87

La Vespa treia guspires pel carril lent de la Carretera de Huelva. Tot i que gairebé ja era de matinada, hi havia molt de trànsit: joves sevillans que tornaven a casa després de les festes nocturnes. Una furgoneta carregada d’adolescents va fer sonar la botzina i va passar com una exhalació pel seu costat. La motocicleta del Becker era com una joguina allà enmig de l’autopista.

Uns quatre-cents metres enrere, un taxi atrotinat entrava a tota velocitat a l’autopista i feia saltar una pluja de guspires a l’asfalt. En agafar velocitat, va clavar un cop lateral a un Peugeot 504 i el va llançar a la mitjana de gespa.

El Becker va deixar enrere un indicador de l’autopista: SEVILLA CENTRO 2 KM. Si aconseguia recórrer la distància que el separava del centre, encara li quedava alguna possibilitat. L’agulla indicadora de velocitat assenyalava 60 quilòmetres per hora. Dos minuts per a la sortida. Sabia que no tenia tant de temps. En algun punt darrere seu, el taxi guanyava terreny. El Becker va mirar els llums del centre de Sevilla, cada vegada més propers, i va resar per poder-hi arribar amb vida.

Havia cobert la meitat de la distància que el separava de la sortida de l’autopista quan va sentir un espetec metàl·lic darrere seu. Es va ajupir damunt la moto, alhora que donava el màxim de gas. Es va sentir un tret esmorteït i una bala va xiular al seu costat. El Becker va desviar-se a l’esquerra traçant esses entre els carrils amb l’esperança de guanyar encara més temps. No li va servir de res. El carril de sortida encara era a tres-cents metres de distància quan el taxi es va acostar amb un rugit amenaçador fins a només uns quants cotxes darrere d’ell. El Becker sabia que en qüestió de segons, o bé hauria rebut un tret, o bé l’haurien atropellat. Va mirar endavant per si descobria alguna escapatòria, però l’autopista estava vorejada a tots dos costats per uns vessants de grava molt drets. Es va sentir una nova detonació. El Becker va prendre una decisió.

Enmig del xerric de pneumàtics i guspires, va tombar violentament cap a la dreta per sortir de la carretera. Les rodes de la motocicleta van colpejar el fons del terraplè. El Becker va lluitar per mantenir l’equilibri mentre la Vespa aixecava un núvol de grava i començava a ascendir pel vessant traçant esses. Les rodes giraven embogides, aferrant-se a la terra solta. El petit motor somicava patèticament mentre intentava prendre impuls. El Becker insistia a donar gas amb l’esperança que no es calés. No gosava mirar enrere, segur que d’un moment a l’altre el taxi s’aturaria amb una sorollosa frenada i començarien a assetjar-lo les bales.

Però les bales no van arribar.

La motocicleta del Becker va arribar al cim del turó i el va veure: el centro. Els llums del centre de la ciutat s’escampaven davant dels seus ulls com un cel esquitxat d’estels. Va obrir-se pas a tota velocitat per entremig d’una mena de sotabosc i va saltar per damunt la vorera. De sobte, li va semblar que la Vespa corria més. L’Avenida Luis Montoto semblava lliscar sota els pneumàtics. L’estadi de futbol va passar ràpidament per la seva esquerra. Estava fora de perill.

Va ser en aquell moment que el Becker va sentir la ja familiar mossegada del metall sobre l’asfalt. Va aixecar els ulls. A uns cent metres davant seu, el taxi s’acostava rugint per la rampa de sortida. Va enfilar d’una revolada l’avinguda Luis Montoto i va accelerar directament cap a ell.

El Becker era conscient que hauria d’haver-lo envaït una onada de pànic. Però no. Sabia exactament cap a on anava. Va tombar a l’esquerra per Menéndez Pelayo i va prémer l’accelerador. La moto va avançar fent bots per una plaça per després enfilar el carrer de llambordes Mateus Gago: l’estret carreró d’un sol sentit que duia fins al Portal de Barrio de Santa Cruz.

«Només una mica més», va pensar.

El taxi li anava a l’encalç, bramulant cada vegada més a prop. Va seguir el Becker per sota la porta de Santa Cruz i, en fer-ho, va deixar el retrovisor a l’estreta portalada. El Becker sabia que havia guanyat. Santa Cruz era el barri més antic de Sevilla. No hi havia carrers que permetessin circular entre els edificis; tan sols una teranyina d’estrets carrerons per anar a peu construïts en temps dels romans. Eren prou amples com per permetre el pas dels vianants i alguna moto de tant en tant. En una ocasió, el Becker s’havia passat hores perdut per aquelles cavernes estretes.

Mentre el Becker enfilava a tota velocitat el tram final de Mateus Gago, la catedral gòtica sevillana del segle XI s’enlairava com una muntanya davant d’ell. Just al costat, la torre de la Giralda feria amb els seus cent vint-i-set metres l’albada que s’anunciava. Allò era Santa Cruz, la llar de la segona catedral més gran del món, a més d’una de les famílies catòliques més antigues i pietoses de Sevilla.

El Becker va creuar com un esperitat la plaça empedrada. Només es va sentir un tret, però ja era massa tard. El Becker i la seva motocicleta van ser engolits per un minúscul carreró: la Callita de la Virgen.