76

A fora de la terminal de l’aeroport de Sevilla hi havia un taxi aturat amb el comptador en marxa. El passatger de les ulleres de muntura de filferro mirava a través de les finestres de vidre blindat del terminal intensament il·luminada. Sabia que havia arribat a temps.

Veia una noia rossa. Ajudava el David Becker a seure en una cadira. Pel que semblava, el Becker ho estava passant malament. «Encara no sap què és passar-ho malament», va pensar el passatger. La noia va treure un objecte petit de la butxaca i l’hi va allargar. El Becker el va alçar amb una mà i el va observar a la llum. Després el va fer lliscar al seu dit. Es va treure un feix de bitllets de la butxaca i va pagar a la noia. Encara van parlar uns quants minuts més i després la noia el va abraçar. Li va fer adéu amb una mà, es va carregar la bossa a l’esquena i va marxar caminant pel mig de la sala.

«Per fi», va pensar l’home del taxi. «Per fi».