impediment. Tots els grans daltabaixos de seguretat que havien marcat la història de la NSA havien tingut un origen intern. La feina de la Midge, com a analista de seguretat interna, era vigilar tot el que passava entre les parets de la NSA…, incloent-hi, pel que semblava, el magatzem de la cantina.

El Brinkerhoff es va aixecar per defensar-se, però la Midge ja havia marxat.

—Les mans a sobre la taula —va dir ella per damunt l’espatlla—. Res de coses estranyes quan marxi. Les parets tenen ulls.

El Brinkerhoff va seure escoltant com s’esmorteïa el so dels seus talons a mesura que s’allunyava pel passadís. Si més no, sabia que la Midge no en diria mai res. Ella també tenia algunes debilitats. La Midge també havia caigut en algunes indiscrecions personals: la majoria fent massatges al Brinkerhoff.

Els seus pensaments van retornar a la Carmen. Va imaginar aquell cos flexible, les cames brunes, l’emissora d’AM que escoltava a tot volum: salsa calenta des de San Juan. Va somriure. «Potser després hi passo, a fer un mos, quan hagi acabat».

Va obrir la primera còpia impresa.

De seguida va canviar d’humor. La Midge li havia donat un regal d’ascensió: l’informe de Criptografia sempre era un pastís. Tècnicament, se suposava que s’encarregava de compilar-ho tot, però les úniques xifres que el director no li demanava mai eren les de l’MCD: el cost mitjà per desencriptació. L’MCD representava el cost estimat que suposava que el TRANSLTR descodifiqués un sol codi. Sempre que la xifra estigués per sota de mil dòlars per codi, el Fontaine no deia res. «Mil cuques per unitat», reia el Brinkerhoff. «Els nostres impostos en funcionament».

Mentre començava a estudiar el document i a revisar l’MCD diari, imatges de la Carmen Huerta sucant-se el cos amb mel i sucre de pastisseria van començar a jugar dins el seu cap. Trenta segons més tard ja gairebé havia acabat. Les dades de Criptografia eren perfectes: com sempre.

Tanmateix, just abans de passar al següent informe, alguna cosa li va cridar l’atenció. Al final del full, el darrer MCD sortia del full. La xifra era tan gran que havia passat a ocupar la columna del costat i havia fet que la pàgina no es veiés bé. El Brinkerhoff va observar la xifra amb espant.

«999.999.999?». Va esbufegar. «Mil milions de dòlars?». Les imatges de la Carmen es van esvair. «Un codi de mil milions de dòlars?».

El Brinkerhoff es va quedar paralitzat un minut. Aleshores, empès per un rampell de pànic, va sortir corrent al passadís.

—Midge! Torna!